Com que al cel dels artistes no hi ha telèfon he optat per escriure’t una carta a L’Eco que esperaves i rebies puntualment cada setmana per correu i per internet. Ja sé que allà dalt, que és una panoràmica més àmplia i més etèria, hi arriba el ressò de les coses, però valgui el subterfugi per no quedar-me amb les ganes de dir-te la meva. Si ho hagués d’expressar en termes dels clàssics et diria que el passat dijous et vas embarcar de nou, no a Aiguadolç com solies, sinó en la barca on Caront et va desembarcar a la riba de l’eternitat. Si ho he de dir amb el llenguatge d’ara mateix, he de situar-me a l’altra dimensió sempre incerta, però existent, del nostre imaginari per tal que nosaltres, éssers terrestres, tinguem el consol d’invocar els éssers estimats quan ens heu deixat. T’avanço que no serà una carta de comiat perquè tu sempre hi has estat, hi ets i hi seràs per sempre, però sí que serà una carta de records i d’estimació.
(El carrer d’en Bosc i la Muralla de Sitges)
– “Hi ha uns senyors de Suïssa que han comprat una casa del carrer d’en Bosc i la volen restaurar per venir-hi a viure”. Va ser la notícia que va córrer pel barri sobre el vostre ancoratge a Sitges el 1970. El veïnat era força nombrós, la canalla jugava pel carrer i el Mercat Vell era el Mercat. Jo t’havia sentit a dir que la primera vegada que havies posat els peus a Sitges t’havia semblat una fàbrica de turistes i que més valia fugir-ne, però vas fer tot just al contrari perquè el vell carrer d’en Bosc et va mostrar que Sitges tenia un altre encant. De la primera casa per viure-hi vau adquirir la del costat i més endavant Can Mec i can Serramalera, sempre deixant clara la voluntat de conservar el caràcter del carrer i de l’arquitectura popular.
El que va ser pedra de toc va ser l’antiga muralla del segle XIV que vau descobrir quan fèieu obres de sanejament a casa vostra. En lloc d’enderrocar-la com us havien aconsellat la vau recuperar, restaurar i dignificar convertint-la en protagonista de les festes al carrer d’en Bosc i, així, retornant-la a la mirada dels sitgetans. Des del primer moment vau ser el paradigma i l’exemple de la conservació del patrimoni en mans privades.
Vaig recalar a casa vostra els anys vuitanta per escriure sobre les Festes del carrer d’en Bosc, que van culminar en un opuscle sobre els deu anys de celebracions (1986). Hi havíeu creat comunitat aplegant veïns, amics de tota mena i de tot arreu, artistes, balls populars, cobla de sardanes, grallers, escriptors i especialistes de les més diverses tècniques que passats els deu anys van continuar fent-hi cap a l’hora del migdia del dia de Sant Bartomeu per brindar any rere any per la Muralla, per l’amistat, per les arts i per Sitges. Les arrels que vas fer a Sitges t’hi acolliran per a l’eternitat.
(Els itineraris de l’art)
M’agrada resseguir el teu itinerari per les arts des de les sales de l’exposició permanent de la Fundació Stämpfli. Però quan encara no hi era, o quan encara era un somni que es començava a projectar sobre una realitat que de mica en mica vas anar construint, vaig poder seguir la teva trajectòria artística a través d’entrevistes, de llargues i substancioses converses, les exposicions de La Seyne, París, Fribourg, Serignan, Aarau, Ginebra i d’altres indrets de França i Suïssa on també retrobava amics, periodistes, escriptors, directors de museu i crítics d’art com els inoblidables Daniel Abadie, Michel Butor, Serge Lemoine i Alfred Pacquement.
Em continuen admirant la definició que va fer del teu treball artístic Marco Livingstone qualificant-lo d’“admirablement independent i neutral”; la concreció de Pierre Cabane sobre el teu “jansenisme pictòric” per la manifestació de dignitat, moral artística i honestedat; la descripció de la teva trajectòria de singular, rigorosa i impecable segons Georges Roque, o la de Gilbert Lascault, considerant la teva pintura com una combinatòria d’ètica i de neutralitat objectiva que la fan esdevenir singular. Tot plegat acompanyat d’un vast conjunt de textos que van de Georges Perec a Jean Luc Duval, Otto Hahn, David Jou, Raoul-Jean Moulin amb un llarg etcètera.
(La incursió de l’art contemporani internacional a Sitges)
Més enllà de la permanència de la teva obra entre nosaltres et devem la incursió de l’art contemporani internacional a Sitges. Deies que era el que ens mancava, i tenies raó. Per això vas demanar a tots els artistes amics i coneguts de la teva generació, la del pop art, de la figuració narrativa i de l’abstracció lírica i evolutiva – com la teva darrera etapa sobre la identitat formal de les empremtes de neumàtic i el seu pas del gris i el negre al color – una obra per tal de ser mostrada a la col·lecció permanent de la Fundació que es va posar en marxa el 2006.
Quan el 2010 es va celebrar la mostra de la prefiguració al Centre Cultural Miramar amb la presència dels artistes i crítics d’art la Fundació va iniciar la seva via en una evolució imparable. L’obertura de l’exposició permanent a la Fundació Stämpfli, a les sales rehabilitades de l’antic mercat del peix i l’ampliació a l’edifici de can Serramalera, juntament amb la programació continuada d’exposicions temporals constitueixen fites i realitats que situen Sitges al mapa de les arts contemporànies europees.
Em queden més coses per dir-te. Algunes les guardo com a records personals, com les celebracions de la nit de Cap d’Any plegats amb aquella deliciosa fondue que preparaves – sempre amb el kirsch-. D’altres, ja hi haurà ocasions per tornar-hi. Total, era per dir-te amb paraules del poeta William Wordsworth a l’Oda a la immortalitat (1807) que:
“Encara que els meus ulls ja no
puguin veure aquell pur centelleig
que en la meva joventut m’enlluernava (…)
no hem d’afligir-nos,
perquè la bellesa subsisteix sempre en el record”
I, qui diu la bellesa, diu el vincle de l’art i l’estimació. Fins sempre, Pere.
Article publicat a El Marge Llarg de l’Eco de Sitges, 27.02.2026
Norman Cinnamond al Cau Ferrat, 2007. Fot. Frèia Berg
A molts de vostès possiblement el nom de Norman Cinnamond no els dirà gran cosa. El de Norman Cinnamond Planàs, no gaire més. Sobre el segon cognom alguns potser recordaran vagament el xalet que hi havia passada la via del tren i que surt en les fotos antigues de Sitges, Can Planàs, o l’edifici de Barcelona on hi havia el cinema Comèdia i ara és d’actualitat i de debat perquè forma part del projecte Thyssen, que era on vivia una de les seves àvies. Però si vaig una mica més enrere en la nomenclatura familiar i escric Norman Cinnamond Planàs… Rusiñol se’ns presenta la figura del besnet de Santiago Rusiñol, net de la seva filla Maria i fill de Mercè Planàs Rusiñol; en definitiva, procedent de la línia descendent directa de l’artista. Això ha comportat que durant molt de temps en Norman hagi estat a Sitges i arreu on s’hagi produït qualsevol esdeveniment rusiñolià, perquè ha estat el rostre visible de la família.
Entre nosaltres i arreu
Aquest és el motiu per al qual Norman ha estat molt sovint a Sitges, especialment entre 1981, any en què es va commemorar el 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol i 2018, a l’exposició sobre els cent vint-i-cinc anys del Cau Ferrat, i no només a Sitges. Fos a Madrid, París, Bolònia, Granada o al TNC, posem per cas, arreu on es tractés Rusiñol en Norman Cinnamond hi feia acte de presència, sovint acompanyat de la seva muller, Pilar Garrigosa. Havia explicat en diverses ocasions que més enllà dels afers familiars el vincle amb el seu besavi li havia vingut de l’àvia Maria, la filla de l’artista, que li havia transmès parlant-li de la pintura, la literatura i la vida.
Acompanyant la visita guiada als poetes de la Festa de la Poesia a Sitges, 2015
La seva presència sovintejada a Sitges amb motiu de fer companyia al seu besavi fos quina fos la circumstància va ser el motiu pel qual el juliol de 2020, quan Norman ens va deixar en plena pandèmia, des d’aquest setmanari li hagués dedicat un Marge Llarg fent constar que Norman Cinnamond havia estat entre nosaltres durant gairebé quaranta anys. Perquè no només era presència física sinó col·laboració i ajuda amb discreció, amabilitat i bonhomia, i això era el que calia agrair i recordar.
Una visió polièdrica
La imatge de Cinnamond que presidia l’acte del COAC
La visió que presento de Norman Cinnamond ha estat una part, i només una part, que ha estat tractada en l’acte que li ha dedicat el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. La seva personalitat apreciada i respectada pel col·lectiu professional del que va formar part de manera destacada va ser recordada i homenatjada fa pocs dies des de la visió tan polièdrica i plural com van ser les seves amistats professionals i personals. Gràcies a la iniciativa del degà del COAC, Guillem Costa Calsamiglia, Norman Cinnamond va ser recordat per Antoni Sala, Jon Montero, Sílvia Farriol, Jaume Bach, Esteban Terradas, Miquel Espinet, Juli Esteban, Toni Berini i l’autora d’aquest article. Més enllà de prendre part en els discursos i la taula rodona que va conduir l’arquitecta i escultora Marta Cervelló els participants van plasmar la personalitat polièdrica de Cinnamond en la publicació editada pel COAC- La Capell, Norman Cinnamond. Arquitectura, disseny, art i memòria.
La publicació dedicada a Norman Cinnamond editada pel COAC-La Capell (2026)
En aquest retrat coral no hi falta res, des del professor que Norman Cinnamond va ser a l’Escola Superior d’Arquitectura fins l’arquitecte entusiasta que fa formar part de la junta del FAD, o de l’amic que convidava els amics els estius a la seva propietat d’Espalmador – on es revelava com un excel·lent cuiner – a l’home compromès amb les arts malgrat que el compromís li costés, com va constar gràcies a la intervenció de Toni Berini, la pèrdua d’un important encàrrec. O des del retrat del “senyor de Barcelona” i gentleman que va ser fins el col·lega “pròxim i respectable” amb qui compartir debats sobre projectes arquitectònics propis i aliens.
Norman Cinnamond era més que un arquitecte-estrella dels que el país ha produït i enaltit. Ho era per les seves qualitats personals en les que tothom dels que vam intervenir en l’acte vam subratllar, com la bonhomia, el bon tracte, la professionalitat, el sentit de l’humor, la discreció i la generositat en tota mena d’escenaris. El que sovint de vegades és més difícil, com és el reconeixement dels integrants d’una mateixa professió, en el seu cas és just el contrari i d’una evidència contundent. Per aquest motiu vam brindar plegats amb la voluntat de fer més palès i més present el record de les seves aportacions, activitats i de la seva personalitat polièdrica, perquè memòria també és vida.
Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.
He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.
El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).
He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.
Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura. Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.
I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.
He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.
He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.
També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.
Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.
Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.
QUADERN DE TERRAMAR 