Peter Stämpfli al seu estimat carrer d’en Bosc de Sitges
Com que al cel dels artistes no hi ha telèfon he optat per escriure’t una carta a L’Eco que esperaves i rebies puntualment cada setmana per correu i per internet. Ja sé que allà dalt, que és una panoràmica més àmplia i més etèria, hi arriba el ressò de les coses, però valgui el subterfugi per no quedar-me amb les ganes de dir-te la meva. Si ho hagués d’expressar en termes dels clàssics et diria que el passat dijous et vas embarcar de nou, no a Aiguadolç com solies, sinó en la barca on Caront et va desembarcar a la riba de l’eternitat. Si ho he de dir amb el llenguatge d’ara mateix, he de situar-me a l’altra dimensió sempre incerta, però existent, del nostre imaginari per tal que nosaltres, éssers terrestres, tinguem el consol d’invocar els éssers estimats quan ens heu deixat. T’avanço que no serà una carta de comiat perquè tu sempre hi has estat, hi ets i hi seràs per sempre, però sí que serà una carta de records i d’estimació.
(El carrer d’en Bosc i la Muralla de Sitges)
– “Hi ha uns senyors de Suïssa que han comprat una casa del carrer d’en Bosc i la volen restaurar per venir-hi a viure”. Va ser la notícia que va córrer pel barri sobre el vostre ancoratge a Sitges el 1970. El veïnat era força nombrós, la canalla jugava pel carrer i el Mercat Vell era el Mercat. Jo t’havia sentit a dir que la primera vegada que havies posat els peus a Sitges t’havia semblat una fàbrica de turistes i que més valia fugir-ne, però vas fer tot just al contrari perquè el vell carrer d’en Bosc et va mostrar que Sitges tenia un altre encant. De la primera casa per viure-hi vau adquirir la del costat i més endavant Can Mec i can Serramalera, sempre deixant clara la voluntat de conservar el caràcter del carrer i de l’arquitectura popular.
El que va ser pedra de toc va ser l’antiga muralla del segle XIV que vau descobrir quan fèieu obres de sanejament a casa vostra. En lloc d’enderrocar-la com us havien aconsellat la vau recuperar, restaurar i dignificar convertint-la en protagonista de les festes al carrer d’en Bosc i, així, retornant-la a la mirada dels sitgetans. Des del primer moment vau ser el paradigma i l’exemple de la conservació del patrimoni en mans privades.
Vaig recalar a casa vostra els anys vuitanta per escriure sobre les Festes del carrer d’en Bosc, que van culminar en un opuscle sobre els deu anys de celebracions (1986). Hi havíeu creat comunitat aplegant veïns, amics de tota mena i de tot arreu, artistes, balls populars, cobla de sardanes, grallers, escriptors i especialistes de les més diverses tècniques que passats els deu anys van continuar fent-hi cap a l’hora del migdia del dia de Sant Bartomeu per brindar any rere any per la Muralla, per l’amistat, per les arts i per Sitges. Les arrels que vas fer a Sitges t’hi acolliran per a l’eternitat.
(Els itineraris de l’art)
M’agrada resseguir el teu itinerari per les arts des de les sales de l’exposició permanent de la Fundació Stämpfli. Però quan encara no hi era, o quan encara era un somni que es començava a projectar sobre una realitat que de mica en mica vas anar construint, vaig poder seguir la teva trajectòria artística a través d’entrevistes, de llargues i substancioses converses, les exposicions de La Seyne, París, Fribourg, Serignan, Aarau, Ginebra i d’altres indrets de França i Suïssa on també retrobava amics, periodistes, escriptors, directors de museu i crítics d’art com els inoblidables Daniel Abadie, Michel Butor, Serge Lemoine i Alfred Pacquement.
Em continuen admirant la definició que va fer del teu treball artístic Marco Livingstone qualificant-lo d’“admirablement independent i neutral”; la concreció de Pierre Cabane sobre el teu “jansenisme pictòric” per la manifestació de dignitat, moral artística i honestedat; la descripció de la teva trajectòria de singular, rigorosa i impecable segons Georges Roque, o la de Gilbert Lascault, considerant la teva pintura com una combinatòria d’ètica i de neutralitat objectiva que la fan esdevenir singular. Tot plegat acompanyat d’un vast conjunt de textos que van de Georges Perec a Jean Luc Duval, Otto Hahn, David Jou, Raoul-Jean Moulin amb un llarg etcètera.
(La incursió de l’art contemporani internacional a Sitges)
Més enllà de la permanència de la teva obra entre nosaltres et devem la incursió de l’art contemporani internacional a Sitges. Deies que era el que ens mancava, i tenies raó. Per això vas demanar a tots els artistes amics i coneguts de la teva generació, la del pop art, de la figuració narrativa i de l’abstracció lírica i evolutiva – com la teva darrera etapa sobre la identitat formal de les empremtes de neumàtic i el seu pas del gris i el negre al color – una obra per tal de ser mostrada a la col·lecció permanent de la Fundació que es va posar en marxa el 2006.
Quan el 2010 es va celebrar la mostra de la prefiguració al Centre Cultural Miramar amb la presència dels artistes i crítics d’art la Fundació va iniciar la seva via en una evolució imparable. L’obertura de l’exposició permanent a la Fundació Stämpfli, a les sales rehabilitades de l’antic mercat del peix i l’ampliació a l’edifici de can Serramalera, juntament amb la programació continuada d’exposicions temporals constitueixen fites i realitats que situen Sitges al mapa de les arts contemporànies europees.
Em queden més coses per dir-te. Algunes les guardo com a records personals, com les celebracions de la nit de Cap d’Any plegats amb aquella deliciosa fondue que preparaves – sempre amb el kirsch-. D’altres, ja hi haurà ocasions per tornar-hi. Total, era per dir-te amb paraules del poeta William Wordsworth a l’Oda a la immortalitat (1807) que:
“Encara que els meus ulls ja no puguin veure aquell pur centelleig que en la meva joventut m’enlluernava (…) no hem d’afligir-nos, perquè la bellesa subsisteix sempre en el record”
I, qui diu la bellesa, diu el vincle de l’art i l’estimació. Fins sempre, Pere.
Amb Peter Stämpfli al menjador de casa seva, al carrer d’en Bosc. Preparàvem el número 2 de la plaqueta dels ‘Papers de Terramar’, Les empremtes de la fugacitat, amb els poemes de David Jou sobre l’obra d’Stämpfli.
Article publicat a El Marge Llarg de l’Eco de Sitges, 27.02.2026
Discurs d’obertura de la 11a Setmana de la Malvasia de Sitges. Sitges, CIM, Hospital de Sant Joan, 6.11.2025
Molt bon vespre a tothom que heu vingut a celebrar la Malvasia de Sitges en aquesta 11a setmana que organitza el Centre d’Interpretació, i moltes gràcies, Patronat, per haver-me honorat amb l’ambaixada de la Malvasia que procuraré exercir de la manera més digna i profitosa fins tant bé com en sigui capaç.
Serà durant la Setmana, sí, però també de per vida, perquè el compromís amb aquesta noble i centenària institució de l’Hospital de Sant Joan i amb la seva finalitat humànitària que l’ha caracteritzat des dels dies de Bernat de Fonollar, i amb un patrimoni tan antic com la data fundacional, no té ni pot tenir data de caducitat.
Crec que no m’equivoco afirmant que tothom que hem tingut l’oportunitat de conèixer i viure de prop la vida de l’Hospital ens hi sentim vinculats per sempre i formem part d’una comunitat extensa i solidària que dona tot el sentit a la participació en actes com el d’avui, i a la col·laboració que podem prestar en qualsevol circumstància. L’Hospital de Sant Joan acompleix la seva finalitat humanitària i solidària des del primer moment de la seva existència, al segle XIV, acollint, cuidant, curant i vetllant per les persones que ho necessiten, i que hi troben el que sovint és la seva darrera llar amb l’acolliment i l’aixopluc que la institució ha sabut crear i atorgar en cadascuna de les seves etapes. Avui dia l’Hospital de Sant Joan és un dels grans patrimonis de la Vila i del país per aquesta raó.
Patrimoni és mes que una paraula. És un concepte, que ens afecta com a comunitat i que té diversos àmbits de referència. Avui parlem de la Malvasia com a patrimoni, tal com des de fa uns anys afirmem de Sitges estant.
Ho va esdevenir des de 1935 en el sentit material gràcies a Manuel Llopis de Casades, que va llegar les vinyes de la propietat familiar per tal que es perpetués la collita i la comercialització de la Malvasia a benefici de l’Hospital. Per fer-ho més segur va instituir com a prova de continuïtat que cada any els seus administradors facin lliurament als marmessors testamentaris o als seus descendents les sis ampolles que acrediten el compliment del pacte successori. Un pacte que s’ha mantingut fins avui i que per molts anys. I encara més enguany, que la Malvasia acaba d’obtenir la Medalla d’Or de l’Exposició de Brusel·les!
El significat de patrimoni atribuït a la Malvasia de Sitges depassa l’aspecte material de la propietat. Aquests dies en què al Parlament de Catalunya es debat el Projecte de llei sobre Patrimoni Cultural Immaterial s’ha parlat a bastament dels diversos àmbits que el configuren, entre els quals l’enologia i la gastronomia hi són per dret propi. És per aquest motiu que podem afirmar una vegada més que la Malvasia de Sitges constitueix un dels nostres grans patrimonis immaterials.
L’eslògan que el 2016 va identificar la 5a Setmana de la Malvasia, “Malvasia és patrimoni” la posava en relació amb els àmbits que li són propis: història, terra, conreu, identitat, economia, paisatge , enologia, imaginari, celebració- sempre!, i patrimoni, és clar. Adoptin el que més els agradi.
Des d’un punt de vista històric, la Malvasia és patrimoni inherent a la història de Sitges i també a la de Catalunya. Consta que a can Falç el segle XV ja la conreaven i el celler que forma part del casal de la Ribera té els seus orígens a principis del segle XVII, però això no vol dir que la família no en posseïssin de més antics. Després hi tornarem. Al segle XVII Sitges ja era coneguda com a vila productora i comercialitzadora de malvasia.
En una de les tantes guerres que vam perdre contra els castellans, que va comportar l’ocupació de la Vila per part de les tropes, la malvasia ja n’era protagonista per un dels episodis de la Guerra dels Segadors que figura tant a les cròniques històriques com en els romanços populars.
“El 7 de marzo (1639, …) llegaron 600 soldados a pie y a caballo y llegados allí se hicieron dueños de todas las casas, y tomaron las llaves de las puertas(…) y no contentos de beberse la malvasía, regaban con ella las calles…”
reporta l’historiador i poeta Víctor Balaguer.
El Romanç dels Segadors, en versió original ho concreta encara més:
"Lo vi que no era bo
engegaven les aixetes
lo tiraven pels carrers
sols per assolar la terra."
Ha canviat la lletra, però lo del bon cop de falç encara té continuïtat.
En ple segle vint J. V. Foix, que també n’havia sentit a parlar, en una de les proses poètiques dedicades a Sitges exclama:
“… que no deixin més les bótes arrambades a la cantonada del carrer de les Ànimes!” (L’Estrella d’en Perris, 1963)…
Deixo per la taula rodona del dissabte dia 15 les obres literàries del període romàntic.
En aquesta edició, que és dedicada a les arts en relació amb la Malvasia no puc deixar d’esmentar algunes de les obres més remarcables, partint de la base que tota vinya representada de Sitges estant és Malvasia.
La presència de la Malvasia a les arts és una constant en la pintura de l’Escola Luminista, que es caracteritza pel tractament de la llum i una visió que s’origina en el realisme però que s’aboca completament en l’estètica verista de l’època.
El pintor Arcadi Mas i Fondevila, en fa un tractament en tot tipus de paisatges i escenaris al llarg de la seva llarga vida artística.
Joaquim de Miró, l’ateu oficial de Sitges, terratinent colliter i comerciant i magnífic pintor que no va pintar mai res que no fos Sitges, és l’autor de l’obra que enguany en compleix 130 i que, a parer meu, és l’obra més emblemàtica i verista de la Malvasia perquè en la recol·lecció s’hi apleguen l’esplendor de les vinyes, el treball de les dones, i la caracterització de Sitges amb el campanar al lluny.
Des del Noucentisme artístic cal remarcar l’obra escultòrica i sobre paper de Pere Jou.
La representació enguany de la Setmana de la Malvasia, que ha triat les arts com a tema inspirador de les activitats que s’hi portaran a terme, és l’escultura Al·legoria de Sitges, una pedra imponent i rica en simbologia que forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i que es troba, com el quadre de Miró, al Museu de Maricel.
Un dels temes triats per Jou fent de gravador és la representació, iniciada a l’ Amic de les Arts (1926) de la Mare de Déu del Vinyet, que la interpreta en solitari. Però uns anys més tard, en explicar la imatge per a una edició dels goigs, no dubta en incloure la vinya i el vi, tant per la figura del moro com per la decoració compositiva de l’edició dels goigs.
Parlant de la Mare de Déu del Vinyet valgui per recordar la llegenda de la troballa en terres de Can Milà dels Ferrers que, en temps del farmacèutic, bibliòfil i colliter Josep Robert i Mestre, fa poc recordat des del CIM, abastava una gran extensió de vinya que avui és una muralla de ciment armat coneguda amb el nom de La Plana. El celler de Can Robert, el darrer de tots, operatiu fins els anys seixanta, estava situat al carrer de Sant Pere, fet que comportava que al mes de setembre el transport del raïm recorregués el centre de la Vila passant pel Cap de la Vila i el carrer Parellades que, avui, és un decurs impensable.
Anem cap als Cellers, la llar i l’ànima, el laboratori i la fàbrica de meravelles de la Malvasia de Sitges.
El celler de l’Hospital és l’únic celler de Sitges que resta actiu i l’únic testimoni del que va ser durant segles una de les principals fonts econòmiques de Sitges. Té els seus orígens remots al celler que durant segles va ser el més actiu i productiu: el celler de Can Falç.
El que avui és una pura ruïna va ser un dels motors econòmics més importants de Sitges, si no el més important, degut a l’acumulació de terres per al conreu de malvasia i vi dels termes de Sitges, Olivella i Jafre i més enllà. Els guanys obtinguts de la comercialització els Falç els dedicaven sistemàticament a l’adquisició i conreu de més terres.
Des del segle XV els Falç van ser comerciants i les rendes i guanys procedents dels conreus es reinvertien en creixement agrari patrimonial fins al segle XIX. El casal de la Ribera, el més antic de Sitges i avui dia el més arruïnat, va veure néixer alguns dels personatges més notables de la nostra història més enllà de la de la Malvasia, com l’ardit i emprenedor capità Joan Falç, dit de Mar -que són la branca de la família que es va quedar a la Ribera-, o el seu descendent, l’il·lustrat, afrancesat i urbanista Josep Bonaventura Falç. Els Dalmau, successors dels Falç continuaren el conreu i la comercializació però sense reinvertir en l’adquisició de nous conreus sinó que, pel contrari, de mica en mica van veure com els minvava el patrimoni familiar. No obstant això els seus productes, etiquetats sempre amb l’escut nobiliari de la família de Dalmau, van continuar obtenint èxit comercial i guardons per la qualitat del producte. Lluís de Dalmau, a més, seguint l’exemple dels seus cosins historiadors, els Llopis, va dedicar una monografia a la Historia y cultivo de la Malvasía en la Villa de Sitges (1886).
La meva primera reivindicació és que aquest celler, documentat a principis del segle XVII, sigui recuperat, restaurat, rehabilitat i dignificat juntament amb el casal, d’acord amb el seu caràcter històric i patrimonial per tal que es pugui posar en marxa el que el 2017 vaig presentar des dels Museus de Sitges en una de les compareixences que periòdicament efectuava, com la Ruta dels Tres Cellers, que relligaven Can Falç, Can Llopis i l’Hospital de Sant Joan. Aquest és l’objectiu de la present conferència d’obertura de la Setmana de la Malvasia.
Quan a finals del segle XVIII un dels més interessants membres de la família, don Josep Bonaventura Falç, va emprendre la primera urbanització planificada de Sitges fora muralla a les terres i hortes de la seva propietat d’entre els actuals carrers Parellades, Sant Francesc, Sant Josep i la carretera de Vilanova obrint al seu interior els carrers de sant Gaudenci i Sant Bonaventura, va decidir edificar-hi un casal més còmode i d’acord amb les característiques de l’època.
El 1793 l’edifici estava acabat. L’escala principal, sumptuària; el jardí de primer neoclàssic i després romàntic amb la balconada que el presideix; la planta noble decorada amb les grisalles de Pau Rigalt, i un ampli celler avui malhauradament repartit en dos edificis, mostraven l’esplendor econòmic del seu constructor i la modernitat conceptual i decorativa de l’època. Però en el moment de fer el pas des de can Falç de Mar al nou casal Josep Bonaventura Falç es va fer enrere i va vendre la casa i les terres al seu cosí, el notari i terratinent Manuel Llopis i Falç, capdavanter de la nissaga Llopis. El nou casal va prendre el nom de la nova família propietària.
Els Llopis no es van quedar enrere dels Falç. Aquests eren liberals per tradició familiar i comercial en oberta oposició al règim feudal de la Pia Almoina de la que Sitges no es va poder alliberar fins a les Corts de Cadis el 1812. Eren, això sí, conservadors en tant que terratinents. Els de Can Llopis van reblar el caràcter liberal de la família aixoplugar el primer liberalisme manifest de Sitges en oberta oposició a l’Antic Règim. Els seus descendents no es van limitar a l’administració i explotació de les terres i al comerç de la Malvasia sinó que van esdevenir una brillant nissaga d’homes de lleis – notaris, advocats i diplomàtics – i historiadors vocacionals.
El fill de Manuel Llopis i Falç, també notari i elaborador de Malvasia, Bernardí Llopis i Pujol (1814-1891) és el protipus de personatge romàntic. Va viure durant gairebé tot el segle XIX i va ser qui va donar a la casa tota la volada i prestigi de que va gaudir, fins el punt que fins ben entrat el segle vint a Can Llopis se’l coneixia com Can Bernardí. Va escriure una primera història de Sitges, Relación histórica de la Villa de Sitges (1844) que restà inèdita fins que va ser publicada pel Grup d’Estudis Sitgetans el 1982.
Joan Llopis i Bofill, fill de Bernardí Llopis i Pujol, va ser l’autor de la primera història de Sitges, l’ Assaig històric sobre la Vila de Sitges (1891) i de la Descripció del santuari y consideracions críticas sodre [sic] la imatge de la Verge del Vinyet (1892).
El diplomàtic i darrer membre de la nissaga, Manuel Llopis de Casades (1885-1935) va ser el causant que avui dia l’Hospital de Sant Joan tingui el tercer celler de Malvasia de Sitges. Un germà seu, Josep M. Llopis de Casades (1886-1915), va ser un remarcable pintor, mort prematurament. La meva segona reivindicació és a favor de la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació, juntament amb el casal, del Celler de Can Llopis.
Reivindico, doncs, que aquests dos cellers històrics, tinguin vida pròpia dins dels respectius casals museïtzats, oberts i accessibles, en coordinació amb el CIM.
És una reivindicació a favor del patrimoni, sí, però també a favor de l’economia a escala local, de les rendes de l’Hospital de Sant Joan Baptista, de la gastronomia i de l’enologia; de la comunitat local, que hem de ser els primers a disfrutar-ho i apreciar-ho; del turisme, si de debò creiem que el turisme cultural i enològic tenen valor per a l’empresariat i compten per a alguna cosa a Sitges.
És una reivindicació no exempta de crítica vers la propietat titular d’aquests dos grans, importants i significatius edificis, can Falç i can Llopis, que és la Diputació de Barcelona. Des de fa més d’una dècada tots dos es troben immersos en un implacable i imparable procés de degradació enmig d’un opac silenci. També és una crítica vers l’Ajuntament de Sitges per la seva indiferència i per la desídia en no exercir la competència de vetllar pel patrimoni local i no exigir de la propietat el compliment dels deures de conservació per a dos edificis que són dos béns culturals d’interès local.
Però més enllà de la crítica, és una reivindicació des de l’esperança en el futur, perquè em crec en l’obligació de ser optimista. D’aquí a deu anys, que segons com no són res comparats amb els set-cents de l’Hospital de Sant Joan, se’n compliran cent del llegat de Manuel Llopis i Casades. Deu anys són un termini generós i més que raonable per veure acomplerta la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació dels cellers de Can Falç i de Can Llopis juntament amb els seus casals. Un termini raonable per poder disfrutar de la ruta dels cellers cellers sitgetans que juntament amb el de l’Hospital de Sant Joan són, tots tres cellers, la seu material d’aquest gran patrimoni que és la Malvasia de Sitges. Avui, i aquests dies que vindran, brindaré amb aquesta intenció.
Llarga vida a l’Hospital de Sant Joan i a la Malvasia de Sitges!
Ciència i literatura no són dues coses, sinó dues cares de la mateixa cosa. Thomas H. Huxley (1860)
Entre els dèficits de coneixement que té la societat actual, on tot és cada vegada més superficial i immediat sense espai per al pensament i la reflexió, la ciència va quedant arraconada. La fragmentació del coneixement ens allunya d’una transversalitat que reconstrueixi el transvasament de ciència i humanitats. Amb tot, som afortunats perquè ara i aquí, existeixen científics humanistes i humanistes que creuen en la ciència, un binomi que mai no s’hauria hagut de trencar. Alfred Giner i Sorolla, Rosa Fabregat, Xavier Duran, Àngel Terron, David Jou o Joan Duran són científics humanistes dels Països Catalans que han dedicat esforços i energies a la ciència i l’humanisme des de la convicció que tot és u i necessari per al progrés de la humanitat. Dos llibres apareguts els darrers mesos en constitueixen dos diferents exemples altament recomanables.
La ciència a través de la literatura
100 visions literàries de la ciència i la tecnologia, del químic i escriptor Xavier Duran (Ed. Cossetània) que depassa l’àmbit divulgatiu per endinsar-se en el coneixement. El propòsit del llibre és el de combatre el tòpic de l’aridesa de la ciència i la tecnologia en els seus més diversos vessants que ens fan descobrir aspectes que sovint passen desapercebuts en les obres literàries. Cada relat va acompanyat d’una breu notícia bibliogràfica per mitjà de la qual el lectors pot anar més enllà i descobrir el ric univers que uneix ciència i lletres des de fa quatre mil anys. És interessant constatar el coneixement que els escriptors mostren de la ciència del seu temps, de com s’enfronten amb els misteris de l’univers, la natura i els éssers i de com els interpreten i transmeten. Des de la descripció de la descomposició dels cossos que descriu Homer fins la consideració dels metges i la medicina en Molière; des de l’aposta per la ciència dels escriptors naturalistes com els germans Goncourt, Balzac o Pérez Galdós; des de la descripció de la societat industrial de Dickens o Narcís Oller; des de la cosmologia del Dant a la visió de l’univers en la lògica oculta de Pere Calders, o des de la lírica empeltada d’arquitectura, química o matemàtica de J. Margarit, Àngel Terron i David Jou fins la colonització i el simbolisme de la ciència de Joseph Conrad, la poliomelitis de Philip Roth o el tractament del càncer segons Alexander Solgenitsin, la diversitat de temàtiques en que la ciència i la tecnologia es mostra en les obres literàries esdesvenint una descoberta i un nou paràmetre de lectura.
Poètiques i aliatges de ‘Ciència radical’ d’alt voltatge
A l’altre extrem, una joia d’aliatges que condensa la creació poètica al voltant de programes de residències poètiques en centres de recerca de Catalunya derivats del projecte de ‘Ciència radical’. Articulat des del CCCB en col·laboració amb diversos instituts de recerca especialitats i impulsat pel Departament de Recerca i Universitats i els fons de plans complementaris, el programa Magmes que ha dirigit el poeta i científic Joan Duran ha comptat amb quatre poetes de primera línia contemporània com Anna Aguilar-Amat, Lluís Calvo, Mireia Cassanyes i Pol Vouillamoz.
El resultat és un volum de poesia, Magmes. Quatre poètiques de ‘Ciència radical’(Ed. Godall) marcadament diferent de la poesia a l`ús i d’una radicalitat diversificada en cadascuna de les veus i diccions: tot el llibre és alt voltatge. “Converses sobre física amb el meu fill”, d’Anna Aguilar-Amat; “La doble escletxa”, de Lluís Calvo; “Al món de les illes vibrants”, de Mireia Cassanyes, i “Itela” de Pol Vouillamoz, mostren quatre visions líriques radicals i i personals que, sense desdir la poètica dels autors, s’enfronten amb la percepció i el coneixement del que han viscut frec a frec amb maneres d’afrontar el coneixement científic. El resultat, en conjunt i en cadascun dels capítols, és exultant, suggerent, captivador. Ho escriu Joan Duran al pròleg: “Així com el ferro pur, per exemple, és un metall molt dúctil però de baixa resistència, l’aliatge amb el carboni li confereix duresa.” Així la poesia en aliatge amb les ciències fotòniques, les altes energies, el sincrotó Alba i la bioenginyeria: la poesia s’enforteix i guanya.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.08.2025
Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix el que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! / en Roma misma a Roma no ha hallas”…
Buscas en Roma a Roma ¡oh peregrino! y en Roma misma a Roma no la hallas: cadáver son las que ostentó murallas y tumba de sí proprio el Aventino. Yace donde reinaba el Palatino y limadas del tiempo, las medallas más se muestran destrozo a las batallas de las edades que Blasón Latino. Sólo el Tibre quedó, cuya corriente, si ciudad la regó, ya sepultura la llora con funesto son doliente. ¡Oh Roma en tu grandeza, en tu hermosura, huyó lo que era firme y solamente lo fugitivo permanece y dura! Francisco de Quevedo, “A Roma sepultada en sus ruïnas”
Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix tot allò que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! / en Roma misma a Roma no ha hallas”... No he viatjat a Roma, però el poemari d’Anton Ferret Baig Turisme interior he estat un excel·lent incentiu per un viatge poètic.
Sota l’aparença de divuit postals on l’anvers mostra una imatge i al revers la tuneja, desmenteix, evoca o intensifica, el poeta traça un retrat de Roma en el moment en que el jo poètic constata que ja està de tornada de tot basant-se en un dels Principis de Peter com al punt de partida i el transforma en motivació: l’abeurament de la llet de lloba, la mare de la Ciutat, a la recerca la seva pròpia refundació. Una refundació que té com a principi la salvació de la bellesa, però ¿la de les ruïnes o d’alguna cosa més, com podria ser la de la seva pròpia percepció? És la salvació del jo poètic el que el llibre persegueix, i aconsegueix, després d’un exercici de relativització de la història i dels llocs més significatius, llocs de memòria en certa manera.
Per aquest motiu el poeta ens trasllada del Colosseu als afusellaments de 1944 a les Fosses Ardeatines, d’una Plaça de Sant Pere buida al saqueig de la ciutat per les tropes de l’emperador Carles V. O del Campidoglio a la Via Appia evocant l’antic (!) bar del Quo Vadis de sant Pere de Ribes a la pel·lícula homònima (1951) en la que Peter Ustinov guanyava un Òscar per la seva interpretació de l’emperador Neró... Hi ha referents cinematogràfics al poemari, com aquest mateix o, segons el pròleg de Teresa Tort, a La gran bellezza, de Sorrentino... Una bellesa que, cercant-la, el fa passejar per “tots els ravals del dubte”, remarcats per Joan Duran a l’epíleg de l’obra.
Les postals fixades en un parell de viatges ràpids – un altre signe dels temps, perquè allò del “grand tour” van ser viatges que al segle vint-i-ú són impensables – determinen l’itinerari urbà del poeta no pas per l’evocació dels seus moments més brillants, sinó per haver estat sotmesos a la destrucció, a la depredació i a la banalització. Com a exemples, respectivament, l’evocació de l’aiguabarreig de les desfetes humanes i escultòriques després de la batalla del Castell de Sant’Angelo -; la deconstrucció del Colosseu en ple segle Vè quan “s’arrencaven els marbres, llavors, per fer-ne esglésies”; de la visió del Campo dei Fiori a través d’un imant per enganxar a la nevera. Un itinerari urbà construït també pels contrastos, com la calç que destrueix i que, no obstant això, va ser material determinant per a la construcció del Panteó que avui dia continua essent meravella de meravelles.
Ens enganyaríem si creiéssim que Turisme interior és únicament un pòsit d’evocació en format poètic i en pluralitat de versificacions. Més enllà d’aquesta aparença, que correspondria a una primera lectura, existeix la voluntat del poeta de mostrar com una construcció lírica va més enllà de sí mateixa i com contribueix a enfortir i, fins i tot, a perfilar la identitat i la configuració de jo poètic. En plena maduresa i en plena consolidació de l’obra poètica compta també la versemblança de la identitat lírica. Ferret, que és un totterreny poètic, ha capgirat l’antic sentit del poema de Quevedo per mostrar una Roma que, tot i desapareguda, resta en els seus fonaments, en la llet regeneradora de la lloba on l’autor abeurarà fins l’assoliment d’un poemari que no té res de nostàlgic sinó de determinant sobre com mirar una ciutat i assumir-la ulls endins. I, com quan Vicent Andrés Estellés escriu que “ara ja és hora de tornar a casa”, i com quan Joan Vinyoli determina que “tot és en ordre a l’hora del crepuscle”, tots dos persistint en la continuïtat de la seva obra, així també ho fa Anton Ferret i, a més, n’ensenya el motiu:
“Torno de Roma a la Roma dels fills, perquè és l’hora de Peter, aquella hora en que s’escau que em clavin el revés. I, tanmateix, sabeu, ja no m’espanta, perquè sóc vell, però m’ha alletat la lloba.”
Les lectures que trio per recomanar a l’estiu no sempre coincideixen amb el calendari, però de vegades, sí. Aquesta ja fa uns mesos que me la guardo per a tal dia com avui, perquè és estiu i perquè s’escau amb la Festa de la Marededéu del Vinyet, una festa que no és oficial però a tots els efectes és com si ho fos perquè té un calendari de celebracions propi, amb celebracions religioses, aplec popular i castell de foc; la gent sap que és festa i la celebra fent cap al Santuari a tothora del dia. A més, enguany des de la societat civil i per via de les Vinyets es recupera la celebració que l’alcalde Miquel Forns va instaurar amb la complicitat de les Vinyets i vuit anys més tard l’alcaldessa Carbonell va suprimir sense gaire explicacions i més aviat amb excuses de mal pagador. Però com que la il·lusió i la voluntat de la comunitat de Vinyets no es matèria negociable sinó decisió en ferm, aquest any tal dia com avui –data de L’Eco de Sitges– ho tornarem a celebrar amb la col·laboració de l’administració del Santuari, i dilluns, la festa grossa. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan, perquè des de sempre ha estat una denominació d’origen, i ja se sap que qui perd els orígens perd identitat, que ens va ensenyar Raimon.
Quan el poeta David Jou va complir la setantena, que avui dia no és cap edat i com diu un amic comú són els anys de la joventut consolidada –el seu germà segon va tenir la idea de publicar un llibre que aplegués el conjunt de poemes que havia dedicat al Vinyet. Com que el poeta i científic és persona diligent al cap d’un parell de mesos ja tenia els poemes aplegats i, a més, hi va afegir tres suites dedicades al devocionari marià sobre l’Avemaria, la Salve Regina i el Magníficat.
El medi familiar, el paisatge, l’imaginari sitgetà i tot allò que pot tenir de terrenal un poemari de referent local i entenedor des de qualsevol geografia del món comparteixen dicció poètica amb una espiritualitat d’ampli abast que transcorre entre la vida popular i els referents teològics i filosòfics compartits amb una vasta comunitat de devots, cristians de qualsevol obediència i credo, i humanistes de tota mena.
El poeta camí del Vinyet acompanyat per la seva mare, Lolita Mirabent (1954). Arxiu David Jou.
Des d’un punt de vista literari, i el mateix poeta ho explica al pròleg, és un poemari que encaixa amb els llibres anteriors inspirats en Sitges –aquest és el cinquè–, i també amb la seva dedicació a una Església “marcada per la renovació del Concili Vaticà II i per la pèrdua posterior d’influència social deguda a canvis tecnològics, sociològics, polítics i culturals”. Respon, doncs, a les motivacions literàries i humanístiques del poeta que comparteix amb l’ampli públic que la seva obra ha assolit i amb la comunitat literària i sociocultural del país.
David Jou (2024)
Entre altres característiques em sembla important remarcar que la geopoètica del Vinyet, ben important en el nostre sistema literari local i que s’ha confegit a base d’un nombrós i important corpus que transcorre entre finals del segle XVI, amb els Goigs del Vinyet, fins els nostres dies, i que aplega un bon nombre de poetes i escriptors encapçalats per l’anònim autor dels Goigs i, des del segle XX ençà, els poetes Trinitat Catasús, Rita Benaprès i Salvador Soler i Forment, compta des d’ara amb un recull poètic situat en ple segle XXI i que, al capdavall, constitueix l’aiguabarreig d’evocacions, records i sentiments del poeta entremig de totes les crisis del nostre temps.
Text poètic a la llinda del portal de 1552
Tornant a la celebració ho faig amb la darrera estrofa del poema dedicat A les Vinyets, on David Jou s’erigeix en veu poètica decantada vers pregària de celebració de la vida i l’esperança:
"De vegades encenc una llàntia per vosaltres, per totes les Vinyets del present, del futur i del passat, i la deixo encesa al porxo dels poetes i les flames, als peus de la marededeu, com una pregària per la vostra sort i salut, benestar i felicitat, perquè Déu aculli les Vinyets que ens han deixat i perquè per molts anys moltes Vinyets esperançades aportin a Sitges il·lusió, claror i vitalitat.”
David Jou fent la lectura dels poemes al Vinyet, 2 d’agost 2024.
QUADERN DE TERRAMAR 