El temps de les cireres

"J'aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au cœur."
J. B. Clément

Arriba el maig i el temps de les cireres acompanyat de la cançó que el va immortalitzar. Una cançó que remet a l’èpica de la revolució parisenca de la Comune, que aquesta setmana les xarxes socials i la memòria històrica dels francesos han rememorat àmpliament. La cançó que és un aiguabarreig d’evocació, esperança i tendresa havia estat escrita per Jean Baptiste Clément el 1866 en una petita estació belga envoltada de cirerers florits fugint d’algun episodi de repressió política. L’any següent el tenor i compositor Antoine Renard hi va posar música, una tonada lleument melancòlica que esdevé d’una calidesa emocionant.

De l’amor a la revolució

            Quan el 1870 va finalitzar la guerra francoprussiana amb la derrota dels francesos, la inestabilitat política va comportar un dur enfrontament entre el govern conservador i les forces progressistes partidàries d’una democràcia social i directa. El conflicte va esclatar el 18 de març quan el cap de govern, Thiers, va voler confiscar els canons situats a les bateries del nord de la ciutat, entre altres les de Montmartre que havien estat adquirits per la població per defensar-se durant el setge de París. Els montmartressos van defensar els seus canons aferrissadament. Mentrestant, el govern del país havia fugit de París i s’havia instal·lat a Versalles. 

La bateria de canons de Montmartre, 1871

            Entre el març i el maig de 1871 el govern municipal de París, la Comune, va ser guanyat pels federats revolucionaris a les eleccions municipals, que van introduir reformes radicals de caire econòmic social i cultural a favor de les classes populars. Personatges del món de la cultura com els artistes Gustave Courbet i Edouard Manet i escriptors com Paul Verlaine i Arthur Rimbaud hi van prendre part activa i defensiva. 

Les dones van defensar la barricada de la Place Blanche fins el darrer moment.

            Va destacar el paper de les dones compromeses amb la revolució, encapçalades per la gran Louise Michel; per les que van lluitar a la primera fila de les barricades, per les que van socórrer els innombrables ferits. La Comuna de París va durar fins el 21 de maig, en què el govern de Versalles va esclafar la Comuna al llarg d’una setmana de lluites pels barris de Paris, les places, els edificis i els cementiris. La coneguda com setmana sagnant va acabar amb una repressió duríssima amb milers d’afusellats, ferits i deportats. 

Edouard Manet (National Gallery, Washington) i Maximilien Luce (Musée Carnavalet, Paris) entre altres, van deixar testimoni de les víctimes de la repressió

            Durant els dies de lluita per defensar els ideals d’igualtat social, sufragi universal i democràcia directa la cançó de J. B. Clément es va expandir com a l’himne dels federats pel seu significat: amor, sacrifici, lluita i esperança.  Clément era un ‘chansonnier’ de Montmartre, periodista i sindicalista compromès amb els ideals de la Comune. Va ser llavors que va dedicar la cançó a una jove obrera que assistia els ferits a les barricades. 

Memòria d’una cançó 

            J. B. Clément va ser un dels defensors del darrer bastió de la Comune. Una placa de marbre de 1991 ho recorda vora el boulevard de Belleville, rendint homenatge “al Poble de París que volgué canviar la vida i als trenta mil afusellats del temps de les cireres”. 

            Hi ha un altre indret que porta el nom i guarda la memòria de Clément i de la cançó, que és a Montmartre. És el districte pel qual va ser elegit regidor de la Comune, i on va viure la major part de la seva vida. La plaça queda molt a prop del Bateau-Lavoir, l’edifici que a principis del segle vint va allotjar una notable colònia d’artistes catalans, francesos i italians, entre els que destaquen Ricard Canals, Joaquim Sunyer, Picasso… i on un joveníssim Peter Stämpfli es va instal·lar, més aviat per atzar, a la seva arribada a París. M’agrada arribar-m’hi de tard en tard i reveure la placa dedicada a Clément i recordar una cançó que ha depassat els desafiaments del temps i que encara és capaç d’emocionar generació rere generació.

            M’agrada, també, aquest culte a la memòria amb la que els francesos deixen constància de la seva gent i de la seva història. Fins i tot en un barri tan turistitzat com Montmartre és possible trobar-hi les arrels de l’essència i de la identitat parisenques. En aquest cas, per mitjà d’una cançó tan bella com El temps de les cireres. És una lliçó per als pobles i ciutats que volen conservar la pròpia memòria i projectar-la cap al futur. 

Ramon Casas, un gran clàssic de la pintura moderna

 

6152305424_4fdc890c47_b

 

Igual que succeeix amb tots els clàssics, i Ramon Casas és un dels grans clàssics de la pintura moderna, cada vegada que són objecte de centenaris i commemoracions són notícia d’actualitat, es posen al dia i acaren un altre segment d’eternitat amb noves lectures i diferents formes de contemplació i gaudi. És el que es proposa des de la Comissió nacional de Commemoracions, que des de 2012 determina les commemoracions que s’esdevindran oficialment a nivell nacional i que ha declarat el 2016 com Any Ramon Casas.

 Als cent cinquanta anys del seu naixement un quatre de gener, Casas ha esdevingut una autèntica icona de la pintura catalana i una de els figures més emblemàtiques del Modernisme. El seu traç inconfusible, l’ofici adquirit des dels anys de joventut que mai no l’abandonà i una determinada recerca de la modernitat el situen com a un dels grans mestres de la pintura del seu temps.

En la personalitat de Ramon Casas conflueixen el jove que decideix fer el viatge d’aprenentatge a París, on estudia amb Carolus-Duran, un dels mestres més remarcats de l’època; el que fa viatges d’artista a Granada i a Madrid; l’artista que juntament amb Santiago Rusiñol surt a la recerca de paisatges i emocions per diversos indrets de Catalunya (Poblet, la Catalunya Vella, la Cerdanya…); el bohemi de Montmartre que pinta la millor visió del Moulin de la Galette i l’ambient entre marginal, artístic i popular; el pintor que retrata les multituds de la Catalunya del seu temps en diverses i diferents circumstàncies; l’enamorat de Júlia Peraire, la Sargantain, que immortalitza en un retrat d’alt voltatge sensual; el retratista de les burgeses barcelonines i nordamericanes; l’autor de la més completa iconografia dels personatges públics de la primera dècada del segle vint; el pintor de les soledats de paisatges, jardins i claustres…

Casas, discretament polièdric, amant de la bona vida i del progrés material – viatges confortables, automòbil, la ironia amb què descriu Els adelantos del segle XX… – és l’artista que eleva el cartellisme a la categoria d’obra d’art, es tracti de l’anunci de l’ Enciclopèdia Espasa, de l’ Anís de  Mono, d’un sanatori per a sifilítics o dels Cigarrillos de París. Quan fa de mecenes – amb les revistes Quatre Gats, Pel & Ploma (per a la qual produeix alguns dels seus millors retrats al carbó) o Forma – obra amb generositat i eficàcia. Quan lliga amistats és – llevat d’alguna excepció forçada per les circumstàncies – de per vida i amb tot el sentiment.

 La seva vinculació amb Sitges està marcada per dues grans amistats amb les que comparteix la passió per l’art: Santiago Rusiñol i Charles Deering. Corresponen a dues visions i a dues etapes ben diferenciades de la seva vida.

 Al llarg d’aquest 2016 les mirades sobre Ramon Casas seran múltiples i  diverses, sumant en favor d’un artista que mereix una renovada posada en valor per al temps present i per al guany del futur.

           

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.I.2016)