Arxiu de la categoria: Escultura

Carta a Peter Stämpfli

Publicat el per
Respon
Peter Stämpfli al seu estimat carrer d’en Bosc de Sitges

Com que al cel dels artistes no hi ha telèfon he optat per escriure’t una carta a L’Eco que esperaves i rebies puntualment cada setmana per correu i per internet. Ja sé que allà dalt, que és una panoràmica més àmplia i més etèria, hi arriba el ressò de les coses, però valgui el subterfugi per no quedar-me amb les ganes de dir-te la meva. Si ho hagués d’expressar en termes dels clàssics et diria que el passat dijous et vas embarcar de nou, no a Aiguadolç com solies, sinó en la barca on Caront et va desembarcar a la riba de l’eternitat. Si ho he de dir amb el llenguatge d’ara mateix, he de situar-me a l’altra dimensió sempre incerta, però existent, del nostre imaginari per tal que nosaltres, éssers terrestres, tinguem el consol d’invocar els éssers estimats quan ens heu deixat. T’avanço que no serà una carta de comiat perquè tu sempre hi has estat, hi ets i hi seràs per sempre, però sí que serà una carta de records i d’estimació.

(El carrer d’en Bosc i la Muralla de Sitges)

– “Hi ha uns senyors de Suïssa que han comprat una casa del carrer d’en Bosc i la volen restaurar per venir-hi a viure”. Va ser la notícia que va córrer pel barri sobre el vostre ancoratge a Sitges el 1970. El veïnat era força nombrós, la canalla jugava pel carrer i el Mercat Vell era el Mercat. Jo t’havia sentit a dir que la primera vegada que havies posat els peus a Sitges t’havia semblat una fàbrica de turistes i que més valia fugir-ne, però vas fer tot just al contrari perquè el vell carrer d’en Bosc et va mostrar que Sitges tenia un altre encant. De la primera casa per viure-hi vau adquirir la del costat i més endavant Can Mec i can Serramalera, sempre deixant clara la voluntat de conservar el caràcter del carrer i de l’arquitectura popular.

El que va ser pedra de toc va ser l’antiga muralla del segle XIV que vau descobrir quan fèieu obres de sanejament a casa vostra. En lloc d’enderrocar-la com us havien aconsellat la vau recuperar, restaurar i dignificar convertint-la en protagonista de les festes al carrer d’en Bosc i, així, retornant-la a la mirada dels sitgetans. Des del primer moment vau ser el paradigma i l’exemple de la conservació del patrimoni en mans privades.

Vaig recalar a casa vostra els anys vuitanta per escriure sobre les Festes del carrer d’en Bosc, que van culminar en un opuscle sobre els deu anys de celebracions (1986). Hi havíeu creat comunitat aplegant veïns, amics de tota mena i de tot arreu, artistes, balls populars, cobla de sardanes, grallers, escriptors i especialistes de les més diverses tècniques que passats els deu anys van continuar fent-hi cap a l’hora del migdia del dia de Sant Bartomeu per brindar any rere any per la Muralla, per l’amistat, per les arts i per Sitges. Les arrels que vas fer a Sitges t’hi acolliran per a l’eternitat.

(Els itineraris de l’art)

M’agrada resseguir el teu itinerari per les arts des de les sales de l’exposició permanent de la Fundació Stämpfli. Però quan encara no hi era, o quan encara era un somni que es començava a projectar sobre una realitat que de mica en mica vas anar construint, vaig poder seguir la teva trajectòria artística a través d’entrevistes, de llargues i substancioses converses, les exposicions de La Seyne, París, Fribourg, Serignan, Aarau, Ginebra i d’altres indrets de França i Suïssa on també retrobava amics, periodistes, escriptors, directors de museu i crítics d’art com els inoblidables Daniel Abadie, Michel Butor, Serge Lemoine i Alfred Pacquement.

Em continuen admirant la definició que va fer del teu treball artístic Marco Livingstone qualificant-lo d’“admirablement independent i neutral”; la concreció de Pierre Cabane sobre el teu “jansenisme pictòric” per la manifestació de dignitat, moral artística i honestedat; la descripció de la teva trajectòria de singular, rigorosa i impecable segons Georges Roque, o la de Gilbert Lascault, considerant la teva pintura com una combinatòria d’ètica i de neutralitat objectiva que la fan esdevenir singular. Tot plegat acompanyat d’un vast conjunt de textos que van de Georges Perec a Jean Luc Duval, Otto Hahn, David Jou, Raoul-Jean Moulin amb un llarg etcètera.

(La incursió de l’art contemporani internacional a Sitges)

Més enllà de la permanència de la teva obra entre nosaltres et devem la incursió de l’art contemporani internacional a Sitges. Deies que era el que ens mancava, i tenies raó. Per això vas demanar a tots els artistes amics i coneguts de la teva generació, la del pop art, de la figuració narrativa i de l’abstracció lírica i evolutiva – com la teva darrera etapa sobre la identitat formal de les empremtes de neumàtic i el seu pas del gris i el negre al color – una obra per tal de ser mostrada a la col·lecció permanent de la Fundació que es va posar en marxa el 2006.

Quan el 2010 es va celebrar la mostra de la prefiguració al Centre Cultural Miramar amb la presència dels artistes i crítics d’art la Fundació va iniciar la seva via en una evolució imparable. L’obertura de l’exposició permanent a la Fundació Stämpfli, a les sales rehabilitades de l’antic mercat del peix i l’ampliació a l’edifici de can Serramalera, juntament amb la programació continuada d’exposicions temporals constitueixen fites i realitats que situen Sitges al mapa de les arts contemporànies europees.

Em queden més coses per dir-te. Algunes les guardo com a records personals, com les celebracions de la nit de Cap d’Any plegats amb aquella deliciosa fondue que preparaves – sempre amb el kirsch-.  D’altres, ja hi haurà ocasions per tornar-hi. Total, era per dir-te amb paraules del poeta William Wordsworth a l’Oda a la immortalitat (1807) que:

“Encara que els meus ulls ja no
puguin veure aquell pur centelleig
que en la meva joventut m’enlluernava (…)
no hem d’afligir-nos,
perquè la bellesa subsisteix sempre en el record”

I, qui diu la bellesa, diu el vincle de l’art i l’estimació. Fins sempre, Pere.

Amb Peter Stämpfli al menjador de casa seva, al carrer d’en Bosc. Preparàvem el número 2 de la plaqueta dels ‘Papers de Terramar’, Les empremtes de la fugacitat, amb els poemes de David Jou sobre l’obra d’Stämpfli.

Article publicat a El Marge Llarg de l’Eco de Sitges, 27.02.2026

Surrealisme, encara…

Publicat el per
Respon
Dora Maar, Mà i caragol, 1934

Mentre pels carrers de París els termòmetres marcaven un implacable dos sota zero i als estanys de les Tulleries i dels jardins del Palau de Luxemburg les gavines caminaven sobre l’aigua glaçada, a dins del Centre Pompidou el caliu era tot un altre. L’exposició sobre el Surrealisme que havia obert portes  el passat setembre no ha cessat de rebre visitants i de provocar cues a la porta d’un públic sofert que aguantava estoicament els embats del fred per tal de poder accedir a uns escassíssims metres d’espai davant de cadascuna de les obres mestres que omplien les sales de la planta sisena. Surrealisme, encara? ens podríem preguntar cent anys més tard quan des dels diversos àmbits de les arts i de les lletres el surrealisme ha estat una constant en l’interès analític de l’art modern i contemporani.

Surrealisme, encara? Sí, i per les diverses raons que explica, justifica i explica, si cal,  el discurs de l’exposició. Perquè més enllà de l’aventura estètica que consistí a expressar els diversos graus i nivells de la profunditat del pensament sense cap límit en directa oposició al dictat de la raó, el surrealisme es va avançar a la contemporaneïtat propugnant i practicant una altra manera de viure i crear. Ho va experimentar i assolir eixamplant les geografies de l’univers abans de la mundialització, oposant-se al pensament colonial quan França propugnava l’engrandiment de l’imperi, valorant l’art dels primitius com el dels contemporanis, integrant al si del moviment les dones artistes,  o interrogant-se sobre la identitat del gènere.

Salvador Dalí, Els esforços inútils, 1926-1927
A. Giacometti, Taula, 1933

La clau de l’èxit del surrealisme, encara,  és que els artistes i creadors a més de ser revolucionaris es van avançar al seu temps sense dubtes… i sense permetre dissidències. Tot plegat es va construir des de diversos angles i llenguatges creatius, visuals i escrits, més enllà de les aparences d’histrionisme, d’absurditat i de provocació, que també n’hi havia. Cronològicament el surrealisme es va estendre més enllà del que hauria estat una efímera durada de no haver estat per la seva propagació durant quatre llargues dècades i arreu.

L’exposició que el Centre Pompidou va organitzar per celebrar el centenari del Manifest del surrealisme d’André Breton i que tanca portes aquest cap de setmana canonitza per enèsima vegada i amb mirada nova els principis que el relliguen al pensament contemporani a partir de la mostra del document original del Manifest du surrealisme que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France, articulant les obres més significatives al seu voltant disposades a manera de laberint conceptual: entrada dels mèdiums, trajectòria del somni, màquines de cosir i paraigües, quimeres (aquestes bèsties fantàstiques inquietants), Alícia (del país de meravelles), monstres polítics (o els feixismes d’entreguerres), el reialme de les mares, Melusina (un altre ésser tan fantàstic mig dona mig serp), boscos (“la natura devora el progrés i el sobrepassa”), la pedra filosofal, himnes nocturnals, les llàgrimes d’Eros, el cosmos.

Meret Oppenhim, Daphne i Apol·lo, 1943
Ithell Colquhoun, Tres anatomies,

No és una exposició fàcil de percebre des dels seus inicis, i no només degut a la seva distribució física. Però, en canvi, té l’atractiu de distribuir el públic de forma més o menys equitativa (tenint en compte l’aglomeració inevitable).

La correcció política s’instal·la als museus i exposicions…
Vista d’una de les sales de la mostra

En qualsevol cas, ho compensa l’atractiu de contemplar el conjunt de textos i d’imatges – pintura, escultura, fotografia, cinema – que encarnen la temàtica conceptual de l’exposició.

Max Ernst, L’àngel de la llar, 1937

Entre les nombroses obres de la mostra cal destacar els noms de les artistes Remedios Varo, Dora Maar, Georgia O’Keefe, Meret Oppenheim, Toyen, Leonora Carrington, Dorothea Tanning, Leonor Fini, Ithell Coqughoun tria des no com una quota minoritària sinó mostrades en tot el seu esplendor i complexitat. Com també destaquen les obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Max Ernst, Yves Tanguy o André Masson, juntament amb Luis Buñuel, André Breton, Louis Aragon, o Isidore  Ducasse comte de Lautréamont. Amb tot, i mirant-ho des del país estant, més enllà dels grans noms de Dalí, Miró i Buñuel, hauria valgut la pena explorar entre els surrealistes de la dècada dels anys vint i trenta perquè Angeles Santos, Artur Carbonell o Angel Planells, per dir tres noms d’importants artistes del moment, hi haurien fet un destacat paper.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.01.2025

“Turisme interior”, d’Anton Ferret Baig. Lectures d’estiu, 4

Publicat el per
Respon

Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix el que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! /  en Roma misma a Roma no ha hallas”…

Buscas en Roma a Roma ¡oh peregrino!
y en Roma misma a Roma no la hallas:
cadáver son las que ostentó murallas
y tumba de sí proprio el Aventino.
Yace donde reinaba el Palatino
y limadas del tiempo, las medallas
más se muestran destrozo a las batallas
de las edades que Blasón Latino.
Sólo el Tibre quedó, cuya corriente,
si ciudad la regó, ya sepultura
la llora con funesto son doliente.
¡Oh Roma en tu grandeza, en tu hermosura,
huyó lo que era firme y solamente
lo fugitivo permanece y dura!
Francisco de Quevedo, “A Roma sepultada en sus ruïnas”

Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix  tot allò que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! /  en Roma misma a Roma no ha hallas”... No he viatjat a Roma, però el poemari d’Anton Ferret Baig Turisme interior  he estat un excel·lent incentiu per un viatge poètic. 

Sota l’aparença de divuit postals on l’anvers mostra una imatge i al revers la tuneja, desmenteix, evoca o intensifica, el poeta traça un retrat de Roma en el moment en que el jo poètic constata que ja està de tornada de tot basant-se en un dels Principis de Peter com al punt de partida i el  transforma en motivació:  l’abeurament de la llet de lloba, la mare de la Ciutat, a la recerca la seva pròpia refundació. Una refundació que té com a principi la salvació de la bellesa, però ¿la de les ruïnes o d’alguna cosa més, com podria ser la de la seva pròpia percepció? És la salvació del jo poètic el que el llibre persegueix, i aconsegueix, després d’un exercici de relativització de la història i dels llocs més significatius, llocs de memòria en certa manera.

Per aquest motiu el  poeta ens trasllada del Colosseu als afusellaments de 1944 a les Fosses Ardeatines, d’una Plaça de Sant Pere buida al saqueig de la ciutat per les tropes de l’emperador Carles V. O del Campidoglio a la Via Appia  evocant l’antic (!) bar del Quo Vadis de sant Pere de Ribes a  la pel·lícula homònima (1951) en la que Peter Ustinov guanyava un Òscar per la seva interpretació de l’emperador Neró... Hi ha referents cinematogràfics al poemari, com aquest mateix o, segons el pròleg de Teresa Tort, a La gran bellezza, de Sorrentino... Una bellesa que, cercant-la, el fa passejar per “tots els ravals del dubte”, remarcats per Joan Duran a l’epíleg de l’obra. 

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és roma-1519485798609.jpg

Les postals fixades en un parell de viatges ràpids – un altre signe dels temps, perquè allò del “grand tour” van ser viatges que al segle vint-i-ú són impensables – determinen l’itinerari urbà del poeta no pas per l’evocació dels seus moments més brillants, sinó per haver estat sotmesos a la destrucció, a la depredació i a la banalització. Com a exemples, respectivament, l’evocació de l’aiguabarreig de les desfetes humanes i escultòriques després de la batalla del Castell de Sant’Angelo -; la deconstrucció del Colosseu en ple segle Vè quan “s’arrencaven els marbres, llavors, per fer-ne esglésies”; de la visió del Campo dei Fiori a través d’un imant per enganxar a la nevera. Un itinerari urbà construït també pels contrastos, com la calç que destrueix i que, no obstant això, va ser material determinant per a la construcció del Panteó que avui dia continua essent meravella de meravelles. 


Ens enganyaríem si creiéssim que Turisme interior és únicament un pòsit d’evocació en format poètic  i en pluralitat de versificacions. Més enllà d’aquesta aparença, que correspondria a una primera lectura, existeix la voluntat del poeta de mostrar com una construcció lírica va més enllà de sí mateixa i com contribueix a enfortir i, fins i tot, a perfilar la identitat i la configuració de jo poètic. En plena maduresa i en plena consolidació de l’obra poètica compta també la versemblança de la identitat lírica. Ferret, que és un totterreny poètic, ha capgirat l’antic sentit del poema de Quevedo per mostrar una Roma que, tot i desapareguda, resta en els seus fonaments, en la llet regeneradora de la lloba on l’autor abeurarà fins l’assoliment d’un poemari que no té res de nostàlgic sinó de determinant sobre com mirar una ciutat i  assumir-la ulls endins. I, com quan Vicent Andrés Estellés escriu que “ara ja és hora de tornar a casa”, i com quan Joan Vinyoli determina que “tot és en ordre a l’hora del crepuscle”,  tots dos persistint en la continuïtat de la seva obra, així també ho fa Anton Ferret i, a més, n’ensenya el motiu:

“Torno de Roma a la Roma dels fills,
perquè és l’hora de Peter, aquella hora
en que s’escau que em clavin el revés.
I, tanmateix, sabeu, ja no m’espanta,
perquè sóc vell, però m’ha alletat la lloba.”
La Lloba Capitolina al Campidoglio
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.08.2024

Les fotografies són de Frèia Berg en diverses estades a Roma

Santa Tecla a casa

Publicat el per
Respon

Fa un parell d’anys, en el transcurs del dinar que vam celebrar les expendonistes de Santa Tecla –enguany ja en fa una vintena que el celebrem–, la Tea Hill i la Vinyet Ferrer van tenir la bona pensada de recuperar i posar al dia una de les tradicions més íntimes i familiars de la cultura religiosa popular, que consisteix a fer circular per les cases una capelleta amb una imatge devocional. La idea era dotar Santa Tecla d’una capelleta de fusta, com les d’abans, amb la representació de la seva imatge. Una capelleta que es plega i desplega per facilitar el transport casa per casa i que, desplegada, es col·loca en un dels llocs més visibles de la llar i s’acompanya de flors, llum i dels objectes que cada família hi vol dedicar per acompanyar-la. Les capelletes circulen per subscripció i fan estada d’una setmana en cada casa. Es rep de qui l’ha tinguda la setmana interior i, al cap de vuit dies, qui l’ha rebuda l’ha de portar a la casa següent.

Fa un any que la capelleta de Santa Tecla ja té casa. És rebuda en 56 domicilis sitgetans, representats per 56 titulars. La majoria són dones, però també hi ha homes que s’han sumat a la tradició. I no cal haver estat pendonista de Santa Tecla per subscriure-s’hi. La idea de la Tea Hill i de la Vinyet Ferrer va córrer com la pólvora i en poc temps hi va haver una llista de 52 persones per rebre la capelleta de la Santa a casa, a la qual s’hi van sumar quatre institucions que tenen cura de la nostra gent que necessita especial atenció: l’Hospital de Sant Joan, la residència Les Magnòlies, la residència Sitges Park i la Fundació Ave Maria. De seguida es va omplir el calendari de l’any natural i hi ha llista d’espera. La capelleta de fusta procedeix dels Encants, va ser restaurada per Pep Pascual i l’artista Roby va modelar la imatge, una mica més xica que la que aquests dies té tot el protagonisme al carrer i a l’Església parroquial i que va ser obra de Josep Maria Camps i Arnau el 1948.

La capelleta de Santa Tecla es va posar en circulació començant el seu trajecte per l’Hospital de Sant Joan i ja ha fet la volta completa. Els amics de Santa Tecla mantenen un xat a WhatsApp on pengen la fotografia de la capelleta a casa, es transmeten les notícies que fan al cas i configuren una comunitat de nova creació devocionària popular. Com que cada casa és un món, fa goig veure les diferents instal·lacions, sempre aplaudides per la resta amb comentaris d’afecte i elogi, perquè dins de l’enorme i íntima senzillesa de cada altaret casolà s’hi entreveu una mirada que uneix passat i present, tradició i voluntat de perpetuar-la, i la forma amb què cadascú ho palesa. És el gest i la imatge d’una intimitat compartida.

La capelleta de santa Tecla que va passant de casa en casa per aquest Sitges tan complex i complicat del segle XXI em remet a una exposició que fa uns anys va organitzar el CCCB que es titulava Les cases de l’ànima, en la qual es mostraven maquetes arquitectòniques del món antic. M’agradava el concepte de la casa com a embolcall, refugi, aixopluc, de l’ésser humà que, en qualsevol edat de la humanitat i dels temps, ha construït un espai propi per habitar i que ha derivat cap a la fundació de poblats i ciutats. La casa de l’ànima té el seu nucli en un espai íntim que, al seu torn, dóna entrada als esperits i divinitats protectores. Assimilar la idea de les cases de l’ànima a les capelletes devocionals, com la de Santa Tecla, conserva alguna cosa d’aquest esperit atàvic individual i alhora comunitari que ha convertit en realitat la recuperació d’una tradició que unes dècades enrere era plenament vigent en moltes cases de Sitges.

Quan la capelleta va arribar a casa, aquesta primavera, la vam instal·lar al rebedor, sobre un cobertor de puntes de ganxet fet a mà, envoltada de clavells i buguenvíl·lies del jardí. Un dels gerros de buguenvíl·lies esclatants l’havia obtingut la meva mare quan portava les seves torretes a l’Exposició de Clavells i, recolzant-s’hi, una icona de Sant Jordi. Era el record dels meus pares acompanyant Santa Tecla. Van ser uns dies com si hagués tornat a alguna plàcida i clara edat de la infantesa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.09.2023

L’EXPRESSIONISME RADICAL DE BERTA PACO

Publicat el per
Respon

Hi ha una imatge del pintor Marc Chagall que representa la creació de l’ésser que fa dies que no m’abandona quan em disposo a escriure sobre l’exposició de Berta Paco Vidal, titulada Camins d’aigua. Forma part del seu ample cicle bíblic i figura un àngel que transporta el primer cos humà representant la creació de l’ésser. Impera el blau, i més enllà dels diferents estadis situacionals d’aquesta obra, el  tema central ens interpel·la sobre com els éssers són transportats, o llevats, del món que coneixem. Sovint he pensat que el blau no era altra cosa que un amalgama d’aire i d’aigua, i que el quadre té, a parer meu, un significat ambivalent atès que en el seu angle superior s’hi amunteguen un seguit d’escenes relatives a les contingències que els éssers travessen en el decurs de la vida. En aquest cas, la vida intensa i breu de la Berta.

Marc Chagall, La creació de l’home (fragment)

El llegat de la seva pintura obre un panorama amplíssim vers tot el que constitueix el relat vital i creatiu d’una artista que va viure l’art des de dins, fins el punt d’implosionar en un conjunt de quadres que impacten com pocs, avui dia, aconsegueixen d’arribar fins a l’extrema sensibilitat de qui els contempla. És una de les idees i comentaris que escoltava per boca de tots els qui vam assistir a la inauguració d’una exposició que mereix ser visitada més d’una i de dues vegades perquè poques ocasions haurem tingut l’oportunitat de contemplar un cicle tan intens, versemblant i veritable com el del relat que Berta Paco realitza des de la mirada a l’interior.

De la mateixa manera que Chagall explica la vida segons les vivències de l’esperit – és una lectura, entre d’altres, que la seva obra invoca -, les obres de Berta Paco obeeixen a un traç d’expressió vital expressiva i contundent, dramàtica, radical, ferotge. La línia fosca que delimita les formes i els contorns és determinant. Per més que la gamma cromàtica s’endolceixi, la sobreïxi o capgiri, l’obscuritat del rerefons de cada obra es concentra i preval en la línia que marca la composició. L’abstracció en la qual es podria enquadrar – si calgués – l’expressionisme de Berta conté en ella mateixa les claus de les motivacions que l’han conduïda a plasmar-les sobre tela. La lectura, la contemplació o la interpretació ja és cosa nostra, partint del fet que cadascun dels quadres s’ofereix singularment més enllà de la determinació del conjunt.

Enfront d’aquesta mostra, que és el llegat de tota una vida viscuda i expressada en clau interior, he arribat a dubtar sobre la salvació per la via de l’art. Llavors és quan retorno al camí tan ambigu de  l’àngel de Chagall: és un inici o un final, el de la creació de l’ésser? El blau em diu que són totes dues coses i, encara, em respon la pregunta: sí, l’art és salvació. Salvació de la memòria, de l’obra realitzada, per  l’amor i el coratge que l’Albert i la Sílvia, pare i mare de la Berta, han mostrat i exercit fins a l’extrem per poder-nos donar a conèixer i anostrar una obra de més abast del que podíem haver imaginat  i que a partir d’ara no resta en l’anonimat  incorporant-se  al nostre talent col·lectiu amb dignitat i qualitat.

Només vaig veure la Berta una vegada a la vida, que va ser a la Fira d’Art de 2012, quan l’Isidre Roset, el comissari de l’exposició actual,  l’havia seleccionada per formar-ne part i en va destacar, ja llavors, la seva notable aportació. Ella estava dempeus darrere el seu petit taulell i en veure’n el nom me la vaig mirar; tenia els ulls de la seva mare i la semblança retirada al seu pare. La conversa va ser breu i li vaig adquirir un petit format – tan neguitejant com atractiu! – que des de llavors m’acompanya. L’art no és només la salvació en el record, sinó la presència permanent dels que estimem i que ens acompanyen.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 2023