Arxiu de la categoria: Museus de Sitges

Carta a Peter Stämpfli

Publicat el per
Respon
Peter Stämpfli al seu estimat carrer d’en Bosc de Sitges

Com que al cel dels artistes no hi ha telèfon he optat per escriure’t una carta a L’Eco que esperaves i rebies puntualment cada setmana per correu i per internet. Ja sé que allà dalt, que és una panoràmica més àmplia i més etèria, hi arriba el ressò de les coses, però valgui el subterfugi per no quedar-me amb les ganes de dir-te la meva. Si ho hagués d’expressar en termes dels clàssics et diria que el passat dijous et vas embarcar de nou, no a Aiguadolç com solies, sinó en la barca on Caront et va desembarcar a la riba de l’eternitat. Si ho he de dir amb el llenguatge d’ara mateix, he de situar-me a l’altra dimensió sempre incerta, però existent, del nostre imaginari per tal que nosaltres, éssers terrestres, tinguem el consol d’invocar els éssers estimats quan ens heu deixat. T’avanço que no serà una carta de comiat perquè tu sempre hi has estat, hi ets i hi seràs per sempre, però sí que serà una carta de records i d’estimació.

(El carrer d’en Bosc i la Muralla de Sitges)

– “Hi ha uns senyors de Suïssa que han comprat una casa del carrer d’en Bosc i la volen restaurar per venir-hi a viure”. Va ser la notícia que va córrer pel barri sobre el vostre ancoratge a Sitges el 1970. El veïnat era força nombrós, la canalla jugava pel carrer i el Mercat Vell era el Mercat. Jo t’havia sentit a dir que la primera vegada que havies posat els peus a Sitges t’havia semblat una fàbrica de turistes i que més valia fugir-ne, però vas fer tot just al contrari perquè el vell carrer d’en Bosc et va mostrar que Sitges tenia un altre encant. De la primera casa per viure-hi vau adquirir la del costat i més endavant Can Mec i can Serramalera, sempre deixant clara la voluntat de conservar el caràcter del carrer i de l’arquitectura popular.

El que va ser pedra de toc va ser l’antiga muralla del segle XIV que vau descobrir quan fèieu obres de sanejament a casa vostra. En lloc d’enderrocar-la com us havien aconsellat la vau recuperar, restaurar i dignificar convertint-la en protagonista de les festes al carrer d’en Bosc i, així, retornant-la a la mirada dels sitgetans. Des del primer moment vau ser el paradigma i l’exemple de la conservació del patrimoni en mans privades.

Vaig recalar a casa vostra els anys vuitanta per escriure sobre les Festes del carrer d’en Bosc, que van culminar en un opuscle sobre els deu anys de celebracions (1986). Hi havíeu creat comunitat aplegant veïns, amics de tota mena i de tot arreu, artistes, balls populars, cobla de sardanes, grallers, escriptors i especialistes de les més diverses tècniques que passats els deu anys van continuar fent-hi cap a l’hora del migdia del dia de Sant Bartomeu per brindar any rere any per la Muralla, per l’amistat, per les arts i per Sitges. Les arrels que vas fer a Sitges t’hi acolliran per a l’eternitat.

(Els itineraris de l’art)

M’agrada resseguir el teu itinerari per les arts des de les sales de l’exposició permanent de la Fundació Stämpfli. Però quan encara no hi era, o quan encara era un somni que es començava a projectar sobre una realitat que de mica en mica vas anar construint, vaig poder seguir la teva trajectòria artística a través d’entrevistes, de llargues i substancioses converses, les exposicions de La Seyne, París, Fribourg, Serignan, Aarau, Ginebra i d’altres indrets de França i Suïssa on també retrobava amics, periodistes, escriptors, directors de museu i crítics d’art com els inoblidables Daniel Abadie, Michel Butor, Serge Lemoine i Alfred Pacquement.

Em continuen admirant la definició que va fer del teu treball artístic Marco Livingstone qualificant-lo d’“admirablement independent i neutral”; la concreció de Pierre Cabane sobre el teu “jansenisme pictòric” per la manifestació de dignitat, moral artística i honestedat; la descripció de la teva trajectòria de singular, rigorosa i impecable segons Georges Roque, o la de Gilbert Lascault, considerant la teva pintura com una combinatòria d’ètica i de neutralitat objectiva que la fan esdevenir singular. Tot plegat acompanyat d’un vast conjunt de textos que van de Georges Perec a Jean Luc Duval, Otto Hahn, David Jou, Raoul-Jean Moulin amb un llarg etcètera.

(La incursió de l’art contemporani internacional a Sitges)

Més enllà de la permanència de la teva obra entre nosaltres et devem la incursió de l’art contemporani internacional a Sitges. Deies que era el que ens mancava, i tenies raó. Per això vas demanar a tots els artistes amics i coneguts de la teva generació, la del pop art, de la figuració narrativa i de l’abstracció lírica i evolutiva – com la teva darrera etapa sobre la identitat formal de les empremtes de neumàtic i el seu pas del gris i el negre al color – una obra per tal de ser mostrada a la col·lecció permanent de la Fundació que es va posar en marxa el 2006.

Quan el 2010 es va celebrar la mostra de la prefiguració al Centre Cultural Miramar amb la presència dels artistes i crítics d’art la Fundació va iniciar la seva via en una evolució imparable. L’obertura de l’exposició permanent a la Fundació Stämpfli, a les sales rehabilitades de l’antic mercat del peix i l’ampliació a l’edifici de can Serramalera, juntament amb la programació continuada d’exposicions temporals constitueixen fites i realitats que situen Sitges al mapa de les arts contemporànies europees.

Em queden més coses per dir-te. Algunes les guardo com a records personals, com les celebracions de la nit de Cap d’Any plegats amb aquella deliciosa fondue que preparaves – sempre amb el kirsch-.  D’altres, ja hi haurà ocasions per tornar-hi. Total, era per dir-te amb paraules del poeta William Wordsworth a l’Oda a la immortalitat (1807) que:

“Encara que els meus ulls ja no
puguin veure aquell pur centelleig
que en la meva joventut m’enlluernava (…)
no hem d’afligir-nos,
perquè la bellesa subsisteix sempre en el record”

I, qui diu la bellesa, diu el vincle de l’art i l’estimació. Fins sempre, Pere.

Amb Peter Stämpfli al menjador de casa seva, al carrer d’en Bosc. Preparàvem el número 2 de la plaqueta dels ‘Papers de Terramar’, Les empremtes de la fugacitat, amb els poemes de David Jou sobre l’obra d’Stämpfli.

Article publicat a El Marge Llarg de l’Eco de Sitges, 27.02.2026

RETRAT POLIÈDRIC DE NORMAN CINNAMOND

Publicat el per
Respon

Norman Cinnamond al Cau Ferrat, 2007. Fot. Frèia Berg

A molts de vostès possiblement el nom de Norman Cinnamond no els dirà gran cosa. El de Norman Cinnamond Planàs, no gaire més. Sobre el segon cognom alguns potser recordaran vagament el xalet que hi havia passada la via del tren i que surt en les fotos antigues de Sitges, Can Planàs, o l’edifici de Barcelona on hi havia el cinema Comèdia i ara és d’actualitat i de debat perquè forma part del projecte Thyssen, que era on vivia una de les seves àvies. Però si vaig una mica més enrere en la nomenclatura familiar i escric Norman Cinnamond Planàs… Rusiñol se’ns presenta la figura del besnet de Santiago Rusiñol, net de la seva filla Maria i fill de Mercè Planàs Rusiñol; en definitiva, procedent de la línia descendent directa de l’artista. Això ha comportat que durant molt de temps en Norman hagi estat a Sitges i arreu on s’hagi produït qualsevol esdeveniment rusiñolià, perquè ha estat el rostre visible de la família.

Entre nosaltres i arreu

Aquest és el motiu per al qual Norman ha estat molt sovint a Sitges, especialment entre 1981, any en què es va commemorar el 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol i 2018, a l’exposició sobre els cent vint-i-cinc anys del Cau Ferrat, i no només a Sitges. Fos a Madrid, París, Bolònia, Granada o al TNC, posem per cas, arreu on es tractés Rusiñol en Norman Cinnamond hi feia acte de presència, sovint acompanyat de la seva muller, Pilar Garrigosa. Havia explicat en diverses ocasions que més enllà dels afers familiars el vincle amb el seu besavi li havia vingut de l’àvia Maria, la filla de l’artista, que li havia transmès parlant-li de la pintura, la literatura i la vida.

Acompanyant la visita guiada als poetes de la Festa de la Poesia a Sitges, 2015

La seva presència sovintejada a Sitges amb motiu de fer companyia al seu besavi fos quina fos la circumstància va ser el motiu pel qual el juliol de 2020, quan Norman ens va deixar en plena pandèmia, des d’aquest setmanari li hagués dedicat un Marge Llarg fent constar que Norman Cinnamond havia estat entre nosaltres durant gairebé quaranta anys. Perquè no només era presència física sinó col·laboració i ajuda amb discreció, amabilitat i bonhomia, i això era el que calia agrair i recordar.

Una visió polièdrica

La imatge de Cinnamond que presidia l’acte del COAC

La visió que presento de Norman Cinnamond ha estat una part, i només una part, que ha estat tractada en l’acte que li ha dedicat el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. La seva personalitat apreciada i respectada pel col·lectiu professional del que va formar part de manera destacada va ser recordada i homenatjada fa pocs dies des de la visió tan polièdrica i plural com van ser les seves amistats professionals i personals. Gràcies a la iniciativa del degà del COAC, Guillem Costa Calsamiglia, Norman Cinnamond va ser recordat per Antoni Sala, Jon Montero, Sílvia Farriol, Jaume Bach, Esteban Terradas, Miquel Espinet, Juli Esteban, Toni Berini i l’autora d’aquest article. Més enllà de prendre part en els discursos i la taula rodona que va conduir l’arquitecta i escultora Marta Cervelló els participants van plasmar la personalitat polièdrica de Cinnamond en la publicació editada pel COAC- La Capell, Norman Cinnamond. Arquitectura, disseny, art i memòria.

La publicació dedicada a Norman Cinnamond editada pel COAC-La Capell (2026)

En aquest retrat coral no hi falta res, des del professor que Norman Cinnamond va ser a l’Escola Superior d’Arquitectura fins l’arquitecte entusiasta que fa formar part de la junta del FAD, o de l’amic que convidava els amics els estius a la seva propietat d’Espalmador – on es revelava com un excel·lent cuiner – a l’home compromès amb les arts malgrat que el compromís li costés, com va constar gràcies a la intervenció de Toni Berini, la pèrdua d’un important encàrrec. O des del retrat del “senyor de Barcelona” i gentleman que va ser fins el col·lega “pròxim i respectable” amb qui compartir debats sobre projectes arquitectònics propis i aliens.

Norman Cinnamond era més que un arquitecte-estrella dels que el país ha produït i enaltit. Ho era per les seves qualitats personals en les que tothom dels que vam intervenir en l’acte vam subratllar, com la bonhomia, el bon tracte, la professionalitat, el sentit de l’humor, la discreció i la generositat en tota mena d’escenaris. El que sovint de vegades és més difícil, com és el reconeixement dels integrants d’una mateixa professió, en el seu cas és just el contrari i d’una evidència contundent. Per aquest motiu vam brindar plegats amb la voluntat de fer més palès i més present el record de les seves aportacions, activitats i de la seva personalitat polièdrica, perquè memòria també és vida.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.02.2026

ELOGI DEL DIBUIX I DE LA SEVA EXPOSICIÓ

Publicat el per
Respon
Joaquim Sunyer, Guignol, Paris, 1900

A hores d’ara en què el pensament únic, dogmàtic, políticament correcte i woke s’apropia de la cultura en termes generals i s’instal·la en àmbits concrets – el de les arts no n’és una excepció sinó un exemple – té més sentit que mai preguntar-se, entre altres coses, quin sentit té organitzar exposicions com la que des d’aquesta primavera es pot visitar a la Sala Vaixells del Palau de Maricel, L’elogi del dibuix. La col·lecció Manuel Puig

La tercera edició d’exposicions sobre el col·leccionisme privat d’art a Catalunya

Es tracta d’una important mostra de la col·lecció d’obres sobre paper que el Dr. Manuel Puig amb temps, paciència, rigor i entusiasme ha reunit i que es presenta a Sitges seguint una de les línies que fins ara ha marcat la política d’exposicions dels Museus. Es tracta de la presa en consideració i posada en valor del col·leccionisme artístic privat a Catalunya, que té molt a veure  amb el que va significar en el seu moment la formació del Cau Ferrat, i que respon a una visió oberta i universal vers l’art de tots els temps, així com també amb les Jornades del Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que els Museus de Sitges organitzen des de 2012 i enguany arriba a la catorzena edició.

Picasso, Jaume Sabartés, llegint. Paris, 1950; David Hockney, Sir Isaiah Berlin amb les ulleres al front, 1980

És una línia coherent i d’alta qualitat artística que cal consolidar definitivament i  que compta amb importants antecedents. El 2024 es va exposar per primera vegada al públic d’una vintena d’obres  de la col·lecció Marsans Casacuberta amb el títol de La figura emmarcada. Obres singulars de la Col·lecció Casacuberta – Marsans, que va descobrir no pocs aspectes sobre les obres, el seus autors i les diferents etapes estètiques. Comissariada per Nàdia Hernàndez, historiadora de l’art i conservadora de col·leccions, i per Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, va continuar la línia d’exposicions iniciades l’any anterior amb la vintena d’obres del segle XVII al XIX de La Col·lecció Bertrán. La memòria d’un llegat familiar. 

La col·lecció del Dr. Manuel Puig que es pot contemplar a Maricel fins el 19 d’octubre per la qual ja han passat centenars de visitants s’estructura en quatre apartats: les acadèmies o estudis del natural, els rostres, els relats de diversa tipologia i els paisatges i natures mortes.

El dibuix és més que un banc de proves

L’elogi del dibuix presenta amb voluntat antològica internacional obres d’entre el segle XVI i l’actualitat que mostren els temes i les motivacions dels artistes i la voluntat, sobretot a partir del segle XIX, d’erigir el dibuix en obra d’art autònoma i única, sense altra servitud que respondre al traç de l’artista i al seu significat. En tant que part d’una col·lecció monogràfica pel que fa a la tècnica, l’ambició del col·leccionista arriba fins els noms de Vicente López, Fortuny, Rodin, Rusiñol, Chirico, Balthus, Picasso – amb obres de diverses èpoques, de les que destacaria el retrat de Jaume Sabartés llegint una carta -; Pau Roig, Juli Gonzàlez, Sunyer – amb una escena de guinyol que marca un dels punts d’inflexió de la seva època de París -; Juan Gris, Mela Muter, Natalia Gontxarova, Paul Delvaux, Heckel, A. Gleizes, Remedios Varo, A. Warhol, S. Poliakoff, Hockney – amb un retrat impagable del filòsof I. Berlin amb les ulleres al front-; A. Saura, Tàpies o Barceló.

Natalia Gontxarova, Lerrena, 1916; Remedios Varo, L’escura-xemeneies, 1940

La tria de les vint-i-una obres de recorregut per la història del dibuix obres potser no haurà estat fàcil però, per contra, el catàleg a cura dels curadors de l’exposició, Bonaventura Bassegoda, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, més enllà de la voluntat de persistència que tot catàleg d’exposició d’art pressuposa, compleix amb escreix la funció  d’una exposició d’art als nostres dies pel que fa a les transversalitats i a les idees estètiques. Mostra i catàleg, juntament amb les activitats de referència,  són exemple de coherència,  difusió, creació de coneixement, funció educativa i garantia de cultura accessible.

Erich Heckel, Cases i paisatges, 1908; A. Gleizes, Paisatge, 1914; AÉ-Othon Friesz, Le bec de l’aigle, 1907

El problema de les exposicions dels Museus de Sitges

No vull acabar sense fer constar una de les problemàtiques més greus que afecta els Museus de Sitges com és la manca d’un espai ample, suficient i equipat per a exposicions que depassin el petit o mitjà format. La sala Rocamora o la Sala Vaixells són espais insuficients per al potencial que ha de tenir una política d’exposicions digna del que mereix i les possibilitats que ofereix el patrimoni sitgetà. Els llargs sis anys sense direcció estratègica dels Museus i sense que els seus òrgans de govern s’hagin molestat en plantejar-se’n les necessitats objectives ha comportat un important retrocés. A veure què ens depara el futur.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.09.2025

“La dona de les taronges” i altres belleses del retrat

Publicat el per
Respon

Només per veure La dona de les taronges, un oli extraordinari que Joaquim Sunyer va pintar a Sitges el 1909, val la pena de desplaçar-se d’on sigui per veure l’exposició inaugurada el passat 4 de juliol i instal·lada a la Sala Vaixells del Palau de Maricel que porta com a títol La figura enmarcada. Obres de la col·lecció Casacuberta Marsans. Hi ha diversos aspectes a comentar sobre aquesta mostra que té totes les possibilitats d’esdevenir un nou rècord de visitants, tant pel seu contingut com per la seva instal·lació a peu pla i accessible des de la gran portalada de Maricel al Baluard Miquel Utrillo. En primer lloc, l’excel·lent disposició de la família Casacuberta-Marsans en accedir al préstec de tan importants i significatives obres per a aquest exposició temporal a Sitges que inaugura el nou espai expositiu de la Sala Vaixells al Palau de Maricel.

En segon lloc, l’encert de l’exposició i el seu plantejament. La indiscutible qualitat de les obres i la coherència del seu discurs en el que s’hi interrelacionen estils artístics, artistes de primera línia i, aspecte força inèdit, el valor artístic dels marcs, constitueixen per sí mateixos els seus valors principals i objectius. Ha estat ideada i comissariada per Ignasi Domènech, historiador de l’art i cap de Col·leccions dels Museus de Sitges dins del programa que els museus volen dedicar a exposar les millors obres conservades a les col·leccions privades catalanes. Aquest és un plantejament en sintonia amb l’origen del Cau Ferrat, que en l’actualitat constitueix la primera col·lecció d’origen privat que es conserva com la col·lecció permanent del museu públic nascut el 1933. També està en sintonia amb les jornades sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que des del 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB, dirigides per Domènech i B. Bassegoda i que actualment gaudeixen del doble prestigi d’haver estat pioneres en l’especialitat contribuint a la recerca i creació i transmissió de coneixements, i de comptar amb una dotzena de volums que apleguen la totalitat de les ponències presentades.

La preparació de l’exposició ha durat dos anys  i ha valgut la pena esperar per tal de poder tenir a l’abast Jaume Serra, Lluís Borrassà, Joan Reixach, Alonso Cano, A. Vaccaro, Zuloaga, Nonell, Anglada Camarasa, Gimeno, Gargallo, Togores i Sunyer, entre altres. L’estat de les obres i la seva presentació és impecable. La inclusió dels marcs artístics interpretats en funció de la pintura i posant el valor el treball artístic, estètic i artesanal que comporten és tot un encert que contribueix a considerar l’emmarcat com un tot de l’obra que es presenta. En aquest sentit, la col·laboració d’Horacio Pérez-Hita ha estat un altre dels valors afegits. L’edició del catàleg, un altre encert de contingut, conté un estudi de Pérez-Hita sobre La figura enmarcada. El marc i la figura; de Nàdia Hernández Henche sobre Taules medievals, el relat de la maçoneria i un article especialment innovador d’Ignasi Domènech sobre Marcs antics i moderns a la col·lecció Santiago Rusiñol.  

Més enllà de l’encert, la importància i l’atractiu de l’exposició hi ha qüestions sobre les que reflexionava el matí de la inauguració. Malgrat la bona feina i  tots els esforços del Consorci del Patrimoni de Sitges l’acte inaugural no va correspondre al que calia esperar. La total absència institucional dels òrgans de govern del Consorci –l’Alcaldessa, que va complir amb el just rol protocol·lari– és inexplicable, i no s’hi valen explicacions d’agendes si no es tenen clares les prioritats. La qüestió preocupa pels problemes de governança existents als Museus de Sitges, carents de la transparència i de la implicació que requereixen. Un aspecte que no puc deixar d’esmentar és que després d’haver-se deixat escapar els ajuts del FEDER i els del fons del New Generation no hi ha data ni projecte per la restauració integral del Palau de Maricel, que ja porta massa oportunitats perdudes per desinterès que també afecta Can Falç i el Museu Romàntic.

Retorno a La dona de les taronges, que és el cartell i esquer de l’exposició i una de les obres més remarcables i primigènies del Noucentisme. És una oportunitat única poder-lo contemplar a Sitges, on no anem precisament sobrats d’obres de Sunyer a les col·leccions d’art públiques. Com que, a més, té una implicació poètica, hi retornaré. Mentrestant, disfrutin d’aquest bellíssim conjunt de retrats.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 12.07.2024

Rusiñol, Picasso i Rilke van al circ

Publicat el per
Respon

Entès com a espai de llibertat i creativitat en el seu més ampli sentit i, sobretot, centrant l’atenció en els seus personatges, els tres artistes i escriptors comparteixen l’esguard vers un dels escenaris de la modernitat dels artistes errants. La figura de l’acròbata, del clown, dels equilibristes, d’Arlequí i dels personatges provinents de la tradició de la ‘commedia dell’arte’ italiana desembarquen les darreres dècades del segle dinou i romanen en la temàtica de l’art modern. Un tènue però consistent fil relliga Rusiñol, Rilke i Picasso per mitjà de la figura de l’artista modern a la recerca de la més radical llibertat artística i vital, en la dedicació absoluta a la creativitat plàstica, literària o musical, sovint en contradicció i fins i tot amb pugna oberta amb la pròpia vida. Això tant Rusiñol com Rilke ho van experimentar força.

El triangle format per Rusiñol, escriptor, dramaturg i pintor; l’artista Picasso i  l’escriptor Rainer Maria Rilke s’inicia amb la publicació de L’alegria que passa (1898) i es clou amb les Elegies de Duino (1923), amb l’obra de Picasso La família de saltimbanquis (1905) entremig.  Al triangle hi planen aquests personatges dignes i derrotats que, com Rusiñol va descrivint, no tenen altre via que la carretera, “aquella línia blanca (que) dóna el vèrtig del desconsol” de Els caminants de la terra que constitueix la ruta eterna dels fugitius, els gimnastes, els pallasos, els bohemis, els malalts i dels personatges de L’alegria que passa.  

L’obra de Rusiñol, que ell defineix com a “quadro líric en un acte” i que Enric Morera hi posa música en diversos registres i tonalitats – cançons populars, una salve, la Marxa de la ‘troupe’ i la bellíssima i trista cançó de Zaira – va ser estrenada el 1898 i va guanyar una gran popularitat. Picasso la va veure, i les ànsies de llibertat contraposades a la prosa de la vida van causar el seu impacte en un artista emergent i airat, convençut i compromès amb sí mateix per esdevenir artista i seguidor del Rusiñol simbolista els anys del tomb de segle. Tant, que quan al Madrid de 1901 va esdevenir l’editor i col·laborador de la revista Arte joven hi va dibuixar la seva pròpia versió del clown de L’alegria que passa seguint el format de Rusiñol al cartell anunciador de l’obra però amb una expressivitat ben diferent, ferma i airada com el mateix artista.

El 1904 Picasso s’instal·la definitivament a París i sigui per l’assiduïtat amb què assistia al Circ Medrano o pel record dels pallassos rusiñolians inicia una sèrie de dibuixos i esbossos que culminen en La família de saltimbanquis (1905). Una obra que Rilke, poeta errant per les ciutats europees, contempla, interessat també per aquest món marginal on tot és efímer i de pas. Impressionat per les actuacions de les ‘troupes’ de comediants, gimnastes i clowns com la del Père Rollin als jardins del Palau del Luxembourg escriu diversos textos, prosa i poemes, sobre la vida efímera i atzarosa dels personatges de la faràndula. Fins que la Gran Guerra l’expulsa de París el 1914 i anant a raure amb el seu amor del moment, la pintora Lou-Abert Lasard, a la ciutat de Munich gràcies a la generositat de la pintora Herta König, que els cedeix  per un temps el seu habitatge… on Rilke retroba La família de saltimbanquis de Picasso, que König ha adquirit. Conviure amb l’obra comporta per a Rilke el ple retrobament amb l’obra de Picasso i una correspondència frenètica on la descriu i comenta. El pòsit desl quatre mesos de 1915 viscuts a Munich finalment eclosiona el 1922 al castell suís de Muzot, on Rilke finalment escriu la Cinquena Elegia, clau de volta del poemari de Les elegies de Duino.

La idea que l’inspira és la del misteri del neguit, la fugacitat de l’existència, el secret de la vida errant, com la seva pròpia, obeint sempre a un destí en el que la vida i l’art són conceptes i pràctiques diametralment oposades. És per això que palesa la contradicció de la felicitat i de l’amor, la inestabilitat de l’ésser modern, el desgast de la vida mateixa simbolitzat per l’estora gastada on actuen i cauen els equilibristes. La dignitat de la derrota, en summa, tan palpable i equivalent a la solitud dels artistes i els poetes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.10.2023