"J'aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au cœur."
J. B. Clément

Arriba el maig i el temps de les cireres acompanyat de la cançó que el va immortalitzar. Una cançó que remet a l’èpica de la revolució parisenca de la Comune, que aquesta setmana les xarxes socials i la memòria històrica dels francesos han rememorat àmpliament. La cançó que és un aiguabarreig d’evocació, esperança i tendresa havia estat escrita per Jean Baptiste Clément el 1866 en una petita estació belga envoltada de cirerers florits fugint d’algun episodi de repressió política. L’any següent el tenor i compositor Antoine Renard hi va posar música, una tonada lleument melancòlica que esdevé d’una calidesa emocionant.

De l’amor a la revolució

            Quan el 1870 va finalitzar la guerra francoprussiana amb la derrota dels francesos, la inestabilitat política va comportar un dur enfrontament entre el govern conservador i les forces progressistes partidàries d’una democràcia social i directa. El conflicte va esclatar el 18 de març quan el cap de govern, Thiers, va voler confiscar els canons situats a les bateries del nord de la ciutat, entre altres les de Montmartre que havien estat adquirits per la població per defensar-se durant el setge de París. Els montmartressos van defensar els seus canons aferrissadament. Mentrestant, el govern del país havia fugit de París i s’havia instal·lat a Versalles. 

            Entre el març i el maig de 1871 el govern municipal de París, la Comune, va ser guanyat pels federats revolucionaris a les eleccions municipals, que van introduir reformes radicals de caire econòmic social i cultural a favor de les classes populars. Personatges del món de la cultura com els artistes Gustave Courbet i Edouard Manet i escriptors com Paul Verlaine i Arthur Rimbaud hi van prendre part activa i defensiva. 

Les dones van defensar la barricada de la Place Blanche fins el darrer moment.

            Va destacar el paper de les dones compromeses amb la revolució, encapçalades per la gran Louise Michel; per les que van lluitar a la primera fila de les barricades, per les que van socórrer els innombrables ferits. La Comuna de París va durar fins el 21 de maig, en què el govern de Versalles va esclafar la Comuna al llarg d’una setmana de lluites pels barris de Paris, les places, els edificis i els cementiris. La coneguda com setmana sagnant va acabar amb una repressió duríssima amb milers d’afusellats, ferits i deportats. 

Edouard Manet (National Gallery, Washington) i Maximilien Luce (Musée Carnavalet, Paris) entre altres, van deixar testimoni de les víctimes de la repressió

            Durant els dies de lluita per defensar els ideals d’igualtat social, sufragi universal i democràcia directa la cançó de J. B. Clément es va expandir com a l’himne dels federats pel seu significat: amor, sacrifici, lluita i esperança.  Clément era un ‘chansonnier’ de Montmartre, periodista i sindicalista compromès amb els ideals de la Comune. Va ser llavors que va dedicar la cançó a una jove obrera que assistia els ferits a les barricades. 

Memòria d’una cançó 

            J. B. Clément va ser un dels defensors del darrer bastió de la Comune. Una placa de marbre de 1991 ho recorda vora el boulevard de Belleville, rendint homenatge “al Poble de París que volgué canviar la vida i als trenta mil afusellats del temps de les cireres”. 

            Hi ha un altre indret que porta el nom i guarda la memòria de Clément i de la cançó, que és a Montmartre. És el districte pel qual va ser elegit regidor de la Comune, i on va viure la major part de la seva vida. La plaça queda molt a prop del Bateau-Lavoir, l’edifici que a principis del segle vint va allotjar una notable colònia d’artistes catalans, francesos i italians, entre els que destaquen Ricard Canals, Joaquim Sunyer, Picasso… i on un joveníssim Peter Stämpfli es va instal·lar, més aviat per atzar, a la seva arribada a París. M’agrada arribar-m’hi de tard en tard i reveure la placa dedicada a Clément i recordar una cançó que ha depassat els desafiaments del temps i que encara és capaç d’emocionar generació rere generació.

            M’agrada, també, aquest culte a la memòria amb la que els francesos deixen constància de la seva gent i de la seva història. Fins i tot en un barri tan turistitzat com Montmartre és possible trobar-hi les arrels de l’essència i de la identitat parisenques. En aquest cas, per mitjà d’una cançó tan bella com El temps de les cireres. És una lliçó per als pobles i ciutats que volen conservar la pròpia memòria i projectar-la cap al futur.