“… amb signes nous...”. , J. V. Foix
“… som només ulls buscant una sortida”, August Bover
Hem començat el tercer any de pandèmia amb una situació pitjor de la que deixàvem el darrer dia de l’any passat, que ja era prou dolenta. El virus va mutant i nosaltres estem a mercè de la ciència i de la prudència, dos factors altament necessaris a dia d’avui. Mai no hauria pensat el març del 2020 que n’hi havia per tant de temps. En bona part per desconeixement, per perplexitat davant d’una situació tan atípica com mai no havíem viscut; amb certa inconsciència davant del que era novetat semblava que havíem de travessar un túnel que al final ens descobriria un paisatge net i clar.
La realitat ha estat tota una altra. Ara sabem de què va una pandèmia de segle XXI i com juguen els diferents factors en lluita entre ells i contra el virus. La contraposició entre salut pública i economia ha estat i continua essent tan brutalment evident que només això és suficient per constatar la feblesa en la defensa, lamentable, del concepte de bé i salut públiques enfront dels interessos econòmics tant del sector públic com el privat. Valguin dos exemples propers: la proliferació indiscriminada de terrasses en qualsevol dels carrers de la Vila a desgrat de les dificultats de circulació dels vianants, o l’amuntegament de viatgers que utilitzen els serveis de Renfe o del metro de Barcelona. A l’altre plat de la balança hi ha uns serveis sanitaris desbordats de fa temps que lluiten contra el virus i contra una part de població insolidària i irresponsable. És cert que el nombre de persones vacunades creix, però no es pot negar la realitat dels nous quatre cents quaranta casos nous de covid a Sitges i els quatre-cents deu a Ribes que, segons el web de L’Eco de Sitges consultat fa una estona, ens recorden que estem al tercer any de la pandèmia. Aquesta és la realitat la primera setmana de gener de l’any dels tres aneguets.
Per tot plegat he agraït a l’August Bover, poeta, escriptor, erudit i persona altament sensible als valors cívics i comunitaris, la tramesa d’un poemari d’actualitat i de circumstàncies. D’aquells que fan reflexionar tot i la seva aparent simplicitat, tant de l’edició com de la paraula. Es titula Contagi i va estar escrit durant la primavera de 2020 en els moments més crítics del primer confinament. És, com ell mateix m’escriu a la seva afectuosa endreça, “testimoni poètic d’un dels pitjors períodes que ens ha tocat viure” i una reflexió corprenedora de com la condició humana reacciona al davant d’un fet tan inexorable com tràgic que és una pandèmia. Les il·lustracions d’Alba Gàmiz reblen el caràcter d’íntima tendresa que el llibre desprèn.
El primer dels poemes que dóna títol al llibre constitueix una declaració de principis enfront del repte de la quarantena – “Fa temps que ens cal romandre rere els vidres…” – amb l’esperança que “deixar de fer pot dur la llibertat”. El poeta passa revista del record del paisatge conegut – “El mar, de lluny, és un record antic…” -, del somni “davant d’un mapa / per creure que podem tornar a volar”. Els poemes deixen constància de la vida quotidiana en temps de pandèmia, els nous costums a través de nous mitjans com “l’espai lliure / – rectangular- / d’una pantalla”; de la vida amb mascareta, comptant com passen els dies tots iguals, de la vivència d’una diada de Sant Jordi amb el drac que “ens ha deixat sense festa”, de l’enyor de les ciutats, de la intensitat de les mirades als ulls que cerquen sortides. La visió crítica del poeta deixa constància també d’ “unes medalles / i la xerrameca/ que omplen les pantalles”, les “absurdes ordres/ rere un mur de condecoracions”. I no hi manca la visió de la Vila a través de la Festa, quan “als balcons endomassats / i, badant-se a les façanes / totes les flors de paper” donen vida a un nou i diferent “Corpus sitgetà”.
El pròleg del doctor Antoni Trilla constitueix la millor presentació d’una obra com aquesta perquè, tal com ens recorda la saviesa del científic, el cos i l’esperit no són independents i perquè els poemes i les reflexions també curen. Per aquest motiu he triat el nou poemari d’August Bover per començar l’any desitjant-los el millor que podem aspirar a hores d’ara: salut i, malgrat les circumstàncies, tanta felicitat com sigui possible. La poesia ens hi ajuda, no en dubtin.
Una bona notícia és l’aparició de la monografia dedicada a l’escultor modernista Enric Clarasó (Barcelona, 1857 – 1941), una obra elaborada amb temps i constància per la historiadora de l’art Isabel Coll i publicada pel segell editorial d’ El Centaure Groc (novembre 2021). Enric Clarasó, escultor és un volum que en conté dos; el primer dedicat a la biografia artística del personatge, i el segon al catàleg de l’obra escultòrica de l’artista. Un llibre d’aquesta magnitud i precisió ideat amb voluntat exhaustiva contradiu la tendència irrefrenable a la immediatesa i la superficialitat actuals perquè l’esforç a mig i llarg termini es cotitza a la baixa; és el que té la modernitat líquida en que tot s’hi val per pontificar a base d’unes quantes referències caçades al vol. L’exemplaritat del doble volum dedicat a l’escultor Clarasó fa que les seves més de vuit-centes pàgines constitueixin un afortunat contrast que posa en valor la necessitat de valorar actituds a favor de la recerca i la creació de coneixement; ni que sigui per aquest sol fet ja val la pena parlar-ne.
Però encara hi ha més. D’entre les arts plàstiques l’escultura es troba en dèficit d’estudis i d’exposicions en comparació amb la pintura. És cert que els estudis de Susanna Portell sobre l’escultor Enric Casanovas, d’Ignasi Domènech sobre els escultors Pere Jou i Gustau Violet, les mostres dedicades als escultors Josep Clarà o Joan Borrell Nicolau o les de l’autora del llibre sobre Josep Reynés o els Vallmitjana constitueixen importants aportacions als estudis de l’art català modern, però tot i així falten més coneixement i més visibilitat, tant de conjunt com individualitzada, de l’escultura catalana en relació amb els corrents de la modernitat dels dos darrers segles. En aquest sentit, l’obra destaca Clarasó en el context del Modernisme aportant un cúmul d’informació, essencial i definitiva, sobre la biografia artística i l’obra realitzada, situant-la en el context europeu – principalment, francès – de l’època.
Clarasó va ser un artista tan vocacional com foren els seus dos amics de per vida, els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, per bé que la situació econòmica entre ell i els pintors, descendents de la burgesia industrial, no era la mateixa. Però res no va impedir que des de ben joves esdevinguessin amics fins que la mort els va separar. Entremig es van escolar gairebé cinc dècades en les que van compartir afanys, neguits, amistats, ciutats, paisatges, exposicions i èxits. La correspondència publicada revela matisos i detalls més enllà del text general i les imatges que l’acompanyen. El catàleg descriu i analitza les diferents obres de l’artista endreçades sistemàticament dins del conjunt total de la producció amb referències a les primeres crítiques rebudes.
Per bé que l’obra és dedicada a Clarasó conté noves aportacions relatives a Santiago Rusiñol i a Ramon Casas. En aquest sentit és també significativa l’aportació respecte les obres de l’escultor conservades al Cau Ferrat. D’una banda, es tracta de les escultures “Un viatger” (1890), coneguda també com “Anant pel món” –, assimilant la figuració de l’home que viatja amb el títol del primer recull de proses de Rusiñol (1895) – i del “Forjador català” (1896) una de les obres centrals del Gran Saló. D’altra, es revela que Clarasó va ser l’autor de l’ornamentació escultòrica de la galeria nord, amb les claus de volta en pedra, els capitells que decoren les columnes i un ornament escultòric representant un animal fantàstic.
L’obra de Clarasó és analitzada amb detall al llarg del llibre en relació amb els més importants esdeveniments artístics en els que va participar i amb les mítiques exposicions Rusiñol-Casas-Clarasó de la Sala Parés. Quan el 1890 se’n preparava la primera, Ramon Casas s’oposava a la presència de l’escultor perquè, pensava, que no era pertinent barrejar pintura i escultura. Va ser gràcies a la tossuderia de Rusiñol que finalment Clarasó va ser admès i així aquella original i indivisible troika va celebrar una desena d’exposicions, les més periòdicament constants al llarg de la dècada dels anys vint. També Rusiñol va dedicar alguns textos a l’amic escultor, entre els que destaca el que es va publicar a l’àlbum d’escultures “Clarasó” (1925), en el que es llegeix un judici crític tan simple com determinant: “Escultura seria, noble i un si és no és sentimental”.
No vull deixar de dir que ara que ja existeix l’estudi, definitiu, sobre l’escultor Enric Clarasó, fóra determinant que se’n fes una gran exposició antològica. És un deute històric que els museus catalans, i per començar els de Sitges, haurien d’acomplir.
Formo part d’una generació que hem viscut la transformació del Sitges d’arrels agrícoles i rurals al de la muralla de ciment en format de blocs de pisos i de cases implantat en tot el territori urbà edificable amb un respecte més que deficient vers el patrimoni urbanístic i paisatgístic. Del Sitges on hi havia vinyes de rendiment més aviat migrat, que partir dels anys setanta van ser objecte d’un canvi de qualificació urbanística que ha transformat irremissiblement una vila d’entorn verd; un verd més aviat pobre, però amb alguns arbres autòctons com les oliveres, figueres i pins que havien crescut gairebé per generació natural i uns camins de terra destinats, ja es deia, a esdevenir vies de comunicació asfaltades i ampliades. D’un Sitges que anava veient l’abandonament de les masies del terme i el seu progressiu esfondrament, bé devorades pel temps o per les pedreres; la dels orígens dels meus ancestres Panyella, Les Àligues, n’és un exemple per partida doble.
Tot aquest passat que a principis dels anys seixanta era present però en vies d’extinció i liquidació irreparables és el llegat i el relat que ha arribat al Sitges d’avui i que no tothom està disposat a assumir. La vertiginosa carrera d’edificacions de la zona de La Plana i de Can Pei continuarà amb la construcció de desenes de pisos estesos cap a la carretera, des del Vinyet fins la Riera Xica, sense que s’hagi plantejat a conveniència de regular el creixement del ciment especulatiu. Ni tant sols s’ha parlat de moratòria. La voracitat de l’especulació urbana no només no té aturador sinó que gaudeix de complicitats socioeconòmiques i d’un ajuntament que no té cap interès, pel que sembla, en posar en pràctica la sostenibilitat que sovint predica.
Aquesta llarga introducció serveix per determinar les coordenades d’on som i del futur que ens espera com a poble en el doble sentit social i físic. Però també per parlar d’elements de contrast que mereixen ser destacats. Aquest és el cas de la Malvasia Power, un eslògan que ha fet fortuna fins el punt d’esdevenir un dels programes de més èxit del Centre d’Interpretació de la Malvasia (CIM) i, per extensió, una expressió de la que ens servim per parlar de la importància de la Malvasia de Sitges, l’extensió del seu conreu al Garraf i al Penedès, l’èxit que està obtenint en diversos àmbits públics i privats, la impagable col·laboració al seu favor per part del Gremi d’Hostaleria i el compromís, aquí sí, de l’Ajuntament de Sitges. La Malvasia Power es concreta ara i aquí en la celebració de la Setmana de la Malvasia, que és més que una setmana perquè s’estén del 10 al 28 de novembre, ampliant programació i agrupant una important diversitat d’agents gastronòmics, hotelers, enològics, econòmics, comercials, pedagògics i culturals de Sitges i del Penedès – Garraf inclòs, com tothom sap.
També la Malvasia de Sitges ha passat per anys de precarietat i ha vist la seva existència amenaçada en terra pròpia fins a l’extrem. I, no obstant això, gràcies al fet que hi van haver un seguit de persones que hi van creure, actualment és una varietat en expansió al Penedès, on hi ha 100ha. plantades i on s’espera que en cinc anys s’arribi a les 300. Hi va creure en primer lloc Manuel Llopis de Casades quan el 1935 va llegar en testament la seva casa pairal (actual Museu Romàntic) a la Generalitat i les vinyes de la seva propietat a l’Hospital de Sant Joan, amb la condició que cada anys es portessin sis ampolles de malvasia als seus marmessors com a signe de continuïtat del conreu. Hi va creure el pèrit agrícola Antoni Amirall i Andreu, que va mantenir les vinyes de l’Hospital enfront de l’especulació urbana dels darrers quaranta anys; les persones que van contribuir a una nova posada en valor enològic, cultural i patrimonial de la Malvasia de Sitges fos des de l’hostaleria – com Josep M. Matas o Valentí Mongay – o des de la història i el patrimoni com Roland Sierra, així com els successius equips de la Fundació de l’Hospital de Sant Joan Baptista des de la creació del CIM.
Per tot plegat crec que l’eslògan de Malvasia Power és adient pel que significa de voluntat de pervivència i arrelament de la Malvasia de Sitges en aquest segle XXI. Hi ha moltes altres lectures perquè, com tot el que té història i trajectòria, i la Malvasia de Sitges en té i molta, en cada època cal interpretar i difondre-les perquè continuï creixent i aprofiundint en el potencial de l’arrelament. Per això la Malvasia Power és més que un eslògan que cal viure i experimentar. No se la perdin…
Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’ Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals.
La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques.
Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, a per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part, com a exemple pràctic.
Partint de la base que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible.
A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat, i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió. Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions. L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba.
QUADERN DE TERRAMAR 