El va escriure entre el setembre i l’octubre de 1920 a les envistes de les vinyes i del paisatge que envoltava el Mas Zeró, una vista gairebé idíl·lica i un lloc de repòs per al cos i l’esperit. Trinitat Catasús (Sitges, 1886 -1940), professional de l’agronomia i home de cultura, aprofitava la tranquil·litat estiuenca per donar forma poètica al devessall d’idees i sentiments que administrava no sempre endreçadament però que finalment traduïa en un equilibri aparent el que en la seva mirada interior eren passions intenses. Vendimiari (1921), el tercer dels seus llibres, ha complert cent anys amb la mateixa contenció, la mateixa tensió entre bellesa, paisatge i temps intactes. Exhaurida la primera edició, com la resta de les obres del poeta, el 2008 va ser reeditat per Llibres de Terramar, amb motiu de l’exposició organitzada al Retiro amb motiu de la 2a Festa de la Poesia a Sitges.
Catasús és autor de cinc llibres de poemes publicats, quatre en vida i un cinquè pòstumament, Per un petó (2017). Deixà obra esparsa per diverses publicacions del país i un conjunt d’inèdits que han de veure la llum en una recopilació definitiva i, fins a un cert punt, sorprenent. Vista retrospectivament la seva obra poètica, iniciada els dies del postmodernisme s’identifica amb el decurs de la poesia catalana de la primera meitat del segle vint des de la plenitud del Noucentisme fins una deriva més existencial.
El primer poemari que va veure publicat, el 1915, va ser el regal de noces que li va oferir una agrupació diversa d’amics sitgetans que l’admiraven. Hi van aplegar el compendi atemporal del calendari sitgetà perque De l’hort i de la costa és, per damunt de tot, el llibre del gran imaginari poètic dels sitgetans. El contrast va arribar amb una avançada existencial i profundament introspectiva a Poemes del temps (1919). Robins de Magrana (1931) persisteix en el valor plàstic del paisatge mentre que es decanta per formats mètrics més lliures.
“Vendimiari” va ser l’obra que el va consagrar definitivament entre la plana major dels poetes noucentistes. “Poeta de setembre”, com el va qualificar el poeta i crític Tomàs Garcés, va configurar un llibre unitari, compacte, extremadament depurat. El temps i el paisatge formen una unitat harmònica, sense escletxes; s’hi recrea el pas dels dies de setembre establint el paral·lelisme de l’acció temporal en l’home a través del seu cicle vital inscrit en un ordre tant harmònic com indefugible. El contrapunt d’humanització es mostra en un deix de malenconia en el regust de la contemplació i d’enyor per la impossibilitat de fixar els instants de plenitud. La invocació a la claredat i a la llum, una constant que caracteritza i individualitza la poesia de Catasús, és contrapunt i element d’equilibri entre la mirada exterior i interior del poeta.
Del flanc del pur Setembre, joiosament rajares, oh llibre beatíssim que em fuges tot trement! Tens la monotonia d’aquelles hores clares i un xic la fador crua d’un viure massa lent. Exhales una aroma banal, de ruralia. Cantant amb veu pretèrita, te’n vas tot sol i nu… Tal volta això mant crític de gran sabiduria, amb coses més acerbes dirà, parlant de tu. Com que serà admirable i jo amo les belles doctrines que professen els homes de talent, reclòs dins mon silenci prenyat de meravelles, acolliré benigne son mot d’ensenyament. Però jo sóc un pobre poeta, i no altra cosa, que mentre cullo els versos que sonen en mon pit de tot l’altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa. Només té una finestra que s’obre a l’infinit.
Valgui de mostra i esquer un dels poemes més característics com és el “Proemi” que inicia el llibre, i que, com a tal, conté l’essència del poemari sencer: una finestra oberta a l’infinit que la poesia desvetlla.
QUADERN DE TERRAMAR 