Arxiu de la categoria: Sitges

Flaixos de Foix, J. V.

Publicat el per
Respon

No són números rodons, però no em puc estar de deixar uns quants flaixos de J. V. Foix, entusiasta com sóc dels seus poemes que m’agrada anar rellegint, mentre vaig reunint de mica en mica els textos i estudis de conferències inèdites i papers publicats esparsos que li he anat dedicant des dels anys noranta. Tot plegat per felicitar-lo en el seu 131 aniversari i recordant les converses a Sarrià, al carrer Setantí, 9, mentre bevíem whisky i menjàvem uns deliciosos bombons de xocolata. I aprofito per mostrar-vos en aquesta imatge fumant un bon havà, tan sornaguer com éreu…

És que, Foix, us dec tant de tant…

Aquí l’article que us vaig dedicar l’any passat, amb els vostres amics sitgetans

Fa cosa de sis anys amb motiu de la col·locació d’una placa que indicava el domicili que durant anys habità el poeta J. V. Foix a l’antiga vila de Sarrià (independent del segle X fins 1921; Foix va ser un dels més ferms oponents a l’annexió a Barcelona…), vaig anotar unes reflexions que no em fa res de transcriure. “Setantí nou, tercer, havia estat una adreça anotada a la meva agenda dels anys vuitanta. Hi havíem anat amb en David Jou una temporada que ell visitava els poetes i em convidava a acompanyar-lo. Després hi havia tornat en diverses ocasions perquè m’expliqués el seu pas per les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts” i el Sitges dels anys vint amb el seu amic Josep Carbonell i Gener. (…) Les tardes de conversa amb el poeta són una de les experiències més entranyables i divertides que recordo. Parlava molt, jo ho apuntava tot, em mostrava alguns dels llibres de la seva biblioteca – el seu exlibris és de perspectiva metafísica… – i m’oferia bombons i, per beure, whisky. Juntament amb la conversa feien una combinatòria sensacional.” Foix no només ha estat protagonista d’alguns dels meus llibres – “J. V. Foix i la Idea Catalana”, “Àlbum Foix” – i d’un considerable nombre d’articles i conferències sinó que també va ser un dels més importants personatges que al llarg de diverses converses va traçar interessant un quadre del Sitges d’entreguerres que posteriorment vaig traslladar a la biografia de Josep Carbonell i Gener.

Aquest mes de gener i amb un dia de diferència – coses de l’atzar… – es compleixen cent trenta anys del naixement de l’escriptor i en fa trenta-sis que ens va deixar, rics del seu llegat literari. És un llegat que hauria de figurar com a llibres de fons de les biblioteques públiques en tant que clàssic modern, com Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Caterina Albert, entre altres. Si més no, l’esforç que fa la Fundació J. V. Foix en publicar cada any a les envistes de Nadal un volum de la seva obra salva l’escriptor del purgatori editorial i no permet l’excusa de la descatalogació.

Amb motiu del monogràfic que el 1983 L’Eco de Sitges va elaborar per celebrar norantè aniversari del poeta hi van col·laborar Ramon Planes, Lluís Jou, Josep Roca-Pons, Joan Sella, David Jou i Jacint Picas. Jo hi vaig vaig publicar un primer estudi sobre la relació del poeta amb la vila “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (que vaig ampliar deu anys més tard en l’article “Sitges en l’obra literària de J. V. Foix” al BGES n.66-67), i vaig preparar una antologia de textos sitgetans de J. V. Foix que van omplir aquelles pàgines. En quedaren alguns al calaix, com els que s’havien publicat el 1919  a la revista “Terramar”, un dels quals és l’ “Elegia a Lluís de Dalmau” mort de feina poc. D’altres, dedicats als amics sitgetans, hi van figurar amb tots els honors  com el sonet dedicat a J. Carbonell Gener, “Feliç el just que sap oficis nous”, i els dedicats a Rosa Montanyà, muller de Carbonell; a Joaquim Sunyer o a Artur Carbonell. Aquests configuraven el nucli d’amistat sitgetanes dels anys vint i trenta juntament amb els que s’hi van afegir des de la redacció de la revista “L’Amic de les Arts”, la millor publicació de l’avantguarda catalana; eren Ramon Planes, el més petit de la colla, i Domènec Forment.

J. V. Foix té, entre nosaltres, un paisatge literari d’itinerari complet, i un context de relacions personals que depassa l’etapa dels anys d’entreguerres. Corresponen als dos temps de l’època de Sitges. El segon temps arrenca dels dies de postguerra, quan cada any per Nadal Foix venia a dinar amb Carbonell a Sitges i això va durar fins la mort d’aquest. Als primers anys setanta van ampliar el cercle i a l’hora de les postres, a La Nansa, ens hi trobàvem sèniors i joves: Ramon Planes, Josep Soler, director de l’Eco de Sitges; Joan Carbonell Muntanyà, Jacint Picas, Jaume Dalmau, Ramon Buckley, Isabel Coll, David Jou i també jo, que de tant en tant en faig memòria i, sobretot, m’agrada explicar-ho. La lectura que Foix havia fet dels propis poemes a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol el 1973 havia estat un detonant definitiu – i una experiència en directe impressionant!- i la inauguració de l’avinguda J. V. Foix a Terramar – i és que no podia ser enlloc més… – un moment culminant. Haver anostrat J. V. Foix és un tresor que depassa l’imaginari perquè els paisatges encara guarden rastres dels textos escrits i perquè hi ha amistats que són fidelment eternes.

Ben a prop de la Glòria

Publicat el per
Respon

El primer record que en guardo és de quan jo anava al col·legi de les Mercedàries –avui, ni col·legi, ni edifici…– i passava pel carrer Jesús venint del carrer Major al matí. Ella ja feia un parell o tres d’hores que era a la fleca de peu dret, despatxant pa, ensaïmades i crusants. La porta era més aviat estreteta i un cop dins la botiga no era massa gran; ocupava el que vindria a ser l’entrada d’una casa de façana estrena, planta baixa i dos pisos, amb les parets recobertes de rajoles de colors vius. Damunt del taulell hi havia unes balances, un joc de peses i un tallador de pa accionat per un ganivet llarg d’aquells que fan respecte. Més endavant, quan vaig anar a estudiar a Barcelona i procurava agafar el tren de les set l’única llum oberta de tot el carrer Jesús era el de la fleca, i ella, com sempre, era darrere el taulell despatxant.

Fins que la fleca, el negoci familiar que havia iniciat els seus, va plegar. Llavors ja era una dona de mitja edat. Com que era una treballadora i emprenedora va canviar les balances i les peses per papers, organitzant a Sitges la delegació d’Assistència Sanitària Col·legial, de manera que per la fleca reconvertida en oficina ben moblada i amb les mateixes rajoles a la paret hi va anar passant població de tota mena fins que, quan se’n va jubilar l’oficina, es va traslladar al seu local actual. Però ella ja havia fet la feina d’engegar l’oficina local de cooperativa sanitària vers la qual va dedicar a pler, tal com havia fet amb la fleca.

Glòria Baqués, el dia del seu enllaç amb Antoni Mirabent ©Arxiu familiar Mirabent Baqués

Es va casar amb amb un home alt i prim, un home de caràcter que avui en diríem hiperactiu, i van tenir tres filles. Els avis materns vivien amb la família i els dies de festa o de celebració de sants i aniversaris el nombre de persones que entraven per la porta de l’antiga fleca –perquè el negoci i la llar compartien portal, parets i teulada– era cada vegada més nombrós. Al menjador familiar hi havia una ceràmica que deia: “la mare és el sol de la llar” i era ben bé el que els seus en pensaven. Perquè la Glòria Baqués Tutusaus era una dona acollidora i afectuosa amb els propis i els que s’hi anaven afegint; no només les parelles i les criatures de descendència directa sinó tots els col·laterals, germans, cunyats, nebots, renebots o amics. Els veïns del carrer Jesús són testimonis d’una relació d’un tracte tan amistós com discret de tota una vida.

La vida de la Glòria Baqués ha estat dedicada enterament al servei dels altres. En primer lloc des de la proximitat més elemental de la família, amb aquella dedicació afectuosa i entranyable que, amb els anys, s’aprecia i es valora cada vegada més. En segon terme, des de la proximitat. I aquí entra una xarxa de relacions de veïnatge que van des de les catifes de flors per Corpus al carrer Jesús, la cessió del balcó principal per a donar la benvinguda als poetes convidats a la Festa de la Poesia, o l’acolliment de la capelleta de Santa Tecla per la seva Festa Major de setembre per tal que es pogués contemplar des de l’aparador de l’antiga fleca. El més destacable, però, ha estat la dedicació a la vida religiosa comunitària des de la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. En va ser catequista un munt d’anys amb el mateix entusiasme i convicció que la caracteritzava sense defallir davant dels canvis de mentalitats i maneres de fer; la intel·ligència natural i la bondat eren les seves úniques estratègies.

En el seu comiat ha estat envoltada de familiars, amics, coneguts, veïns i catequistes, per gent que s’ha sentit estimada i acompanyada i que li han dedicat la darrera pregària. El dia de Reis havia enviat el tortell al seus nebots i fins i tot havia parlat amb el seu cunyat, 95 ella i 99 ell; no sé que s’havien dit, però segur que es van felicitar l’any nou. La tieta Glòria sempre ha estat un referent càlid i proper, i estic del tot segura que és a la glòria del cel de Sitges.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 12.01.2024

Cap d’Any amb la mirada a Sitges

Publicat el per
Respon

Vista de Sitges el darrer dia de 2023. Fot. ©Lluc Torres

Cap d’Any és dia de bons propòsits, com el dia anterior ha estat dia de balanços. Ja fa dies que hi ha qui anota els balanços entre les perspectives i propòsits en un plat de la balança i el compte de resultats amb els fets i les realitats assolides a l’altre. Hi ha una altra balança que és la dels reptes, i aquesta és igualment de complexa de mesurar.  Fa uns dies que per les xarxes socials corria una pàgina quadriculada, manuscrita amb bic de color blau, polida i ben construïda per en Vicenç Morando –no sé quants anys fa que escriu el seus dietaris, però la seva col·lecció és un document de la història de Sitges contemporània anotada amb precisió per part del director de Ràdio Maricel i memorialista vocacional– on anotava deu dels reptes per al Sitges de 2024.

Són reptes del sector públic local que han anat desfilant per aquest setmanari: Vallcarca, les ràtios escolars, els serveis sanitaris de farmàcies i del CAP, les platges, les estocades que rep el comerç tradicional i de proximitat, el denominat lleure nocturn, les instal·lacions esportives, els projectes fallits i en llista d’espera sense dates del Palau de Maricel, Can Llopis o Can Falç. Són reptes que constitueixen esquers per a uns quants Marges Llargs, alguns dels quals formen part de problemes de marc més ampli. Començant pel darrer, el dels museus i el patrimoni, forma part del seu actual model de governança, en crisi des de fa temps; seguint per les platges –sorra i platges sí però no per als xiringuitos–, comerç sitgetà a protegir, en primer lloc dels propietaris i tenidors dels locals que es lloguen a preus de luxe per al que foren serveis de proximitat, llibreries incloses; lloguers inabastables per la mateixa raó i perquè els pisos turístics s’han cruspit aquí i arreu els parc de lloguers d’habitatges per a la població; una Vallcarca que pot acabar essent l’escenari d’una especulació sense precedents amb l’excusa d’inversions industrials – i no pas d’extraccions al celobert, com han estat les pedreres que han devorat implacablement el Massís del Garraf -, perquè la preservació conservació de la natura que ens va quedant, sequera inclosa, hauria de ser innegociable i prioritària. Etcètera.

Amb tot plegat, i unes quantes coses més, no fóra hora de parlar del model de turisme i de visitants que volem la ciutadania de Sitges? O, de debò que el sistema de mobilitat urbana que tenim és el millor que podríem tenir? perquè no tothom pot anar en bicicleta o patinet elèctric… l’Ajuntament té feina però dubto sincerament que un consistori en crisi, que és el que tenim, la pugui plantejar o emprendre amb garantia de resultats. Perquè els problemes venen de lluny i més enllà dels mantres habituals, electorals o no ja no es tracta que ens diguin què faran, sinó com ho faran i en quin termini real de temps.

Em trobo que escrivint el Marge Llarg primer d’aquest 2024 vaig passant comptes sobre la situació de la Vila més aviat a l’engròs. A la menuda encara hi ha més coses, com les mesures de protecció sobre el patrimoni arquitectònic a partir d’una revisió del PEPPAC recolzat inicialment en un sistema de documentació obsolet (hi vaig dedicar dos Marges Llargs en el seu moment i a hores d’ara espero que s’hagi corregit, vegeu al peu d’aquest article ); l’ocupació de la via pública del centre del poble per terrasses que han proliferat després de la pandèmia; els horaris de les biblioteques públiques; l’existència d’un arxiu municipal inaccessible; la liquidació del pressupost de Cultura de 2022 i 2023, que ens donaria la mesura del seu repartiment en xifres; la gairebé inexistent interrelació entre cultura, turisme i urbanisme… i, com a tema estelar, el preu de la Postal. Vull dir, els costos d’esdevenir la seu de tota mena d’esdeveniments perquè algú es va proposar que cada cap de setmana n’hi hagués un, vingués d’on vingués, fos del que fos, i ara han proliferat encara més. Ja sé que la foto del Passeig amb la Punta al fons és la postal que tothom desitja per al record, la propaganda i el negoci, però els costos de manteniment i de desgast de les instal·lacions urbanes, els col·lapses i ocupacions viàries, la massificació institucionalitzada i les subvencions públiques locals  que hi van a parar directament juntament amb les indirectes, creuen de debò que tot plegat ens converteix en un poble cada dia més sostenible amb una ciutadania més satisfeta?

Ho deixo aquí, perquè volia parlar de què ens espera aquest 2024 i m’ha sortit un calidoscopi de problemes i mancances de tots colors. És el que té pensar en Sitges des de la distància física. Per uns dies m’he deixat enlluernar per la ciutat que va ser durant un segle la capital de la modernitat i que dos-cents anys més tard encara se’n pot copiar, i molt, a petita escala. Si se’n vol fer, a Sitges hi ha molta feina.

Sobre el catàleg del patrimoni arquitectònic i artístic PEPPAC de Sitges:

  1. “Patrimoni: ja tenim catàleg. – 1” (2022)
  2. Patrimoni: ja tenim catàleg – i 2″ (2022)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 5.01.2024

La música retrobada d’Antoni Pañella

Publicat el per
2

Escriu Mercè Rodoreda que hi ha gent que amb un record en té per a tota una vida. També hi ha vides que ens retornen per mitjà del que ens han deixat. La vida musical de l’Antoni Pañella Muntané (Sitges, 1918-1978) ens ha estat retornada gràcies a la recuperació de la seva obra musical, un projecte exemplar en la seva idea i en la seva realització que es deu, en primer lloc, a la seva filla Carmen Pañella i Barrachina i la seva família, així com als col·laboradors que hi ha treballat amb tanta professionalitat com afecte. De l’Antoni Pañella, l’Antonet que en deien a casa, n’havíem sentit sardanes; sabíem que tenia un magnífic piano de cua i el meu pare en deia que era molt bon músic. Però no coneixíem l’abast i la importància de la seva obra musical.

El passat dissabte al migdia el Teatre Prado es va omplir de gom a gom per escoltar una mostra del seu llegat, presentat pel professor i músic David Puertas, a l’hora que es lliurava al públic assistent un doble cedé amb els enregistraments. Antoni Pañella, músic vocacional va ser un sitgetà educat a l’Escola Unitària de Sitges, mobilitzat als disset anys cap al front de guerra va passar per les penalitats de les circumstàncies, primer a França, després al camp de concentració de Santoña i després al servei militar a Vitòria. Allà es va estrenar formant una banda musical amb els soldats. De retorn a Sitges a més d’ajudar la família a la xarcuteria de la Torre de les Hores es va dedicar a la seva vocació musical tant com va poder, una vocació que de ben jove havia cultivat aconsellat pels mestres Torrents – del Prado – i Pallarès – del Retiro. Als anys quaranta va formar part d’orquestres diverses fins formar les seves pròpies, com la Pañella y su orquesta, de la que formaven part altres músics sitgetans, com els germans Quimet i Lluís Ràfols, en Felip Nebleza, en Manel Vendrell, l’Agustí Montornés, en Ferran Sentís, en Manel Urgellès i en Taronger.

Dedicat a l’orquestra va composar tota mena de ballables, una cinquantena, seguint els corrents de la música d’entreguerres: tangos, fox-trots, boleros, valsos i swings, alguns dels quals van comptar amb el valor afegit del lletrista Marion Bistagne, barceloní amb casa a la platja de Sant Sebastià. Eren els ritmes dels anys de la postguerra que van omplir no poques hores de joves i  grans que trobaven en els balls espais de lleure i de felicitat. Sota la batuta i arranjaments d’Esteve Molero l’orquestrina formada per Jorge Varela, Artemi Agràs, Lluís Chacón, i la solista Laia Masdeu va delectar el públic amb una selecció dels ballables repertori. Però no tot van ser els ballables. Quan el 1944 l’Antonet es va casar amb la Carmen Barrachina va composar dues cançons de caràcter religiós per a la cerimònia del casament. Al Concert del Prado no es van poder escoltar les cançons que al cedé e interpreten Francesc Pi a l’orgue, Neus Ibàñez soprano, Neus Pi mezzosprano i el Cor Amics de l’Orgue. En canvi, el pianista Òscar Ferret va interpretar una Leyenda granadina on ressonaven evocacions de Manuel de Falla i Isaac Albèniz. Les vuit sardanes que Antoni Pañella va composar daten des dels anys seixanta van sonar amb tot el seu esplendor amb la Cobla Maricel dirigida per Francesc Gregori. Que era un bon músic ho certifica també Esteve Molero explicant que les seves composicions permeten variants interpretatives i rítmiques que les fan perdurables al llarg del temps.

El 1947 la situació familiar va exigir més dedicació al negoci i Antoni Pañella va haver de deixar el món de l’orquestra però mai no va abandonar l’interès musical. Les estones que passava al piano eren el seu reducte de diàleg amb la música que des de sempre l’acompanyava. Des de la perspectiva del temps el recordo com un home que es feia estimar , senzill, discret, afable i de gran sensibilitat artística i que, a més de la música, disfrutava de la seva col·lecció d’obres d’art, especialment de la pintura. A hores d’ara i més enllà del record personal i familiar, l’Antoni Pañella resta entre nosaltres gràcies a la seva dedicació creativa de la qual els sitgetans vam ser els primers destinataris. És un encert, un acte de generositat i un honor haver pogut recuperar definitivament el seu entranyable llegat musical.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.11.2023

Santa Tecla a casa

Publicat el per
Respon

Fa un parell d’anys, en el transcurs del dinar que vam celebrar les expendonistes de Santa Tecla –enguany ja en fa una vintena que el celebrem–, la Tea Hill i la Vinyet Ferrer van tenir la bona pensada de recuperar i posar al dia una de les tradicions més íntimes i familiars de la cultura religiosa popular, que consisteix a fer circular per les cases una capelleta amb una imatge devocional. La idea era dotar Santa Tecla d’una capelleta de fusta, com les d’abans, amb la representació de la seva imatge. Una capelleta que es plega i desplega per facilitar el transport casa per casa i que, desplegada, es col·loca en un dels llocs més visibles de la llar i s’acompanya de flors, llum i dels objectes que cada família hi vol dedicar per acompanyar-la. Les capelletes circulen per subscripció i fan estada d’una setmana en cada casa. Es rep de qui l’ha tinguda la setmana interior i, al cap de vuit dies, qui l’ha rebuda l’ha de portar a la casa següent.

Fa un any que la capelleta de Santa Tecla ja té casa. És rebuda en 56 domicilis sitgetans, representats per 56 titulars. La majoria són dones, però també hi ha homes que s’han sumat a la tradició. I no cal haver estat pendonista de Santa Tecla per subscriure-s’hi. La idea de la Tea Hill i de la Vinyet Ferrer va córrer com la pólvora i en poc temps hi va haver una llista de 52 persones per rebre la capelleta de la Santa a casa, a la qual s’hi van sumar quatre institucions que tenen cura de la nostra gent que necessita especial atenció: l’Hospital de Sant Joan, la residència Les Magnòlies, la residència Sitges Park i la Fundació Ave Maria. De seguida es va omplir el calendari de l’any natural i hi ha llista d’espera. La capelleta de fusta procedeix dels Encants, va ser restaurada per Pep Pascual i l’artista Roby va modelar la imatge, una mica més xica que la que aquests dies té tot el protagonisme al carrer i a l’Església parroquial i que va ser obra de Josep Maria Camps i Arnau el 1948.

La capelleta de Santa Tecla es va posar en circulació començant el seu trajecte per l’Hospital de Sant Joan i ja ha fet la volta completa. Els amics de Santa Tecla mantenen un xat a WhatsApp on pengen la fotografia de la capelleta a casa, es transmeten les notícies que fan al cas i configuren una comunitat de nova creació devocionària popular. Com que cada casa és un món, fa goig veure les diferents instal·lacions, sempre aplaudides per la resta amb comentaris d’afecte i elogi, perquè dins de l’enorme i íntima senzillesa de cada altaret casolà s’hi entreveu una mirada que uneix passat i present, tradició i voluntat de perpetuar-la, i la forma amb què cadascú ho palesa. És el gest i la imatge d’una intimitat compartida.

La capelleta de santa Tecla que va passant de casa en casa per aquest Sitges tan complex i complicat del segle XXI em remet a una exposició que fa uns anys va organitzar el CCCB que es titulava Les cases de l’ànima, en la qual es mostraven maquetes arquitectòniques del món antic. M’agradava el concepte de la casa com a embolcall, refugi, aixopluc, de l’ésser humà que, en qualsevol edat de la humanitat i dels temps, ha construït un espai propi per habitar i que ha derivat cap a la fundació de poblats i ciutats. La casa de l’ànima té el seu nucli en un espai íntim que, al seu torn, dóna entrada als esperits i divinitats protectores. Assimilar la idea de les cases de l’ànima a les capelletes devocionals, com la de Santa Tecla, conserva alguna cosa d’aquest esperit atàvic individual i alhora comunitari que ha convertit en realitat la recuperació d’una tradició que unes dècades enrere era plenament vigent en moltes cases de Sitges.

Quan la capelleta va arribar a casa, aquesta primavera, la vam instal·lar al rebedor, sobre un cobertor de puntes de ganxet fet a mà, envoltada de clavells i buguenvíl·lies del jardí. Un dels gerros de buguenvíl·lies esclatants l’havia obtingut la meva mare quan portava les seves torretes a l’Exposició de Clavells i, recolzant-s’hi, una icona de Sant Jordi. Era el record dels meus pares acompanyant Santa Tecla. Van ser uns dies com si hagués tornat a alguna plàcida i clara edat de la infantesa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.09.2023