Arxiu de la categoria: Sitges

DUES VISIONS ARTÍSTIQUES DE LA FESTA MAJOR: BELLESA I VERITAT

Publicat el per
Respon

Dir que la Festa Major de Sitges ha estat representada des de fa segles no és cap exageració si ens referim a la memòria plàstica, gràfica i fotogràfica. Ho testimonien obres conegudes en tots tres llenguatges des, d’almenys, fa més de cent anys i gairebé cent-cinquanta. Les primeres fotografies referides a la Festa Major daten dels anys vuitanta del segle dinou, segons mostren les fotografies del fons del senyor Pepe Matas dipositades a l’Arxiu Històric de Sitges i accessibles gràcies a Sitges Digital.

Fig. 3. Autor anònim. Els Gegants a la Ribera, 1897/1899. Fons Josep Matas i Puig, Arxiu Històric de Sitges (accés des de l’Arxiu Digital Sitges)

La representació plàstica és anterior. Van ser els pintors luministes Joaquim de Miró i Felip Masó els que van deixar els primers testimonis de la festa des dels seus dos vessants més característics: la festa popular i l’esdeveniment religiós. És curiós que dos personatges tan divergents com Miró i Masó coincidissin en una temàtica tan viscuda com la Festa Major de Sitges mostrant dues visions contraposades i complementàries del microcosmos sitgetà  amb un any de diferència. Va ser Joaquim de Miró qui primer va pintar la Festa Major de Sitges el 1883. Un any més tard era Felip Masó qui mostrava La processó de sant Bartomeu al públic i als salons on el va presentar.

DOS PERFILS D’ARTISTA

Fig. 4. El pintor Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914)

Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) és un dels personatges més interessants de la història sociocultural sitgetana. Terratinent i colliter de malvasia, pintor luminista de formació autodidacta i d’un gran ofici, aficionat a la fotografia, “l’ateu oficial del poble” (segons descripció del doctor Joan Ramon Benaprès), lliurepensador destacat, liberal i filantrop  solidari amb les causes nobles dels desvalguts, tota la seva obra  va tenir el paisatge de Sitges, la seva gent i les formes de vida com a única motivació i font d’inspiració. Era fill de qui va ser el primer secretari professional de l’Ajuntament de Sitges, l’advocat liberal Josep de Miró i Llopis. Joaquim va ser el fill gran; el segon, Josep, és el general Miró heroi de la guerra de la independència cubana de 1898 que va lluitar al costat dels rebels; la germana Rosa es va casar amb el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa, pares del pintor Joaquim Sunyer, i la germana petita, Remei, va quedar soltera. Joaquim de Miró es va casar amb Rosa Rosés i Carbonell i va ser pare d’una filla a qui va posar Hortènsia i d’un fill, Galileu; cap esment, doncs, al santoral cristià.

Es va situar des dels inicis al nucli primigeni de l’Escola Luminista. El 1881 Josep Soler i Cartró, corresponsal de La Renaixensa, donava compte de l’existència a Sitges d’una colònia artística de la que formaven part Joan Roig i Soler, A. Mas i Fondevila, Felip Masó i  Joaquim de Miró “qui també pinta amb facilitat i entusiasme bonics quadros d’aquesta platja i afores”. A la seva casa-taller de la Ribera als anys vuitanta i primers noranta s’hi reunia  una tertúlia de la que Miró era l’ànima i el cap pensant. Des dels anys vuitanta va prendre part en exposicions col·lectives amb els amics luministes tenint com a únic horitzó artístic Sitges: “Sols a Sitges i per Sitges pintà”, se’l recordava la seva necrològica.

Fig. 5. Henry Rudaux, Retrat del pintor Felip Masó, Cannes 1912. Museus de Sitges.

Felip Masó i de Falp (Barcelona, 1851- Pau, França, 1929) era diametralment oposat a Joaquim de Miró. Fill de casa bona d’origen sitgetà,  nebot i fillol del notari Felip Font i de Falp, va fer la carrera artística a França i exposava regularment als Salons de París. Sovintejava Sitges als estius; vivia al casal familiar del carrer Olzinelles – actual carrer de Sant Bartomeu – i pintava a ‘plein air’ a la platja. Per bé que la pintura de Masó es va iniciar amb escenes de caràcter històric i va acabar en descripcions devocionals i religioses al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, va passar per una etapa paisatgista i realista a la qual corresponen les escenes de platja i les evocacions de Sitges que portava a terme durant els dies d’estiueig. Eren  dies quan passava el temps de lleure al Prado gaudint dels saraus i projectant la sala d’estiu de l’entitat. Juntament amb els luministes va prendre part a l’Exposició de Belles Arts de 1892 i a l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà de 1925, on va triomfar amb La processó de Sant Bartomeu.  Masó va anar tornant a Sitges fins 1916; en plena Gran Guerra, el 1917 es va allistar a l’exèrcit francès servint a la causa aliada com a metge als hospitals de sang.

De la joia popular a la solemnitat religiosa: dos retrat sitgetans

La Festa Major de Sitges (1883) de Joaquim de Miró i La processó de Sant Bartomeu (1884) de Felip Massó són dos autèntics retrats de la societat sitgetana del segle XIX.

Joaquim de Miró, La Festa Major de Sitges, 1883. Col·lecció particular.

L’obra de Miró està situada en ple carrer Parellades, a les envistes d’un Cap de la Vila que deixa entreveure el campanar com a punt de fuga del quadre. És on va situar la seva visió de la Festa Major:al davant de la casa que el 1893 demanaria llicència per reformar i habitar.

A banda i banda del carrer s’hi troba la gent asseguda a la porta de les cases esperant el pas dels balls populars. Són personatges tan reals com ho eren els coetanis de l’artista. Els domassos que guarneixen els balcons de les cases, més petits en les dels menestrals, més grans a les cases de senyors, il·lustren el caràcter festiu de l’esdeveniment que l’artista retrata, com és la Festa Major de Sitges representada pels balls populars. En primer terme, el Ball de Bastons amb la indumentària que ha arribat als nostres dies; al darrere el Ball de Diables vestits de blau i el fum de les carretilles; els Gegants d’en Querol caminen al darrere del seguici seguits de les banderes alçades sota el cel clar i lluminós.

El quadre mostra la realitat social de Sitges palesa en la gent dels balcons; en els que seuen en cadires de boga: menestrals i gent humil; algun pillet de platja; els carrers de terra i la pedra de les voreres, les façanes pintades d’ocre, els balcons amb baranes de ferro i alguna paret escrostonada. És una visió de Sitges totalment verista que no permet la idealització però sí que mostra la celebració de la Festa que fa el poble.

Felip Masó, La processó de Sant Bartomeu, 1884. Museu de Maricel, Sitges.

Per pintar La processó de Sant Bartomeu l’estiu de 1884 Felip Masó va mobilitzar un seguit de gent que van fer cap al pati de can Querol, començant per mossèn Fèlix Clarà, que hi va portar banderes i gonfarons. Anys a venir els que havien posat per al quadre encara ho recordaven. La intenció de Masó va ser “perpetuar amb els seus dots d’artista la magnificència i colorit abellidor que ofereix la nostra incomparable Processó de sant Bartomeu, radiant de sol, bullici i pietat.”

L’escenari representat, tres quartes parts Sitges al cantó central i dret, i una quarta part del “tros bellíssim de l’esquerra [que] és un racó de Sevilla” – una concessió a l’espanyolada, gènere clientelar de moda a França – on va presentar el quadre en algun dels salons amb el títol de Costums espanyoles… – representa la solemnitat de la festa religiosa, encarnada en el seguici que acompanya Sant Bartomeu i que ocupa la part central del quadre. No hi falten els balls populars encarats cap al tram final de l’entrada del Sant a la Parròquia, en els que destaquen el Ball de Bastons i els Gegants. La representació popular rau en els balls i no pas en el públic format per les persones d’aspecte benestant asseguts en cadires de caoba, aposentada als balcons guarnits amb rics domassos o acompanyant el seguici religiós.

Totes dues obres participen del gust per la descripció minuciosa i detallista d’influència fortuniana, per l’intent de copsar la plenitud de la llum de l’hora – migdia en el cas de Miró, capvespre en el de Masó -, i la realitat social des de l’òptica de cadascun. Totes dues representen el més àlgid moment del luminisme sitgetà que, seguint la tendència de la pintura italiana del moment tal com assenyalaren F. Virella i Cassanyes o Raimon Caselles, perseguia la síntesi, totalment assolida, de mostrar en els seves obres bellesa i veritat.

Publicat a L’Eco de Sitges, L’Eco de la Festa Major, 21 d’agost 2025

Dos centenaris per a 2025

Publicat el per
Respon

La gran antològica d’Art Sitgetà

Joaquim de Miró, Vista de Sitges des del Fondac, 1883

La propera Festa Major es compliran cent anys del que va ser una ambiciosa mostra antològica d’art sitgetà. Del 23 al 30 d’agost el Casino Prado va acollir l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà, una àmplia selecció d’obres realitzades per artistes sitgetans o vinculats a la Vila, segons el criteri de Miquel Utrillo, l’organitzador per encàrrec del grup Amics de les Arts. La cara visible n’era Salvador Soler i Forment, poeta i escriptor noucentista sitgetà. Utrillo es va envoltar d’experts, com el galerista Josep Dalmau, artistes veterans com Arcadi Mas i Fondevila i joves activistes de les lletres i les arts com Josep Carbonell i Gener, M. A. Cassanyes i Ramon Planes

Trenta-tres anys abans, del 23 d’agost al 14 de setembre de 1892, Santiago Rusiñol havia organitzat l’Exposició de Belles Arts – la primera Festa Modernista-  a l’Ajuntament acabat de construir, amb la voluntat de mostrar el millor de l’art del moment. Hi van figurar un centenar d’obres de dinou artistes en les que destacaven les dels Luministes Joan Batlle Amell, A. Mas i Fondevila, J. Mirabent i Gatell, J. Roig i Soler, Joaquim de Miró, juntament amb Antoni Catasús, Felip Masó, Joan Soler; i també les del mateix Rusiñol, Ramon Casas o Modest Urgell. L’èxit de públic i crítica va ser reblat pels articles de R. Casellas i de Francesc Virella i Casañes.

L’exposició de 1925 va ampliar el nombre d’artistes a trenta-sis i va presentar una setantena d’obres organitzades en tres seccions: escultura, pintura i obra sobre paper. La nòmina d’artistes s’estenia des del Greco fins els Realismes dels anys d’entreguerres i la Nova Objectivitat, amb l’absència de Joaquim Espalter i la presència de l’americana Grace Ravlin que alhora exposava a les Galeries Laietanes de Barcelona i Mrs. Deering havia convidat a Maricel. Bona part dels artistes del 1892 hi tornaven, com Rusiñol, Casas i els luministes; se n’hi van afegir d’altres com Ramon Pichot, Lluïsa Vidal, Miquel Utrillo i Picasso; els noucentistes Joaquim Sunyer, Pere Jou, Agustí Ferrer, i els joves A. Sisquella, A. Carbonell, M. A. Cassanyes.

Si l’exposició de 1892 va significar un homenatge a l’Escola Luminista,  la definitiva descoberta del valor artístic del paisatge sitgetà i un canvi de costums culturals senyalat per F. Virella  Casañes, la de 1925 va esdevenir la gran antològica de l’art sitgetà i, alhora, la mostra de la continuïtat de la creació artística des del realisme de mitjans del segle XIX fins la contemporaneïtat. En paraules dels organitzadors, Sitges es mostrava “no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts sinó com a ver centre d’art, com a nucli creador”. Vista amb perspectiva històrica, l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà constitueix una de les realitzacions més importants del Noucentisme a Sitges i, alhora, com  un important precedent de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1939).T emps hi haurà per tornar-hi més extensament perquè aquest és un capítol d’història cultural que no ens podem deixar perdre.

El madrigal A Sitges

“Sitges, cel i calitges,” ha estat un dels més grans tòpics del nostre imaginari col·lectiu: som paisatge i aparença d’aiguabarreig del blau resplendent i de l’opacitat blanquinosa. Aquest binomi que inicia el madrigal A Sitges que el poeta Josep Carner va escriure el 16 d’agost de 1925 a casa del poeta Salvador Soler i Forment i que pocs dies més tard va llegir a casa de Josep Planas i Robert en el transcurs d’una lectura poètica enguany en compleix un segle, i encara ens defineix.

Carner forma part de la història cultural de Sitges des dels anys del Modernisme com a col·laborador de La Voz de Sitges i del Noucentisme com a poeta guanyador de la Festa de la Poesia el 1918. El madrigal A Sitges, que està traduït a diversos idiomes, mereix una especial atenció des de l’actualitat, quan és més elegia que retrat: la bellesa de l’imaginari perdura.

Dos centenaris amb els millors auguris per, malgrat tot, desitjar-nos un Bon Any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.01.2025

“La Processó”, de Xavier Pagès-Corella: una obra mestra

Publicat el per
Respon

El 2012 es va estrenar a Lleida la composició musical del mestre Xavier Pagès-Corella La processó, una obra per a orquestra, cobla i gralles directament inspirada en la música i els sons de la Festa Major de Sitges. Va ser un encàrrec de la Federació de Sardanistes de Catalunya que Xavier Pagès-Corella va acomplir posant-hi el cor, el cervell i la sensibilitat, així com l’experiència i la saviesa de l’ofici de la composició musical.

Ideada per a la interpretació múltiple d’orquestra, cobla i gralles combinant la música de cobla, les melodies dels balls populars, els Goigs de Sant Bartomeu, el brogit de la Festa Major i les remors i esclat de la Festa. El resultat és una obra de plenitud i maduresa, sorprenent per tots els matisos i acoloriment musical que ofereix. Com els grans poemes o les grans obres de creació literària o artística ofereix lectures i percepcions infinites. Els compassos finals de la Moixiganga, els balls i el castell de foc a l’Entrada de sant Bartomeu són tan espectaculars com inoblidables. La Processó, sense cap mena de dubte, una obra mestra.

Després de l’estrena a Lleida La processó va ser interpretada a Sant Cugat del Vallès i a l’ESMUC. Però mai a Sitges. N’hi havia enregistraments, però a Sitges no havíem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en viu i en directe, per més que hi havia hagut alguns intents. Han hagut de passar dotze anys, dotze, i agrair i aplaudir  la constància i la convicció de la Presidenta de la Comissió de Festes, Marta Casterad, per haver fet possible l’estrena sitgetana de l’obra dirigida pel mateix compositor al Teatre Prado, que històricament ha estat seu d’estrenes i concerts memorables. Ha estat una mena de miracle. Com també ho ha estat la resposta del públic, que en va exhaurir les entrades als pocs dies d’haver estat posades a la venda i ha calgut obrir un segon torn per repetir el concert tres hores més tard,  i que també s’ha omplert. I el miracle que TV3 en donés notícia!

Aplaudiments i salutacions. Fot. VisitSitges

L’anunciat com a La Processó, el so de la Festa ha estat un extraordinari concert de Festa Major en el que han participat la Cobla Maricel, el grup de Grallers Els Marcets i la Camerata Eduard Toldrà, un total de més de cinquanta músics a escena, amb Marià Franco com a tenora solista i presentat pel musicòleg David Puertas, tots plegats dirigits per Xavier Pagès-Corella. Ha estat un esdeveniment que ha anat més enllà del que en sí mateix significa, que ja és molt. Ha tingut la virtut d’aplegar un públic amb ganes de música de cobla, orquestra i gralles amant de la música popular, de la música clàssica i de la innovació de la música contemporània ben arrelada a la tradició expressada amb un llenguatge tan diferent com integrador de tot el que la configura.

Què se’ns ha perdut aquests darrers vint anys llargs per tal que avui anem arrossegant dèficits tant en la clàssica com en la música de cobla? El concert del passat diumenge ens ho va retornar amb escreix gràcies a la voluntat de la Comissió de la Festa Major. Molts dels assistents desitgem que aquest concert sigui l’origen d’una nova tradició de les que es creen i, com que arrelen, sembla que hagin existit de tota la vida; un exemple, el Pregó de la Festa Major, que enguany compleix quaranta anys. Un altre exemple hauria de ser, un cop l’èxit provat d’enguany, el Concert del diumenge abans, que consagri i doni continuïtat al que diumenge passat vam disfrutar.

Una darrera reflexió va dedicada als músics, sobretot els joves que estudien música als diferents centres de formació musical de proximitat o de no tanta proximitat, i a les formacions com la Camerata Eduard Toldrà, la Cobla Maricel o les colles de grallers i que mereixen tot el suport del públic i de les institucions. Suport no vol dir només felicitacions, sinó partides pressupostàries suficients i generoses per tal que un concert no sigui flor d’un dia o d’un estiu, sinó oportunitats de continuïtat al llarg de l’any. Si es creu en la cultura, i la música n’és part essencial, cal ser conseqüent; fins i tot revisant a fons i transformant les polítiques d’ajuts en garanties de continuïtat i, sobretot, de normalitat.

La Festa Major de Sitges té tots els elements per ser-ne pionera perquè els músics, els compositors, els públics i tots els que enguany ho han fet possible, com la Comissió, ja hi són i hi seran. Falta garantir el suport municipal, amb tot el que comporta de transformació, criteri i revisió. A dia d’avui val la pena insistir-hi  i, sobretot, no deixar de reivindicar-ho.

Bona Festa Major!

Enregistrament complet del concert, per Ràdio Maricel

Enregistrament del reportatge de Canal Blau

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 23.08.2024

“Celebració del Vinyet”, de David Jou (Lectures d’estiu, 2)

Publicat el per
Respon

Les lectures que trio per recomanar a l’estiu no sempre coincideixen amb el calendari, però de vegades, sí. Aquesta ja fa uns mesos que me la guardo per a tal dia com avui, perquè és estiu i perquè s’escau amb la Festa de la Marededéu del Vinyet, una festa que no és oficial però a tots els efectes és com si ho fos perquè té un calendari de celebracions propi, amb celebracions religioses, aplec popular i castell de foc; la gent sap que és festa i la celebra fent cap al Santuari a tothora del dia. A més, enguany des de la societat civil i per via de les Vinyets es recupera la celebració que l’alcalde Miquel Forns va instaurar amb la complicitat de les Vinyets i vuit anys més tard l’alcaldessa Carbonell va suprimir sense gaire explicacions i més aviat amb excuses de mal pagador. Però com que la il·lusió i la voluntat de la comunitat de Vinyets no es matèria negociable sinó decisió en ferm, aquest any tal dia com avui –data de L’Eco de Sitges– ho tornarem a celebrar amb la col·laboració de l’administració del Santuari, i dilluns, la festa grossa. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan, perquè des de sempre ha estat una denominació d’origen, i ja se sap que qui perd els orígens perd identitat, que ens va ensenyar Raimon.



Quan el poeta David Jou va complir la setantena, que avui dia no és cap edat i com diu un amic comú són els anys de la joventut consolidada –el seu germà segon va tenir la idea de publicar un llibre que aplegués el conjunt de poemes que havia dedicat al Vinyet. Com que el poeta i científic és persona diligent al cap d’un parell de mesos ja tenia els poemes aplegats i, a més, hi va afegir tres suites dedicades al devocionari marià sobre l’Avemaria, la Salve Regina i el Magníficat.



El medi familiar, el paisatge, l’imaginari sitgetà i tot allò que pot tenir de terrenal un poemari de referent local i entenedor des de qualsevol geografia del món comparteixen dicció poètica amb una espiritualitat d’ampli abast que transcorre entre la vida popular i els referents teològics i filosòfics compartits amb una vasta comunitat de devots, cristians de qualsevol obediència i credo, i humanistes de tota mena.

El poeta camí del Vinyet acompanyat per la seva mare, Lolita Mirabent (1954). Arxiu David Jou.

Des d’un punt de vista literari, i el mateix poeta ho explica al pròleg, és un poemari que encaixa amb els llibres anteriors inspirats en Sitges –aquest és el cinquè–, i també amb la seva dedicació a una Església “marcada per la renovació del Concili Vaticà II i per la pèrdua posterior d’influència social deguda a canvis tecnològics, sociològics, polítics i culturals”. Respon, doncs, a les motivacions literàries i humanístiques del poeta que comparteix amb l’ampli públic que la seva obra ha assolit i amb la comunitat literària i sociocultural del país.

David Jou (2024)

Entre altres característiques em sembla important remarcar que la geopoètica del Vinyet, ben important en el nostre sistema literari local i que s’ha confegit a base d’un nombrós i important corpus que transcorre entre finals del segle XVI, amb els Goigs del Vinyet, fins els nostres dies, i que aplega un bon nombre de poetes i escriptors encapçalats per l’anònim autor dels Goigs i, des del segle XX ençà, els poetes Trinitat Catasús, Rita Benaprès i Salvador Soler i Forment, compta des d’ara amb un recull poètic situat en ple segle XXI i que, al capdavall, constitueix l’aiguabarreig d’evocacions, records i sentiments del poeta entremig de totes les crisis del nostre temps.

Text poètic a la llinda del portal de 1552

Tornant a la celebració ho faig amb la darrera estrofa del poema dedicat A les Vinyets, on David Jou s’erigeix en veu poètica decantada vers pregària de celebració de la vida i l’esperança:

"De vegades encenc una llàntia per vosaltres,
per totes les Vinyets del present, del futur i del passat,
i la deixo encesa al porxo dels poetes i les flames,
als peus de la marededeu, com una pregària
per la vostra sort i salut, benestar i felicitat,
perquè Déu aculli les Vinyets que ens han deixat
i perquè per molts anys moltes Vinyets esperançades
aportin a Sitges il·lusió, claror i vitalitat.”

David Jou fent la lectura dels poemes al Vinyet, 2 d’agost 2024.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 2.08.2024

“Galop de sang”, de Joan Duran Ferrer (Lectures d’estiu, 1)

Publicat el per
Respon

“He intentat retratar l’essència del que és més primitiu en nosaltres”, declarava Joan Duran quan va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de poesia (2019) amb el poemari que va titular Nua cendra (2020).  El llibre va sorgir d’un retorn als orígens en sortida familiar de gran abast –n’érem molts– a Les Àligues; una trobada que va congriar un devessall d’imatges en les que el poeta hi parla des del silenci de la terra i que es van concretar en el que, crec, que és un dels millors poemaris de Joan Duran.

Eva Túrmix Ginebra (2016) havia obert la veda del relat de l’entorn propi, local, generacional, sense prejudicis ni limitacions de cap mena. El llibre va sorprendre per la seva cruesa i pel trencament del mirall de la complaença: fins a les més insignificants estelles és una obra que es clava en una desesperació que només es redimeix en la bellesa de la paraula. Més enllà de l’anècdota l’ambient que traspua és el d’una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies “… i impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. És una obra que, igual que les altres dues citades aquí, que sigui on sigui des d’on es llegeixin acompleixen la divisa de l’element local esdevingut universal.

La culminació –fins ara–  d’aquesta mirada de portes endins que transcendeix qualsevol temptació reduccionista per la pròpia grandesa que traspua és Galop de sang (2024), guanyadora del darrer Premi Octubre Andròmina de Narrativa, que engrandeix els límits, si en tenien, de les dues obres anteriors.

Presentació de Galop de sang al Centre d’Interpretació de la Malvasia, Sitges, l’antic corral de la Vila, d’on procedeixen els ancestres de Joan Duran i Ferrer. 14.04.2024.

Escrivia fa poc Pere Joan Martorell que s’acontentaria que les novel·les que guanyen ostentosos guardons de narrativa fossin, almenys, la meitat de bones que Galop de sang, i ho subscric  amb una convicció i un entusiasme que la munió de ressenyes i entrevistes publicades fins no ho desmenteixen sinó tot el contrari. En la presentació que va tenir lloc al CIM Jaume Pons-Alorda parlava d’analogies, o referències, amb Antònia Vicens, Jordi Cussà, Agustí Virallonga i Passolini. Jo hi afegiria Baltasar Porcel per la potència narrativa i Blai Bonet per la intensitat poètica del llenguatge, una intensitat i una bellesa elevades per Joan Duran fins a l’infinit.

El relat té totes les virtuts que el situen en la contemporaneïtat. És altament poètic i tremendament personal en una amalgama d’interiors i de paisatges geogràfics i artístics ben travada respecte la veu narrativa i la successió temporal, que és la d’un estiu. És una història nua i crua que va emergint en punxa en cadascun dels capítols, enquadrats en una estructura narrativa presidida pels grans mestres de la pintura que van davallar fins les més fosques entranyes dels éssers, com els personatges de la novel·la hi davallen, en companyia de les bèsties i bestioles que acompanyen la infantesa i el paisatge que havíem conegut, fins a la seva extinció. És l’extinció de tot un món forçada, forçosa, explicada en passatges versemblants i reconeixibles pels llocs amb nom propi com són els Sitges i els seus indrets abans que fossin pastura del ciment. Un paisatge on hi ha margallons empolsegats i atzavares amb cicatrius. On hi ha personatges reconeixibles, o mig camuflats, o arquetipus presents als carrers, les platges i els bars de Sitges dels anys setanta, amb la pijeria del fals interclassisme de la Transició i els anys olímpics. Un  Sitges estès des d’Aiguadolç i la platja de Sant Sebastià fins a Terramar liquida les restes dels horts i del ruralisme casolà substituint-lo sisplau fer força per blocs de ciment. Un poble es palesen els estralls calculats de la droga utilitzada com a estratègia – el gran tema al voltant del qual gira Eva Túrmix Ginebra. Però aquí la perspectiva és tota una altra i abasta la totalitat del paisatge cosmològic de la Vila i la seva, nostra gent, on els records de l’escriptor són aiguabarreig de memòria personal i familiar, inclòs el sociolecte (“tot és bo per rosegar, fins les ungles dels peus”, és una de les frases més autèntiques i memorables) i l’agredolç de records i de vivències en la trama de les històries creuades.

Galop de sang és un llibre excel·lent perquè és el retrat del Sitges del setantisme sense metàfores i amb una concreció que fa feredat, i que només queda transformada, com els quadre es transformen en el tractament de la llum, per l’alenada poètica.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 26.07.2024