Arxiu de la categoria: Sitges

La música retrobada d’Antoni Pañella

Publicat el per
2

Escriu Mercè Rodoreda que hi ha gent que amb un record en té per a tota una vida. També hi ha vides que ens retornen per mitjà del que ens han deixat. La vida musical de l’Antoni Pañella Muntané (Sitges, 1918-1978) ens ha estat retornada gràcies a la recuperació de la seva obra musical, un projecte exemplar en la seva idea i en la seva realització que es deu, en primer lloc, a la seva filla Carmen Pañella i Barrachina i la seva família, així com als col·laboradors que hi ha treballat amb tanta professionalitat com afecte. De l’Antoni Pañella, l’Antonet que en deien a casa, n’havíem sentit sardanes; sabíem que tenia un magnífic piano de cua i el meu pare en deia que era molt bon músic. Però no coneixíem l’abast i la importància de la seva obra musical.

El passat dissabte al migdia el Teatre Prado es va omplir de gom a gom per escoltar una mostra del seu llegat, presentat pel professor i músic David Puertas, a l’hora que es lliurava al públic assistent un doble cedé amb els enregistraments. Antoni Pañella, músic vocacional va ser un sitgetà educat a l’Escola Unitària de Sitges, mobilitzat als disset anys cap al front de guerra va passar per les penalitats de les circumstàncies, primer a França, després al camp de concentració de Santoña i després al servei militar a Vitòria. Allà es va estrenar formant una banda musical amb els soldats. De retorn a Sitges a més d’ajudar la família a la xarcuteria de la Torre de les Hores es va dedicar a la seva vocació musical tant com va poder, una vocació que de ben jove havia cultivat aconsellat pels mestres Torrents – del Prado – i Pallarès – del Retiro. Als anys quaranta va formar part d’orquestres diverses fins formar les seves pròpies, com la Pañella y su orquesta, de la que formaven part altres músics sitgetans, com els germans Quimet i Lluís Ràfols, en Felip Nebleza, en Manel Vendrell, l’Agustí Montornés, en Ferran Sentís, en Manel Urgellès i en Taronger.

Dedicat a l’orquestra va composar tota mena de ballables, una cinquantena, seguint els corrents de la música d’entreguerres: tangos, fox-trots, boleros, valsos i swings, alguns dels quals van comptar amb el valor afegit del lletrista Marion Bistagne, barceloní amb casa a la platja de Sant Sebastià. Eren els ritmes dels anys de la postguerra que van omplir no poques hores de joves i  grans que trobaven en els balls espais de lleure i de felicitat. Sota la batuta i arranjaments d’Esteve Molero l’orquestrina formada per Jorge Varela, Artemi Agràs, Lluís Chacón, i la solista Laia Masdeu va delectar el públic amb una selecció dels ballables repertori. Però no tot van ser els ballables. Quan el 1944 l’Antonet es va casar amb la Carmen Barrachina va composar dues cançons de caràcter religiós per a la cerimònia del casament. Al Concert del Prado no es van poder escoltar les cançons que al cedé e interpreten Francesc Pi a l’orgue, Neus Ibàñez soprano, Neus Pi mezzosprano i el Cor Amics de l’Orgue. En canvi, el pianista Òscar Ferret va interpretar una Leyenda granadina on ressonaven evocacions de Manuel de Falla i Isaac Albèniz. Les vuit sardanes que Antoni Pañella va composar daten des dels anys seixanta van sonar amb tot el seu esplendor amb la Cobla Maricel dirigida per Francesc Gregori. Que era un bon músic ho certifica també Esteve Molero explicant que les seves composicions permeten variants interpretatives i rítmiques que les fan perdurables al llarg del temps.

El 1947 la situació familiar va exigir més dedicació al negoci i Antoni Pañella va haver de deixar el món de l’orquestra però mai no va abandonar l’interès musical. Les estones que passava al piano eren el seu reducte de diàleg amb la música que des de sempre l’acompanyava. Des de la perspectiva del temps el recordo com un home que es feia estimar , senzill, discret, afable i de gran sensibilitat artística i que, a més de la música, disfrutava de la seva col·lecció d’obres d’art, especialment de la pintura. A hores d’ara i més enllà del record personal i familiar, l’Antoni Pañella resta entre nosaltres gràcies a la seva dedicació creativa de la qual els sitgetans vam ser els primers destinataris. És un encert, un acte de generositat i un honor haver pogut recuperar definitivament el seu entranyable llegat musical.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.11.2023

Santa Tecla a casa

Publicat el per
Respon

Fa un parell d’anys, en el transcurs del dinar que vam celebrar les expendonistes de Santa Tecla –enguany ja en fa una vintena que el celebrem–, la Tea Hill i la Vinyet Ferrer van tenir la bona pensada de recuperar i posar al dia una de les tradicions més íntimes i familiars de la cultura religiosa popular, que consisteix a fer circular per les cases una capelleta amb una imatge devocional. La idea era dotar Santa Tecla d’una capelleta de fusta, com les d’abans, amb la representació de la seva imatge. Una capelleta que es plega i desplega per facilitar el transport casa per casa i que, desplegada, es col·loca en un dels llocs més visibles de la llar i s’acompanya de flors, llum i dels objectes que cada família hi vol dedicar per acompanyar-la. Les capelletes circulen per subscripció i fan estada d’una setmana en cada casa. Es rep de qui l’ha tinguda la setmana interior i, al cap de vuit dies, qui l’ha rebuda l’ha de portar a la casa següent.

Fa un any que la capelleta de Santa Tecla ja té casa. És rebuda en 56 domicilis sitgetans, representats per 56 titulars. La majoria són dones, però també hi ha homes que s’han sumat a la tradició. I no cal haver estat pendonista de Santa Tecla per subscriure-s’hi. La idea de la Tea Hill i de la Vinyet Ferrer va córrer com la pólvora i en poc temps hi va haver una llista de 52 persones per rebre la capelleta de la Santa a casa, a la qual s’hi van sumar quatre institucions que tenen cura de la nostra gent que necessita especial atenció: l’Hospital de Sant Joan, la residència Les Magnòlies, la residència Sitges Park i la Fundació Ave Maria. De seguida es va omplir el calendari de l’any natural i hi ha llista d’espera. La capelleta de fusta procedeix dels Encants, va ser restaurada per Pep Pascual i l’artista Roby va modelar la imatge, una mica més xica que la que aquests dies té tot el protagonisme al carrer i a l’Església parroquial i que va ser obra de Josep Maria Camps i Arnau el 1948.

La capelleta de Santa Tecla es va posar en circulació començant el seu trajecte per l’Hospital de Sant Joan i ja ha fet la volta completa. Els amics de Santa Tecla mantenen un xat a WhatsApp on pengen la fotografia de la capelleta a casa, es transmeten les notícies que fan al cas i configuren una comunitat de nova creació devocionària popular. Com que cada casa és un món, fa goig veure les diferents instal·lacions, sempre aplaudides per la resta amb comentaris d’afecte i elogi, perquè dins de l’enorme i íntima senzillesa de cada altaret casolà s’hi entreveu una mirada que uneix passat i present, tradició i voluntat de perpetuar-la, i la forma amb què cadascú ho palesa. És el gest i la imatge d’una intimitat compartida.

La capelleta de santa Tecla que va passant de casa en casa per aquest Sitges tan complex i complicat del segle XXI em remet a una exposició que fa uns anys va organitzar el CCCB que es titulava Les cases de l’ànima, en la qual es mostraven maquetes arquitectòniques del món antic. M’agradava el concepte de la casa com a embolcall, refugi, aixopluc, de l’ésser humà que, en qualsevol edat de la humanitat i dels temps, ha construït un espai propi per habitar i que ha derivat cap a la fundació de poblats i ciutats. La casa de l’ànima té el seu nucli en un espai íntim que, al seu torn, dóna entrada als esperits i divinitats protectores. Assimilar la idea de les cases de l’ànima a les capelletes devocionals, com la de Santa Tecla, conserva alguna cosa d’aquest esperit atàvic individual i alhora comunitari que ha convertit en realitat la recuperació d’una tradició que unes dècades enrere era plenament vigent en moltes cases de Sitges.

Quan la capelleta va arribar a casa, aquesta primavera, la vam instal·lar al rebedor, sobre un cobertor de puntes de ganxet fet a mà, envoltada de clavells i buguenvíl·lies del jardí. Un dels gerros de buguenvíl·lies esclatants l’havia obtingut la meva mare quan portava les seves torretes a l’Exposició de Clavells i, recolzant-s’hi, una icona de Sant Jordi. Era el record dels meus pares acompanyant Santa Tecla. Van ser uns dies com si hagués tornat a alguna plàcida i clara edat de la infantesa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.09.2023

REIVINDICACIÓ DE LOLA ANGLADA, ARTISTA I COL·LECCIONISTA

Publicat el per
Respon

La 12a Jornada sobre el mercat de l’art, col·leccionisme i museus que des de 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB s’ha tancant enguany amb el balanç de gairebé un centenar de persones inscrites i participants, el puntual lliurament del volum de ponències de la 11a. Jornada (2022) i set ponències que han descobert no pocs aspectes relacionats amb el títol genèric de la convocatòria. En són protagonistes Anglada-Camarasa, el moble en tant que objecte del col·leccionisme, la col·lecció Casacuberta, l’antiquari i agent del mercat Josep Costa i Ferrer, la industrial i col·leccionista Tecla Sala i els orígens de la cartofília a Catalunya. La col·lecció Lola Anglada: formació, dispersió i memòria hi ha estat la meva contribució d’enguany, motivada per un afany netament reivindicatiu de dos aspectes: el de Lola Anglada com a artista – i no només il·lustradora de llibres propis i d’altri –, i el desenvolupament i dispersió de la seva col·lecció d’art. Sitges, evidentment, forma part d’aquest entrellat.

Quan el 2017 el Correllengua va ser dedicat a la personalitat de Lola Anglada en la seva dimensió de ciutadana catalanista políticament compromesa, homenatjada des del doble vessant feminista i polític, no es va oblidar el seu vessant artístic. Des de Sitges es va reivindicar amb un programa d’activitats organitzades per l’Ateneu de Sitges amb diverses col·laboracions, una de les quals van ser els Museus amb una sessió en la que vaig tenir l’oportunitat d’explicar Lola Anglada: una visió sitgetana.

Feia poc més de dos anys que Lola Anglada, que té com pocs artistes una presència permanent al carrer gràcies a les rajoletes dels concursos de catifes per Corpus i de balcons florits, havia estat incorporada amb tots els honors a la col·lecció permanent del Museu de Maricel. A la sala dedicada al Noucentisme hi figuren tres magnífics olis – El ram, Descans, i Nena -, i una escultura en bronze representant una veremadora. La seva obra com a artista no és gaire, per no dir gens, visible als museus del país, i al MNAC no hi figura cap obra seva penjada. Però cal dir que des de que es pot contemplar a Maricel totes tres quadres han estat objecte de freqüents sol·licituds de préstec.

Del contingut de la ponència voldria destacar que la biografia artística de Lola Anglada té un abans i un després de 1939. Durant la seva joventut i de París estant es va professionalitzar plenament com a artista i il·lustradora amb publicacions i exposicions. Era una dels artistes més actius i notables del grup de Montparnasse, un interessant grup d’artistes catalans instal·lats al barri parisenc durant l’època d’entreguerres i que tenien un peu – i l’obra! – a cada banda de la frontera.

Els desastres de 1939 a Espanya i uns mesos més tard a Europa van acabar amb tot. Lola es va haver d’amagar els primers temps de la postguerra a Barcelona. Un dels censors de l’època la va qualificar de roja, separatista i perillosa (!!!). De mica en mica es va anar refent, però la seva vocació artística, intacta però afectada per les circumstàncies, i el seu entorn familiar no li van fer la vida fàcil. Es va sentir sempre proscrita i abandonada.

Amb els anys els problemes econòmics i familiars es van anar agreujant. Quan el 1974 el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, li va adquirir vuit finques i la col·lecció d’art – amb la condició que se’n fes un museu –  es van alleugerir els problemes econòmics i va començar el de la dispersió, que és una llarga història.

Se’n van salvar les nines que havia donat a la Diputació el 1961 per tal que fossin instal·lades al Museu Romàntic de Sitges. Se’n va salvar també la seva biblioteca, que va donar a la Vila de Sitges – un acord de 1981 li ho agraeix-, i que es conserva a la Biblioteca Santiago Rusiñol. La resta del que quedava al seu casal de Tiana a la seva mort va anar a raure a la Diputació de Barcelona.

Aquesta és una part abreujada i encara amb interrogants del que ha de sortir publicat al volum de la 12a Jornada del mercat de l’art — d’aquí a dotze mesos. Però tinc fonamentades esperances en els projectes de futur, espero que proper, sobre les Nines i Lola Anglada als Museus de Sitges. Ara per ara, al temps.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.10.2023

SITGES, VILA PICASSIANA

Publicat el per
Respon

Més enllà de Barcelona, París, Madrid, Màlaga o La Coruña existeix un conjunt de viles i ciutats unides per Picasso. Per la creativitat, la vinculació, les vivències, les estades, les amistats i tot el cúmul de circumstàncies que configuren una vida d’artista. Si l’artista és algú tan proteic i universal com Pablo Ruiz Picasso, els vincles que uneixen geografies i persones s’enforteixen mútuament i configuren un enorme valor afegit de capital cultural. Després, que les viles i ciutats tinguin consciència de la importància que això suposa i ho incorporin als adeènna dels seus valors, és altra cosa.

La posada en marxa del segon seminari  “Doctorat Picasso” dedicat a Picasso i Catalunya que organitza el Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la UAB, la universitat Jules Verne d’Amiens,  i la Fundació Banc Sabadell atorga una visibilitat definitiva a les ciutats i viles picassianes. Per al present curs 2023-2024 s’ha programat en format de seminari ambulant amb diverses parades: la primera a Sitges (5 octubre 2023), seguint per Barcelona, Vallvidrera, Horta de Sant Joan, Gósol… Cada parada consta d’una conferència per part d’una persona experta en Picasso o l’època artística vinculada al territori, una acció per part d’un artista i una ruta picassiana.  El programa busca donar visibilitat a les relacions de Picasso amb Catalunya per tal de crear una xarxa física i digital dels llocs picassians al país, impulsant-ne els estudis i el coneixement, i connectant els indrets per fer possibles projectes de recerca en coneixement, creativitat, turisme cultural i emprenedoria.  

Sitges és vila picassiana i no pas per mèrits propis sinó de l’artista que des de que hi va posar els peus va projectar  la Vila molt més enllà del que els sitgetans haurien imaginat. Perquè Picasso  forma part de la ‘constel·lació Rusiñol’, un concepte que abasta un radi d’influència artística que es perllonga en l’espai i en el temps. En el nostre cas, es de que dels joves artistes Picasso i Carles Casagemas van visitar la casa-taller del Cau Ferrat l’any 1900  fins que el 22 d’agost de 1933 Picasso va entrar al museu que feia poc més de tres mesos que havia estat obert com a museu públic. El museu públic que va esdevenir pioner en penjar obres de Picasso a les seves parets. Els dibuixos els havia adquirit Rusiñol als 4Gats al jove artista emergent que l’admirava i anava esbossant croquis i dibuixos amb el seu retrat. L’oli l’havia comprat al mateix local en una exposició que Utrillo havia programat per tal que Picasso hi pengés les tauromàquies que havia anat realitzant influïdes per les de Ramon Casas, però clarament diferenciades pel fort impacte del color en la composició. 

Com que la mida no fa al cas, els Picasso del Cau Ferrat respecte del conjunt de la col·lecció són tan importants com els Grecos. Com també ha estat altament important l’exposició “Rusiñol vist per Picasso” que han organitzat els Museus de Sitges en col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona comissariada pel Cap de col·leccions Ignasi Domènech i que s’ha pogut contemplar al llarg de tot aquest estiu, complementada amb tallers i conferències.

La interacció de Picasso amb la constel·lació Rusiñol conté encara més elements i matisos alguns dels quals seran objecte de la primera parada del seminari ambulant, a Sitges. Vaig assumir la responsabilitat de la conferència, que versarà sobre El decurs picassià des de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol a les Elegies de Duino de R. M. Rilke . La lectura teatral Sr. Picasso c/ Montcada 15-17, Barcelona-3 serà a cura del seu autor, el poeta, escriptor, artista multidisciplinar, agitador cultural i traficant d’idees Vicenç Altaió. La ruta és la que des d’aquest estiu s’està oferint des dels Museus de Sitges.

Doctorat Picasso 2023-2024, dijous 5 d’octubre, 11-14 h., Saló d’Or del Palau de Maricel, entrada lliure i gratuïta: Picasso i Catalunya, Seminari ambulant, primera parada: Sitges: No s’ho perdin i facin els honors a l’artista, que s’ho mereix.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 29.09.2023

DELS GEGANTS D’EN LABARTA ALS D’ARTUR CARBONELL

Publicat el per
Respon

Com que no ens cansarem mai de les històries i historiografies de la Festa i com que mai en tindrem prou de mirar i admirar els Gegants, un dels preludis de la Festa Major d’enguany ha estat la presentació del llibre de l’Eduard Tomàs Sanahuja sobre Els Gegants Vells de Sitges. Evolució gràfica i històrica (1897-1955). L’obra va  guanyar el 30è Premi Jofre Vila de Folklore i Cultura Popular Sitgetana i ha estat publicada pel Casino Prado amb el suport de l’Ajuntament, la Generalitat i la Diputació, així com cal.

Que els Gegants donen per molt ho hem vist i ho veurem, espero, els anys a venir, però ara per ara és innegable que són uns personatges estimats, admirats i venerats per petits i grans. Fet i fet i a més del seguici de gent que congrien a cada sortida, des dels seus orígens els Gegants han mobilitzat desenes de sitgetans, des dels Geganters als grallers, des de les modistes, pentinadores, fusters i artesans diversos que han cuidat tenir-los sempre a punt i de punta en blanc perquè els puguem disfrutar. El fet que enguany els pendonistes de Sant Bartomeu sigui la colla d’ex-Geganters veterans és un significatiu, agraït i merescut homenatge. 

L’Eduard Sanahuja ha construït una història gràfica integral dels Gegants que és un model de rigor però sobretot, de creació de coneixement i de gaudi alhora. Passar revista d’aquests dos personatges definits per la seva indumentària, gestualitat – estàtica, però gestualitat al capdavall – i aparença física és un passeig per unes quantes dècades de Sitges, pels seus carrers, per la ciutadania, per les circumstàncies diverses per les que els Gegants  i nosaltres hem travessat. 

En paral·lel, l’estudi és un interessant relat sobre la fotografia sitgetana i els seus autors en relació amb la cultura popular. El rigor de les recerques de l’Eduard Tomàs és constatable pàgina per pàgina, imatge per imatge i és d’agrair tant per la fiabilitat de la informació com per les respectives autories – i per cert, he d’esmenar el peu de foto del ‘Marge Llarg’ de la setmana passada perquè la imatge dels Gegants sense corona enfilant cap al carrer Sant Pau amunt el 1932 és de Manuel Guenovart  i Boixet i prové de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Els àlbums fotogràfics col·leccionats pel senyor Pepe Matas i que va donar a l’Arxiu Històric de Sitges són dels tresors més preuats de propietat pública de què disposem i un dels fonaments del llibre, però també ho són d’altres provinents d’arxius públics i privats. Certament, el projecte de l’Arxiu Digital Sitges liderat per Eudard Tomàs, Marga Domingo, Marta Fontanals i Jordi Milà forma part del substrat del llibre i mostra com la tecnologia preserva, crea accés i ajuda. L’excel·lent disseny i la maquetació d’Anna Sànchez en relliga les complicitats mostrant diferents models de càmeres fotogràfiques en relació amb la periodificació de la història gràfica dels Gegants, juntament amb un entenedor sistema de referències.

Hi he disfrutat molt. Els nostres Gegants han estat creats i caracteritzats per dos artistes, Lluís Labarta i Artur Carbonell. La indumentària els atorga personalitat i estètica. Labarta els va idear determinada idea medievalitzant molt present en els figurins que havia dissenyat per a l’òpera La Fada  de la 4a Festa Modernista;  un estil que des del punt de vista arquitectònic i decoratiu  el neogòtic del Gran Saló del Cau Ferrat i el del Saló de Sessions de l’Ajuntament són els dos únics exemples d’aquest vessant modernista existent a Sitges. L’Artur Carbonell dels anys cinquanta, en canvi, va vestir els Gegants amb una elegància idealitzant més propera a la inspiració noucentista.

Els Gegants d’Artur Carbonell són els Gegants que vaig conèixer.

En dóna fe la fotografia d’autoria desconeguda en la que el meu avi Isidro em va portar a tocar la roba del vellut rosat de la Geganta, que era molt suau, i aquell vel blanc tan fi; el Gegant, que era molt ferreny, em feia més respecte. Són els Gegants amb què l’Eduard Tomàs clou la seva història gràfica i que obren una altra etapa. 

Llarga vida als Gegants de Sitges!

Publicat a “El Marge Llarg”