Arxiu de la categoria: Sitges

NO ÉS LA PRIMERA VEGADA. JA HI TORNAREM. Festa Major de Sitges 2021

Publicat el per
Respon
La sortida d’Ofici de la Festa Major, 2019. Fot. Frèia Berg

Jo també pensava que aquest estiu tot aniria millor i que no hi hauria més onades de pandèmia. Confiava en la ciència i en la responsabilitat de la gent gairebé a parts iguals. La realitat demostra que es pot confiar força més en la ciència que en la responsabilitat si atenem el que s’ha vist als carrers, terrasses i locals de Sitges: atapeïts, descontrolats i sobreeixint de gent sense mascareta, ni distància, ni el més mínim compliment de les normes sanitàries. Aquesta cinquena onada que és com una mena de monstre del llac Ness d’esquena infinitament ondulada no deixa entrellucar en quina fase del total de les ondulacions vivim ni tampoc què ens espera a curt i mig termini. Mentrestant s’ha vist de tot: existeix un alt tant per cent de persones vacunades; s’organitzen maratons per vacunacions sense cita prèvia; hi ha concentracions de gent irresponsable i insolidària; als hospitals, persones ja vacunades han ingressat amb la Covid, algunes de les quals no n’han pogut sortir en vida. 

De cara a la Festa Major el panorama és insòlit. Estem millor que l’any passat perquè hi ha hagut el coratge i les ganes de complir, almenys amb una part del programa, seguint les normes de salut pública però encara som lluny de la normalitat. Entre tocs de queda, restriccions i recomanacions per fer la cultura segura –i la Festa Major és una de les grans i millors manifestacions de la cultura popular­–, s’han arbitrat mesures com l’exhibició dels balls en diversos indrets, amb aforament limitat i sol·licitud d’entrades; s’han celebrat exitosament les Barraques 2021 i es mantenen els macroconcerts al Pla de Santa Bàrbara amb reserva prèvia; es modifica el desenvolupament del Castell de Foc –a hores d’ara un dels secrets més ben guardats– i s’han suprimit actes com les ballades de sardanes, cercaviles, i tot el que ha semblat que podia comportar afluència massiva de públic… i quin contrast amb el panorama habitual dels carrers! 

Tindrem una Festa Major per viure com les circumstàncies ens permetin, però és segur que sentirem els tocs de gralla, els bastons, els picarols, les carretilles, els timbals i l’olor de la pólvora. De lluny o de prop podrem veure els Gegants, el Drac, l’Àliga, els ceptrots dels Llucifers, la Bandera de Sant Bartomeu i la imatge de sant patró. Les coses no sortiran a gust de tothom, però no tinc cap dubte de la voluntat de fer les coses el millor possible i dels exercicis de paciència i d’adaptabilitat de la Comissió de Festa Major i dels protagonistes de la Festa perquè res no els haurà estat fàcil. 

En circumstàncies històriques especialment greus tampoc no vam tenir Festa Major. El 1898 es va suspendre per causa de la guerra de la independència de Cuba; el 1921 un grup de veïns de la Vila va demanar a l’Ajuntament que fos suspesa amb motiu de la crisi causada per la guerra del Marroc “agreujada amb la incorporació de varis compatricis als exèrcits”, sol·licitud que no va ser atesa. Durant els anys de la Guerra Civil la Festa Major era recordada amb tristesa i nostàlgia; en dona testimoni la memorialística local de Bonaventura Julià i Masó: “Impossible oblidar avui la festivitat de sant Bartomeu, transcorreguda enguany en un ambient de molta tristesa” (1936), “Festa de sant Bartomeu. Es va fer de dia amb agradable oreig però amb enorme pesar enfront dels records d’anàloga solemnitat local en anys més venturosos” (1937), “Solemnitat de sant Bartomeu. Sense les tradicionals funcions religioses i nomes amb inesborrables records d’altres èpoques en aquesta data” (1938). Des dels camps de concentració espanyols de Santoña, el Burgo de Osma o  Miranda de Ebro els presos sitgetans recordaven la diada, segons vaig sentir recordar per part de dos d’ells, evocant un improvisat ball de bastons el dia de sant Bartomeu. 

No, no és la primera vegada que ens quedem sense Festa Major. Anys a venir també nosaltres recordarem aquestes llargues onades de pandèmia que enguany ens han portat a una Festa Major adaptada i que ens han fet més forts en la voluntat de tornar-hi. Perquè, ni que sigui de mica en mica, sense cap mena de dubte, hi tornarem. 

Bona Festa Major!

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 20.08.2021

A FAVOR DE L’ÒPERA

Publicat el per
Respon
Interior del Teatre Prado, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Local

Una ullada a la programació de música de la temporada d’estiu al país ha portat com a novetat la gala de presentació d’un futur i desitjable Festival d’Òpera de Sitges. La gala va tenir lloc el passat 7 d’agost al Teatre Prado i ha obtingut un important ressò mediàtic que l’ha singularitzat dins del conjunt de propostes musicals que tenen lloc en diversos indrets del país. I, només d’entrada, ens n’hem de felicitar perquè no és fàcil obtenir l’atenció dels mitjans de comunicació de la forma i manera que la Gala de presentació del Festival d’Òpera de Sitges ha obtingut.

Aquesta és una iniciativa que neix des de la societat civil i les entitats culturals i que respon a dues motivacions. L’una, la de l’existència d’un públic que aprecia la música clàssica, un públic que s’ha sabut organitzar i que des dels darrers quatre o cinc anys, pandèmia inclosa, ha realitzat importants esforços per aconseguir la primera fita que ha suposat la Gala de presentació. Aquest públic ha comptat des de bon inici amb col·laboracions essencials, com són la del Concurs Mirabent Magrans, que és un certamen que ha descobert importants veus que amb el temps s’han consolidat als escenaris operístics d’arreu, la dels Museus de Sitges, que va incorporar l’òpera no només en els formats d’àries i versions reduïdes sinó, sobretot, en la dimensió que va sumar els guanyadors del concurs Mirabent Magrans a la seva programació del SitgestiuCultural amb la voluntat d’anar més enllà de la programació de la temporada i la de la regidoria de Cultura de l’anterior govern, que va prestar el seu incondicional suport a aquesta iniciativa. 

La segona motivació és la d’oferir un festival d’òpera a Sitges. El que inicialment va començar com una modesta i possibilista declaració d’intencions amb la voluntat d’unificar esforços i encaminar voluntats ha acomplert el seu primer graó amb nota alta amb la celebració de la gala de presentació d’un festival nou i diferent. Un festival que de debò singularitzi l’oferta musical de Sitges respecte d’altres programacions i que alhora contribueixi a continuar consolidant aquest vessant musical a la vila al llarg de l’any amb la suma dels esforços del Cineclub, la Biblioteca Santiago Rusiñol i les entitats i institucions ja esmentades. 

La constitució de la secció d’Amics de l’Òpera que el Casino Prado ha acollit amb generositat i convicció ha estat una altra important fita per unificar esforços i avançar. La col·laboració inestimable de la SOI Fiorenza Cedolins ha estat definitiva. Com també ha estat definitiva i insubstituïble la mobilització de desenes de persones que des del voluntariat han fet possible la Gala del dia 7. No és cap secret recordar que fins el moment la resposta de l’actual govern municipal ha estat nul·la i que la regidoria de cultura no hi ha manifestat cap interès vers la proposta del Festival. Però se’m fa difícil imaginar que a partir del que ja s’ha demostrat no hi haurà suport públic municipal tant en l’aspecte econòmic com logístic i mediàtic. Un festival que neix del públic, el voluntariat i les institucions i entitats culturals sitgetanes ha de comptar forçosament amb el suport municipal en tant que un dels grans actius de les polítiques culturals de proximitat amb vocació universal.

Un repàs a la història dels festivals que han nascut a Sitges és un trànsit agredolç per situacions d’eufòria i de dol, de moments d’èxit i de pèrdues irreparables, d’un cúmul d’esforços individuals i col·lectius i de desplaçaments de nuclis de decisió cap a altres instàncies desvinculades de Sitges. És un llarg període mancat, a hores d’ara, del necessari exercici crític sobre les polítiques culturals que s’han exercit a la Vila que en algun moment no gaire tard s’ha de fer per saber on som i cap on anem. Perquè una cosa és fer d’aparador i l’altra generar activitat cultural des de dintre i des de la base. El futur i desitjable Festival d’Òpera respon a aquest segon plantejament i el camí recorregut fins ara requereix un salt qualitatiu que garanteixi la seva existència situï el seu finançament en paràmetres de viabilitat. És evident que es buscaran totes les fonts de finançament possibles, públiques i privades, que caldrà obtenir i assegurar més enllà del voluntariat activista però l’aposta econòmica i institucional municipal ha de ser decisiva i generosa. El dèficit de música clàssica que Sitges ostenta mereix, entre altres solucions que haurien d’arribar, una resposta com la que els Amics de l’Òpera i tots els que donem suport al futur Festival d’Òpera demanem. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 13.08.2021

H. ANGLADA-CAMARASA A PARÍS. Una redescoberta

Publicat el per
Respon

Cap a 1900 Picasso el va retratar de perfil, amb barret i fumant una pipa, però el que més en destaca és una barba negríssima i espessa que només deixa veure el nas punxegut i l’esguard tranquil de qui sap que l’estan retratant. Del retrat a la ploma i aiguada sobre paper hi ha un esborrany on el retratat, el pintor Hermen Anglada-Camarasa, hi va deixar escrita la seva entusiasta aprovació: “Mol bé!”, i la signatura. Picasso era llavors un jove de dinou anys que voltava per Els 4Gats i anava retratant els artistes que hi recalaven. Anglada freqüentava la cerveseria de Els 4Gats i havia exposat a la Sala Parés una mostra del que fins aquell moment havia estat el seu treball pictòric a París, una visió molt particular de l’ambient nocturn i les dones amb un llenguatge propi i potent que contribuí a la renovació de la pintura modernista. 

Picasso, H.Anglad-Camarasa. Barcelona, 1899-1900. Museu Picasso Barcelona

Deu anys més jove que Rusiñol, Hermen Anglada-Camarasa havia emprès el viatge a París el 1894, quan Casas ja n’havia retornat i quan Rusiñol estava a punt de fer-ho després del viatge a Itàlia i uns mesos alternant la vida entre el Cau i l’apartament que havia llogat al Quai Bourbon i que va mantenir fins la primavera de 1895. La renovació obrada pel llenguatge artístic d’Anglada-Camarasa es basava principalment en la figura femenina presentant les protagonistes dels seus quadres amb una visió evanescent, iridescent, abillades amb diverses tonalitats d’un blanc que destaca sobre rerefons sovint foscos. Perquè l’artista va elevar a categoria pictòrica les dones nocturnals d’un París entre viciat i fantasmagòric on tot tenia cabuda si es tractava de depassar els límits i fer avançar les vies de l’art a partir amb la plena llibertat que es prenia l’artista. Són dones que habiten els poemes de Baudelaire Flors de Paris/ Flors del mal.

Els escenaris tampoc no creen equívocs, es tracti del mig dels Camps Elisis, del Casino de París o del Moulin Rouge. El domini del color deriva cap a la definició de la forma dels cossos i de les indumentàries, sobre les que destaquen rostres empal·lidits dominats per un esguard que denota tota mena de dependències. 

H. Anglada-Camarasa. Figures (esbòs per a El Casino de París), 1900-1901. Biblioteca Museu Victor Balaguer, Vilanova i la Geltrú

Aquest període esclatant iniciat per Anglada-Camarasa amb el tomb de segle li va comportar èxit i una clientela internacionals que va continuar a partir de la primera dècada del segle vint, quan l’artista va derivar cap a un llenguatge molt més decoratiu i acolorit que focalitzava la seva atenció vers una temàtica més antropològica accentuant el folklorisme tant en el tractament de les figures femenines com de les escenes. Com a exemple, els quadres d’Anglada-Camarasa adquirits per Charles Deering per a la seva col·lecció d’art hispànic modern eren una escena gitana saturada de color i moviment i una figura femenina acolorida i estàtica que en el seu temps va ser titulada com La de los ojos verdes. 

H. Anglada-Camarasa, La de los ojos verdes. Col. part. El quadre va formar part de la col·lecció d’art modern que Charles Deering va tenir a Sitges. Arxiu Miquel Utrillo, Sitges.

Les obres que Rusiñol va adquirir a Hermen Anglada-Camarasa pertanyen al moment d’immersió de l’artista en la vida nocturna parisenca, cap a 1899. Són dues tauletes d’oli sobre fusta de petit format que formen parella i figuren a la sala del Despatxet del Cau Ferrat: Escena de restaurant nocturn a Parísi Vista nocturna parisenca. Són dues estrelles de l’exposició Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París, presentada pels Museus de Sitges fins l’octubre d’enguany.

La mostra és una petita i exclusiva joia. Ha estat produïda pels Museus de Sitges, comissariada per l’historiador de l’art Francesc Fontbona i coordinada pel Cap d’exposicions dels museus, Ignasi Domènech. El petit format de l’exposició condensa aquests anys parisencs amb obres triades molt selectivament, procedents dels museus  Picasso de Barcelona, Víctor Balaguer, Montserrat, Thyssen-Bornemisza, MNAC, Meadows Museum de Dallas, Bellas Artes d’Astúries i de la Biblioteca de Catalunya, entre altres. 

H. Anglada Camarasa, Visió nocturna parisenca, Paris 1899; Escena en un restaurant nocturn de París, París, 1899. Museu del Cau Ferrat, Sitges.

La visita s’ho val i presenta diverses lectures: les dones, els escenaris parisencs de fi i inici de segle, l’evolució cromàtica, el pòsit social de la vida nocturna, així com la mostra d’una manera de pintar que va adquirir ben aviat fama i va congriar un determinat col·leccionisme d’art. Sense oblidar que també hi destaca l’ull artístic de Rusiñol, sempre amatent al talent jove, que ell va saber copsar tant en el cas de Picasso com en el d’Anglada-Camarasa.

Frèia Berg retratant Flors del mal, d’Anglada-Camarasa (juliol 2021)
Anglada-Camarasa a París. Una redescoberta
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.08.2021

MARIA DOLORS PUJADAS, QUAN TOT REPOSA

Publicat el per
Respon
Maria Dolors Pujadas (1918-2021) , la veu poètica de tota una vida
QUE TOT SIGUI BELL
Treu la pols d’aquells moments,
de tant sanys que t’han deixat records
que el temps no esborra. Treu-ne la pols,
que lluï altra vegada aquell color
tan bell, dins del teu pensament,
quan encara el teu amor enyora.
No ha envellit res,
ha passat sí, unes muntanyes
plenes d’hores
i els arbres han crescut plens de gerdor
i han arrelat molt a prop nostre.
Treu-ne la pols, que lluï altra vegada
aquell color tan bell,
que res no mor, només reposa.

Ara quan la poeta Maria Dolors Pujades ja reposa recupero un article que li vaig dedicar amb motiu de la publicació del llibre “Mosaic de records” (2009) i fullejo el llibre “Recull a tres veus”, amb els seus poemes compartien edició amb Maria Dolors Juan i Eulàlia Vergés. El seu capítol, “Res no menteix” entronca amb el sentit final de diversos dels seus poemes de l’etapa més crepuscular.

No hi fa res qualificar de crepuscular una etapa creativa perquè no indica altra cosa que el temps acomplert i la mirada aturada en un present on, certament, res ja no menteix i tota cosa desprèn claror de clarividència. Clarividència, malenconia, enyor són tres característiques de la poesia de Maria Dolors Pujades en la seva darrera etapa vital, en la que de mica en mica es desprèn del present evocant el passat amb la una resignada dolcesa vers una vida viscuda.

Els seus textos poètics van ser expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es preguntava en una introducció que va titular “Sitges, el meu poble”. La resposta era la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:

“Clarejava.
He tancat els porticons.
Volia més nit encara.”

Tant un recull com l’altre mostren poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre els escenaris de la vida quotidiana i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes, fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc o un fet concrets. Ha estat una dona de la seva generació que va saber trobar l’espai adient per canalitzar la seva vocació poètica sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu pròpia.

RECORD
He mirat passar les hores lentes,
el cel variar de clarors, a poc a poc.
He vist volades de diferent plomatge
i verdors enceses sota el raig del sol.
La vida, ni jo ho sospitava,
m’ha donat de tot,
m’ha omplert els ulls de llàgrimes clares
i, allargant-me els anys,
amb abundor de records.
He criat tres fills, he escrit un llibre,
he plantat tres arbres a prop del vell mas.
He sentit l’afany de viure, de riure
i tantes vegades he acabat plorant!
Ara, amb solitud d’hores ben senzilles,
el pas del meu temps espolsa ferides
i escric mots que em dicta la veu del passat.

A títol d’homenatge i record he triat dos dels poemes més significatius com a encapçalament i final d’aquest Marge Llarg. Són dels que més m’agraden. És per deixar constància en aquestes pàgines d’una veu poètica que no mereix l’oblit sinó la permanència dels seus versos entre els que l’hem coneguda i els que habitaran els nostres paisatges els dies que vindran.

Article publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.07.2021

La cultura de l’endemà que ja és aquí

Publicat el per
Respon

Dels estralls de la pandèmia hi ha calculats els danys en diversos sectors i a diversos nivells. Pel que fa a la cultura m’hi vaig referir recentment en l’article “La magnitud de la tragèdia (cultural)” des d’aquest setmanari, comentant diversos aspectes rellevants de l’estudi que va encomanar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts referent a 2020. Però no tot és amidable en termes econòmics i en euros. A l’altra cara de la moneda existeix el vessant sociocultural i el del pensament crític. I és a aquest aspecte que avui vull fer referència.

Durant els mesos del primer confinament des del CoNCA es va decidir, entre altres coses, demanar el paper de cent cinquanta persones perquè donessin la seva visió crítica sobre com imaginaven la cultura de l’endemà de la pandèmia, quan s’anés recuperant la normalitat. La tria dels participants va comptar amb tots els elements de la diversitat generacional, estètica i professional. El resultat són desenes de veus actives que han generat una autèntic capital de pensament cultural, necessàriament crític per poder avançar i que ha de ser escoltat pels responsables de les polítiques culturals de tots els nivells de les administracions. D’entre les veus discordants, crítiques, lliures, decebudes, reivindicatives, inconformistes, esperançades, rebels, reflexives, convençudes, polèmiques, coherents, proactives, escèptiques, compromeses, conflictives, agitadores i  suggerents n’hi ha cinc del nostre entorn comarcal: l’artista Frederic Montornès, l’expert en cultura popular Jordi Cubillos, la promotora cultural Marijó Riba, l’arqueòleg Joan Garcia Targa i la directora del Museu Víctor Balaguer Mireia Rosich. El conjunt de les respostes constitueix una polifonia totalment allunyada de les temptacions del pensament únic.

Les veus advoquen per una cultura capil·lar, transformadora, plural, agitadora, descentralitzada, generosa, desinhibida, inclusiva, valenta, ecosocial, col·laborativa, revolucionària, propera, accessible, diversa, proactiva, perifèrica, compromesa, vivencial, valenta, àmplia, digital, educadora. Són conceptes que van més enllà de les definicions i demanen polítiques de canvi i pràctiques tangibles i eficients. Els factors marc passen pel reconeixement dels drets culturals, l’aposta pública pel pacte sociocultural, l’abolició de la precarietat partint d’una renda bàsica universal, la substitució de retòriques de polítics i de gurus per estructures i continguts de llarg abast; aquests són alguns dels enunciats irrenunciables. El músic Jordi Fàbregas, que va morir a principis d’any, va deixar escrita una frase lapidària: “Ens calen accions, no reaccions”. Les “150 veus. La cultura de l’endemà” constitueix a hores d’ara un manual de pensament crític on hi podem trobar tota mena de respostes en relació amb el moment present i amb la situació de les arts i la cultura. La versió digital, de lliure accés, és troba també al web del CoNCA, com la totalitat d’estudis i publicacions d’aquesta institució. El seu contingut ens enfronta a un punt d’inflexió, reflexió i interrogació convenient i inajornable.

L’endemà de la pandèmia ja és aquí i hem heretat tots els dèficits sense resoldre, ni tant sols sense haver estat posats en qüestió, alhora que ja s’ha iniciat el retorn a la normalitat amb diferents ritmes i cadències. Però les veus compromeses remarquen que la normalitat a la que es vol retornar no és la d’abans perquè, de normalitat en tenia ben poc. En té ben poc encara mentre es continuï vivint i exercint des de  la triple precarietat econòmica, social i professional. Una precarietat institucionalitzada, enquistada, endèmica, ja gairebé acceptada com una fatalitat. Una precarietat que es manifesta en mancances en cada àmbit, poble i ciutat perquè els costos de la cultura, els costos dels bàsics de la cultura no es reconeixen ni es doten en tota la seva extensió. 

També a Sitges, és clar. A partir d’aquí caldria fer un exercici d’auto-reconeixement:  l’anàlisi crítica de la situació de les estructures culturals públiques de Sitges, més enllà de les programacions temporals, d’aquelles que requereixen dotacions i inversions permanents en relació directa amb els costos de la cultura. Però posar-nos davant del mirall no sempre agrada, i més quan sabem que el retrat que en sortirà no és precisament el de la millor imatge. 

Original publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges , 28.05.2021

Accés a la publicació 150 veus. La cultura de l’endema

Accés al vídeo de la presentació a La Pedrera, 13 de maig de 2021.

En directe des de La Pedrera de Barcelona presentem el llibre ‘150 veus. La cultura de l’endemà’, que recopila cent cinquanta textos encarregats a personalitats de tots els sectors de la cultura durant els mesos de confinament domèstic i publicats a la secció #Culturaen300paraules del web del CoNCA.