Arxiu de la categoria: Sitges

VISIONS GLOCALS

Publicat el per
1
Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

LA GENEROSA EXEMPLARITAT DE LA FUNDACIÓ STÄMPFLI

Publicat el per
Respon

Un dels temes més sovintejats en el debat cultural és el de la necessària interacció i col·laboració entre el sector públic i el privat. La fórmula ideal no existeix per bé que, en canvi, hi ha exemples més que reeixits. A la ciutat de Munich les grans entitats financeres i empresarials adquireixen obres d’art per als museus públics, sumant esforços i compartint l’ús i gaudi dels béns culturals. Als Estats Units d’Amèrica es creen fundacions privades per contribuir al desenvolupament dels museus i col·eccions patrimonials del sector públic entenent que on no arriben l’Estat i les seves institucions territorials hi pot arribar el sector privat; la Deering Estate Foundation a l’estat de Florida, n’és un cas paradigmàtic. A l’Europa comunitària i l’extracomunitària la situació és molt diversificada. A l’Estat espanyol la gasiveria i la cobdícia del Ministerio de Hacienda ha impedit una legislació que permeti desgravar els donatius fets a institucions culturals públiques. Però entremig hi ha situacions que constitueixen autèntics oasis de generositat i d’exemplaritat.

Anna Maria i Pere Stämpfli a les noves sales de la Fundació dedicades a l’artista (2019)

La Fundació Stämpfli-Art Contemporani va néixer amb el segle XXI, quan l’artista suís Pere Stämpfli i la seva muller Anna Maria van decidir dotar Sitges d’una col·lecció d’art contemporani internacional. Fincats a la Vila des de 1970, la primera acció en favor del patrimoni que van portar a terme va ser la decisió de no especular amb les finques que havien adquirit en un dels carrers més antics de la Vila com és el carrer d’en Bosc. Les van rehabilitar restaurant no només els habitatges sinó retornant a la visibilitat pública el pany de muralla del s. XIV, la de Pere III, que passa pel seu pati. Amb el tomb del segle la idea de la necessitat que Sitges gaudís d’una col·lecció d’art contemporani va anar prenent forma i format. Amb aquest propòsit i des de la més estricta exigència dins dels paràmetres estètics de la segona meitat del segle XX endavant van demanar als artistes la cessió d’una obra, inclosos els drets de reproducció, per al formar la col·lecció d’art contemporani de Sitges.

Presentació als mitjans de comunicacio abans de l’obertura (2019)

La resposta dels artistes amb qui Stämpfli ha compartit les dècades del Pop Art europeu i de la figuració narrativa ha estat igualment generosa. Si el 2011, en el moment de l’obertura al públic de la Fundació Stämpfli a l’antic mercat del peix la Fundació comptava amb noranta-dues obres donades per una cinquantena d’artistes d’arreu, actualment compta un total de cent trenta-una obres, donades per seixanta-un artistes pertanyents a vint-i-sis països. 

El 2011 l’Ajuntament de Sitges va cedir a la Fundació l’edifici de l’antic mercat del peix, que es va fer càrrec de la seva rehabilitació com ho havia fet abans amb la casa de Can Mec, al carrer d’en Bosc, la planta baixa de la qual la va cedir al Grup d’Estudis Sitgetans. Més endavant va adquirir la casa que havia estat del Dr. Serramalera; les obres realitzades sota la direcció de l’arquitecte Coll han resultat  harmòniques i integrades amb l’entorn i, alhora, perfectament adaptades per al seu ús. Fa poc més d’una setmana Sitges ha celebrat la culminació del projecte d’Stämpfli, amb la reobertura de 800 m2 d’Art Contemporani a la Vila de Sitges.

Invitació

Poques poblacions del país  disposen d’un ventall tan ampli, qualitatiu, complet i homogeni d’obres d’art en museus públics i col·leccions privades de gestió pública. Les de Sitges abasten des dels objectes púnics del Cau Ferrat i el romànic i el gòtic de la Col·lecció Pérez Rosales fins el més actual de la Fundació Stämpfli. És per aquest motiu que reivindico la generosa exemplaritat de Pere i Anna Maria Stämpfli. La col·lecció permanent de la Fundació ha emprès una volada que la situa entre les millors d’Europa en la seva especialitat, per la qualitat i l’homogeneïtat. La generositat ha prevalgut per damunt de qualsevol altra contingència i l’exemplaritat els situa com a capdavanters d’un model d’èxit que ens permet compartir i gaudir el patrimoni i les arts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.III.2019

LA VEU QUE M’ACOMPANYA (Suite de Terramar, II)

Publicat el per
Respon
La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)

Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en vaig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar

és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar.

TERRAMAR: UN PROJECTE PER AL SITGES DEL SEGLE XX (Conferència: enregistrament i imatges)

Publicat el per
Respon

Aquesta va ser la conferència inaugural del Centenari de la ciutat-jardí de Terramar, que vaig fer a l’hotel Me Terramar, 29 de març de 2019.

Gràcies a Ràdio Maricel podeu escoltar la conferència, a la que l’emissora també ha afegit el document amb les imatges que la van acompanyar.

Escolteu la conferència de Vinyet Panyella

Descarregueu-vos el document amb imatges de la conferència

També em va fer molt de goig poder presentar l’edició facsímil de la revista Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1920), amb un estudi que vaig realitzar com a pròleg. És una publicació que parla del Sitges de 1920, i que mostra poemes i textos d’avanguarda amb arts plàstiques i pensament urbanístic noucentista. Una combinatòria que va contribuir a construir el Sitges d’entreguerres i del segle XX. La revista, una edició acurada i amb coberta dura, es pot adquirir a La Puntual, la botiga dels Museus de Sitges, per 20 €.

TERRAMAR: OBERTURA DEL CENTENARI

Publicat el per
Respon

Assisteixo amb tanta curiositat com ganes a l’acte de presentació del programa del Centenari de Terramar. Té lloc a la Biblioteca Rusiñol, amb el Batlle Forns, la Regidora de Cultura Rosa Tubau, la comissària del Centenari Alba Gràcia i la dissenyadora gràfica del Centenari, Natàlia Butí. La ubicació de l’acte té el seu sentit, ho ha remarcat la Regidora de Cultura, perquè la Biblioteca és part de Maricel i el que avui és conegut com la Sala Lolita Mirabent havia estat una de les Sales dels Tapisos del Palau de Deering; en conserva el fris del sostre, els traços de pintura i l’escala que comunica amb el Racó de la Calma. 

El logo del Centenari, inspirat en els Jardins de Terramar, ha estat dissenyat per Natàlia Butí

Utrillo llavors tenia el seu domicili familiar on avui és la Biblioteca, amb el mateix pati noucentista blau i celobert i heures que creixien cercant encara més llum. Amatent a tot el que succeïa a Sitges i amb unes antenes més que ben posades vers el que es podia esdevenir, el que era important i el que no ho era,  el 1918 ja havia entrat en contacte amb Francesc Armengol i des del primer moment va part del nucli dur sitgetà que  hi col·laborava els dies de la posada en marxa del projecte. És sabut que va ser Utrillo qui va donar el nom de Maricel tant bon punt l’antic hospital va deixar de ser-ho. Va ser també Utrillo qui va donar nom a Terramar, a tenor dels testimonis coetanis i en especial del llavors jove oficial de fusteria que era Joan Puig i Mestre que ja de gran, quan havia esdevingut mestre impressor, ho rememorava als articles que escrivia sobre el Sitges de la seva joventut. 

Els finestrals del pati de la Biblioteca. Fot. Frèia Berg (2008)

Armengol va fer confiança a Utrillo en diverses qüestions, i una d’elles i no menor va ser el disseny dels jardins. Es va inspirar en els principis i converses que havia mantingut amb l’arquitecte paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier. Forestier havia estat contractat per l’Ajuntament de Barcelona i per Francesc Cambó el 1915 per a la urbanització de la muntanya de Montjuïch, que finalment va realitzar el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí, i havia conegut Utrillo visitant Maricel. Els jardins de Terramar tenen molt de l’ideari estètic de Forestier, que es definia com “un verdader home de les ciutats. M’agraden l’aire lliure i els jardins”. La frase que es troba en diversos indrets dels jardins i que constitueix des d’aquest mateix moment el leit-motiv del Centenari, “Els arbres i els ocells alegren la vida” no es troba tan lluny de l’ideari de Forestier… Més endavant va ser Salvador Robert i Raventós qui es va fer càrrec dels jardins. Utrillo, Robert, l’arquitecte Martino, l’escultor i decorador Josep M. Artigas i Vila i Josep Carbonell i Gener van configurar el nucli dur inicial de Terramar de Sitges estant. Tot plegat succeïa entre 1919 i 1920, quan la crisi entre Deering i Utrillo encara no havia esclatat. Sempre m’ha quedat la incògnita de si, amb el temps, Deering no hagués acabat fent-se un gran xalet a Terramar…

El llac de Terramar. Fot. L. Roisin (c. 1920)

La dotzena d’institucions i entitats que col·laboren amb el Centenari donen una idea de l’amplitud del programa i de la seva obertura vers la diversitat de públics, aficions i motivacions. Els quatre eixos de la programació responen tant als orígens de Terramar com a la realitat actual: urbanisme, art i literatura, medi natural i turisme. Exposicions, publicacions, tallers, visites guiades als jardins i a l’autòdrom, itineraris arquitectònics, recorreguts poètics, curses, gastronomia…

Terramar, passeig i platja. Fot. L. Roisin (c. 1933)

D’entre tot plegat, i més enllà de les meves preferències personals vers les arts – arquitectura i urbanisme inclosos- i la literatura, em crida especialment l’atenció el gir vers els temes mediambientals i ecològics; hem vist malauradament massa sovint que a cada nova construcció, o remodelació, desapareixien arbres i  vegetació com si fossin una nosa. Des d’aquest març fins a finals de setembre Terramar, la gran extensió del Sitges del segle XX que enllaça amb el casc antic per la gran obertura a la Mediterrània del Passeig, serà actualitat i vivència en els més diversos aspectes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22 de març de 2019