Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en vaig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar

és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar.