CULTURA I PAÍS

Joan Miró, “Paisatge del conill i de la flor” (1927)

Per més que existeixin sectors actius i interessats, per més que la cultura sigui la més social de les activitats humanes, ha estat una de les grans absents en el debat polític del país des d’uns anys ençà. No ha estat únicament al llarg del procés, sinó que ve de més lluny. Amb el tomb del segle hi ha moltes coses que han anat canviant, preferències que han perdut el favor del públic i àmbits que l’han guanyat. Si ho amidem per la presència als mitjans de comunicació, per exemple la televisió, ¿quant de temps fa que es reclamava i que s’ha deixat de reclamar una programació, o un canal, o més d’un, dedicat íntegrament a l’àmbit cultural? Només cal connectar amb regularitat els telenotícies de TV3 per constatar la pèrdua d’influència de la cultura i la poca, o escassa, presència que rep en comparació amb el temps que es dedica a l’esport. Els grans canvis esdevinguts als mitjans de comunicació han capgirat formes, fons i continguts dels formats i la cultura ha hagut de cercar espais d’ubicació no sempre prou visibles. I si és cert que la tecnologia de la informació és una gran eina, cal no oblidar que l’important és saber en favor de què s’ha d’utilitzar. A hores d’ara, i crec que no exagero, la comunicació cultural és un dèficit.

A les portes d’aquest Onze de Setembre que s’augura intens, d’unes reivindicacions nacionals que no res tenen a veure amb les dels primers anys de la democràcia – i en això sí que hem avançat definitivament! -, amb una pressió estatal cada vegada més assetjant pel que fa a les llibertats i a les estructures de l’estat democràtic que crèiem  tenir – i que la realitat ha desmentit fefaentment – i, sobretot, davant de l’exigència social d’accés, participació i transparència, la cultura no pot continuar en un estat gairebé marginal, perquè el binomi cultura i país és imprescindible per a assolir unes cotes més altes de benestar i de civilització generalitzades.

J. V. Foix, “Poema de Catalunya”. Publicat a la revista “La Cònsola”, núm. 19, 11 de setembre de 1920

Són molts els valors que la nostra societat assimila a la cultura. La capacitat de creació i transmissió de coneixement, de desenvolupament de la pròpia personalitat, d’orientació del lleure vers el gaudi i l’educació, de creació de benestar, de visió crítica i compromís social, de cohesió de comunitat, d’integració social i cívica, de banc de proves de respecte i tolerància, i tants com la visió i la trajectòria de cadascú li suggereix. Anar al teatre, cantar en una coral, prendre part en un taller literari o artístic, actuar en un fòrum d’instagràmers traslladant la mirada al poder de la imatge; llegir pel gust de passar el temps, de saber més, de sentir-se reconegut en un determinat univers; recórrer qualsevol indret aprenent que hi ha als fonaments del subsòl per sobre del qual es circula endevinant vestigis; tocar la gralla o el piano de cua;  practicar i cultivar la memòria dels llocs i de la història; descobrir i gaudir del patrimoni a l’abast de la vida quotidiana; practicar la creativitat en els més diversos vessants; sentir-se’n agent, participant o protagonista. Les possibilitats són moltes, i les ofertes en aquesta dècada del segle XXI en què la gestió de la cultura està orientada vers els públics com mai no ho havia estat, configuren un repte més que atractiu. Tot plegat es contradiu, a parer meu, amb les consabudes i perllongades inèrcies que fan servir d’escut la situació política, l’escassa presència mediàtica quotidiana,  la manca de discurs constructiu i de debat polític generalitzat. Si hem de construir el nou país partint de la realitat d’ara no podem viure ni d’inèrcies,ni de l’anar fent, ni de repetir motllos.

La companyia de teatre La Perla al teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Vist des d’un context global de país com és el nostre en aquests moments cal reformular, al meu entrendre, la qüestió cultural orientant-la vers les tendències que marquen l’evolució del segle, mirant enfora possibles models, important el que sigui viable d’importar – s’han fet volar massa coloms malcopiant models de països de tradició i organització jurídica i administrativa a les antípodes, cosa que ha comportat no poques frustracions –, innovant des de dintre, comunicant socialment cap enfora, elaborant una nova agenda per a les polítiques culturals i, sobretot, evitant anar repetint el de sempre. La internacionalització de la cultura catalana ha de ser necessàriament bidireccional. El diàleg dels sectors que la integren ha de ser transversal i múltiple defugint tota temptació d’endogàmia. El binomi cultura-país fracassarà si les polítiques culturals, des dels àmbits de decisió, que són els polítics i empresarials, fins els d’execució, com són els agents, no afronten, entre altres, les tendències plantejades,  superant models periclitats i socialment improductius. Sense oblidar, simplificant-ho molt, el doble valor de la cultura, que és social i és econòmic.

Joan Miró, “L’or de l’atzur” (1967, Fundació Joan Miró, Barcelona

Durant dècades a Europa s’ha viscut sota el miratge de l’estat del benestar, de desigual fortuna i desenvolupament segons les polítiques dels països que integren totes les geografies del continent. La cultura, tradicionalment, n’ha format part i, al seu torn, ha esdevingut el baròmetre per amidar l’abast real de la relació entre cultura i la societat que n’és usuària i beneficiària  als territoris, les ciutats i les comunitats socials. A simple vista es constata una diversitat situacions que afirmen o desmenteixen els tòpics: la solidesa del medi cultural francès, per exemple, malgrat les crisis polítiques, les retallades o la ‘grandeur’ sovint imperant. Però l’arrelament de l’educació i la lectura en les poblacions és inqüestionable gràcies a la plena i inqüestionable municipalització de l’escola i de la biblioteca pública. El mateix es pot dir de la societat alemanya que, malgrat les diferències estructurals entre l’estat jacobí i l’estat federal, parteixen de fonaments i prioritats similars.

Peter Stämpfli, “Berlin” (1965), col·lecció particular

On s’ubica el binomi cultura-país a hores d’ara? Pensant en termes de terra pròpia i en paràmetres de cultura universal de països avançats, en un medi canviant i cada vegada més orientat vers l’accés com a concepte i vers la societat – els públics – a qui s’adreça i que en gaudeix.  De l’estat del benestar paternalista, omniscient i a hores d’ara insostenible hem passat a un àmbit on la col·laboració entre el sector públic i privat esdevé imprescindible i no només per temes de sostenibilitat econòmica sinó participativa en pro dels interessos socials comuns. En els medis culturals existeix tanta exigència de professionalització – entesa com a mitjà i sinònim de sostenibilitat i qualitat –  com d’accés. El diàleg interprofessional i intersectorial demana  transversalització  multilateral i integral dels aspectes on la cultura conflueix, es retroalimenta, s’expandeix i influencia: educació, turisme, urbanisme, territori, paisatge, medi ambient -. La salvaguarda del patrimoni forma part del pensament ecològic i sostenible; les estructures de l’administració cultural clamen per un sacseig d’eficiència i eficàcia com per la desburocratització de la gestió: cal implantar i practicar una nova i posada al dia  excepció cultural. El binomi cultura-país passa necessàriament, a parer meu, per l’acceptació i el desenvolupament, entre altres possibles, d’aquestes premisses.

Paisatge: vinya i pedra seca al Penedès

Són moltes les qüestions que en aquest segle XXI tenim al damunt de la taula. Del segle passat hem heretat estructures similars a les dels països culturalment més avançats gràcies a l’obra de la Mancomunitat, i no és un tòpic. L’embranzida entre 1914 i 1923 en l’arquitectura del sistema cultural de Catalunya, la fortalesa de la seva construcció i la convicció del seus agents, va contribuir a la seva supervivència en les dues dictadures (1923-1930, i 1939-1975), però es van perdre molts llençols en la segona bugada. El nou segle ha constatat que el manteniment d’ inèrcies de diversa índole no han permès la reestructuració i la posada al dia dels antics sistemes culturals malgrat les innovacions tecnològiques. L’articulació del territori, administrativa i política i els repartiments de poder de la vella política hi tenen força a veure. ¿Té sentit, per exemple, que encara avui a Catalunya hi hagi dues xarxes de biblioteques públiques i diversos catàlegs i portals de recursos bibliogràfics quan tecnològicament és més que possible facilitar l’accés virtual unificat als usuaris, d’una banda, i fer factible d’una vegada la plena municipalització de la lectura i del patrimoni bibliogràfic local de les biblioteques públiques? Valgui l’exemple, perquè no hi ha servei més social que la biblioteca pública on, si ens creiem el Manifest de la Unesco, hi hem de trobar de tot per a tothom.

He esmentat alguns dels temes relatius al binomi cultura-país des del coneixement del sector i la pràctica de l’experiència, però no voldria deixar de referenciar-ne alguns d’altres. Les polítiques culturals a Catalunya mostren dèficits endèmics, com la manca de professionalització; les poques dotacions de recursos humans professionalitzades i formades degut al tancament de les aixetes de la contractació de personal; la prepotència del gerencialisme administrativista i de la formació utilitarista en detriment del coneixement i de l’experticitat, que és un fet que afecta, i força, l’accés i l’exercici als llocs de responsabilitat; la proliferació de gurus que prediquen teories que mai no han posat a la pràctica perquè mai no han exercit responsabilitats; la proliferació d’empreses per a elaborar projectes sense tenir les nocions bàsiques dels àmbits on han d’intervenir… i no m’ho acabaria.

Joan Miró, Tríptic Blau I, II i III. Exposició “Joan Miró, L’escala de l’evasió”, Fundació Joan Miró, Barcelona, 2012

Per això més m’estimo contemplar el panorama de cara  advocant per una nova manera d’idear i practicar les polítiques cultural. Determinant, en primer lloc, orientacions i fites en favor dels públics i dels requeriments d’accés i de participació de la societat, des dels sectors educatius, de lleure i econòmics; advocant per una renovació, o regeneració, de l’associacionisme professional, tan sovint amb silencis clamorosos; apostant clarament pel coneixement i no per les tècniques de gestió, que en són subsidiàries i no a l’inrevés; actuant en favor del territori en tota les seves dimensions, geogràfica i social; evitant la rigidesa de les planificacions inamovibles que envelleixen de pressa i optant per eines en favor de la flexibilitat administrativa i operativa; apostant per la comunicació en tant que mitjà per expandir l’accés i la difusió culturals; cercant les vies d’innovació en cada àmbit per al de superar mancances i dèficits per via del salt qualitatiu.

Aquesta reflexió en veu alta, necessàriament genèrica, és la meva contribució a l’Onze de Setembre d’aquest any amb la fita d’un país nou que no es produirà per un miracle, sinó per l’esforç constant de tots aquells que hi creiem i el volem, sigui quin sigui el seu calendari, perquè el futur es construeix des del present.

Publicat a L’Eco de Sitges del 7 de setembre de 2018.