Terramar, la urbanització que va ser la primera ciutat-jardí de Catalunya, compleix el seu centenari el 1919. Aquest és un primer article que vaig publicar a la revista La Xermada (núm. 51, tardor 2018- hivern 2019) a manera d’introducció. Aquest és un primer tast.
Aquí us deixo l’enllaç de l’article “Terramar: urbanisme i turisme” http://www.laxermada.com/?p=1077,
Un dels espectacles més penosos és veure com els edificis abandonats van morint de la descurança dels seus propietaris, exposats al pas del temps i a tota mena de vandalisme. Més trist és, encara, quan tenen a veure amb la història de la Vila i que per circumstàncies de diversa índole acabin essent ruïnes vivents i testimoni de la poca o nul·la sensibilitat pública i cívica. Sembla, a més, que pel fet de ser propietat privada tot s’hi valgui, tot i que per a determinades propietats públiques també tot s’hi ha valgut. Com a exemple de la primera circumstància, la pràctica portada a terme per part d’alguns propietaris o promotors que volent enderrocar un edifici el deixaven obert als quatre vents perquè es fes malbé i poder tirar-lo a terra; el pagament de la multa era compensat amb escreix pels guanys de la nova edificació. O, com un exemple de la segona, la casa de l’hortolà de Can Falç que datava del segle XVIII va caure de vella i descurada davant de la més gran indiferència de l’administració pública. Ha costat molt, i costa encara sensibilitzar els qui tenen responsabilitats urbanístiques sobre la preservació i conservació dels edificis patrimonials; la sempiterna falta de sintonia entre urbanisme i patrimoni perdura. A Sitges hem perdut bastants llençols en aquesta bugada però no els hem perdut tots.
L’ermita i la masia de Santa Bàrbara durant moltes dècades han restat ocultes als ulls d’unes quantes generacions. L’any 1980 el músic Charles Miles, que per aquells anys s’havia revelat com un bon investigador local, va publicar al número 18 del Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetansun interessant article, “Apunts arquitectònics sobre la finca de Santa Bàrbara”. La reacció de la propietat va ser fulminant: es va adreçar al president del GES exigint que no se’n parlés, de Santa Bàrbara, no fos cas que fos declarada bé patrimonial i que això fos l’impediment per a una possible venda del terreny. L’ermita i la masia van continuar la davallada de la degradació iniciada dècades abans, el terreny es va vendre, i el Pla general d’ordenació urbanade 1989 i el Pla generalaprovat el 2006 – un pla que té dotze anys, no és pas d’abans d’ahir – el va consolidar com a edificable.
En aquest cas, afortunadament, l’evolució del procés d’urbanització ha estat diferent dels altres. L’acord liderat pel batlle Miquel Forns amb la Junta de compensació de la urbanització ha aconseguit el que per a altres mentalitats ni es plantejava: la cessió de can Milà per a usos municipals (la idea és ubicar-hi la seu d’informació turística de Sitges), la restauració de l’ermita de Santa Bàrbara, i la futura restauració de la masia, que esdevindrà centre cívic i, alhora, local per als assaigs de la Colla Jove, a més d’altres acords. L’Ajuntament no ha jugat, com en passades legislatures, com un especulador més, sinó que ha actuat com caldria exigir sempre als responsables dels béns públics. El canvi de mentalitat és, a parer meu, prou important perquè fa entrar en escena les possibilitats que la legislació atorga als municipis amb ocasió dels plans d’urbanització i la corresponent cessió de terreny per a usos públics a favor de necessitats diverses, entre les quals, cal tenir-ho ben present, hi ha les de la conservació del patrimoni, siguin edificis o paisatge; en el cas del nucli central de Santa Bàrbara són totes dues coses.
Després de més de vuitanta anys de desús, degradació i deixadesa l’ermita de Santa Bàrbara ha estat reconstruïda i celebrada. És una ermita senzilla, com moltes d’aquest país; d’origen medieval i reformada diverses vegades. La fesomia actual és la que presentava des de mitjans del segle XIX, una mostra d’arquitectura religiosa popular que sovinteja a la ribera nord de la Mediterrània. Més enllà del testimoni religiós i arquitectònic, Santa Bàrbara, ermita i paisatge, poden i han de jugar un rol important en la cohesió social i cultural d’aquest nou barri sitgetà. L’aplec que amb motiu de la festivitat de la santa – el quatre de desembre – es va celebrar el passat diumenge, amb una notable diversitat de protagonistes– trasllat de la santa, ofici, recital de poesia, castellers, passeig… dóna una idea del que anys a venir pot arribar a ser una festa del barri, com ho són les d’altres barris sitgetans, i festa és també integració i cohesió social. El temps ho dirà. Jo n’he volgut deixar constància perquè l’aposta per una visió més humanista i cultural que ha estat em sembla una magnífica notícia per als sitgetans d’avui i, sobretot, per als de demà que per una vegada hagi prevalgut la conservació del patrimoni. El futur està a mans dels diversos agents – habitants, propietaris, promotors, societat civil, administració municipal… – que ja en són responsables. Però, de primer, calia celebrar-ho perquè a més de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, ara ja en tenim un altre motiu.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2018
L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET : MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA
“Ja les podeu fer ben altes
les fogueres d’aquest any:
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan”…
Joan Maragall
L’escultor Gustau Violet (Tuir, va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.
Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges
Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.
Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr
El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.
L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.
Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)
Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges
Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.
Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.
Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.
El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.
L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.
El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol; en idees i praxi estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.
Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr
Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.
Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,
ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA.
“Là tout n’est qu’ordre et beauté,
luxe, calme et volupté”
Charles Baudelaire, Invitation au voyage
M’endinso en un carrer estret i vianalitzat, empedrat acuradament i em trobo al davant una façana de color ocre, una palmera que no depassa l’edifici i el cartell d’un quadre conegut: la Mediterrània(1912) de Joaquim Sunyer. Sóc al davant del Museu Carmen Thyssen Málaga i, amb mi, un grup d’adolescents, i d’altres visitants adults que es disposen a entrar. De març a setembre d’enguany el museu presenta una exposició que, amb el títol Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso, ofereix dues lectures simultànies i coincidents en una redescoberta del Mare Nostrum com una nova Arcàdia.
És una nova visió en la que conflueixen dues estètiques, no precisament confrontades. D’una banda, la del retorn a l’ordre que succeeix a les convulsions estructurals de les primeres avantguardes; d’altra, la visió d’un paisatge mític, el del bressol dels déus, que l’ésser del segle vint habita de nou a la recerca d’una felicitat tel·lúrica que emana de la llum, la calma, d’un primitivisme conceptual en el que l’harmonia entre els éssers i la natura és possible.
Joaquim Sunyer, “Mediterrània” (Sitges, 1910-1911). Museu Carmen Thyssen Málaga.
El paisatgisme de Joaquim Sunyer, des de la Maternitat (1908) fins Cala Forn (1917) participa plenament d’aquesta idea, tal com vam poder veure l’any passat en la instal·lació del Museu de Maricel amb motiu del centenari de l’obra esmentada.
El quadre de la col·lecció de Carmen Thyssen, Mediterrània, és la millor síntesi d’aquest esperit i no en va ha esdevingut l’emblema de la mostra. En el transcurs del discurs expositiu, a més, està al costat de laPastoral (1911), i les acompanya una altra obra que participa plenament d’aquesta idea, com és el Nu a la platja (1917) de Francesc Vayreda, un artista feliçment recuperat fa pocs anys gràcies als estudis i exposició realitzats per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes.
La macroexposició organitzada a França el 2013 pel Museu Granet (Aix-en-Provence) i el Museu de Belles Arts de Marsella titulada Le grand atelier du Midi va comportar, crec, un punt de partida per a noves visions de la pintura del segle XX en relació amb el paisatgisme i, en concret, amb la visió paisatgística de la pintura europea, primordialment francesa, de la riba nord mediterrània. Aquest replantejament ha enriquit no únicament visions de conjunt sinó també la revisió i nova posada en valor de diversos artistes que van figurar a la mostra. Com a exemple, un Charles Camoin al que el Museu Granet va dedicar l’any passat una interessant i extensa antològica . La mostra organitzada pel Museu Carmen Thyssen Málaga, i comissariada per la seva directora, Lourdes Moreno, parteix, en certa manera, d’aquell Sud del Nord i s’aproxima a dos dels seus grans punts de partida, com eren la intersecció entre l’herència clàssica i el retorn a l’ordre, i el posicionament de l’artista imbuït del principi fundacional de Charles Baudelaire, “luxe, calme et volupté”.
Aristide Maillol, “Mediterrània” (1905). Col. part.
La Mediterrània(1905) d’A. Maillol, ocupant la part central de la primera sala de la mostra, en constitueix l’epicentre, acompanyada per les obres esmentades de Sunyer, Vayreda i de J. Torres Garcia.
Joaquim Torres Garcia. Pintures murals procedents de la casa del Baró de Rialp. MNACRS.
Una àmplia representació de la mediterraneitat de Picasso en les que destaquen les dels anys vint, de robusta estructura classicitzant; escultures de J. Clarà; obres de Matisse, Camoin, Bracque, Bonnard, Dufy, Signac, conviuen amb les visions de Pinazo, Sorolla, Raurich, Regoyos, Anglada Camarasa, Togores – un Togores cezannià… – i, fins i tot, de Rusiñol – que no va pintar la mar més que d’esquitllentes.
Lourdes Moreno ha aconseguit mostrar un diàleg estètic a múltiples bandes on el Noucentisme i els artistes del Fauvisme, Picasso i Sorolla, juntament amb d’altres comparteixen visions i paisatges, en els que la Mediterrània esdevé una fita, un àmbit, i un marcat nexe d’unió.
Exposició Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso. Málaga, Museo Carmen Thyssen, 2018. Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 8.VI.2018
CORPUS A MARICEL
La Festa del Corpus a Sitges és una de les fites més importants de l’any tant en el medi de la cultura popular com en el de la vida de la població. És veritat que les cases ja no tenen aquells portals de planta baixa on les dones triaven i tallaven la flor uns quants dies abans i tot feia olor de xiprer, clavell i de flor de Sant Joan. Però les catifes han seguit el seu camí i els carrers han continuat la seva tradició, en alguns casos recuperada de nou. A mi sempre m’havien impressionat els carrers llargs amb una catifa de dalt a baix; et posaves en un extrem i veies una perspectiva diferent, acolorida i simètrica que esborrava la fesomia de les vistes quotidianes. Després, encara, guardaves a la memòria formes i colors fins que la grisor de l’asfalt n’esborrava la mena però l’imaginari sempre perdurava.
El Corpus, a Sitges, se celebra arreu i cada vegada a més llocs. A més de les catifes i de l’Exposició de Clavells, que enguany celebra el centenari de la seva primera edició – un esdeveniment més del Noucentisme sitgetà – , s’hi afegeixen la Mostra de Bonsais i Suisekis, els Instagramers, els restaurants i les pastisseries, els comerços decorant els aparadors, el I Concurs d’Art organitzat per la Galeria Àgora, el Grup d’Estudis Sitgetans, les visites guiades dels AGIS, el Gran Concert de Corpus de la coral Sitges Canta! – per primera vegada i esperem que sigui un altre dels actes fundacionals de la tradició -, i els Espais guarnits, entre altres, on podem contemplar el Pati Blau i l’Ou com Balla al pati d’entrada del Palau de Maricel.
Als Museus de Sitges celebrem el Corpus amb aquesta tradició tan nostrada com és la de l’Ou com Balla, d’origen catedralici barceloní que des del segle XV s’ha estès tant a la ciutat com en diverses poblacions. És una diada en què el Pati es decora amb clavells, esperant els centenars de visitants que hi desfilen al llarg de tot el matí i migdia; a més, el Racó de la Calma esdevé “El Racó amb flors” perquè el taller infantil del dissabte al matí també s’organitza amb motiu de la Festa.
I, a dintre dels museus, ens hi esperen dos grans quadres tenen relació amb la Festa: la Nena de la clavellina de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat i La processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila al Museu de Maricel. L’un i l’altre són exponents del paisatge local: la tendresa de la noieta al seu pati florit de clavellines en una visió extremadament lírica, i el verisme ric, detallista i transversal que mostra el retrat d’una població sencera concentrada en un pas de processó.
Enguany als Museus de Sitges celebrarem Corpus d’una manera molt especial i fora de casa. Amb l’Ou com balla i el Racó de la Calma guarnit, però fora del recinte i del barri. La Comissió de Corpus ens ha encarregat la confecció de la catifa i l’altar del Cap de la Vila amb motiu del Centenari de Maricel… i hem acceptat aquesta responsabilitat, que ho és, amb il·lusió i compromís.
Amb il·lusió, perquè el fet que la Comissió hagi pensat en els Museus de Sitges és un reconeixement de la importància de la història i del present dels nostres museus en el context de la cultura popular de la Vila.
És un compromís doble, per part nostra, perquè el fet d’afegir-nos a la ja llarga llista d’entitats i institucions que han acomplert el guarniment del Cap de la Vila denota per part de la Comissió una confiança que no podem decebre, i perquè serà la nostra especial contribució al lluïment de la festa i a l’imaginari popular.
Aquest encàrrec ha estat un dels secrets més ben guardats durant uns pocs mesos. Un temps que ens ha permès posar fil a l’agulla, formar l’equip de voluntariat des de dins de la institució – gràcies a tots i a totes! – , elaborar el projecte – gràcies Montse Curtiada i Pep Pascual! – i portar a terme tota la feinada prèvia per tal que el dia 2 de juny a les deu del vespre estigui tot a punt per començar.
Del contingut i motiu del guarniment del Cap de la Vila no en direm res més; només que respon al tema pel qual se’ns ha fet l’encàrrec. Ara, a pocs dies vista, no em queda més que demanar a aquesta primavera rúfola i capriciosa que ens regali un dia de Corpus assolellat i nítid, un cel de blau lluminós creuat per les ales negres de les orenetes i que, a la tarda, quan els Gegants obrin pas pel Racó de la Calma les gralles i els timbals ressonin amb la solemnitat centenària del Toc de Processó que ens fa tremolar l’ànima.
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de juny 2018
Les fotografies, d’autors diversos, corresponen a la vigília i diada del Corpus d’enguany.
I, finalment va ploure a bots i barrals, però encara vam poder sentir tocar les gralles…
QUADERN DE TERRAMAR 