Arxiu de la categoria: Paisatge

CORPUS A MARICEL

Publicat el per
Respon

CORPUS A MARICEL

La Festa del Corpus a Sitges és una de les fites més importants de l’any tant en el medi de la cultura popular com en el de la vida de la població. És veritat que les cases ja no tenen aquells portals de planta baixa on les dones triaven i tallaven la flor uns quants dies abans i tot feia olor de xiprer, clavell i de flor de Sant Joan. Però les catifes han seguit el seu camí i els carrers han continuat la seva tradició, en alguns casos recuperada de nou. A mi sempre m’havien impressionat els carrers llargs amb una catifa de dalt a baix; et posaves en un extrem i veies una perspectiva diferent, acolorida i simètrica que esborrava la fesomia de les vistes quotidianes. Després, encara, guardaves a la memòria formes i colors fins que la grisor de l’asfalt n’esborrava la mena però l’imaginari sempre perdurava.

El Corpus, a Sitges, se celebra arreu i cada vegada a més llocs. A més de les catifes i de l’Exposició de Clavells, que enguany celebra el centenari de la seva primera edició – un esdeveniment més del Noucentisme sitgetà – , s’hi afegeixen la Mostra de Bonsais i Suisekis, els Instagramers, els restaurants i les pastisseries, els comerços decorant els aparadors, el I Concurs d’Art organitzat per la Galeria Àgora, el Grup d’Estudis Sitgetans, les visites guiades dels AGIS, el Gran Concert de Corpus de la coral Sitges Canta! – per primera  vegada i esperem que sigui un altre dels actes fundacionals de la tradició -, i els Espais guarnits, entre altres, on podem contemplar el Pati Blau i l’Ou com Balla al pati d’entrada del Palau de Maricel.

Als Museus de Sitges celebrem el Corpus amb aquesta tradició tan nostrada com és la de l’Ou com Balla, d’origen catedralici barceloní que des del segle XV s’ha estès tant a la ciutat com en diverses poblacions. És una diada en què el Pati es decora amb clavells, esperant els centenars de visitants que hi desfilen al llarg de tot el matí i migdia; a més, el Racó de la Calma esdevé “El Racó amb flors” perquè el taller infantil del dissabte al matí també s’organitza amb motiu de la Festa.

 

I, a dintre dels museus, ens hi esperen dos grans quadres tenen relació amb la Festa: la Nena de la clavellina de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat i La processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila al Museu de Maricel.  L’un i l’altre són exponents del paisatge local: la tendresa de la noieta al seu pati florit de clavellines en una visió extremadament lírica, i el verisme ric,  detallista i transversal que mostra el retrat d’una població sencera concentrada en un pas de processó.

Enguany als Museus de Sitges celebrarem Corpus d’una manera molt especial i fora de casa. Amb l’Ou com balla i el Racó de la Calma guarnit, però fora del recinte i del barri. La Comissió de Corpus ens ha encarregat la confecció de la catifa i l’altar del Cap de la Vila amb motiu del Centenari de Maricel… i hem acceptat aquesta responsabilitat, que ho és, amb il·lusió i compromís.

30965256-d51c-499b-8860-cf01101f27fc

Amb il·lusió, perquè el fet que la Comissió hagi pensat en els Museus de Sitges és un reconeixement de la importància de la història i del present dels nostres museus en el context de la cultura popular de la Vila.

És un compromís doble, per part nostra, perquè el fet d’afegir-nos a la ja llarga llista d’entitats i institucions que han acomplert el guarniment del Cap de la Vila denota per part de la Comissió una confiança que no podem decebre, i perquè serà la nostra especial contribució al lluïment de la festa i a l’imaginari popular.

Aquest encàrrec ha estat un dels secrets més ben guardats durant uns pocs mesos. Un temps que ens ha permès posar fil a l’agulla, formar l’equip de voluntariat des de dins de la institució – gràcies a tots i a totes! – , elaborar el projecte – gràcies Montse Curtiada i Pep Pascual! – i portar a terme tota la feinada prèvia per tal que el dia 2 de juny a les deu del vespre estigui tot a punt per començar.

Del contingut i motiu del guarniment del Cap de la Vila no en direm res més; només que respon al tema pel qual se’ns ha fet l’encàrrec. Ara, a pocs dies vista, no em queda més que demanar a aquesta primavera rúfola i capriciosa que ens regali un dia de Corpus assolellat i nítid, un cel de blau lluminós creuat per les ales negres de les orenetes i que, a la tarda,  quan els Gegants obrin pas pel Racó de la Calma les gralles i els timbals ressonin amb la solemnitat centenària del Toc de Processó que ens fa tremolar l’ànima.

Vista aèria IMG_4637 2

5aa4bd99-25db-4836-8994-f05baf0fd946

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de juny 2018

Les fotografies, d’autors diversos, corresponen a la vigília i diada del Corpus d’enguany.

I, finalment va ploure a bots i barrals, però encara vam poder sentir tocar les gralles…

IMG_4631

EL PINTOR I L’AMERICANO

Publicat el per
1

EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

 

Joaquim de Miró, Dones a la Ribera,

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

IMG_0001

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.

ESCALES DEL BLAU MARÍ AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

Publicat el per
1

ESCALES DEL BLAU MARÍ, AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

 

La pluja amara

els carreus i les restes

que us fan perviure.

De nou, al camp, grogueja

d’argelaga florida.

 

August Bover, “Pluja al nurag de la Palmavera”, Blau marí

 

D’argelaga i ginesta florides, esperances, groc que envolta i agombola el Blau Marí. Els versos que inicien aquest article provenen del darrer poemari publicat – sabem que en té de nous, inèdits – per August Bover. Després d’una brillant carrera de professor i erudit, especialista en literatura catalana moderna i contemporània i un dels més remarcats impulsors dels estudis de catalanística d’arreu del món, des de Saskatchewan a l’Alguer,  president d’una de les etapes més prestigioses de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i actual membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, vam descobrir un bon dia que August Bover era poeta. Un excel·lent poeta dotat de dues qualitats, com són la sensibilitat i el domini de la llengua catalana, amb l’ajut de les quals i la seva inesgotable capacitat de treball i d’entusiasme ha configurat en pocs anys una obra poètica de les més sòlides i singulars del panorama contemporani.

Llibre Esquil (Portada) 2

No és que m’hagi proposat elaborar el panegíric d’August Bover però és que si he de fer justícia a l’obra de creació literària que ha publicat al llarg de les dues darreres dècades, en poesia i en prosa, no puc fer altra cosa que donar compte dels seus antecedents professorals que, degut a la seva dedicació, ens havien mig ocultat l’escriptor. És clar que els seus estudis sobre el poeta rossellonès Josep Sebastià Pons denotaven una especial devoció  a una de les líriques més depurades del segle, o que els seus comentaris sobre la literatura del segle XVII – aquella mal anomenada Decadència… – propiciaven lectures o orientacions molt més enllà dels tòpics de rigor. Com ha escrit Oriol Pi de Cabanyes l’epíleg del darrer poemari de Bover, Blau Marí, l’autor ha volgut “tractar la literatura no solament com una teoria o no solament com un saber de la història, sinó també com una pràctica”, seguint el mestratge traçat pels homes de la Renaixença o per la nissaga dels Rubió.

Blau Marí, més que un poemari i un recull de proses, és tota una delícia literària. L’aparent senzillesa del títol obre tots els camins de la Mediterrània des dels dies antics dels mites fins la contemporaneïtat sitgetana. La seva lectura m’ha retornat a un dels volums  de Josep Pla titulat Les escales de Llevantpel referent de l’àmbit geogràfic que s’estén per la Riba Nord del Mare Nostrum; la idea de viatge i estada del poeta en diversos dels seus indrets, i la seva gran capacitat evocadora que, unida a les vivències, configuren l’essència de la prosa de Pla i la poesia de Bover. Són dues menes d’escriptura que difereixen en la forma i potser en la motivació però que esdevenen rius paral·lels abocats a la mateixa mar. Les escales d’August Bover coincideixen només en part amb les de Pla però tots dos voregen la Mediterrània per viles i ciutats on fan estada. Blau marí,blau de mar, és el color que preval a manera d’estendard que oneja. El paisatge terrenal pren els colors grisosos del Garraf, on el poeta s’inicia amb el seu present, i es tanca a la Barcelona natal havent deixat petjada estesa en versos d’anada, estada i tornada. Les clapes verdes dels arbustos i dels pins i l’estesa d’argelaguers i ginesteres li configuren una gamma cromàtica digna de la millor representació de l’ut pictura poesis, la confluència de la imatge i la paraula en la mirada del poeta.

Blau marí integra, alhora, els orígens i el sentit de pertinença de l’escriptor. Qui va de pas, com ell, sempre emprèn el camí del retorn a la contemporaneïtat, sigui a la Barcelona de la infantesa o a la dels darrers atemptats terroristes o a la del Sitges envoltat per la carena grisa i clara del Garraf, un vast territori de muntanyes, avencs i altiplans on

“… encara al teu Vinyet

hi ha ceps de malvasia,

i encara avui   neden al teu redós

tot de sirenes rosses

prop d’aquell cau   per al qui ha emmalaltit

delerós de bellesa…”

i on encara la paraula reconvertida en vers expressa amb tota la intensitat una visió lliure i apassionada, compromesa i tendra que ateny en aquest llibre la seva  plenitud.

 

30051819_10215159518531957_7930940127760612354_o

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 6 d'abril 2018

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Publicat el per
Respon

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Nosaltres provenim, per part de la família paterna, de l’antiga masia de Les Àligues, a la carena d’entre el fondo del Tro i el fondo de Montseva, Garraf endins. Això és el que el meu avi Isidro i el meu pare m’havien explicat, sobretot el meu pare. No és que fos gaire caminador però sí que era home més de muntanya que de mar. Li agradava pujar a l’ermita de la Trinitat – on el cel és més blau i des d’on es veu la mar més blava – i mirar muntanyes endins.

P1060236

Els meus van baixar a Sitges a mitjan segle XIX, any amunt any avall, i el besavi Magí havia passat pel Corral de la Vila, d’on conservem unes quantes anècdotes de família dignes de millor prosa. Els meus cosins més gran segur que saben més històries que les que sé jo, però el que sí és ben cert és que la procedència de Les Àligues és idea compartida per tots. 

http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com

La masia dels nostres orígens i el bosquet que l’envoltava van ser devorats per la pedrera de Vallcarca entre el 2004 i el 2010 i avui només en resten més que l’espai buit i el record. Anys enrere, el dia de la Festa Major de Campdàsens, quan els cotxes s’enfilaven en corrua camí amunt vers el darrer tram abans d’arribar a la plana, mirava d’esquitllentes avall, per si entreveia alguna paret enrunada. La casa i la terra mai no havien estat nostres i havien anat canviat de mans fins el seu destí final. Però sí que és cert que  existia, i existeix,  un cert sentiment de pertinença que ens relliga a la terra, un sentiment de vinculació als ancestres – uns éssers remots però no del tot estranys dels quals descendien els meus rebesavis, besavis i avis. Eren aquells que vivien al ritme de la llum del sol, del pas de les estacions, de l’economia d’escassa subsistència, del silenci immens i aclaparador que marcava el pas de les hores i dels dies muntanyes endins. 

 

Potser és per tot plegat que Campdàsens i la seva Festa Major la vivim d’una forma més primitiva, més tel·lúrica, tal com els Amics del Garraf l’han  reestablerta com una festa del calendari sitgetà. Potser és per tot plegat que se’m presenta com una festa diferent.

Perquè és a Campdàsens on els que hi pugem hi trobem tot el que ens pot quedar de l’antiga relació amb la terra i amb el paisatge i que és una important part del nostre imaginari personal i, segons com, compartit i col·lectiu. Quan hi reflexiono, no puc evitar el retorn del pensament a Les Àligues, als orígens.

Can Lluçà 2017L1230589

És el que, al cap i a la fi, he volgut palesar al poema de la Festa Major de Campdàsens per ser llegit a Can Lluçà que enguany em van demanar els Amics del Garraf, un dels reptes més difícils per acordar-hi poesia i veritat.

 

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix,

s’alcen muralles de ciment,

i es perden els bancals fressats pels segles.

 

Ens queden els paisatges quan es mor la natura

i ens salva el gest d’antiga germanor

quan compartim la festa, memòria i ritual.

 

Hem viscut les edats de ferro i bronze

que han devorat la pedra i els camins

d’on havíem nascut, d’on proveníem.

 

Ens queden els turons que afiten l’horitzó,

els límits coneguts d’una masia estant

d’on vam baixar un dia sense mirar endarrere.

 

El gris de la carena es fa de plata

quan la llum la voreja de través

i el marge llarg emprèn la via avall.

 

Nosaltres cerquem tot el que resta

entre pedra i verdor, a manera de crida

que ens convoca i acull per celebrar el que som

 

en companyia dels que hi som, dels que han vingut,

dels que reposen i ens esguarden benèvols

amb un somriure de pols esbatanada.

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix

i a l’hora dels adéus quan acaba la festa

sentim com ens relliguen imperceptiblement

 

invisibles i fortes, terra endins, a un recer,

a una mar que s’estén fins on els ulls arriben,

perquè ens queden els noms, el record i el paisatge.

“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

Publicat el per
Respon

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]

Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2

Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

????????????????????????????????????

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.