Entès com a espai de llibertat i creativitat en el seu més ampli sentit i, sobretot, centrant l’atenció en els seus personatges, els tres artistes i escriptors comparteixen l’esguard vers un dels escenaris de la modernitat dels artistes errants. La figura de l’acròbata, del clown, dels equilibristes, d’Arlequí i dels personatges provinents de la tradició de la ‘commedia dell’arte’ italiana desembarquen les darreres dècades del segle dinou i romanen en la temàtica de l’art modern. Un tènue però consistent fil relliga Rusiñol, Rilke i Picasso per mitjà de la figura de l’artista modern a la recerca de la més radical llibertat artística i vital, en la dedicació absoluta a la creativitat plàstica, literària o musical, sovint en contradicció i fins i tot amb pugna oberta amb la pròpia vida. Això tant Rusiñol com Rilke ho van experimentar força.
El triangle format per Rusiñol, escriptor, dramaturg i pintor; l’artista Picasso i l’escriptor Rainer Maria Rilke s’inicia amb la publicació de L’alegria que passa (1898) i es clou amb les Elegies de Duino (1923), amb l’obra de Picasso La família de saltimbanquis (1905) entremig. Al triangle hi planen aquests personatges dignes i derrotats que, com Rusiñol va descrivint, no tenen altre via que la carretera, “aquella línia blanca (que) dóna el vèrtig del desconsol” de Els caminants de la terra que constitueix la ruta eterna dels fugitius, els gimnastes, els pallasos, els bohemis, els malalts i dels personatges de L’alegria que passa.
L’obra de Rusiñol, que ell defineix com a “quadro líric en un acte” i que Enric Morera hi posa música en diversos registres i tonalitats – cançons populars, una salve, la Marxa de la ‘troupe’ i la bellíssima i trista cançó de Zaira – va ser estrenada el 1898 i va guanyar una gran popularitat. Picasso la va veure, i les ànsies de llibertat contraposades a la prosa de la vida van causar el seu impacte en un artista emergent i airat, convençut i compromès amb sí mateix per esdevenir artista i seguidor del Rusiñol simbolista els anys del tomb de segle. Tant, que quan al Madrid de 1901 va esdevenir l’editor i col·laborador de la revista Arte joven hi va dibuixar la seva pròpia versió del clown de L’alegria que passa seguint el format de Rusiñol al cartell anunciador de l’obra però amb una expressivitat ben diferent, ferma i airada com el mateix artista.
El 1904 Picasso s’instal·la definitivament a París i sigui per l’assiduïtat amb què assistia al Circ Medrano o pel record dels pallassos rusiñolians inicia una sèrie de dibuixos i esbossos que culminen en La família de saltimbanquis (1905). Una obra que Rilke, poeta errant per les ciutats europees, contempla, interessat també per aquest món marginal on tot és efímer i de pas. Impressionat per les actuacions de les ‘troupes’ de comediants, gimnastes i clowns com la del Père Rollin als jardins del Palau del Luxembourg escriu diversos textos, prosa i poemes, sobre la vida efímera i atzarosa dels personatges de la faràndula. Fins que la Gran Guerra l’expulsa de París el 1914 i anant a raure amb el seu amor del moment, la pintora Lou-Abert Lasard, a la ciutat de Munich gràcies a la generositat de la pintora Herta König, que els cedeix per un temps el seu habitatge… on Rilke retroba La família de saltimbanquis de Picasso, que König ha adquirit. Conviure amb l’obra comporta per a Rilke el ple retrobament amb l’obra de Picasso i una correspondència frenètica on la descriu i comenta. El pòsit desl quatre mesos de 1915 viscuts a Munich finalment eclosiona el 1922 al castell suís de Muzot, on Rilke finalment escriu la Cinquena Elegia, clau de volta del poemari de Les elegies de Duino.
La idea que l’inspira és la del misteri del neguit, la fugacitat de l’existència, el secret de la vida errant, com la seva pròpia, obeint sempre a un destí en el que la vida i l’art són conceptes i pràctiques diametralment oposades. És per això que palesa la contradicció de la felicitat i de l’amor, la inestabilitat de l’ésser modern, el desgast de la vida mateixa simbolitzat per l’estora gastada on actuen i cauen els equilibristes. La dignitat de la derrota, en summa, tan palpable i equivalent a la solitud dels artistes i els poetes.
Més enllà de Barcelona, París, Madrid, Màlaga o La Coruña existeix un conjunt de viles i ciutats unides per Picasso. Per la creativitat, la vinculació, les vivències, les estades, les amistats i tot el cúmul de circumstàncies que configuren una vida d’artista. Si l’artista és algú tan proteic i universal com Pablo Ruiz Picasso, els vincles que uneixen geografies i persones s’enforteixen mútuament i configuren un enorme valor afegit de capital cultural. Després, que les viles i ciutats tinguin consciència de la importància que això suposa i ho incorporin als adeènna dels seus valors, és altra cosa.
La posada en marxa del segon seminari “Doctorat Picasso” dedicat a Picasso i Catalunya que organitza el Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la UAB, la universitat Jules Verne d’Amiens, i la Fundació Banc Sabadell atorga una visibilitat definitiva a les ciutats i viles picassianes. Per al present curs 2023-2024 s’ha programat en format de seminari ambulant amb diverses parades: la primera a Sitges (5 octubre 2023), seguint per Barcelona, Vallvidrera, Horta de Sant Joan, Gósol… Cada parada consta d’una conferència per part d’una persona experta en Picasso o l’època artística vinculada al territori, una acció per part d’un artista i una ruta picassiana. El programa busca donar visibilitat a les relacions de Picasso amb Catalunya per tal de crear una xarxa física i digital dels llocs picassians al país, impulsant-ne els estudis i el coneixement, i connectant els indrets per fer possibles projectes de recerca en coneixement, creativitat, turisme cultural i emprenedoria.
Sitges és vila picassiana i no pas per mèrits propis sinó de l’artista que des de que hi va posar els peus va projectar la Vila molt més enllà del que els sitgetans haurien imaginat. Perquè Picasso forma part de la ‘constel·lació Rusiñol’, un concepte que abasta un radi d’influència artística que es perllonga en l’espai i en el temps. En el nostre cas, es de que dels joves artistes Picasso i Carles Casagemas van visitar la casa-taller del Cau Ferrat l’any 1900 fins que el 22 d’agost de 1933 Picasso va entrar al museu que feia poc més de tres mesos que havia estat obert com a museu públic. El museu públic que va esdevenir pioner en penjar obres de Picasso a les seves parets. Els dibuixos els havia adquirit Rusiñol als 4Gats al jove artista emergent que l’admirava i anava esbossant croquis i dibuixos amb el seu retrat. L’oli l’havia comprat al mateix local en una exposició que Utrillo havia programat per tal que Picasso hi pengés les tauromàquies que havia anat realitzant influïdes per les de Ramon Casas, però clarament diferenciades pel fort impacte del color en la composició.
Com que la mida no fa al cas, els Picasso del Cau Ferrat respecte del conjunt de la col·lecció són tan importants com els Grecos. Com també ha estat altament important l’exposició “Rusiñol vist per Picasso” que han organitzat els Museus de Sitges en col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona comissariada pel Cap de col·leccions Ignasi Domènech i que s’ha pogut contemplar al llarg de tot aquest estiu, complementada amb tallers i conferències.
La interacció de Picasso amb la constel·lació Rusiñol conté encara més elements i matisos alguns dels quals seran objecte de la primera parada del seminari ambulant, a Sitges. Vaig assumir la responsabilitat de la conferència, que versarà sobre El decurs picassià des de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol a les Elegies de Duino de R. M. Rilke . La lectura teatral Sr. Picasso c/ Montcada 15-17, Barcelona-3 serà a cura del seu autor, el poeta, escriptor, artista multidisciplinar, agitador cultural i traficant d’idees Vicenç Altaió. La ruta és la que des d’aquest estiu s’està oferint des dels Museus de Sitges.
Doctorat Picasso 2023-2024, dijous 5 d’octubre, 11-14 h., Saló d’Or del Palau de Maricel, entrada lliure i gratuïta: Picasso i Catalunya, Seminari ambulant, primera parada: Sitges: No s’ho perdin i facin els honors a l’artista, que s’ho mereix.
Un bibliobús és un autobús reconvertit a manera de biblioteca ambulant. Als EUA del segle dinou els llibres anaven en carro i a mesura que el transport es va anar motoritzant els llibres van entrar als vehicles. Els bibliobusos o biblioteques ambulants es van popularitzar al Regne Unit i als EUA per l’escolarització i la lectura.
A casa nostra van néixer com un servei de lectura pública destinada als fronts de la Guerra Civil i es van posar en funcionament el 1937. Anys després es van generalitzar per tal de proveir de lectura els municipis rurals i actualment n’hi ha una dotzena en circulació.
El bibliobús del Servei de Biblioteques al Front, aparcat al Palau Robert (1938). Foto Gabriel Casas i Galobardes
El que històricament s’ha popularitzat és el bibliobús de 1937 perquè el seu darrer viatge el va fer no per transportar llibres sinó escriptors cap a l’exili. Era al vespres del 23 de gener de 1939 quan el vehicle va partir del Palau Robert de Barcelona, on estava aparcat, amb rumb vers la frontera. A dins hi viatjaven un grup d’escriptors, alguns acompanyats dels seus familiars: Francesc Trabal, Joan Oliver amb la seva dona, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà i Miquel Joseph, entre altres. Entre aquella data i els darrers dies de gener el bibliobús va aplegant escriptors refugiats a Girona, Olot i diverses poblacions i masos per organitzar – és un dir- el pas de la ratlla de França. Eren membres del PEN Club de Catalunya, constituït l’abril de 1922 – la tercera delegació al món del PEN Club internacional – que ja havia esdevingut un dels més actius els anys d’entreguerres; Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba i J. V. Foix són alguns dels noms més significatius de la primera hora.
Escriptors del PEN Català al refugi de Roissy, entre altres Francesc Trabal, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra i Anna Murià, 1939
Les sigles PEN responen a la traducció anglesa de poetes, assagistes, editors (en el sentit literari, no comercial…) i novel·listes i la carta fundacional defineix l’organització com a una agrupació d’escriptors compromesos amb la llibertat, la solidaritat i l’intercanvi entre literatures. Els ideals del PEN es van mantenir a l’exili exterior i interior, fins que el 1973, a les acaballes del franquisme, un grup intergeneracional format per escriptors i escriptores dels primers anys, de la generació dels cinquanta i de la dels setanta van reorganitzar formalment el PEN Català dalt d’un altre vehicle. Degut a les restriccions de la llibertat de reunió, van fletar un autocar amb rumb a L’Espluga de Francolí i durant el viatge van esdevenir assemblea constituent, votant una nova junta directiva. D’aquell dia arrenca el PEN actual.
El 4 de gener de 2023 es va commemorar la refundació del PEN Català a l’Espluga de Francolí
Acte final del Centenari del PEN Català, Ateneu Barcelonès, 10.05.2023
La gran aventura del PEN Català ha complert els cent anys. L’any passat va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA en nom de la Generalitat. El centenari s’ha celebrat amb un seguit d’actes entre els que destaca l’exposició celebrada justament al Palau Robert en record d’aquell bibliobús camí de l’exili, la publicació d’un llibre sobre la seva història que hauria de formar part dels fons de totes les biblioteques públiques del país, i amb una cloenda a l’Ateneu Barcelonès que es va celebrar dijous al vespre.
La història dels cent anys del PEN Català ha estat elaborada i editada per Helena Pol i Manel Guerrero (Galaxia Gutenberg, 2023)
La proclamació del PEN Català com a Premi Nacional de Cultura 2022 palesava el reconeixement i l’agraïment vers una entitat literària que juntament amb la posada en valor de la llengua pròpia i la creació literària ha viscut amb el compromís de la defensa de la llibertat de la circulació de les idees, de les paraules i de les arts, de la solidaritat entre escriptors, de l’intercanvi sincer i igualment compromès entre literatures, des de la creença arrelada i sincera en la capacitat de la cultura per a esdevenir un espai de pau.
El meu vincle amb el PEN Català data de 1978, quan l’Assemblea Internacional de l’entitat va visitar Sitges. M’hi vaig associar als primers vuitanta, i entre 1989 i 1995 vaig fer una breu però intensa incursió a la junta directiva presidida per Jordi Sarsanedas amb Isidor Cònsul de Secretari. Des de la meva pertinença a l’entitat he viscut dos moments especialment significatius: el del lliurament de l’arxiu del PEN a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003, quan n’era directora, i el passat 2022 quan el CoNCA que presideixo va guardonar el PEN Català amb el Premi Nacional de Cultura. Acabada la celebració del Centenari, brindem per una llarga vida al PEN Club sempre a favor de la literatura i del compromís amb la llengua pròpia i amb el sistema de valors de llibertat i solidaritat que neixen de la Declaració dels Drets Humans.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.05.2023
Tinc la sensació que el purgatori pel que ha passat l’escriptor Joan Fuster (Sueca, 1922- 1992) anys posteriors a la seva mort ha estat excessiu. Tant, que les activitats que s’organitzen amb motiu del centenari del seu naixement tenen el regust no tant de la redescoberta sinó el de la primera topada amb un escriptor de primera magnitud, un assagista brillant i una figura literaria relativament de mal encasellar als calaixets dels cànons literaris a l’ús. Joan Fuster va ser més valorat, en vida, com a assagista que com a escriptor convencional. Amb això vull dir que navegava a pler per l’univers de les idees, tal com palesen dues de les seves obres més senyalades, “Nosaltres els valencians” (1962) o “Diccionari per a ociosos” (1964).
El jove Joan Fuster
Procedent d’una família sense antecedents en el medi literari, Fuster es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1947) i ben aviat va esdevenir columnista de premsa, iniciant una deriva literària que el va portar a una llicenciatura en Filologia Catalana (1985) a la mateixa universitat i a l’assoliment de la càtedra en aquesta matèria l’any següent. Entremig va escriure desenes de títols sobre assaigs literaris i pensament filosòfic i cultural que va publicar tant al País Valencià com a Mallorca com a les editorials barcelonines, en especial Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes.
Va iniciar l’obra de creació literària des del medi poètic, principalment al llarg dels anys cinquanta. Són poemes que responen a les inquietuds de l’individu tant des de la intimitat lírica com pel que fa als condicionants socials del moment. Els sis primers títols d’aquella dècada més la producció dispersa i volums posteriors han estat aplegats recentment en la “Poesia completa, 1945-1987” (2022).
Amb tot, el gran gruix de la seva producció literària la constitueix l’assaig.
“El descrèdit de la realitat” (Mallorca, Moll, 1956) i “La poesia catalana” (1956) el van propulsar cap a un públic lector ampli i obres com una primerenca biografia de “Raimon” (Alcides, 1964) el vinculaven estretament a la comunitat cultural dels Països Catalans. La militància literària amb ambició universal d’aquell empedreït lector de Montaigne i admirador de Josep Pla i Salvador Espriu, o dels poetes que diuen alguna cosa, segons que confessava en una entrevista, el va convertir en un polígraf documentat, d’escriptura diàfana i d’una finíssima ironia que no deixava d’irritar a mentalitats tancades i intransigents. La militància pancatalanista que, per a ell, consistia en escriure llibres d’utilitat clara, com confessava a Baltasar Porcel en una entrevista de 1968, i en expressar la seva forma de pensar directa i sense embuts li van valer un atemptat que va patir a casa seva el 1981.
Joan Fuster va ser un apassionat de llegir i escriure, que era el que més li agradava de fer. Manifestava a Porcel que els estudis que realitzava sobre història i crítica literària eren apunts d’un lector ben intencionat i inquisitu: tal era com es veia ell mateix. El 1962 Josep Pla li va dedicar un retrat literari, un d’aquells “Homenots” que van marcar època i gènere; l’admiració entre aquests aquests dos grans polígraf va ser mútua. A l’igual que Pla, però des d’una biografia intel·lectual ben diferent, Fuster ha deixat milers de pàgines escrites i impreses. L’edició de la seva obra completa va ser iniciada per Edicions 62 i continuada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, i compta amb diversos volums als que cal afegir-hi l’edició de la nombrosa i diversificada correspondència que va mantenir amb destacades personalitats culturals dels Països Catalans.
Dit tot això, el “meu” Joan Fuster és del gran assaig “Literatura catalana contemporània” (1972). El llibre va ser publicat per Curial en un moment en que Joaquim Molas anava adjudicant els diversos autors que calia estudiar per establir el cànon de la literatura catalana als seus estudiants de la UAB perquè en fessin les tesis doctorals. Però els llavors estudiants de filologia catalana, que érem quatre sense gaire perspectives de futur els primers anys setanta, teníem ben poca bibliografia de la contemporaneïtat. Per això el volum de Fuster va ser rebut com la gran obra de referència i el llibre va acabar essent dels més usats, guixats, subratllats i citats de la carrera. El meu no es va arribar a desenquadernar perquè els relligats de llavors aguantaven viatges en tren i maneigs de tota mena, fotocòpies incloses, i encara aguanta entre els meus llibres de capçalera i referència. Aquest, i el titulat provocadorament “Contra el Noucentisme” (1977) em van ensenyar, a més de literatura, que l’opinió dels erudits expressada en termes planers i sense gaire notes a peu de pàgina i, sobretot, amb idees clares, originals, i defugint els mantres i dogmatismes a l’ús no té preu i contribueix decisivament a la lliure formació de les idees. Només per aquests dos llibres es justifica l’elogi de Joan Fuster.
Joan Fuster hauria complert els cent el dia del Solstici d’estiu, a les portes de Sant Joan. Tota una premonició, perquè no hi havia data més senyalada per celebrar el centenari del personatge que saludant l’adveniment de la Nit de Sant Joan, la gran festa dels Països Catalans, que eren la seva altra passió proclamant de per vida de la unitat de la llengua i cultura catalanes. Gràcies, Joan Fuster, i fins a sempre.
Aprovat discretament pel Ple de l’Ajuntament del passat 27 d’abril i en fase provisional, pendent dels informes de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, de l’Oficina Territorial Ambiental de Barcelona i de la Demarcació de Costes de Catalunya, ja tenim actualitzat el catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment denominat PEPPAC, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges. Després d’haver passat per una difusa etapa d’al·legacions ha culminat en una aprovació provisional i no pas per unanimitat.
L’historial de la protecció del patrimoni sitgetà ha passat per etapes ara tumultuoses i adés opaques, al llarg les quals s’han escolat pèrdues, enderrocs, desídies, desinformació, especulació urbanística permanent, així com una àmplia i diversa gamma d’interessos. El perllongat trajecte de l’actual parteix d’un primer catàleg aprovat, no sense traumes, el 1991 i que contenia 461 elements i 22 conjunts. El document recentment aprovat consta d’un total de 1.123 elements, fruit de l’ampliació d’elements, conjunts i de la inclusió d’àmbits i conceptes que anteriorment no s’havien tingut en compte; l’evolució de les normatives i de les sensibilitats hi ha ajudat.
La darrera fase de la revisió del PEPPAC es va iniciar el 2015 i ha passat per etapes de modificació entre el 2017 el 2021, en que es va aprovar en forma inicial. El catàleg ha estat dirigit per l’arquitecte Josep Maria Pujol i Torres, amb l’equip format pel biòleg Jaume Marsé Ferrer, l’historiador Adrià Cabezas, l’arqueòleg de l’SPAL Javier Fierro; des de l’Ajuntament de Sitges hi han col·laborat els arquitectes Ramon Fusté, Óscar López i Juan Franciso Miras, l’advocat Emili Pinazo, i la historiadora de l’art Isabel Artigas Coll, segons els crèdits de la coberta del document. La Comissió Tècnica del Patrimoni Arquitectònic de Sitges (COTEPAS) que l’Ajuntament va constituir amb caràcter consultiu entre 2019 i 2020, arran del que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, ha desenvolupat la seva tasca de proposta de modificacions i noves catalogacions, el resultat de les quals es reflecteix en l’ampli nombre d’elements i conjunts a salvaguardar.
D’entrada ens hem de felicitar perquè ja tenim catàleg. És accessible des del següent enllaç. Ho indico perquè m’ha costat força poder-hi arribar i val la pena consultar-lo. Ho he fet cercant indrets i elements que mereixen protecció i que, afortunadament, estan inclosos. Amb tot, la dificultat de localització de l’enllaç en el magma d’informació i propaganda municipals del seu web no ajuda a la seva transparència, com tampoc hi ajuden les dificultats en reconstruir el procés d’elaboració del document. Ho he intentat reculant fins 1991, però ni la documentació accessible ni l’ordenació de la informació no hi ajuden i, en canvi, seria un gran què poder disposar d’un historial complet de la seva evolució, perquè seria la radiografia de la governança urbanística de Sitges al llarg dels decisius darrers trenta anys.
Un catàleg de patrimoni és una arma de doble fil. Per als que som proteccionistes tot ens sembla poc, però el repte de debò està en que es faci complir la normativa de protecció en tots els seus aspectes. Des de la realitat sitgetana n’hem vist de tots colors, com l’estat lamentable i degradat de la masia i de l’ermita de santa Bàrbara, tot apunta que el seu destí va cap al desastre com la masia i l’ermita de Miralpeix, o la masia de Can Pere Pau, i això desmenteix la credibilitat del sistema.
Per als propietaris, que n’hi ha de tota mena, el patrimoni és una espasa de Damocles perquè és un condicionant per a la seva lliure explotació. Un del xocs de realitat que vaig presenciar el 1980 va ser l’impacte negatiu que va causar l’article de l’enyorat Charles Miles sobre l’ermita de Santa Bàrbara en els seus propietaris, ja que pensaven que si se’n parlava com a bé a protegir afectaria negativament les possibilitats de venda d’aquella partida de terra. Per tant benvingut catàleg i, benvinguda exigència i compromís –se suposa– en la seva aplicació.
La masia de Santa Bàrbara, de propietat municipal, en el seu estat d’actual degradació
Ja tenim catàleg i benvingut, ni que només sigui per l’ampliació del nombre i tipologia dels béns patrimonials inclosos. Amb tot, un element tan important com és, i que a falta d’altres publicacions actualitzades constitueix una guia actualitzada del patrimoni de Sitges, hauria hagut de ser objecte d’una gestió més transparent i rigorosa.
Transparent, perquè la seva perllongada etapa d’elaboració – des de 2015 si no m’erro, per bé que en algunes datacions hi figura 2017-2022, fins la recent aprovació per part de l’Ajuntament de Sitges – ha estat difícil de seguir- la en tot el seu recorregut recorregut dins i fora del web oficial de Sitges – el mateix web oficial és molt perfectible pel que fa a transparència. I, sobretot, pel que fa a la transparència, perquè hauria pagat la pena dedicar-hi sessions públiques d’informació i de debat per explicar-lo a la ciutadania, insistint en els principis, objectius, finalitats, criteris – com la mateixa adjudicació a l’equip redactor o la inclusió dels edificis i diversos elements-, funcionament i etapes administratives d’informació pública i al·legacions.
Però això no s’ha fet, i s’ha perdut l’oportunitat d’un debat constructiu i actualitzat de la utilitat real del catàleg de patrimoni que l’enumeració dels seus objectius (vol. 0, p. 6-7) estableix. Perquè és un instrument de gestió d’obligat compliment i és la manifestació del criteri i del compromís de la gestió pública del sòl i del patrimoni, del paisatge i dels valors culturals del patrimoni material i immaterial. Ha estat una gran ocasió perduda de fer pedagogia i de manifestar el compromís de vetllar pel nostre patrimoni amb mesures concretes que esperem que siguin aplicades per part de l’Ajuntament, que és qui en té la responsabilitat. Cal tenir ben present que el catàleg té caràcter normatiu i comporta un pla de protecció.
El rigor amb què es presenten les dades i les fonts d’informació utilitzades mereix un punt i a part. Hi ha errades, hi ha imprecisions i es fa palesa l’absència d’unitat de redacció i l’actualització i revisió de continguts. Entrar en detalls ocuparia pàgines i corregir-los encara més. Però com a exemples, un catàleg que s’aprova el 2022 no pot començar descrivint la vila de Sitges amb una població de 28.478 habitants que tenia el 2016 (vol. 0, p. 5). En cinc anys, aquesta és una actualització imprescindible. Per seguir, el nomenclàtor d’alguns dels edificis continua essent els dels primers anys noranta com succeeix el Museu de Maricel encara referenciat com a “Maricel de Mar” i el Palau de Maricel, com a “Maricel de Terra”. La datació de les diferents parts del complex perpetuen antigues errades per manca de consulta de fonts d’informació actualitzades; la Casa Lola Anglada es va habilitar per a Maricel el 1916, i l’antic garatge de Maricel i actual seu de l’Arxiu Històric de Sitges va ser construït el 1919 (el plànol de la façana es conserva precisament a l’AHS, com tots els del recinte).
Al breu i pobre resum d’història urbanística de la vila resta omesa la urbanització de finals del segle XVIII feta per Josep B. Falç dels carrers sant Francesc, Sant Gaudenci, Sant Bonaventura i Sant Josep, amb la Casa Llopis (1793) com al seu més important llegat testimonial. Però és en la consulta de les fitxes dels elements del catàleg on es posa de manifest la manca de rigor tant en la redacció com la bibliografia i fonts documentals citades, antiquades i obsoletes – excepte les referències dels elements arqueològics i paleontològics. Es fa constar la consulta del Mapa de Patrimoni Cultural de Sitges elaborat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona; dels fons bibliogràfic, fotogràfic i documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) la mateixa corporació; l’Arxiu Històric municipal de Sitges; l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya (IPCIC) de la Generalitat de Catalunya; i de la bibliografia general d’àmbit local. Però el cert és que llevat d’algunes excepcions els documents consultats arriben a la primera dècada del segle XXI. Només que s’haguessin analitzat i consultat fonts com les publicacions del GES, inclòs el seu Butlletí;La Xermada i les publicacions dels Museus de Sitges des de 2006 fins l’actualitat el contingut de les fitxes hauria estat garantidament precís i fiable. Si s’afegeix la manca de rigor en les citacions bibliogràfiques i webgràfiques i dels expedients del COAC i l’AHS – un retalla-i-enganxa sense revisar- i del contingut dels peus de les imatges la utilitat administrativa i cultural del catàleg del patrimoni de Sitges fóra d’alta fiabilitat i utilitat en bé del nostre patrimoni.
La realitat ho desmenteix, i desmereix el rigor professional de l’equip redactor i dels que fins ara han procedit a la seva aprovació.
QUADERN DE TERRAMAR 