La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)
Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.
Assisteixo amb tanta curiositat com ganes a l’acte de presentació del programa del Centenari de Terramar. Té lloc a la Biblioteca Rusiñol, amb el Batlle Forns, la Regidora de Cultura Rosa Tubau, la comissària del Centenari Alba Gràcia i la dissenyadora gràfica del Centenari, Natàlia Butí. La ubicació de l’acte té el seu sentit, ho ha remarcat la Regidora de Cultura, perquè la Biblioteca és part de Maricel i el que avui és conegut com la Sala Lolita Mirabent havia estat una de les Sales dels Tapisos del Palau de Deering; en conserva el fris del sostre, els traços de pintura i l’escala que comunica amb el Racó de la Calma.
El logo del Centenari, inspirat en els Jardins de Terramar, ha estat dissenyat per Natàlia Butí
Utrillo llavors tenia el seu domicili familiar on avui és la Biblioteca, amb el mateix pati noucentista blau i celobert i heures que creixien cercant encara més llum. Amatent a tot el que succeïa a Sitges i amb unes antenes més que ben posades vers el que es podia esdevenir, el que era important i el que no ho era, el 1918 ja havia entrat en contacte amb Francesc Armengol i des del primer moment va part del nucli dur sitgetà que hi col·laborava els dies de la posada en marxa del projecte. És sabut que va ser Utrillo qui va donar el nom de Maricel tant bon punt l’antic hospital va deixar de ser-ho. Va ser també Utrillo qui va donar nom a Terramar, a tenor dels testimonis coetanis i en especial del llavors jove oficial de fusteria que era Joan Puig i Mestre que ja de gran, quan havia esdevingut mestre impressor, ho rememorava als articles que escrivia sobre el Sitges de la seva joventut.
Els finestrals del pati de la Biblioteca. Fot. Frèia Berg (2008)
Armengol va fer confiança a Utrillo en diverses qüestions, i una d’elles i no menor va ser el disseny dels jardins. Es va inspirar en els principis i converses que havia mantingut amb l’arquitecte paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier. Forestier havia estat contractat per l’Ajuntament de Barcelona i per Francesc Cambó el 1915 per a la urbanització de la muntanya de Montjuïch, que finalment va realitzar el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí, i havia conegut Utrillo visitant Maricel. Els jardins de Terramar tenen molt de l’ideari estètic de Forestier, que es definia com “un verdader home de les ciutats. M’agraden l’aire lliure i els jardins”. La frase que es troba en diversos indrets dels jardins i que constitueix des d’aquest mateix moment el leit-motiv del Centenari, “Els arbres i els ocells alegren la vida” no es troba tan lluny de l’ideari de Forestier… Més endavant va ser Salvador Robert i Raventós qui es va fer càrrec dels jardins. Utrillo, Robert, l’arquitecte Martino, l’escultor i decorador Josep M. Artigas i Vila i Josep Carbonell i Gener van configurar el nucli dur inicial de Terramar de Sitges estant. Tot plegat succeïa entre 1919 i 1920, quan la crisi entre Deering i Utrillo encara no havia esclatat. Sempre m’ha quedat la incògnita de si, amb el temps, Deering no hagués acabat fent-se un gran xalet a Terramar…
El llac de Terramar. Fot. L. Roisin (c. 1920)
La dotzena d’institucions i entitats que col·laboren amb el Centenari donen una idea de l’amplitud del programa i de la seva obertura vers la diversitat de públics, aficions i motivacions. Els quatre eixos de la programació responen tant als orígens de Terramar com a la realitat actual: urbanisme, art i literatura, medi natural i turisme. Exposicions, publicacions, tallers, visites guiades als jardins i a l’autòdrom, itineraris arquitectònics, recorreguts poètics, curses, gastronomia…
Terramar, passeig i platja. Fot. L. Roisin (c. 1933)
D’entre tot plegat, i més enllà de les meves preferències personals vers les arts – arquitectura i urbanisme inclosos- i la literatura, em crida especialment l’atenció el gir vers els temes mediambientals i ecològics; hem vist malauradament massa sovint que a cada nova construcció, o remodelació, desapareixien arbres i vegetació com si fossin una nosa. Des d’aquest març fins a finals de setembre Terramar, la gran extensió del Sitges del segle XX que enllaça amb el casc antic per la gran obertura a la Mediterrània del Passeig, serà actualitat i vivència en els més diversos aspectes.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22 de març de 2019
Vista del Racó de la Calma el matí del 22 de desmembre de 2014. Fot. VisitSitges. L’artista Horacio Elena i els Pintamones obren la cua per entrar als museus reoberts. Amb aquest dibuix publicat a L’Eco de Sitges Horacio Elena va participar en la celebració de la reobertura. Agraïment etern, Horacio…!
Pel maig de 2017, dos anys i escaig més tard de la reobertura dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel, el Consell general del Consorci del Patrimoni de Sitges va aprovar els seus Objectius estratègics 2017-2021. Juntament amb la Missiódel CPS, aprovada el març de 2015 poc després de la reobertura, constitueixen el full de ruta dels museus, materialitzat en el programa anual de treball. Els objectius es desenvolupen en deu àmbits que sintetitzen l’abast i la realitat dels museus sitgetans: valor estratègic, cultural, patrimonial, artístic i econòmic; edificis; exposicions; col·leccions; accés; carta de serveis; públics; taxa turística i dimensionament i professionalització de la plantilla.
Gran Saló del Museu del Cau Ferrat. El carrer neogòtic del Modernisme (2014)
Cadascun dels epígrafs introdueix a una llarga i densa casuística perquè la vida dels museus abasta molt més del que es veu a simple vista. Sovint ho comparo a un iceberg: en general es pensa que el museu es el que el públic veu, però això no seria més que el terç superior; els dos terços ocults són el que de debò configura la tercera part visible. Un altre aspecte essencial per a la vida dels museus és que viuen a través de projectes a mig termini i no pas circumscrits als quatre anys de les legislatures locals o nacionals.
Art modern i figuració del segle XX al Museu de Maricel (2015)
Per bé que encara no s’ha aconseguit que aquest principi de sentit comú sigui del tot assumit i posat en pràctica en aquest país, s’ha de reivindicar que és essencial per al normal desenvolupament dels museus i les institucions culturals. Així ho entenen els països civilitzats i les polítiques culturals progressistes que consideren la cultura com un bé i una finalitat, no un mitjà instrumental.
Amb aquest plantejament es van determinar i aprovar els Objectius estratègics 2017-2021del Consorci del Patrimoni de Sitges. El seu primer punt era el d’“Aconseguir la declaració de museus d’interès nacional del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel”. Era el primer punt, el prioritari, la carta de presentació. Per diverses raons. En primer lloc, estratègiques. Els museus sitgetans són, objectivament, institucions de reconegut valor estratègic per al desenvolupament cultural, educatiu, turístic, econòmic i patrimonial de la Vila. En segon lloc pel caràcter marcadament internacional dels museus Cau Ferrat i Maricel des dels seus inicis, tant pel que fa als edificis com, sobretot, a les col·leccions. En tercer lloc, perquè el reconeixement de l’interès nacional dels museus projecta i enforteix culturalment, socialment i econòmicament el seu caràcter històric i el valor nacional i internacional de les seves col·leccions.
Un concert a la Sala Gòtica (fot. 2015)
La definició i els requeriments de l’article 25 de la vigent Llei de Museus (17/990) determina que “El govern pot declarar com a museus d’interès nacional els museus que, per la importància i el valor del conjunt de béns culturals que apleguen, per les característiques generals o específiques de llurs col.leccions o perquè l’interès de llur patrimoni museístic depassa el seu marc, tenen una significació especial per al patrimoni cultural de Catalunya.”És innegable que els museus sitgetans, avui en totals condicions de compliment de estàndards i normatives, responen del tot a dites disposicions, i que el seu contingut complementa i esdevé insubstituïble per al patrimoni nacional de Catalunya.
Museu del Cau Ferrat. El ‘despatxet’ de Santiago Rusiñol (2016)
Per aquests motius ens ha omplert de satisfacció i, perquè no dir-ho també, d’orgull l’acord que ha pres el govern de Catalunya aquest passat dimarts, sobre la declaració del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricelcom a museus d’interès nacional. L’esperit de l’acord rebla les raons per les quals ens vam proposar el primer objectiu estratègic, que ja hem aconseguit:
“El Govern ha acordat declarar el Museu del Cau Ferrat i el Museu Maricel com a museus d’interès nacional. D’aquesta manera, l’Executiu ratifica aquesta catalogació dels museus després que la Junta de Museus de Catalunya va emetre, el 14 de març de 2018, un informe favorable a la proposta de declaració.
El Museu del Cau Ferrat conté les col·leccions d’art antic aplegades per l’artista Santiago Rusiñol (pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari), així com d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i va ser declarat secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2000.
El Museu Maricel conté la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales d’art i antiguitats (pintura, escultura i arts de l’objecte del romànic, gòtic, renaixement i barroc) i d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i la Col·lecció d’Art de la Vila, que acull obres de diferents èpoques d’art modern. Es tracta, doncs, de col·leccions artístiques úniques, de gran prestigi pel valor de conjunt, dins i fora de les nostres fronteres que, a més, s’ubiquen en edificis representatius del Modernisme i del Noucentisme.
El Cau Ferrat i el Museu de Maricel se sumen als set museus que tenen aquesta categoria: la Fundació Joan Miró, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu Episcopal de Vic, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu de Montserrat, el Museu Picasso i el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida; a més del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La condició d’Interès Nacional permet a aquests museus dotar-se d’un estatus i una categoria que obre portes en la seva projecció i en les seves iniciatives, a més d’esdevenir una excel·lent carta de presentació per als seus visitants”.
És un important estímul i un nou punt de partida per continuar treballant a favor dels nostres museus i del nostre patrimoni.
Vista aèria de la façana marítima dels museus del Cau Ferrat i Maricel (2015)
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18 de gener de 2019.
“Res no s’acaba i tot comença” (Suite). Fot. Frèia Berg, 2018
“Res no s’acaba i tot comença” diu un vers de J. V. Foix. Forma part d’una de les nadales més belles i conegudes del poeta, “A cal fuster hi ha novetat” -en algun Marge llarg l’havia comentada. Avui em serveixo del vers per començar l’any en dia feiner perquè, certament, res no ha acabat i tot comença de nou. Aquesta és una de les contradiccions del pas del calendari i una de les seves certeses. De fa dies semblava que el món s’acaba perquè les busques que marquen la fi de l’any corren de manera implacable empaitant els afers que cal tancar peremptòriament. Tot i que a partir del vespre del dia 31 tot entra en una calma continguda per tal d’acomiadar l’any que se’n va i donar la benvinguda al que comença.
Concert de Sant Esteve al Palau de la Música, 2018. Imatge de pantalla de la tv.
El meu calendari té lleugeres variants del tot consolidades. El dia de Nadal s’acaba a l’hora del Cant de la senyerai d’Els Segadorsal Concert de Sant Esteve que l’Orfeó Català celebra cada any al Palau de la Música. L’any nou comença quan acaba de sonar la Marxa de Radetzky al Concert de Cap d’Any de Viena. Un concert que ens ofereix la visió d’una Europa encarcarada i autocomplaent, sobretot en les imatges que enfoquen el públic o en les escenografies de la retransmissió, perquè els músics i el director fan la seva feina i la seva feina és posar de relleu la importància de la música, de la seva interpretació i del seu gaudi universal. Nosaltres, els catalans, de fa més d’un any també sabem d’aquesta imatge encarcarada i autocomplaent de la Unió Europea personificada en l’indigne president J. C. Juncker però això encara no invalida el que està per damunt de tots els personatges infumables i de totes les polítiques de l’oportunisme que hem vist, com són la música i la cultura. Aquesta va ser la meva reflexió de l’1 de gener. Hi ha una Europa que va més enllà de tot això, tant socialment com geogràficament i és la que per a mi compta.
Calendari anotat, doncs. I el dia de Cap d’Any al vespre vaig retornar al ritual de sempre: tancar agendes i dietaris i obrir els nous. El lema d’enguany és, sí, “Res no s’acaba i tot comença”.
Aniversaris
Són molts, tant els personals com els col·lectius. Els primers me’ls guardo per a mi. Del que ens afecta com a col·lectivitat, com a comunitat local, en destaco dos: el que tancarem amb el Centenari de Maricel, i el que iniciarem amb el de Terramar. Cent anys ben acomplert per a cadascun dels dos grans eixos del Noucentisme a Sitges.
Com en altres ocasions he apuntat – i, més recentment, en l’article del darrer número de La Xermada– Quan Maricel entra en el declivi, temporal, ocasionat per la crisi de Charles Deering enfront del futur de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic, Terramar s’ereigeix en tant que motor de canvi de mentalitats i actituds enfront d’una modernitat que, sense renunciar al pòsit artístic i al significat que les arts tenen a la Vila de Sitges, marca una aposta per la integració de l’urbanisme i el turisme des de la iniciativa privada que encamina l’urbanisme públic vers una concepció de l’espai que fins el moment havia actuat sobre el que ara és el casc antic guiat pels principis higienistes de personatges com el gran metge Gaietà Benaprès, entre d’altres.
Hi haurà el moment de parlar més extensament de què va significar Terramar i del projecte que inicialment es va plantejar l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. Ara per ara el que m’interessa és una reflexió en veu alta sobre la validesa dels aniversaris i de les commemoracions. Formar part de la Comissió nacional de Commemoracions des de 2012 ha estat una atalaia sensacional per constatar la importància de la memòria i de les polítiques culturals, així com la implicació dels diferents agents que proposen, impulsen, cooordinen i comissarien. La mateixa activitat commemorativa pren caires diferents segons dels àmbits (nacional, local), dels personatges o dels esdeveniments. Sense entrar en valoracions de detall, crec que ha estat un important impuls per a la memòria històrica i per al desenvolupament de programes culturals. La política de commemoracions s’ha anat desenvolupant gràcies a l’impuls de la Conselleria de la Presidència de la Generalitat i de les diverses persones que, bé des de la Comissió nacional, des de les institucions i entitats o comissariats han fet el que ha estat possible per acomplir fites i objectius.
Hi ha, a més, un altre aspecte que considero de cabdal importància sense el qual una política de commemoracions tindria poc sentit, que és la mirada vers el futur. Recuperar, actualitzar – la mirada des del segle XXI és cabdal -, difondre i projectar són els quatre pilars fonamentals que justifiquen les polítiques commemoratives. Vist de Sitges estant, què suposen? En el cas de Maricel, la posada en marxa del projecte de rehabilitació, restauració i museïtzació del Palau per tal que sigui plenament operatiu com a centre per activitats culturals – principalment, exposicions temporals dels museus, ara limitades a la planta baixa del Museu de Maricel – i institucionals. En el cas de Terramar, el panorama és encara més atractiu. A parer meu, entre altres aspectes, hi ha el d’aconseguir d’una vegada per totes que Terramar es respecti en tot el seu conjunt, format pel seu urbanisme, la seva arquitectura i les seves característiques bioambientals per tal de preservar el que va ser una experiència única i prou aconseguida en la seva primera època, de 1919 a 1926. Per aquests i altres motius 2019 ha de ser, a Sitges, l’any de Terramar.
Per a molts va ser una fita d’esperances. Per a molts encara ho és, encara que se’ls barri accés, portes i fronteres. Per a molts és un continent vell, convuls, covard, on les diverses velocitats del progrés deixen al nu totes les mancances i contradiccions que els sistemes polítics, l’entronització de la burocràcia com a valor absolut, el cinisme de la diplomàcia dels estats i la supremacia economicista han perpetrat. Europa és feble, tanca els ulls a la realitat més immediata, és un joc d’equilibris cada vegada més complicat. Perquè encara que la Unió Europea – una reducció de l’Europa real, però que és la que compta perquè gairebé n’ha arribat a ser un sinònim – parteixi d’uns principis fundacionals tan idealistes com ben intencionats en el seu moment, que va ser el de la segona postguerra mundial, la guerra freda i el mur de Berlin van marcar el contrapunt de la realitat. Com fa un quart de segle el va marcar amb tot el dramatisme causat pels estats que negaven el conflicte i s’hi giraven d’esquena – la França de Miterrand i l’Espanya de Felipe González – la Guerra dels Balcans.
Aquest 9 de maig, Dia d’Europa instaurat per la Unió Europea, no puc evitar fer el meu personal balanç i no és precisament galdós. No ho ha estat mai, perquè de sempre m’ha semblat que el pes estatista, l’opacitat de la burocràcia i els interessos econòmics ha estat excessius i a la contra de l’Europa dels pobles. En termes generals, la ciutadania europea, en tota la seva varietat i diversitat, no se sent excessivament entusiasta amb la institució. La prova més contundent ha estat el ‘brèxit’ de la Gran Bretanya i la més comuna, la desafecció progressiva de la població d’arreu. No cal dir que per als catalans la posició de les autoritats de la UE ha estat la mostra de la prepotència d’un club d’estats que ha jugat obertament a la contra dels drets democràtics. A hores d’ara la internacionalització del conflicte ha pres una volada inaturable i ha posat en evidència el paper d’estrassa, per dir-ho amb ‘finezza’, de personatges com el President de la Comissió Europea (“Si Catalunya s’independitza altres farien el mateix i no vull una UE de noranta-vuit estats”, predicava fa uns mesos…).
No és aquesta Europa la que jo vull. La meva Europa comença un vespre dels primers anys noranta quan escolto una conversa entre dos homes que ja han passat la seixantena, un britànic i un alemany – els seus germans grans havien compartit camps de batalla, un a cada bàndol – parlant de la caiguda del mur de Berlin i del futur dels llavors denominats països de l’Est.
Continua un migdia de juny de 1991 a Padova quan en una trobada de bibliotecaris ens anuncien que els col·legues d’Eslovènia no poden tornar a casa perquè s’han tancat les fronteres i s’inicia la guerra dels Balcans. I el 2005, quan veig la carena que envolta la ciutat de Duvrovnik i imagino els canons de l’exèrcit federal bombardejant la població indefensa des d’allà dalt.
O quan passant per Mostar entenc que és el turisme de guerra.
O quan escolto els ciutadans de les repúbliques bàltiques recordant aquell estiu de 1991 quan van aconseguir alliberar-se de la Unió Soviètica. O quan veig com arriben els immigrants exhausts a les platges de la riba nord de la Mediterrània. O quan les illes gregues han deixat de ser un paradís i s’han tornat un infern per als que esperen la possibilitat d’obtenir un passatge per continuar cercant un nord més benigne.
O quan la despesa de les institucions europees no justifica ni la seva eficiència ni la seva eficàcia. O quan hi ha molta gent que porta bufandes grogues no només per protegir-se del fred. O quan un ciutadà suís em demana un llaç groc perquè també allà hi ha persones que el llueixen. Aquesta Europa que està tan lluny dels buròcrates i dels polítics incrustats en les institucions.
La meva Europa, que no té altres límits que els que senyala la geografia del vell continent. És una Europa que voldria regida per una classe política compromesa amb la població i amb els drets humans, amb la democràcia i amb els drets dels pobles i les nacions. En ple segle XXI em sembla que no és demanar gaire; aquesta és la meva reivindicació de cada 9 de maig.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 11.V.2018
El quadre que figura com a imatge de capçalera és
Le pont de l'Europe (1876) de Gustave Caillebotte
(Musée du Petit Palais, Genève)
Les fotografies de Mostar i Duvrovnik són de Frèia Berg.
QUADERN DE TERRAMAR 