Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

Ramon Casas, un gran clàssic de la pintura moderna

Publicat el per
Respon

 

6152305424_4fdc890c47_b

 

Igual que succeeix amb tots els clàssics, i Ramon Casas és un dels grans clàssics de la pintura moderna, cada vegada que són objecte de centenaris i commemoracions són notícia d’actualitat, es posen al dia i acaren un altre segment d’eternitat amb noves lectures i diferents formes de contemplació i gaudi. És el que es proposa des de la Comissió nacional de Commemoracions, que des de 2012 determina les commemoracions que s’esdevindran oficialment a nivell nacional i que ha declarat el 2016 com Any Ramon Casas.

 Als cent cinquanta anys del seu naixement un quatre de gener, Casas ha esdevingut una autèntica icona de la pintura catalana i una de els figures més emblemàtiques del Modernisme. El seu traç inconfusible, l’ofici adquirit des dels anys de joventut que mai no l’abandonà i una determinada recerca de la modernitat el situen com a un dels grans mestres de la pintura del seu temps.

En la personalitat de Ramon Casas conflueixen el jove que decideix fer el viatge d’aprenentatge a París, on estudia amb Carolus-Duran, un dels mestres més remarcats de l’època; el que fa viatges d’artista a Granada i a Madrid; l’artista que juntament amb Santiago Rusiñol surt a la recerca de paisatges i emocions per diversos indrets de Catalunya (Poblet, la Catalunya Vella, la Cerdanya…); el bohemi de Montmartre que pinta la millor visió del Moulin de la Galette i l’ambient entre marginal, artístic i popular; el pintor que retrata les multituds de la Catalunya del seu temps en diverses i diferents circumstàncies; l’enamorat de Júlia Peraire, la Sargantain, que immortalitza en un retrat d’alt voltatge sensual; el retratista de les burgeses barcelonines i nordamericanes; l’autor de la més completa iconografia dels personatges públics de la primera dècada del segle vint; el pintor de les soledats de paisatges, jardins i claustres…

Casas, discretament polièdric, amant de la bona vida i del progrés material – viatges confortables, automòbil, la ironia amb què descriu Els adelantos del segle XX… – és l’artista que eleva el cartellisme a la categoria d’obra d’art, es tracti de l’anunci de l’ Enciclopèdia Espasa, de l’ Anís de  Mono, d’un sanatori per a sifilítics o dels Cigarrillos de París. Quan fa de mecenes – amb les revistes Quatre Gats, Pel & Ploma (per a la qual produeix alguns dels seus millors retrats al carbó) o Forma – obra amb generositat i eficàcia. Quan lliga amistats és – llevat d’alguna excepció forçada per les circumstàncies – de per vida i amb tot el sentiment.

 La seva vinculació amb Sitges està marcada per dues grans amistats amb les que comparteix la passió per l’art: Santiago Rusiñol i Charles Deering. Corresponen a dues visions i a dues etapes ben diferenciades de la seva vida.

 Al llarg d’aquest 2016 les mirades sobre Ramon Casas seran múltiples i  diverses, sumant en favor d’un artista que mereix una renovada posada en valor per al temps present i per al guany del futur.

           

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.I.2016) 

 

MEMÒRIA DE WALTER BENJAMIN MIRANT UNA MAR FOSCA

Publicat el per
Respon
Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

“Era, prou bé que jo ho sabia, l’últim viatge

sobre onades de llum ens perseguia el vent…”

Walter Benjamin, Sonet 49

 

Portbou és un paisatge d’ombres. Portbou és el jardí de la infantesa, paradís perdut pels anys i recuperat per la memòria d’Àngeles i Rafael Santos Torroella, la fotografia en blanc i negre que acompanya el poema d’en Rafael dedicat a la seva germana.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Portbou és una carretera de contínua zigazaga que travessa el poble de turó en turó, de revolt en revolt. Portbou és el confí marcat per una estació omnipresent i buida en blanc i negre. Portbou és un paisatge d’ombres perquè és un lloc de memòria definitivament consagrat per la ruta dels exilis, per la història de tantes vides trencades dels que fugien deixant enrere “mitja vida condormida”, que escriví Joan Oliver. Per a molts va ser exili; per a Walter Benjamin, la mort; per a tots els que hi han construït mitologies personals i col·lectives, un lloc on la memòria és viva i punyent. Walter Benjamin, jueu, filòsof, escriptor i fugitiu encarna la imatge de l’intel·lectual europeu del segle vint en el seu estat més simbòlic i més intens. La maleta que portava quan va arribar a Portbou aquella tarda de setembre i que va desaparèixer amb el seu contingut s’ha convertit en metàfora de múltiples significats.

Pocs indrets hi deu haver amb un poder d’evocació i de commoció tan intens – (què puc esperar si no commoure’t? escrivia Wordsworth parlant del sentit de la poesia) – com Portbou, darrer passatge de Walter Benjamin. Jueu, escriptor, filòsof, una ment brillant oberta i transmissora de modernitat amb una vida on les dificultats de tota mena li guanyaven la partida, de ciutat en ciutat i d’exili en exili. Fugia de la barbàrie, de la persecució i del totalitarisme nazi i va intentar continuar fugint fins el darrer moment. Un home malalt del cor, quaranta-vuit anys, travessa la línia fronterera muntanyes amunt des de la França invadida a l’Espanya ferida de guerra per tal d’aconseguir algun vaixell rumb a una Amèrica llunyana on refer el tros vida que li restava. No hi va ser a temps. Quan va arribar a Portbou, a l’estació, a la comissaria, no el deixaren passar; havia de fer nit per ser retornar l’endemà cap a França on, segurament, l’esperava el pitjor. Benjamin va posar fi a la seva vida la nit del 25 de setembre fa justament setanta-cinc anys. Llevat dels amics fidels que en van conservar els escrits i la memòria la seva recepció va ser relativament tardana; la troballa de l’obra manuscrita que havia confiat al seu amic Georges Bataille pocs dies abans d’abandonar París va ser localitzada el 1981 a la Bibliothèque Nationale va impulsar una nova i més gran percepció de la seva contribució a la modernitat amb la seva publicació, Passagenwerke, el recull de materials que des de 1927 amb què elaborava del que havia de ser la seva inconclusa obra pòstum.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Quan el 1940 la filòsofa Hanna Arendt, cosina de Benjamin, va viatjar a Portbou per visitar la seva tomba es va trobar que no n’hi havia cap senyal; va anar a raure a la fossa comuna. Igual com Mozart al cementiri vell de Viena, una tomba buida i un àngel que plora. El memorial Walter Benjamin construït vora el cementiri de Portbou per l’artista israelià Dani Karavan és un equivalent: la buidor del passatge que dóna a mar, el descens cap a l’interior de si mateix, la reflexió i la contemplació dels paisatges-passatges de l’escriptor filòsof. Mai un monument que no ho és, un espai de memòria, m’ha impressionat tant. Lisa Fittko, la guia que va conduir Benjamin fins a Portbou muntanyes amunt quan es van trobar a les envistes del poble recorda a les seves memòries que mai no havia vist una mar d’un color blau tan fosc.

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Benjamin també era poeta. Entre 1915 i 1925 va escriure una cinquantena llarga de sonets dedicats a la memòria de Freidrich C. Heinle, un poeta amic de joventut i la seva companya que s’havien suïcidat als primers temps de la Gran Guerra, desesperats pel que succeïa i el que havia de venir. El sonet 49 s’inicia en la certesa del darrer viatge, evocant els efectes del vent i la llum sobre la mar. El memorial de Karavan arrela en aquesta imatge. Qui sap si Walter Benjamin també va trobar que la mar de Portbou era d’un profund blau fosc.

SANT JERONI, EL LLEÓ I ELS TRADUCTORS

Publicat el per
1

323110_58b245b4e8

Quan vaig a veure museus on hi ha col·leccions d’art antic, sempre acabo buscant-hi un sant Jeroni. És una iconografia que m’agrada perquè sant Jeroni sempre va acompanyat per un lleó que ensenya la poteta i li fa companyia. I és que un dels mèrits del sant eremita i gran traductor va ser guarir la pobra fera que havia trobat a la vora del riu Jordà amb una gran espina clavada a la pota. De resultes de la curació la bestiola, agraïda, es va quedar al seu costat i mai més no l’abandonà i va esdevenir un espectador privilegiat de la gran feinada de sant Jeroni traduïnt la Bíblia al llatí. Per això quan els artistes de tots els temps l’han representat com a eremita no s’han oblidat de lleó i, sovint, es veu el sant agafant-li la poteta mentre que l’animaló mig somriu entre encara adolorit i content, agraït i amb cara de bona persona.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert. El lleó, al seu costat mig amagat…

Aquest trenta de setembre, Dia Internacional de la Traducció, rebo una carta electrònica de la Maria Bohigas amb un lleó preciós donant la poteta a sant Jeroni, una reflexió sobre la riquesa de les variants de la traducció i la notícia de l’aparició tal dia com avui de la darrera novel·la de Lluís Maria Todó, traductor d’ofici i escriptor, en la que “La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició” en constitueixen el nucli i rerefons.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Al llarg d’aquest trenta de setembre hi ha hagut diverses activitats i accions per recordar a la societat que la traducció és un pont que uneix llengües, civilitzacions, països i cultures. Els traductors tenen fama de ser els professionals més mal pagats del negoci editorial – negoci per a uns i supervivència per a altres – però en canvi són una part indispensable de l’engranatge. Els entrebancs de la seva feina són un lloc comú tan habitual que una de les celebracions d’avui ha estat la d’una sessió a manera de teràpia de grup convocada amb el lema “Jo sóc traductor i no me’n planyo però…”, en la qual han explicat les experiències més destacades, per bé i per mal, de la seva carrera. Els que ens agrada llegir de tot i de tot arreu no els agrairem mai prou l’esforç i les ganes que hi posen.

Traduir és un exercici de repte i creativitat perquè es tracta de fer parlar en la respectiva llengua algú que s’expressa en un altre llenguatge. És acordar dues visions del món perquè cada idioma té el seu propi univers de referents. Per això de vegades és difícil trobar l’encaix de maneres de dir – allò de ‘llogar-hi cadires’ o ‘escampar la boira’, fer-se’n creus’ o ‘tocar vores’… En prosa no és fàcil i en poesia tampoc. La poeta i traductora Montserrat Abelló, que ens va atorgar el gran privilegi de oferir-nos l’obra de les millors poetes anglosaxones del segle vint en català, aconsellava de ser el més fidels possibles a la dicció de cadascú. El secret és que ella coneixia tan profundament la llengua pròpia que trobava el recurs exacte per a tota mena d’expressions. Els que hem traduït poesia alguna vegada sabem que, a més de conèixer la llengua original dels textos, hem de conèixer ben a fons la llengua a la que traduïm.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Seguint el consell de Montserrat Abelló fa un temps vaig decidir-me a elaborar la versió catalana dels versos del poeta italià Umberto Saba (1883-1957). Jueu, ciutadà de Trieste, llibreter, va parlar com pocs de la condició humana des d’una Mediterrània atemporal entre mitologies, exilis i records. Un dels seus poemes, “Lavoro / Feina”, podria ben bé ser la metàfora de la feina del traductor: celebrem-la en la seva lectura.

FEINA

Un temps

la meva vida era fàcil. La terra

em donava flors i fruita en abundància.

Ara llauro una terra seca i dura.

La pala topa amb pedres, amb males herbes. Haig de cavar

fondo, com qui cerca un tresor.

 

 

EL PUNT DE PARTIDA DEL FOTÒGRAF TONY KEELER

Publicat el per
1

Unknown-2

Tal com érem. O del retrat com a gènere. O, tot plegat, que és el punt de partida que ens proposa l’exposició del fotògraf Tony Keeler a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura. Durant un mes i mig hi ha desfilat tota mena de públic mirant, i admirant, el conjunt de retrats que configura una dècada de rostres sitgetans que han quedat fixats en el temps i en l’espai. El temps, dels seixanta als setanta, marca tota una època d’un dels grans canvis socials i demogràfics de Sitges, un final d’etapa que el tardofranquisme i l’adveniment de la democràcia van segellar. L’espai, Sitges, la Vila. L’escriptor Xavier Gimeno i Elena Martínez-Marí, comissaris de la mostra, juntament amb la col·laboració de la família de l’artista, han aconseguit fixar un gran retaule lineal de la societat sitgetana.

Des de el Desenredant xarxes – llavors, n’hi havia, a La Fragata – fins els retrats dels clarobscurs d’un poble en blanc i negre amb desenes de rostres de tota mena, edats i condicions mostra que la fotografia de Keeler va ser més que un exercici iniciàtic. Segons Xavier Gimeno, és aquí on l’artista “va trobar la llum que ha marcat la seva trajectòria”. Amb Sitges com a punt de partida va realitzar un intens transcurs d’incursions en altres escenaris, propers i remots. Del Cadaqués de Salvador Dalí a l’Eivisa paradisíaca dels seixantes, a l’Andalusia antropològica, a les estrangeries llunyanes d’Asia, Àfrica del Sur, Sahara, Cuba. I sempre, o gairebé, amb la càmara analògica i amb el retrat com a llenguatge i tècnica per a explicar la seva visió del món.


 Unknown-3

El microcosmos sitgetà està configurat per un aiguabarreig de rostres que inciten, entre altres sentiments i sensacions, a la memòria, la tafaneria, l’elegia, el record o la malenconia quan veus un seguit de fesomies que han configurat la teva quotidianeitat d’infantesa o d’adolescència. Rostres de persones que, simplement, hi eren, poblaven els teus escenaris i els teus carrers com si hi haguessin estat tota la vida i s’hi haguessin de quedar per a l’eternitat. La vida, tossuda, mostra que no és així. I llavors te n’adones que no saps ja quants anys fa que no has vist en Salvador Martínez a la porta de la seva carboneria, que aquell nen a qui feies de cangur i que es deia Amadeo Conde és un home que viu fora de Sitges i que el seu pare te’n va donant notícies, que fa molt de temps que no has vist aquella noia tan guapa i extremada que vivia molt a la vora del teu barri, que la mirada mig ingènua mig descarada d’aquella nena mig estrangera perviu en la dona que molt de tard en tard veus i que sempre et continua sorprenent.

Unknown-5

Keeler va emprendre la seva particular via iniciàtica des d’un posicionament obert i lliure, interclassista i profundament interessat per la naturalesa humana. La tria del retrat com a gènere ho posa de manifest i el reguitzell de cognoms ho palesa. Hi figuren gent de la ‘colònia’ – els antics estiuejants residents al Vinyet i a Terramar , com els Artiach, Balasch, Leprevost, Pérez-Ullibarri, Capo, Baret, Navés … juntament amb gent de la Vila: Matas, Sala Llopart, Grabulosa, Aleacar, Marcet, Puighibet, Dalmau… i no em puc estar de citar els retrats del nen Xavier Gimeno, dels nuvis Maria Teresa Marcet i Joan Sella, de les germanes Nieves i Núria Amigó, del pintor Miguel Conde, Fermí Grabulosa, Josep Cenzano Artigues, Marisa Marsal… i la mirada de tendresa vers la seva muller Linda i els fills.

Unknown-6

L’artista no deixa espai per a l’anècdota i nosaltres tenim al davant el desafiament de la contemplació de l’univers que hi ha darrere cada rostre. Sé de persones que hi han repetit visites i ho entenc, perquè com totes les coses bones, el que t’agrada et deixa gust de poc i sempre hi vols tornar. Un cop d’ull al llibre de firmes de la mostra em retorna a la realitat de cinquanta anys més tard. Un lapse de temps profund com una bretxa.

Tony Keeler, artista, fotògraf, conciutadà, mereix perpetuar el seu record entre nosaltres. Ha complert amb escreix amb tots els mèrits i ens ha deixat un retaule insubstituïble de tal com érem. Per això, i pel magnífic conjunt de la seva obra, em sumo a la petició que va fer Xavier Gimeno de dedicar-li el seu espai a la Plaça dels Artistes. És una manera modesta, però visible i en bona companyia, de dir-li que per sempre més estarà al nostre costat i, nosaltres, amb ell.

FONAMENTS I UTOPIES. LES BASES DE GRAMENET

Publicat el per
Respon

11058615_1054153727935921_5193220739477615142_n

És Onze de Setembre i enguany la Diada es converteix en una data important i decisiva. Al llarg dels darrers anys ha esdevingut més i més reivindicativa, fins el punt de situar-nos on som ara: a l’inici de la Via Lliure a la República Catalana. És cert que no tothom hi està d’acord i que els “predicadors de la submissió”, com els ha denominat en un recent article la professora i assagista Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, s’estimarien més una diada de celebració folklòrica, una Catalunya instal·lada en la ficció de la dita Espanya plural. I no: la celebració de l’Onze de Setembre és la reivindicació d’un país on volem viure en llibertat, progrés i justícia social en el context d’una Europa plural i democràtica. Una utopia que té fonaments.

Les Bases de Gramenet, recentment presentades i que ja compten amb milers de signatures, constitueixen un altre fonament imprescindible, perquè tracten de la importància de l’educació i la cultura. Elaborades des de l’Assemblea Nacional de Catalunya, i amb el nom de Gramenet en homenatge a les dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet que van estrenar el Programa d’Immersió Lingüística el 1983, sintetitzen els deu punts de partida per a l’educació i la cultura de la República Catalana. Les transcric textualment com a una de les contribucions a aquest Onze de Setembre en favor de la llibertat i del progrés social. 

BASES DE GRAMENET

BASES PER A L’EDUCACIÓ I LA CULTURA DE LA REPÚBLICA CATALANA

 L’ANC vol expressar la convicció que amb un Estat independent l’educació i la cultura podran contribuir decididament al ple desenvolupament dels ciutadans i que, d’aquesta manera, enriquirem l’aportació catalana al món.

La cultura catalana ha resistit durant anys els diversos embats de minorització, ha perviscut als intents d’anorrear-la i ha avançat permeable i en constant evolució fins avui. Igualment, l’escola catalana ha lluitat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògiques i ha tingut un paper clau a l’hora d’educar i bastir una societat cohesionada, democràtica i lliure. 

Amb el convenciment, doncs, que la cultura i l’educació són pilars fonamentals per al ple desenvolupament humà i per a tota societat avançada, els deu punts següents volen contribuir a assentar les bases educatives i culturals de la nova república catalana.

1. L’educació i la cultura són drets bàsics dels ciutadans i han de quedar establerts en la Constitució catalana.

2. L’educació i la cultura són fonamentals en tot estat democràtic, indispensables per a la igualtat i la llibertat dels individus i de la societat.

3. L’educació i la cultura són béns comuns que cal preservar. El seu desenvolupament es basa en la responsabilitat compartida de les institucions, les organitzacions de la societat civil i la ciutadania.

4. La cultura catalana ha d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori, perquè la identitat és un procés en construcció.

5. El català és la llengua pròpia de Catalunya i com a tal ha de gaudir de l’estatus i el rol que li correspon com a llengua d’estat. En conseqüència, ha de ser la llengua vehicular de tot el sistema educatiu, inclòs l’universitari. Totes les llengües, independentment dels parlants que tinguin, són patrimoni cultural de la humanitat, cal preservar-les i tenir-hi una actitud respectuosa.  

6. Catalunya ha de col·laborar amb institucions i agents culturals de tots els territoris de parla catalana per la vitalitat i la projecció de la llengua compartida i la cultura que s’hi expressa.

7. Les institucions i els agents culturals de Catalunya han de participar activament en els organismes i les xarxes culturals internacionals, i han de contribuir especialment en la protecció i la promoció de la diversitat cultural i lingüística del món.

8. El sistema educatiu català ha de cercar la plena competència dels seus alumnes en tots els àmbits curriculars de coneixement i ha de tenir per objectiu situar Catalunya al nivell dels països capdavanters de l’OCDE.

9. L’educació i la cultura han de ser eines per fer front a situacions de discriminació i per això cal que garanteixin, a tota la ciutadania, la plena equitat en l’accés, potenciant la capacitat d’autoformació i educació no formal, essencials pel desenvolupament al llarg de la vida.

10. Només una aposta decidida per l’educació i la cultura que estableixi complicitats i sinergies estratègiques i estructurades entre ambdós àmbits, contribuirà al ple desenvolupament individual i comú dels ciutadans.