Sempre va tenir l’aparença d’home impassible, pipa a la mà o a la boca, mirada tranquil·la i un parlar pausat, que no vol dir pas monocord. Ara el veig a les fotografies, alguna de més de vint anys, i m’adono que en Quim Veà sempre donava la impressió de ser l’home tranquil de les pel·lícules. Una persona amb mirada pròpia que anava molt més enllà de les aparences, ulls endins i esguard enfora. La seva afició a la fotografia, que va practicar des dels anys vuitanta, té alguna cosa a veure amb aquesta mirada pròpia revestida de creativitat.
En Quim Veà ha estat un important home de ciència, primatòleg, que ha desenvolupat una fructífera carrera de recerca i docència entre les universitats de Barcelona i de Veracruz. Arribà a Mèxic després d’haver realitzat diverses campanyes a la selva africana i el 2001 inicià les recerques a la selva de Los Tuxtlas a Veracruz. Sobre les seves aportacions se n’ha parlat aquests dies en diversos àmbits i la seva personalitat acadèmica i científica ha quedat fixada en ressenyes i publicacions. La feina d’un científic no s’esborra sinó que continua creant coneixement, i la d’en Quim, continuador de la tasca del Dr. Jordi Sabater Pi, el primatòleg que ens va portar en Floquet de Neu al zoològic de Barcelona, donarà nous fruits a partir dels seus deixebles, de les tesis que ha dirigit, de les orientacions i coneixements que ha transmès als seus alumnes. En Quim no ens va portar cap Floquet de Neu però la seva conversa sobre els primats i altres éssers objecte del seu treball era tot un món atractiu i ple de sorpreses per tal com ho sabia explicar a entesos i a profans. I ell, sempre tan senzillament, com si ens parlés dels veïns de la cantonada.
S’havia llicenciat en Psicologia a la UB i s’hi va doctorar, orientant des de ben aviat la seva recerca vers la conducta humana i animal. Però deixant de banda el medi professional, en Quim es dedicava a altres vessants. La fotografia n’era un, per al qual va adoptar el nom de Ricard Baró. En Ricard Baró va realitzar diverses exposicions, algunes d’elles a Miramar, convençut de la capacitat humana de retratar fins i tot la bellesa del desastre. I, abans de fer més vida a Mèxic que a Catalunya, a Sitges havia pres part en diverses activitats, solidàries com la de bomber voluntari, o culturals, des del Grup d’Estudis Sitgetans, del que va ser vocal de la Junta els anys noranta. Una de les conferències que hi va impartir va ser una mirada divulgativa entre psicològica i sociològica dels hàbits quotidians d’alguna de les franges d’edat dels habitants de Sitges. Tenia una mirada aguda (sempre la mirada…) precisa i afilada amb la que tant llegia comportaments com els logos dels partits polítics dels anys de la transició i dels primers anys de la democràcia.
La retrospectiva que passo d’en Quim Veà està construïda per impulsos. El del sentiment per la mort d’un amic. El del record d’una nit de Sant Joan bastint una foguera, atiant-la a la manera d’un faroner que vigila que el ròssec d’espurnes no es confonguin amb els estels. El d’una Rua de la Disbauxa en que tots dos vam decidir sortir disfressats del més pur estil de fardo sitgetà només per ganes de fer la rua. El d’una foto del grup dels amics que els anys vuitanta compartíem i celebràvem revetlles, calçotades i no pocs aniversaris. O l’estona que, assegut davant de qualsevol piano, teclejava, entre altres coses, la cançó de la pel·lícula de El cop / El golpe, en traducció de l’època – parlant dels estafadors deliciosos que eren Robert Redford i Paul Newman. Preval, però, el record a través de la imatge de l’home de la pipa i de la camisa blanca, tranquil i reflexiu, un aventurer de fons i de consciència. Tot es congria al davant de les imatges que se superposen, de primer una mica amuntegades, quan reps la notícia que no esperaves i que et retorna una part de la teva vida de la que la mort no pot esborrar la força del record i de l’estimació.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26 de febrer 2016
Així va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.
Confesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.
Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a 
QUADERN DE TERRAMAR 