ELS TRONS DE SANTA BÀRBARA

L’ermita de Santa Bàrbara, rehabilitada

Un dels espectacles més penosos és veure com els edificis abandonats van morint de la descurança dels seus propietaris, exposats al pas del temps i a tota mena de vandalisme. Més trist és, encara, quan  tenen a veure amb la història de la Vila i que per circumstàncies de diversa índole acabin essent ruïnes vivents i testimoni de la poca o nul·la sensibilitat pública i cívica. Sembla, a més, que pel fet de ser propietat privada tot s’hi valgui, tot i que per a determinades propietats públiques també tot s’hi ha valgut. Com a exemple de la primera circumstància, la pràctica portada a terme per part d’alguns propietaris o promotors que volent enderrocar un edifici el deixaven obert als quatre vents perquè es fes malbé i poder tirar-lo a terra; el pagament de la multa era compensat amb escreix pels guanys de la nova edificació. O, com un exemple de la segona, la casa de l’hortolà de Can Falç que datava del segle XVIII  va caure de vella i descurada davant de la més gran indiferència de l’administració pública. Ha costat molt, i costa encara sensibilitzar els qui tenen responsabilitats urbanístiques sobre la preservació i conservació dels edificis patrimonials; la sempiterna falta de sintonia entre urbanisme i patrimoni perdura. A Sitges hem perdut  bastants llençols en aquesta bugada però no els hem perdut tots. 

L’ermita i la masia de Santa Bàrbara durant moltes dècades han restat ocultes als ulls d’unes quantes generacions. L’any 1980 el músic Charles Miles, que per aquells anys s’havia revelat com un bon investigador local, va publicar al número 18 del  Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetansun interessant article, “Apunts arquitectònics sobre la finca de Santa Bàrbara”. La reacció de la propietat va ser fulminant: es va adreçar al president del GES exigint que no se’n parlés, de Santa Bàrbara, no fos cas que fos declarada bé patrimonial i que això fos l’impediment per a una possible venda del terreny. L’ermita i la masia van continuar la davallada de la degradació iniciada dècades abans, el terreny es va vendre, i el Pla general d’ordenació urbanade 1989 i el Pla generalaprovat el 2006 – un pla que té dotze anys, no és pas d’abans d’ahir – el va consolidar com a edificable. 

Estat actual de la masia de Santa Bàrbara, encara per rehabilitar

En aquest cas, afortunadament, l’evolució del procés d’urbanització ha estat diferent dels  altres. L’acord liderat pel batlle Miquel Forns amb la Junta de compensació de la urbanització ha aconseguit el que per a altres mentalitats ni es plantejava: la cessió de can Milà per a usos municipals (la idea és ubicar-hi la seu d’informació turística de Sitges), la restauració de l’ermita de Santa Bàrbara, i la futura restauració de la masia, que esdevindrà centre cívic i, alhora, local per als assaigs de la Colla Jove, a més d’altres acords. L’Ajuntament no ha jugat, com en passades legislatures, com un especulador més, sinó que ha actuat com caldria exigir sempre als responsables dels béns públics. El canvi de mentalitat és, a parer meu, prou important perquè fa entrar en escena les possibilitats que la legislació atorga als municipis amb ocasió dels plans d’urbanització i la corresponent cessió de terreny per a usos públics a favor de necessitats diverses, entre les quals, cal tenir-ho ben present, hi ha les de la conservació del patrimoni, siguin edificis o paisatge; en el cas del nucli central de Santa Bàrbara són totes dues coses. 


El primer aplec de Santa Bàrbara després de moltes dècades va tenir lloc el primer diumenge de desembre. La Jove de Sitges també s’hi va sumar. 



Després de més de vuitanta anys de desús, degradació i deixadesa l’ermita de Santa Bàrbara ha estat reconstruïda i celebrada. És una ermita senzilla, com moltes d’aquest país; d’origen medieval i reformada diverses vegades. La fesomia actual és la que presentava des de mitjans del segle XIX, una mostra d’arquitectura religiosa popular que sovinteja a la ribera nord de la Mediterrània. Més enllà del testimoni religiós i arquitectònic, Santa Bàrbara, ermita i paisatge, poden i han de jugar un rol important en la cohesió social i cultural d’aquest nou barri sitgetà. L’aplec que amb motiu de la festivitat de la santa – el quatre de desembre – es va celebrar el passat diumenge, amb una notable diversitat de protagonistes– trasllat de la santa, ofici, recital de poesia, castellers, passeig… dóna una idea del que anys a venir pot arribar a ser una festa del barri, com ho són les d’altres barris sitgetans, i festa és també integració i cohesió social. El temps ho dirà. Jo n’he volgut deixar constància perquè l’aposta per una visió més humanista i cultural que ha estat em sembla una magnífica notícia per als sitgetans d’avui i, sobretot, per als de demà que per una vegada hagi prevalgut la conservació del patrimoni. El futur està a mans dels diversos agents – habitants, propietaris, promotors, societat civil, administració municipal… – que ja en són responsables. Però, de primer, calia celebrar-ho perquè a més de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, ara ja en tenim un altre motiu. 


Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2018

DOS DELS MEUS MESTRES

En el món de la cultura estem passant per diverses crisis. Són crisis sabudes, viscudes, comentades però rarament salten del propi medi a l’opinió pública. El cas Lluís Pascual ha estat paradigmàtic perquè arran d’una queixa a les xarxes socials s’ha posat de manifest una problemàtica diversificada entre nomenaments discutibles, procediments opacs, (in)compatibilitats ètiques i econòmiques i una rastellera de fets que genèricament constitueixen el que avui dia es qualifica emfàticament de ‘males pràctiques’. Tot això dit amb les precaucions amb què cal prendre les presències, les identitats creades, les passions desfermades i les impunitats que voregen la indigència moral en aquestes grans fires de les vanitats i de les maledicències en què de vegades les xarxes social s’han convertit. Però no tot és negatiu perquè les xarxes socials, com la tecnologia o les tècniques de gestió, són instruments utilitzables i els usos que se’n fa són responsabilitat de cadascú. 

Fa dies que penso fins a quin punt hem arribat que el gerencialisme – la prevalença dels principis mercantilistes i economicistes, o tècniques de gestió aplicada que se’n deriven, per sobre dels valors de la política o del coneixement – afecta la professionalització de la cultura en els seus diversos vessants. Pesa molt  la càrrega tecnocràtica i corporativista que comporta. Es menysté el coneixement i es sobrevaloren els tecnicismes (de programació, planificació, comptabilitat, control pressupostari, amidament de l’eficiència…) com a finalitats en sí mateixes i no com a mitjans. El gerencialisme ha penetrat el moll de l’ós de la formació i l’educació generant un determinat perfil que sobrevalora l’utilitarisme i la tecnocràcia en detriment de tot altre valor, com pot ser el de la professionalitat basada en el coneixement i l’experiència. La intencionalitat que els anys noranta podia aportar un gerencialisme cultural enfocat a l’organització de la cultura amb criteris de racionalitat administrativa i política ha derivat, al cap de dues dècades, en un corrent tan periclitat com la burocràcia administrativa. Sovint es valora més el bon gestor que el bon professional en la seva especialitat. 

M’aturo aquí per girar cap a la qüestió de fons que ha motivat aquesta reflexió perquè en moments de dubte sempre recorro als meus mestres. Els meus mestres són persones que m’han acompanyat amb el seu exemple i les seves aportacions, creacions, lliçons i coneixements al llarg de la meva vida professional. Alguns, molt pocs, els he tractat. Altres els he trobat als llibres, en les seves paraules i en el seu exemple. La meva trajectòria com a bibliotecària la guiada des de sempre Jordi Rubió i Balaguer, gran personatge de la cultura catalana, erudit i organitzador del sistema bibliotecari de Catalunya des de 1915 en què li va encomanar el President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Rubió va fonamentar conceptes i partir d’aquí va crear estructures. Sense coneixement dels llibres i del que signifiquen i aporten no hauria arribat a bastir una estructura tan sòlida i arrelada com la que avui dia encara podem disfrutar, malgrat que els bibliotecaris hagin esdevingut en la seva majoria gestors tecnòcrates, però aquest ja és un altre tema. Construir sales de lliure accés als llibres, sistemes de préstec, atorgar valor patrimonial a les col·leccions locals i fundar una biblioteca nacional només ho podia fer un gran professional que, a més, fos un gran gestor. La meva trajectòria dels darrers set anys com a directora dels Museus de Sitges ha estat marcada per la influència -ho confesso obertament, sí – i la meva admiració per l’exemple de Joaquim Folch i Torres, primer director del Cau Ferrat i creador del que havia de ser el sistema de museus de Sitges, a l’entorn de la gran estructura museística de Catalunya que, al mateix temps, configurava amb la fundació del Museu d’Art de Catalunya – l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC. Sense un coneixement profund de la història de l’art, per més bon gestor que hagués estat, no hauria encertat a organitzar el que avui dia li devem. 

Curiosament cap dels dos va poder disfrutar de la feina que havien desenvolupat fins que els va ser humanament possible, el gener de 1939. L’esclat de la guerra civil els va comportar no poques incomoditats i dificultats entre la guerra, la revolució i el salvament del patrimoni, així com de les pròpies vides. El franquisme els va depurar, els va humiliar fins a l’extrem i els va impedir continuar la seva dedicació professional. Però, com Pompeu Fabra, mai no van abandonar la tasca ni l’esperança. Són dos dels  meus mestres i sovint, quan la burocràcia i el gerencialisme aclaparador, absurd i improductiu m’exasperen – hi ha dies de tot…-  penso els meus dos mestres, en el valor del coneixement i de l’experticitat que van exercir enfront dels buròcrates del seu temps i que és el que finalment resta. Tant en l’exemple de les persones com en la credibilitat, la legitimitat i la confiança de les institucions de bona governança. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de novembre de 2018

POMPEU FABRA I ELS POETES

Dissabte passat van tenir lloc dos actes que van compartir els honors del reconeixement públic. Al migdia la Festa de la Poesia inaugurava la seva placa a la Plaça dels Artistes, consolidant uns valors que van més enllà d’un festival més del calendari sitgetà que ja compta amb dotze edicions, cent anys més tard de la Festa de la Poesia de 1918 . Al vespre, al Casino Prado es van cloure les activitats de l’Any Pompeu Fabra a Sitges amb música i poesia; cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra i cent de la Gramàtica catalana.

La poesia pot tenir tantes definicions com poetes hi ha, i si no feu la prova. Cíclicament hi ha enquestes i qüestionaris on es demana als poetes què és la poesia per a ells, com la senten, com l’escriuen, com la practiquen, com esdevé el centre de la seva vida. La capacitat dels éssers és infinita a l’hora d’imaginar i de definir i encara més ho és en gent de lletra. El contrapunt en són els diccionaris. Cada llengua té el seu. Establert a manera de cànon i de guia un diccionari és el resum del pensament d’una determinada manera de veure i expressar el món i l’univers, com és una llengua. El diccionari ens dóna la solució expressiva i l’explicació lèxica i conceptual del significat de les paraules, que són els noms que posem a les coses i la manera de dir-les.

La definició original que Fabra va establir per a la paraula Diccionari és:

“Recull dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, art, etc., amb llur significació, disposats per ordre alfabètic”.

A Pompeu Fabra se’l coneix amb el qualificatiu de “seny ordenador de la llengua catalana” i bé que en va ser. Enginyer de formació va portar a terme la modernització i la dignificació de la llengua catalana, atorgant-li les bases de la seva unitat i atorgant-li les eines per al seu desenvolupament: unes normes ortogràfiques, una gramàtica i un diccionari”. La seva obra, recopilada en nou volums gràcies al treball infatigable de Jordi Mir i de Joan Solà, constitueix els fonaments del desenvolupament de la nostra llengua des de la primera dècada del segle vint fins l’actualitat que des de mort de Fabra desenvolupa  l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Carner, J. V. Foix, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Josep Palau Fabre, Màrius Sampere, Rosa Leveroni, Carles Miralles, Francesc Parcerisas, entre altres, fins arribar a la trentena van ser el grup de poetes que van prendre part en una antologia poètica d’homenatge a Pompeu Fabra l’any 1968, en el centenari del seu naixement; eren anys difícils i la poesia tenia, com sempre ha tingut d’una o altra manera, un valor testimonial. Com que les antologies d’homenatge són fruit d’un moment i circumstància concrets el temps les va arrodonint com l’aigua de mar als palets de riera i el nombre de poetes que d’una manera o altra s’han referit a Fabra i la seva obra és ingent. Posats a triar, em quedo amb dos noms.

L’un, Mercè Rodoreda, que deia que una de les seves lectures favorites era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra i que sovint en copiava entrades. Com jo faig ara, copiant la definició que Fabra fa de Poesia:

“Art de fer obra en vers; obra en vers; gènere d’obres en vers; producció d’un poeta o poetes, conjunt d’obres en vers composta en una llengua || Bellesa de contingut i de forma essencial a la poesia, que commou delitosament el cor i la imaginació independent de si és en vers o en prosa.”

Salvador Espriu considerava que en el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot i que quan es presentaven dubtes recorria als escriptors del seu temps perquè la llengua és un procés obert. Espriu va dedicar un dels poemes més sentits i significatius a Pompeu Fabra, El meu poble i jo,en el que el poeta comparteix la sort de la llengua i del país. Un poema esdevingut un cant de reivindicació i esperança que sovint hem sentit recitar en aquests darrers temps. I, en darrer terme, és Fabra qui ens va llegar un consell que per a ell va ser la divisa de la seva vida: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança”. Ni el poble, ni els poetes,  ni nosaltres no abandonarem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 23 de novembre de 2018

CULTURA I PAÍS

CULTURA I PAÍS

 

Joan Miró. Paisatge del conill i de la flor. 1927

Joan Miró, “Paisatge del conill i de la flor” (1927)

Per més que existeixin sectors actius i interessats, per més que la cultura sigui la més social de les activitats humanes, ha estat una de les grans absents en el debat polític del país des d’uns anys ençà. No ha estat únicament al llarg del procés, sinó que ve de més lluny. Amb el tomb del segle hi ha moltes coses que han anat canviant, preferències que han perdut el favor del públic i àmbits que l’han guanyat. Si ho amidem per la presència als mitjans de comunicació, per exemple la televisió, ¿quant de temps fa que es reclamava i que s’ha deixat de reclamar una programació, o un canal, o més d’un, dedicat íntegrament a l’àmbit cultural? Només cal connectar amb regularitat els telenotícies de TV3 per constatar la pèrdua d’influència de la cultura i la poca, o escassa, presència que rep en comparació amb el temps que es dedica a l’esport. Els grans canvis esdevinguts als mitjans de comunicació han capgirat formes, fons i continguts dels formats i la cultura ha hagut de cercar espais d’ubicació no sempre prou visibles. I si és cert que la tecnologia de la informació és una gran eina, cal no oblidar que l’important és saber en favor de què s’ha d’utilitzar. A hores d’ara, i crec que no exagero, la comunicació cultural és un dèficit.

A les portes d’aquest Onze de Setembre que s’augura intens, d’unes reivindicacions nacionals que no res tenen a veure amb les dels primers anys de la democràcia – i en això sí que hem avançat definitivament! -, amb una pressió estatal cada vegada més assetjant pel que fa a les llibertats i a les estructures de l’estat democràtic que crèiem  tenir – i que la realitat ha desmentit fefaentment – i, sobretot, davant de l’exigència social d’accés, participació i transparència, la cultura no pot continuar en un estat gairebé marginal, perquè el binomi cultura i país és imprescindible per a assolir unes cotes més altes de benestar i de civilització generalitzades.

9999999999999999999

J. V. Foix, “Poema de Catalunya”. Publicat a la revista “La Cònsola”, núm. 19, 11 de setembre de 1920

Són molts els valors que la nostra societat assimila a la cultura. La capacitat de creació i transmissió de coneixement, de desenvolupament de la pròpia personalitat, d’orientació del lleure vers el gaudi i l’educació, de creació de benestar, de visió crítica i compromís social, de cohesió de comunitat, d’integració social i cívica, de banc de proves de respecte i tolerància, i tants com la visió i la trajectòria de cadascú li suggereix. Anar al teatre, cantar en una coral, prendre part en un taller literari o artístic, actuar en un fòrum d’instagràmers traslladant la mirada al poder de la imatge; llegir pel gust de passar el temps, de saber més, de sentir-se reconegut en un determinat univers; recórrer qualsevol indret aprenent que hi ha als fonaments del subsòl per sobre del qual es circula endevinant vestigis; tocar la gralla o el piano de cua;  practicar i cultivar la memòria dels llocs i de la història; descobrir i gaudir del patrimoni a l’abast de la vida quotidiana; practicar la creativitat en els més diversos vessants; sentir-se’n agent, participant o protagonista. Les possibilitats són moltes, i les ofertes en aquesta dècada del segle XXI en què la gestió de la cultura està orientada vers els públics com mai no ho havia estat, configuren un repte més que atractiu. Tot plegat es contradiu, a parer meu, amb les consabudes i perllongades inèrcies que fan servir d’escut la situació política, l’escassa presència mediàtica quotidiana,  la manca de discurs constructiu i de debat polític generalitzat. Si hem de construir el nou país partint de la realitat d’ara no podem viure ni d’inèrcies,ni de l’anar fent, ni de repetir motllos.

37193276_177684899767373_5120077440374276096_n

La companyia de teatre La Perla al teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Vist des d’un context global de país com és el nostre en aquests moments cal reformular, al meu entrendre, la qüestió cultural orientant-la vers les tendències que marquen l’evolució del segle, mirant enfora possibles models, important el que sigui viable d’importar – s’han fet volar massa coloms malcopiant models de països de tradició i organització jurídica i administrativa a les antípodes, cosa que ha comportat no poques frustracions –, innovant des de dintre, comunicant socialment cap enfora, elaborant una nova agenda per a les polítiques culturals i, sobretot, evitant anar repetint el de sempre. La internacionalització de la cultura catalana ha de ser necessàriament bidireccional. El diàleg dels sectors que la integren ha de ser transversal i múltiple defugint tota temptació d’endogàmia. El binomi cultura-país fracassarà si les polítiques culturals, des dels àmbits de decisió, que són els polítics i empresarials, fins els d’execució, com són els agents, no afronten, entre altres, les tendències plantejades,  superant models periclitats i socialment improductius. Sense oblidar, simplificant-ho molt, el doble valor de la cultura, que és social i és econòmic.

Joan Miró, L'or de l'atzur, 1967, Fund JMBcn
Joan Miró, “L’or de l’atzur” (1967, Fundació Joan Miró, Barcelona

Durant dècades a Europa s’ha viscut sota el miratge de l’estat del benestar, de desigual fortuna i desenvolupament segons les polítiques dels països que integren totes les geografies del continent. La cultura, tradicionalment, n’ha format part i, al seu torn, ha esdevingut el baròmetre per amidar l’abast real de la relació entre cultura i la societat que n’és usuària i beneficiària  als territoris, les ciutats i les comunitats socials. A simple vista es constata una diversitat situacions que afirmen o desmenteixen els tòpics: la solidesa del medi cultural francès, per exemple, malgrat les crisis polítiques, les retallades o la ‘grandeur’ sovint imperant. Però l’arrelament de l’educació i la lectura en les poblacions és inqüestionable gràcies a la plena i inqüestionable municipalització de l’escola i de la biblioteca pública. El mateix es pot dir de la societat alemanya que, malgrat les diferències estructurals entre l’estat jacobí i l’estat federal, parteixen de fonaments i prioritats similars.

stc3a4mpfliberlin1965076

Peter Stämpfli, “Berlin” (1965), col·lecció particular

On s’ubica el binomi cultura-país a hores d’ara? Pensant en termes de terra pròpia i en paràmetres de cultura universal de països avançats, en un medi canviant i cada vegada més orientat vers l’accés com a concepte i vers la societat – els públics – a qui s’adreça i que en gaudeix.  De l’estat del benestar paternalista, omniscient i a hores d’ara insostenible hem passat a un àmbit on la col·laboració entre el sector públic i privat esdevé imprescindible i no només per temes de sostenibilitat econòmica sinó participativa en pro dels interessos socials comuns. En els medis culturals existeix tanta exigència de professionalització – entesa com a mitjà i sinònim de sostenibilitat i qualitat –  com d’accés. El diàleg interprofessional i intersectorial demana  transversalització  multilateral i integral dels aspectes on la cultura conflueix, es retroalimenta, s’expandeix i influencia: educació, turisme, urbanisme, territori, paisatge, medi ambient -. La salvaguarda del patrimoni forma part del pensament ecològic i sostenible; les estructures de l’administració cultural clamen per un sacseig d’eficiència i eficàcia com per la desburocratització de la gestió: cal implantar i practicar una nova i posada al dia  excepció cultural. El binomi cultura-país passa necessàriament, a parer meu, per l’acceptació i el desenvolupament, entre altres possibles, d’aquestes premisses.

paisatge

Paisatge: vinya i pedra seca al Penedès

Són moltes les qüestions que en aquest segle XXI tenim al damunt de la taula. Del segle passat hem heretat estructures similars a les dels països culturalment més avançats gràcies a l’obra de la Mancomunitat, i no és un tòpic. L’embranzida entre 1914 i 1923 en l’arquitectura del sistema cultural de Catalunya, la fortalesa de la seva construcció i la convicció del seus agents, va contribuir a la seva supervivència en les dues dictadures (1923-1930, i 1939-1975), però es van perdre molts llençols en la segona bugada. El nou segle ha constatat que el manteniment d’ inèrcies de diversa índole no han permès la reestructuració i la posada al dia dels antics sistemes culturals malgrat les innovacions tecnològiques. L’articulació del territori, administrativa i política i els repartiments de poder de la vella política hi tenen força a veure. ¿Té sentit, per exemple, que encara avui a Catalunya hi hagi dues xarxes de biblioteques públiques i diversos catàlegs i portals de recursos bibliogràfics quan tecnològicament és més que possible facilitar l’accés virtual unificat als usuaris, d’una banda, i fer factible d’una vegada la plena municipalització de la lectura i del patrimoni bibliogràfic local de les biblioteques públiques? Valgui l’exemple, perquè no hi ha servei més social que la biblioteca pública on, si ens creiem el Manifest de la Unesco, hi hem de trobar de tot per a tothom.

He esmentat alguns dels temes relatius al binomi cultura-país des del coneixement del sector i la pràctica de l’experiència, però no voldria deixar de referenciar-ne alguns d’altres. Les polítiques culturals a Catalunya mostren dèficits endèmics, com la manca de professionalització; les poques dotacions de recursos humans professionalitzades i formades degut al tancament de les aixetes de la contractació de personal; la prepotència del gerencialisme administrativista i de la formació utilitarista en detriment del coneixement i de l’experticitat, que és un fet que afecta, i força, l’accés i l’exercici als llocs de responsabilitat; la proliferació de gurus que prediquen teories que mai no han posat a la pràctica perquè mai no han exercit responsabilitats; la proliferació d’empreses per a elaborar projectes sense tenir les nocions bàsiques dels àmbits on han d’intervenir… i no m’ho acabaria.

 

IMG_9768

Joan Miró, Tríptic Blau I, II i III. Exposició “Joan Miró, L’escala de l’evasió”, Fundació Joan Miró, Barcelona, 2012

 

Per això més m’estimo contemplar el panorama de cara  advocant per una nova manera d’idear i practicar les polítiques cultural. Determinant, en primer lloc, orientacions i fites en favor dels públics i dels requeriments d’accés i de participació de la societat, des dels sectors educatius, de lleure i econòmics; advocant per una renovació, o regeneració, de l’associacionisme professional, tan sovint amb silencis clamorosos; apostant clarament pel coneixement i no per les tècniques de gestió, que en són subsidiàries i no a l’inrevés; actuant en favor del territori en tota les seves dimensions, geogràfica i social; evitant la rigidesa de les planificacions inamovibles que envelleixen de pressa i optant per eines en favor de la flexibilitat administrativa i operativa; apostant per la comunicació en tant que mitjà per expandir l’accés i la difusió culturals; cercant les vies d’innovació en cada àmbit per al de superar mancances i dèficits per via del salt qualitatiu.

Aquesta reflexió en veu alta, necessàriament genèrica, és la meva contribució a l’Onze de Setembre d’aquest any amb la fita d’un país nou que no es produirà per un miracle, sinó per l’esforç constant de tots aquells que hi creiem i el volem, sigui quin sigui el seu calendari, perquè el futur es construeix des del present.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Publicat a L’Eco de Sitges del 7 de setembre de 2018.

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET: MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET :  MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

 

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d’aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan”

Joan Maragall

 

L’escultor Gustau Violet (Tuir,  va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.

5b4dca12ae9cc_

Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.

eix-sitges-reivindica-lescultura-i-el-pensament-de-gustau-violet-104227

Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr

 

DSC_6821 copy

El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.

L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.

37091812_1217688888372898_8542525119489114112_n

Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)

3529a_0

Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges

Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.

29363193368_8dac362044_b

Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.

Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició  conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.

dsc_0514_copia

El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.

 

IMG_6623

L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.

42329741095_a7a69e3bda_b29363190638_1823988a2f_z

 

El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol;  en idees i praxi  estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.

4basvio7

Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr

DgcYaHpWkAAAVSS

Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.

Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,