Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

CIUTATS DESERTES

Publicat el per
2

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

CONFINATS I CONNECTATS

Publicat el per
Respon

Al cap de vuit dies de confinament el canvi del panorama físic, visual i virtual és radicalment diferent de fa a penes una setmana. Ara em refaig de les alertes que venien d’Àsia primer i d’Itàlia després i em pregunto, com també molts de nosaltres, com és que amb tanta informació en temps real com rebem contínuament i de diverses alertes,  els que havien de preveure l’abast de la pandèmia no han estat capaços ni de preveure ni de reaccionar. A Europa li ha costat molt i ho ha fet tard i malament, de manera que la credibilitat de la Unió Europea s’ha vist una vegada més profundament qüestionada. L’Estat espanyol encara ho ha fet pitjor després de les repetides mostres d’incompetència i prepotència, de la negativa obstinada de no declarar el confinament de Catalunya tal com ha demanat el nostre Govern i de la requisa dels articles sanitaris primera necessitat que sembla que han fet cap a Madrid en una interpretació unilateral i discutible del concepte de solidaritat.  

A Catalunya la ciutadania viu una doble i inèdita condició: confinada i connectada. Confinada voluntàriament o per força, i no pas tothom que hauria d’estar confinat fins que no es prenguin les mesures adients de caire econòmic i empresarial. Cert que hi ha hagut empreses responsables o resignades, o totes dues coses, que han pres  la decisió d’enviar el personal a casa seva. Però sobta veure pel carrer  treballadors del sector públic i del sector privat, concretament de la construcció, treballant amb mascareta posada. La recomanació del #joemquedoacasa no la pot seguir tothom que voldria, quan hauria de ser una obligació de caràcter general i sense càrregues econòmiques per a la població laboral i empresarial. Urgeixen moratòries i exempcions d’impostos i taxes, incloses les de l’administració local. Tots els àmbits es ressenten dels efectes de la pandèmia i per al de la cultura plou sobre mullat perquè agreuja la seva precarietat endèmica. El sentit comú i l’autodefensa imposen el màxim confinament i molta paciència per afrontar una situació s’estén i augmenta de forma exponencial i no deixa entreveure un horitzó clar. Els quinze dies d’alerta prescrits es prorrogaran, pel que sembla, més d’una quinzena. 

L’altra cara de la moneda del confinament és la connexió. Mai no havíem viscut tan connectats, pendents dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Una cosa ha portat l’altra. A la necessitat comunicativa d’emissors i receptors s’hi ha sumat la necessitat de saber. Saber quina és la situació, l’estat dels éssers que ens són més propers, de la incidència de la feina que ens ha quedat per fer, els horaris de les farmàcies de guàrdia, les instruccions per a la salvaguarda de la població, les notícies de la progressió d’aquest covid-19 que ha infestat la vida de tothom. 

Les necessitats i les pràctiques de connexió han fet visibles altres realitats. Una , l’estat de la nostra societat digital i les clivelles que crea la bretxa perquè no tothom té les facilitats, habilitats i coneixements per moure’s a través de la xarxa i les seves innumerables aplicacions. L’altra, derivada, les possibilitats del teletreball. La mesura arbitrada per les administracions públiques – Govern i administracions locals catalanes – permet prendre la mida del desenvolupament de la societat digital. No es tracta ja de les tramitacions  administratives, sinó de tota una altra manera de treballar i de relacionar-nos. Les reunions telemàtiques, la docència interactiva impartida massivament, o la posada a la xarxa de tota mena de recursos, entre altres els de la cultura, mostra fins a quin punt estàvem o no preparats per afrontar una total immersió tecnològica de la vida quotidiana. És possible que després d’aquesta experiència l’emergència doni pas a un canvi de concepte i aplicacions de la societat digital. Sense oblidar mai que més enllà de la realitat virtual existeix la vida humana.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20.03.2020

LA PANDÈMIA DE LA NOSTRA VIDA

Publicat el per
2

Una de les imatges que més m’impressiona són les imatges medievals que representen les ciutats infestades per la pesta. Sobretot els del gòtic, quan el paisatge va apareixent de rerefons i retrata els paisatges amb considerables dosis de realisme. La peste que envaeix Europa al segle al segle XIV i que es reprodueix ocasionalment amb intermitències i altsibaixos deixa un rastre de mort col·lectiva, de terror  a les ciutats i de pànic físic i psicològic. Les escenes del triomf de la mort que no s’atura davant de res ni de ningú, dels cadàvers i esquelets, dels empestats foragitats fora de les concentracions urbanes es perpetuen en la iconografia, les imatges plàstiques, la creació literària, la vida religiosa i la cultura popular. La dansa de la mort en totes les seves versions n’és un testimoni directe. La més imponent creació artística de Peter Brueghel el Vell, El triomf de la mort (1562-1563 Museu del Prado) és, potser, la més extensa representació de tots els danys que pot causar als humans fins el més petit detall. Els grans formats de la pintura del sis-cents i del set-cents no escatimen el realisme de les tragèdies col·lectives i és així com el pintor Miquel Serra (1658-1733), tarragoní de naixença  instal·lat a Marsella va pintar un impressionant tríptic sobre la pesta que va assolar la ciutat el 1720 amb una tonalitat tan tràgica com la de Heinrich Erndel III va reflectir la mateixa situació.

El triomf de la mort, de Peter Brueghel el Vell; La Pesta a Marsella de 1720 al cours Belsunce, de Michel Serra i La pesta a Marsella de 1720, de Heinrich Erndel III.

Semblava que en aquest segle XXI ho teníem tot controlat pel que fa a les malalties de transmissió col·lectiva i la realitat ens ha obert els ulls de sobte. No som immunes a res i de la mateixa manera que el progrés tecnològic avança i canvia, les malalties, inherents a la condició humana, també perquè les seves causes van mutant. Com els virus. Mentre enllesteixo aquest Marge Llarg es van superposant les notícies de tancaments de tota mena: centres docents, actes i esdeveniments. El coronavirus ens ha guanyat el terreny.

A la Xina, la vida quotidiana: en bicicleta i amb mascareta.

El que primer semblava un problema dels xinesos s’ha estés per la totalitat de les  geografies del mapamundi i des d’ahir l’OMS, organització mundial de la salut, va declarar que ja era una epidèmia sinó una pandèmia. La gent viatja, i el coronavirus, com les notícies, s’ha estès en temps real acceleradament. El panorama desolat de les ciutats italianes i les seves mesures d’aïllament que a algú li podien semblar exagerades, perquè sempre hi ha el cantamanyanes de torn, ja s’esdevé entre nosaltres. Des d’anit la ciutat d’Igualada i la seva comarca pateixen un brot massiu de la malaltia. El nombre de malalts va augmentant i, tristament, el nombre de decessos, també. Ara mateix llegeixo que demà es tanquen totes les escoles i universitats. Els teatres, cinemes i sales de concert també han cancel·lat les seves ofertes.

Cancel·lacions, confinaments, teletreball, i, sobretot, seguir les instruccions sanitàries i de sentit comú.

I la ciutadania què hem de fer i com ens ho hem de prendre? Més enllà de seguir les instruccions sanitàries per sentit comú i voluntat de supervivència, penso que no hi ha lloc per a la frivolitat ni per al jijijajà al que de vegades la nostra societat està avesada. Val més ser prudents i fins i tot covards, que no pas menysprear  aquesta realitat que avui afecta tothom. Ningú que hagi anat pel carrer, en tren, en metro, hagi estat en un lloc on hi ha altres persones, ningú que, en definitiva, hagi fet la vida normal, ningú no té garantit que el coronavirus li passarà de llarg. Per això cal extremar la prudència i  deixar que el temporal amaini.

A l’angle dret del quadre de Brueghel hi figura una parella d’enamorats, ella llegint, ell tocant el llaüt, mentre que un esquelet al seu darrera toca un violí. És un enigma més dels que envolten la dialèctica entre la vida i la mort. Cauran els amants sota la dalla furiosa de la mort que cavalca sobre cavall roig? Sempre he pensat que potser ells dos se salvarien perquè l’amor tot ho salva i que era un punt, només un punt d’esperança enmig de tanta tragèdia.

Esperem que torni a sortir el sol. Que puguem tornar a acompanyar la canalla a l’escola, al parc i al poliesportiu, que puguem anar tranquils en tren i en metro, a sentir els concerts que ens agraden, a comprar els llibres que vulguem, al mercat sense angoixa, a disfrutar de la nostra comunitat veïnal. A tot el que habitualment configura la nostra vida, que potser després d’aquests dies i setmanes de privació valorarem encara més i millor.

Publicat, amb la variant del títol, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.03.2020

DONES ARREU I D’ARREU

Publicat el per
Respon

“Hi ha alguna manera que les dones entrin als museus que no sigui despullades?” La frase de les Guerrilla Girls ha passat als clàssics de la reivindicació de la necessitat de la presència de les dones als museus i de la visibilitat de les artistes. Perquè és cert que hi ha representació de figures femenines des dels clàssics antics, però també és cert que moltes de les representacions són nus. Les que van reivindicar més visibilitat van jugar amb una visibilitat convencional però també discriminatòria.

El camí llarg, costerut i ambigu de la visibilitat de les dones més enllà de la seva imatge mitològica, santificada o idealitzada en tant que representació és a hores d’ara una via inacabada i de recorregut indefinit. No em refereixo només a les dones als museus, per bé que la presència de les dones artistes és també minimitzada per la dificultat de vèncer les línies dels cànons establerts, els criteris de selecció, la construcció de les col·leccions i, en definitiva, pel que suposa un canvi de estatus. A Lluïsa Vidal, pintora modernista, li ha costat Déu i ajuda i molts esforços per part de les investigadores que s’hi han dedicat com, entre altres, Consol Oltra, passar a formar part de la panòplia de la pintura modernista amb visió inclusiva tot i que feia anys que els seus olis i dibuixos formaven part de les reserves dels museus. Em refereixo a les dones arreu i d’arreu. 

Lluïsa Vidal, Autoretrat (MNAC)

Com cada any al voltant de la data del 8 de març en que se celebra el Dia de les Dones els mitjans de comunicació dediquen franges de contingut divers, anuncis, articles, reportatges i entrevistes a les dones, com si es tractés d’un fenomen periòdic i repetitiu que cal tractar inevitablement. No sé fins a quin punt són conscients, els responsables dels mitjans i els que decideixen programacions i presències, del dèficit constant de dones en tots els àmbits; suposo que en són, però no fan gaire res per resoldre’l. De fet, es justifiquen actuant com si amb l’augment ocasional i presencial del tractament del tema durant uns dies o referint-se a la xacra social de la violència de gènere quan es va produint lamentablement i freqüentment, ja fan prou. La realitat de tot aquest amalgama mediàtic converteix la presència i visibilitat de les dones en una situació encara més flagrant. 

Hi ha moviments i col·lectius com el de “On són les dones?” o  “Dones visuals” que amb estratègies diverses i molta feina insistent han anat aconseguint denunciar els dèficits de visibilitat, guanyar terreny diversos objectius. La seva pròpia existència indica els dèficits i les situacions d’irregularitat i de conflicte en ple segle XXI, en la nostra societat i arreu del món. Si el món de les dones és el de la desigualtat per definició i en tots els aspectes, la situació de les dones d’arreu del món és tristament desigual perquè no totes, ni de bon tros, han assolit els graus i nivells de reconeixement dels seus drets, ni que sigui a nivell teòric. La simple vista dels noticiaris televisius, sense anar més lluny, és un exemple en temps real de la problemàtica global i corprenedora que encercla les dones d’arreu del món. 

Per tot plegat, i perquè els objectius i problemàtiques de l’alliberament i de l’assoliment dels drets sovint bàsics són, encara avui, múltiples i diversos,  n’esmento uns quants per fer memòria històrica i reivindicació de present:

Igualtat en tots els àmbits i situacions;

Llibertat per a les dones sotmeses a tota mena de restriccions i esclavituds;

Fraternitat i sororitat com a valors de comportament;

Visibilitat imprescindible en tots els àmbits;

Paritat instaurada amb caràcter obligatori;

Reconeixement i lliure exercici del tots els drets;

Protecció jurídica i social enfront dels conflictes i les agressions; 

Dret a l’educació, a l’accés a la cultura, al treball digne…

… tants d’altres que se’n deriven. Per més que s’estengui la consciència de la problemàtica que afecta les dones d’arreu els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, el 8 de Març em serveix per recordar-la i afirmar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el feminisme és una ètica.

A la Biblioteca Santiago Rusiñol (Sitges) han dedicat l’espai a les dones escriptors de la vila. Gràcies!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.03.2020

TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Publicat el per
1

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020