Peter Brueghel el Vell, La batalla entre Carnaval i la Quaresma (1569). Museu d’Història de l’Art, Viena
A la dita sala dels holandesos hi havia força gent i vaig haver d’esperar una breu estona palplantada abans de seure en un d’aquells amplis seients per no perdre-me’n detall. I, a fe que el vaig disfrutar fins al més mínim. I és que hi ha quadres que són una explicació del món sencer en la seva mesura més humana, com la Lluita entre el Carnaval i la Quaresma, de Peter Brueghel dit el Vell (1569, Museu d’Història de l’Art de Viena). És una lluita que queda en taules perquè malgrat el triomf momentani de la vella, desdentegada, esquàlida i malcarada Quaresma, el cavaller Carnaval, mà esquerra alçada, li fa una salutació no pas de comiat sinó d’un ‘a reveure’ fins a la fi dels temps i ja veurem qui en sortirà guanyant, perquè la gent, el poble que disfruta al meu voltant, em prefereixen a mi, que porto enfilades llonzes i cap de porc i m’assec sobre una enorme bóta de vi que encara raja i no a tu, vella desnerida que només ets capaç de brandar dues tristes arengades enfilada en un reclinatori arrossegat per un monjo i una devota.
Peter Brueghel el Vell (Breda, Països Baixos, 1526- Brusel·les, 1569)
La taverna abarrotada de gent a l’esquerra i el porxo de l’església amb poca parròquia a la dreta són els dos indrets determinants per a la gernació que celebra el pas d’un cicle de l’any a l’altre. Com en les seves altres obres- Les noces a pagès, Els caçadors en la neu o els Jocs de la canalla, el vell Peter Brueghel pinta la gent del poble, els seus. Igual com en altres aspectes de la vida, l’art reflecteix la societat en els seus estaments i Brueghel el dedica a les classes populars. És el poble que viu, sobreviu i malviu qui ostenta la gran representació del retaule carnavalesc.
Per la resta, és el poble configurat per burgesos i pagesos en la seva més crua expressió de mig benestar i misèria. Els dos jugadors a l’angle esquerre inferior que encara posseeixen alguna cosa per temptar l’atzar contrasten amb la cruesa descriptiva dels esguerrats situats al bell mig del quadre: el tolit que camina amb unes mans sustentades per minúsculs cavallets i el coix de la cama amputada que s’ajuda amb unes elementals crosses a la vora d’un grup de disminuïts que no s’han volgut perdre els moments de la festa. Mentrestant, la canalla juga indiferent, els joves dansen la rotllana i uns músics poc o molt destres amenitzen la celebració. Hi ha gent disfressada i n’hi ha que porten carutes – allò del ‘no me conoses?’ ve de dies… – . Alguns altres dediquen a la caritat pensant en els dies de penitència que vindran. Les tavernes sobreïxen i els comerciants més espavilats ja han plantant parada de peix i verdures mentre que el porc va cruspint-se les deixalles que va trobant.
El detall, el color i el moviment tan sàviament conjurats per la mà del vell Peter Brueghel ens han llegat una visió que, com totes les obres de l’art universal presenta moltes lectures i els crítics i acadèmics s’han ben cuidat de desenvolupar-les però la gran lliçó de l’art i dels museus és que ens ofereixen una visió rica, plural, inclusiva d’una part de la societat que cinc-cents anys enrere podíem ser tots nosaltres. Aquesta una lliçó dels catorze magnífics quadres de Brueghel que formen part del Museu d’Història de l’Art de Viena, a la sala dels holandesos la denominació popular que l’escriptor Schnitzler immortalitza en una cita amorosa a Senyoreta Elsa…
Vista de la Sala dels Holandesos. Kunsthistorisches Museum Wien. Fot. Freia Berg 2020
L’obra de Brueghel data de 1559 i se situa en el ple context de la lluita entre el poder eclesiàstic i civil de l’Europa de l’època. Vint-i-set anys més tard, en ple ball de Carnaval de Sitges a la plaça del Castell hi va haver una espectacular baralla entre el batlle – el representant del poder feudal- i un súbdit dels que no acceptaven el domini dels senyors de la Pia Almoina. El procés que en va derivar celebrat el desembre de 1586 mostra com aquella confrontació era, més enllà de l’anècdota que la va causar, un testimoni de la lluita de la Vila per la seva llibertat (1) . A més, és la data que ha permès documentar l’existència del Carnaval de Sitges en negre sobre blanc.
Tot s’hi val per desitjar-nos un bon, alegre, festiu, satíric i gran Carnaval de Sitges!
(1) En vaig publicar l’estudi amb el títol “Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial” Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14, (1979)
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.02.2020
Recreació del projecte d’edifici de l’Hermitage Barcelona. Fot. Hermitage
Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara.
L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.
La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud. El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.
De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvolon exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardiaque la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.
La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.
El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?
En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.
La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.
Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama, juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.
Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.
A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020
Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.
Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs, que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.
Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.
Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas).
El Pérez Art Museum de Miami, amb l’escultura de Jaume Plensa al front marítim
Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.
EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental.Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate, el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella. A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”
La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate
Gran Saló de la Stone House. D’esquerra a dreta i al meu costat Becky Roper-Matkov, presidenta de la Deering Estate Foundation; Joan Carles Garcia Cañizares, president del Consorci del Patrimoni de Sitges, Bonnie E. Barnes, directora de la Deering EState Foundation, i Jennifer Tisthammer, directora de Deering Estage.
El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment.
Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:
Lluna i orquídies
Un cercle de palmeres
abracen l’aigua.
Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.
Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020
Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.
La presència del Pradol Episodis d’una història, al Museu Víctor Balaguer
La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunyaque es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya.
I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català, fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.
Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020
És un llibre a tres veus amb aparença de novel·la. Però així que comences a llegir t’adones que no és una novel·la convencional ni pel to, ni per l’estructura, ni per la intensitat narrativa que des del primer moment t’agafa per no deixar-te. És la narració de la vida de tres dones amb un estret vincle familiar: àvia, mare i la veu narrativa. El pas per tres èpoques; àvia i mare del segle vint, veu narrativa encavalcada entre finals del segle passat i l’actualitat. El que té de simple, com és explicar com el temps i les circumstàncies perfan tres vides que són continuïtats creuades i esqueixades per esdeveniments i personatges que, alhora, una vegada apareixen van relligant una estructura que finalment s’aboca a l’alliberament, ho té de complex en les reflexions de la veu narrativa. Simone de Beauvoir i Maria Mercè Marçal atorguen les claus iniciàtiques de la veu narrativa: “la bella història que va ser la meva vida esdevenia falsa mentre me l’anava contant a mi mateixa”, diu Beauvoir. La memòria de l’aigua, que és el títol del llibre, procedeix d’un vers de Maria Mercè Marçal on la vida flueix en el transcurs final vers l’alta mar. Totes dues cites emmarquen el propòsit de l’obra que, en tant que text literari, permet almenys dues lectures: la de la narració novel·lística, fets i personatges, una trama que guarda sorpreses fins el mateix final, i el de l’autoficció. Què hi ha de fabulació o d’autoficció i en quins passatges i proporcions es desenvolupa importa ben poc, a parer meu, enfront de la profunditat de la memòria a la que s’aboca de ple la veu narrativa.
Montse Barderi, escriptora i filòsofa. Fotografia de Gemma Gascon.
Montse Barderi és escriptora i filòsofa, col·laboradora en diversos mitjans de la premsa escrita. La memòria de l’aigua és, fins avui, el seu bestsèler i també un dels llibres més venuts i llegits des de que va sortir a els llibreries. La una narració a tres veus explica el que no és gaire freqüent a la nostra literatura: la vida de les dones humils, les que no han triomfat, les que han esdevingut mestresses del silenci, les del futur incert que a cops de voluntat i de convicció en el seu propi sistema de valors han aconseguit trencar el destí natural que les esperava. Dones de vida grisa, supeditades a marits despòtics o indiferents en el millor dels casos, venedores a plaça, obreres de fàbrica cobrant sempre la meitat del sou pagat als homes, rentaplats i cambreres rere la barra de l’establiment familiar. Dones que passaven de fregar rajoles amb sosa a casa de l’amo i cacic del poble als asils per a pobres malaltes de misèria, que passaven de l’hospici per a nenes pobres a fer feines diverses a la ciutat industrialitzada dels anys quaranta i cinquanta, que passaven la primera infantesa rodant de taula en taula a fer mans i mànigues per poder estudiar primer el batxillerat i després una carrera universitària. Barderi ha volgut escriure la història de dones humils “narrada amb la seva pròpia veu” i ha aconseguit no únicament una narració de versemblances humanes i geogràfiques – canviant els noms de Bellpuig i Sabadell, els escenaris reals del text- sinó reflectir tota una subclasse social minoritzada i sovint, literàriament, oculta.
Hi ha secrets fins el mateix final, que arriba a la nostra contemporaneïtat. Hi ha una opinió formada i manifestada sense embuts sobre el quadre sociohistòric dels àmbits narrats i descrits. El fil narratiu gira amb habilitat d’una veu a l’altra com qualsevol conversa familiar entre àvia, mare i filla i totes tres es van donant pas per travar amb precisió els nusos dels fets esdevinguts i els que se’n deriven. Hàbil i precisa en el context narratiu, Barderi utilitza alguns dels recursos de la intertextualitat incloent algunes frases o versos d’altri: de Maria Mercè Marçal, per exemple, i no ens estalvia alguns passatges d’alta crueltat com ho faria Mercè Rodoreda. La filòsofa que és hi treu el cap quan parla la Núria, la veu narrativa, per citar Aristòtil, Kant i L’Escola d’Atenes del diví Rafael. Ha estat la veu narrativa la que ha volgut recuperar les altre vides i els seus silencis enmig d’una complexitat que no és altra cosa que mirar-se amb el mirall interior, els ulls endins de la ment i dels sentiments. Tot per constuir una trama que conclou amb la percepció, la descoberta i la vivència de l’amor madur. O la plenitud de la maduresa.
Publicat a “El Marge Llarg” de L’Eco de Sitges, 4.XII.2019
QUADERN DE TERRAMAR 