Arxiu de la categoria: Pintura

Ramon Casas: invitació a “La Peça del Mes”

Publicat el per
Respon

Us convidem a començar l’Any Ramon Casas 2016 als Museus de Sitges amb l’inici del programa de La Peça del Mes. 

En lloc d’una, seran dues: la carta de Ramon Casas a Rusiñol en la que li anuncia la propera arribada a París, escrita l’octubre de 1890, i l’esplèndid oli de Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1890-1891).

Totes dues obres formen part del Museu del Cau Ferrat. La carta forma part del primer volum dels Àlbums de records de l’artista. El quadre figura al Gran Saló del Cau Ferrat, i és una de les obres més emblemàtiques del museu. 

Aquest acte, que tindrà lloc a la Sala Gòtica del Museu de Maricel el divendres dia 29 de gener a les 18 hores, és la primera activitat amb què els Museus de Sitges contribueixen a l’Any Ramon Casas 2016.

Juntament amb les fitxes de cadascuna d’aquestes obres seran lliurades gratuïtament als assistents el conjunt de les altres fitxes de les obres de Ramon Casas que hagin estat presentades com a Peça del Mes, reeditades amb aquesta ocasió.  I, en finalitzar, es brindarà amb una copa de cava. 

Acte d’accés lliure i aforament limitat. 

image001-1

El gran art local de Joaquim Sunyer

Publicat el per
Respon

 

1920. Paisatge Stgs MNAC035

Joaquim Sunyer, “Paisatge de Sitges”, c. 1920. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona. 

Amb el títol de El Gran Art Local de Joaquim Sunyer, el 1925 l’escriptor i crític Josep M. Junoy publicava un assaig de la trajectòria artística del pintor des dels seus inicis i consolidació a París (1896-1910), fins els moments àlgids del seu lideratge fundacional de l’estètica noucentista. Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874-1956) és un dels artistes capdavanters de la pintura catalana moderna amb projecció internacional i el més remarcat pintor del Noucentisme. Josep M. Junoy l’havia conegut a París i havia estat testimoni de la darrera etapa parisenca i del retorn a la pintura catalana; potser per això va esdevenir-ne un dels crítics més entusiastes.

_DSC0024 

Si bé Junoy inscriu l’enunciat del Gran Art Local en “la terra, la seva terra, la nostra terra” en una explícita referència a Catalunya, la feliç expressió és del tot transportable a l’àmbit on Sunyer porta a terme una gran part de la seva millor obra: la vila i el terme de Sitges. La Vila, el paisatge, l’entorn natural i la seva gent constitueixen la primera matèria d’inspiració, experimentació i expressió sunyerianes en totes les possibles dimensions. L’encapçalament de l’assaig de Junoy amb uns mots de Frederic Mistral, “L’omo à la terro” (“L’home és de la terra”), rebla el sentit de pertinença tant a la geografia com a l’imaginari, del tot aplicable a la personalitat de l’artista . “L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang”, conclou Junoy.

1917. Cala Forn

Joaquim Sunyer, “Cala Forn” (1917). MNAC, Barcelona

 Des de les obres més primerenques la pintura de l’artista constitueix un retrat coral de Sitges i la seva gent. Exceptuant els anys parisencs, les campanyes d’estiueig  – Seva, Queralbs… – i els retrats d’encàrrec, Sunyer projecta una imatge de Sitges al llarg de la seva evolució estètica i formal. Les hortes del sorrenc pintades a redós del seu oncle, el luminista Joaquim de Miró i Argenter; les visions entre goyesques i grequianes de la Tia Remei i de Sara Carbonell, respectivament; la recerca i assoliment del propi llenguatge que el consagra com el “nostre pintor mediterrani” a la Platja de Sant Sebastià, El mas, El maset” i a l’esplèndid binomi de la Mediterrània i la  Pastoral – la carn del paisatge, en paraules de Joan Maragall -; Maria Dolors, el cicle del El Clot dels Frares, Les cosidores – cadascuna amb nom propi… -; Cala Forn – personatges reals per a un paisatge ideal – ; la Família de pescadors, amb els de Cal Dimoni Vermell com a protagonistes; els retrats de Pepa Gumà, Maria Planes o Lola Vidal (la muller de Ramon Planes)  són alguns, només alguns, dels exemples que converteixen Sitges i la seva gent en icones de la pintura catalana de la modernitat.

_DSC0052

Joaquim Sunyer, “Les germanes Ribes” (1913). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona.

El conjunt d’obres que figuren al Museu de Maricel – Maternitat, Les germanes Ribes, Les dues cotorres, Paisatge de Sitges, Amadeu i Montserrat Gorgas – constitueixen, a més d’una magnífica mostra del Noucentisme a Sitges, el testimoni públic del gran art local de Joaquim Sunyer.

 

Ramon Casas, un gran clàssic de la pintura moderna

Publicat el per
Respon

 

6152305424_4fdc890c47_b

 

Igual que succeeix amb tots els clàssics, i Ramon Casas és un dels grans clàssics de la pintura moderna, cada vegada que són objecte de centenaris i commemoracions són notícia d’actualitat, es posen al dia i acaren un altre segment d’eternitat amb noves lectures i diferents formes de contemplació i gaudi. És el que es proposa des de la Comissió nacional de Commemoracions, que des de 2012 determina les commemoracions que s’esdevindran oficialment a nivell nacional i que ha declarat el 2016 com Any Ramon Casas.

 Als cent cinquanta anys del seu naixement un quatre de gener, Casas ha esdevingut una autèntica icona de la pintura catalana i una de els figures més emblemàtiques del Modernisme. El seu traç inconfusible, l’ofici adquirit des dels anys de joventut que mai no l’abandonà i una determinada recerca de la modernitat el situen com a un dels grans mestres de la pintura del seu temps.

En la personalitat de Ramon Casas conflueixen el jove que decideix fer el viatge d’aprenentatge a París, on estudia amb Carolus-Duran, un dels mestres més remarcats de l’època; el que fa viatges d’artista a Granada i a Madrid; l’artista que juntament amb Santiago Rusiñol surt a la recerca de paisatges i emocions per diversos indrets de Catalunya (Poblet, la Catalunya Vella, la Cerdanya…); el bohemi de Montmartre que pinta la millor visió del Moulin de la Galette i l’ambient entre marginal, artístic i popular; el pintor que retrata les multituds de la Catalunya del seu temps en diverses i diferents circumstàncies; l’enamorat de Júlia Peraire, la Sargantain, que immortalitza en un retrat d’alt voltatge sensual; el retratista de les burgeses barcelonines i nordamericanes; l’autor de la més completa iconografia dels personatges públics de la primera dècada del segle vint; el pintor de les soledats de paisatges, jardins i claustres…

Casas, discretament polièdric, amant de la bona vida i del progrés material – viatges confortables, automòbil, la ironia amb què descriu Els adelantos del segle XX… – és l’artista que eleva el cartellisme a la categoria d’obra d’art, es tracti de l’anunci de l’ Enciclopèdia Espasa, de l’ Anís de  Mono, d’un sanatori per a sifilítics o dels Cigarrillos de París. Quan fa de mecenes – amb les revistes Quatre Gats, Pel & Ploma (per a la qual produeix alguns dels seus millors retrats al carbó) o Forma – obra amb generositat i eficàcia. Quan lliga amistats és – llevat d’alguna excepció forçada per les circumstàncies – de per vida i amb tot el sentiment.

 La seva vinculació amb Sitges està marcada per dues grans amistats amb les que comparteix la passió per l’art: Santiago Rusiñol i Charles Deering. Corresponen a dues visions i a dues etapes ben diferenciades de la seva vida.

 Al llarg d’aquest 2016 les mirades sobre Ramon Casas seran múltiples i  diverses, sumant en favor d’un artista que mereix una renovada posada en valor per al temps present i per al guany del futur.

           

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.I.2016) 

 

DE L’HORT AL BROLLADOR

Publicat el per
Respon

11828689_875559269187437_7056440165453722403_n

Una bona celebració comença amb una bona vígília id es de fa quatre anys la festa del Vinyet comença el dia abans amb la celebració del nom. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan ben trobat. Ha estat l’esquer per a la trobada de les Vinyets sitgetanes i les d’altres indrets – que n’hi ha, i cada vegada més -. Una trobada que d’orgull local per la raó del nom i del sentit de pertinença que genera. És, una vegada més, en l’àmbit de l’imaginari popular on s’esdevé la festa compartida i participada del retrobament d’un col·lectiu plural, intergeneracional i arrelat a una diversificada noció dels orígens.

La celebració d’enguany ha tingut lloc al recinte construït més antic de la Vila, com és la sala gòtica de l’antic hospital de Sant Joan i actual seu del Museu de Maricel, al costat del Mirador. El motiu, més enllà d’aplegar les Vinyets als museus reoberts, ha estat l’edició del recordatori en forma de punt de llibre reproduint una de les obres més entranyables del Cau Ferrat, com és L’hort del Vinyet, de Santiago Rusiñol.

Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel

Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel

L’estiu de 1892 Santiago Rusiñol va freqüentar el Vinyet i hi descobrí un escenari pictòric ideal per a expressar l’impacte de la llum entre la simfonia de blancs de les parets del santuari. Hi va pintar cinc obres, en algunes de les quals hi combina la presència humana, com en el Retrat del senyor Bofill al porxo del Vinyet (Museu de Montserrat) o el del seu cunyat, Alexandre Pons.

Santiago Rusiñol, L'hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Santiago Rusiñol, L’hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

L’hort del Vinyet és una obra solitària, impressionat per l’esclat de la llum i de les ombres projectades a les parets del Santuari; tant l’hort com l’absis de l’església hi apareixen fragmentats – una forma compositiva que a Rusiñol li agradava especialment – i enmig es dreça la pica baptismal gòtica. És una obra nítida, exquisida en el seu gairebé minimalisme;  la llum forma part de l’estructura compositiva del joc d’ombres i d’una gamma cromàtica de grocs i violacis en l’esclat de claror de ponent. Segons Raimon Casellas destaca per unes “verdosidades del laurel que derraman su fresca sombra sobre los dorados muros del ábside, bañado por el sol muriente de rubia claridad”. Molt probablement Rusiñol hi va fer cap al Vinyet amb Ramon Casas – tots dos havien tornat de feia poc a Sitges procedents de Sant Feliu de Guíxols -, ja que aquest també pintà almenys tres obres del Vinyet una de les quals correspon a una vista gairebé exacta de mateix indret, que va ser exposada aquella Festa Major en la I Exposició de Belles Arts – la Primera Festa Modernista, el mateix 1862.  L’hort del Vinyet, un dels primer quadres sitgetans de Rusiñol en el que participa del corrent luminista, forma part del Museu del Cau Ferrat perquè Rusiñol no se’n va voler desprendre mai.  

Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.

Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.

Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges

Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges

Fascinat per  l’antiga pica baptismal gòtica (s.XV) plantada enmig de l’hort, el 1893 Rusiñol va obtenir el permís per traslladar-la al Cau Ferrat, on la va instal·lar a manera de brollador. Al seu nou emplaçament va ser pintat per Rusiñol (Retrat de Maria Rusiñol al Cau Ferrat, 1894) i per Miquel Utrillo (Interior del Cau Ferrat, 1895), i reproduït en nombroses postals i fotografies fins avui mateix.  El brollador atorga a la sala que porta el seu nom un caràcter marcadament intimista, i la seva posició central fa que sembli que tota la resta de l’àmbit giri al seu voltant.  Durant anys es va mostrar recobert per una densa falzia que queia a manera de cascada nodrida per l’aigua en un murmuri incessant i de tant en tant hi nedaven peixets vermells.

Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz

Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz

Un dels moments de més feliç fixació del brollador és el poema que li dedicà Salvador Soler i Forment el 1928, dins del seu recull Rims de l’hora sitgetana, escrit amb un clar regust de l’època, i que no em puc estar de reproduir:

BROLLADOR DEL CAU FERRAT

Brollador del Cau Ferrat

verd de molsa i verd d’absenta

però de faç gens macilenta,

brollador del Cau Ferrat.

Esguardant-te havem menjat

sitgetana bullavesa

peix a la maonesa,

brollador del Cau Ferrat.

Vora teu han esclatat

més d’un clavell i una rosa

i una idea lluminosa,

brollador del Cau Ferrat.

Al teu volt has vist armat

des del fogós Modernisme

al primmirat Noucentisme,

brollador del Cau Ferrat.

I hom voldria que el dring mat

de les teves perles fines

l’exornés amb lluentines,

brollador del Cau Ferrat.

Però la teva honestedat

admet només la puresa

de l’Art i la gentilesa,

brollador del Cau Ferrat.

Que sempre et facin costat

el cor obert i la pensa

que amb el pur saber s’agença,

brollador del Cau Ferrat.

JACQUES MONORY EN BLAU CINEMA

Publicat el per
Respon

Unknown-3

Durant el temps que la Fundació Stämpfli presentà el seu primer accrochage a la planta principal, hi havia un quadre que m’atreia irremissiblement. Era una obra de gran format, fosca, on un enorme revòlver apunta directament a l’espectador i una escultura d’aparença clàssica amb els ulls tapats rau mig acotada i d’escorç en una posició no precisament convencional. L’obra és, com tantes altres, un enigma; els seus elements no són fàcils d’entrellaçar i, no obstant això, el conjunt denota una figuració onírica, un malson en colors de cinema negre, una pantalla fosca on destaquen els elements figuratius a manera de fulguració de somni neguitejant. Hi predomina una gama cromàtica singular: un fosc que recull tots els elements de l’escena i un blau omnipresent en cadències i matisos del que l’artista se serveix per perfilar la narració que ens proposa. Fins aquí la descripció de l’enigma. És un quadre de Jacques Monory que forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Stämpli.

foto2

Unknown

L’obra de Jacques Monory forma part del gran corrent de la figuració narrativa europea que a partir dels anys seixanta deixa emprempta pròpia en l’art continental del segle XX enfront del PopArt de manufactura nordamericana. El tractament de les mitologies visualment preeminents en la vida quotidiana de la contemporaneïtat – les icones publicitàries, els cartells anunci, el cinema… –dels del posicionament crític de l’artista configuren el conglomerat d’aparences i llenguatges conegut amb aquest nom. Figuració perquè defugen explícitament la dissolució de la forma en el tractament formal; narrativa, perquè pretenen donar compte d’una determinada successió de fets enfront dels quals l’artista es posiciona explicant-ne la seva visió. És a dir, la narració. La forma al servei de la narració, sempre subjectiva i mai no exemplta ni d’esperit crític ni de compromís conceptual.

Unknown-2

La trentena d’obres que configuren la mostra Monory ‘Mon cinema’, cinquena temporal produïda i organitzada per la Fundació Stämpfli als espais 2 i 3 de la seva seu, han estat realitzades en l’ample període que transcorre entre 1968 i 2012; més de cinquanta anys de dedicació, que vol dir més que mitja vida: una vida sencera en la pràctica de l’art. Fotògraf i cineasta a més de pintor, Monory treballa les arts visuals de forma indestriable, de manera que els empelts de fixació de la imatge fotogràfica i la successió de plans narratius configura una composició que sovint remet a les seqüències cinematogràfiques. El títol de Mon cinema no és gratuït, doncs. L’artista ha triat un conjunt d’obres relatives vinculades a la temàtica del més pur cinema negre: revòlvers, cotxes, noies, franctiradors, tigres… A la sala 3, encara, les seqüències del film de Monory, Ex, reblen el discurs narratiu proposat.

foto5

Però tot això no fóra prou aportació si no vingués presidit per una molt concreta tonalitat amb què Monory tenyeix la pràctica totalitat de la seva obra. Es tracta d’un blau directament emparentat amb La nit americana – el film dins del film i, a més, el color de la nocturnitat fictícia en tècnica emprada pel cinema per filmar de dia escenes de nit. Dos dels blaus més coneguts de l’art contemporani són el blau Klein – més semblant al nostre Blau Cau – i el blau Monory, patentat, aquesta tonalitat d’obscura claredat blavissa.

images

Jaques Monory, noranta-un anys d’una joventut de mirada ingènua i agraïda, va poder presidir l’obertura de l’exposició Mon cinema. Ha donat tota mena de facilitats per al muntatge i l’exhibició de la pel·lícula que va dirigir. A la vista dels quadres presentats es pot assegurar que la Fundació Stämpfli ha jugat la carta en favor de de la figuració narrativa obertament, i aquest fet la singularitza d’entre el conjunt actual. Monory, en blau cinema, blau americà, és una altra opció dins de les estètiques de la contemporaneïtat que juntament amb Erró o Villeglé han construït un llenguatge capaç de narrar les visions de mig segle.

Unknown-1