Arxiu de la categoria: Pintura

La rosa de foc o el Modernisme és revolta

Publicat el per
Respon
Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Perquè l’abril és mes de roses o per una feliç coincidència, a les envistes de Sant Jordi s’ha inaugurat una exposició que invoca els passatges més artísticament fecunds i socialment més conflictius de la Barcelona del Modernisme: La rosa di fuoco. Ha tingut lloc en una de les ciutats més belles i literàries d’Itàlia com és Ferrara – la de l’Ariosto, la de Torcuato Tasso, la de Giorgio Bassani. Una ciutat on la tradició artística dels pintors renaixentistes d’affreschi i dels moderns Boldini, Chirico o de Pisis se suma a un dels conjunts arquitectònics més respectats de la civilització europea. En justa correspondència la ciutat de Ferrara és Patrimoni de la Humanitat.

 La rosa di fuoco és l’exposició que la fundació Arte a Ferrara i la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de la ciutat han organitzat en el marc de la programació per al bienni 2015-2016, al costat de les exposicions Boldini-Pisis, De Chirico a Ferrara 1915-1918 – pura metafísica… -, i la commemorativa del 500 aniversari de l’Orlando furioso. Pot sobtar una nova mostra amb un tema tan sovintejat com el modernisme. Des de fa anys i cíclicament, el Modernisme és tòpic i excusa per a manifestacions més promocionals que culturals de la Barcelona contemporània des de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La identificació de Barcelona amb el Modernisme, Picasso i Gaudí ha gaudit d’una onada expansiva universal i, alhora, ha comportat un reduccionisme simplificador de la riquesa històrica i cultural de la ciutat que ha estat construït a gust dels turoperadors per al consum massiu de la ciutat. Però, amb tot, el substrat és potent i atractiu i això fa possible que s’esdevingin interpretacions com La rosa di fuoco.

 El repte d’entomar un tema fressat a bastament per mostrar-lo amb la coherència d’un discurs sòlid, coherent i arriscat ha estat magníficament acomplert per la visió de Tomàs Llorens, comissari de la mostra juntament amb Boye Llorens. En la presentació efectuada la vigília de l’obertura, Llorens va traçar un recorregut pels àmbits de la mostra entrellaçats amb la vida pública i privada d’una ciutat en plena eclosió de modernitat, fruit de la revolució industrial. Partint d’aquesta realitat i de la idea expressada per l’escriptor belga Émile Verhaeren sobre les viles tentaculars i els camps al·lucinats, Llorens organitza el discurs de l’exposició en diversos àmbits en un trajecte que s’inicia amb la visió de l’arquitecte Gaudí i finalitza amb la visió dels miserables i de la conflictivitat social, passant per la presentació de l’espai públic i l’espai privat, la passió wagneriana que vincula la música i la natura, la dona fatal i la Setmana Tràgica.

 Pintura, escultura, dibuix, fotografia, cartellisme i arts de l’objecte són els llenguatges artístics amb què es presenten les obres de Gaudí, Eusebi Arnau, Adolf Mas, Miquel Blay, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera, Ramon Casas, H. Anglada Camarasa, Lluís Graner, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Carles Mani i Picasso, entre altres. Les obres procedeixen de col·leccions públiques d’Europa (Tate Gallery, Musee d’Orsay, Musée National de l’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée National Picasso…) i Amèrica (Philadelphia Museum of Art). Els fons d’art extraordinaris dels museus catalans – MNAC, Museu Picasso de Barcelona, MNCARS, Museo Thyssen-Bornemisza, IVAM, el Museu de la Garrotxa o el Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) … -, sàviament i exquisidament triats, hi aporten un important contingent, així com per part de col·leccions privades. Del Museu del Cau Ferrat hi han viatjat dues de les seves obres més emblemàtiques: el Ball del Moulin de la Galette, de Ramon Casas, i La morfina, de Santiago Rusiñol.

 La rosa de foc no és un títol gratuït ni esteticista sinó que respon a la crua realitat de la conflictivitat social que va portar Barcelona a l’esclat d’una violència extrema el 1909, quan el Modernisme ja feia dies que havia entonat el cant del cigne. Però restaven les obres i els conflictes havien anat en creixement. L’exposició es clou en una sala on les obres de Picasso i Nonell – un Nonell dimensionat amb precisió reivindicadora – són l’exponent artístic de la Barcelona dels miserables; misèria en blau picassià i en roig ribetejat d’obscur en el traç de l’artista que va mostrar a Barcelona el rostre de la pobresa i la marginació. La lectura de conjunt palesa com el Modernisme és, sovint, revolta. Un revolta de roses de foc.

JOAQUIM BUDESCA O LA VISUALITAT ESSENCIAL DE LES FORMES DISSOLTES

Publicat el per
Respon

10984238_1561972084090255_7823235247006990118_n

La mostra antològica que Joaquim Budesca presenta a la Galeria Agora aquest mes d’abril s’afirma mostrant el que constitueix la principal línia definidora de la seva trajectòria al llarg de la darrera dècada. Em refereixo al procés de depuració que lentament però persistent ha anat perfilant i perfeccionant fins arribar a una visualitat essencial de formes dissoltes definides pel color i per un traç que remet a anteriors estadis.

Budesca ha portat a terme una obra ingent des d’una arrelada i irrenunciable vocació artística, amb la passió de qui viu convençut que segueix la seva via i que la pròpia convicció esdevinguda recerca incessant marca l’evolució de les seves passes. El seu és un treball pacient, de l’artista que espera que la mirada de l’altre faci seu el repte visual que li proposa. Des de la figuració de fa unes dècades fins la dissolució osmòtica de les formes en la intensitat del color hi ha una llarga travessa d’afirmacions sense tempteigs.

pm-61696-large

És una evolució que es pot observar límpidament en la mostra que proposta: línies perfilades que donen cabuda al color, formes que es desfan i es refan en un endreçat aiguabarreig cromàtic, fragments triats per mostrar la intensitat de la realitat fragmentada, figuracions tot just apuntades per intensificar l’efecte del color. És, altrament, una pintura continguda, intensa però sense estridències, equilibrada.

L’obra que fa part de l’estètica de la figuració és evocadora i expressiva, amb un deix líric que l’acompanya en la travessa dels diferents àmbits i llenguatges. L’obra que neix de la figuració i en perd l’arquitectura formal en favor del guany de la massa delimitada, definida pel color persisteix en l’onada lírica i introspectiva de l’artista i en una intensitat captivadora. La visualitat essencial de les formes dissoltes ha guanyat, ara per ara, la partida.

 

 

 

 

 

 

 

FLORS COM A LLIRIS. Presència de Maria Girona.

Publicat el per
1
Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Va pintar-les amb totes les tonalitats de la tendresa: rosats, blaus de divers caire, un verd que s’esvaeix i un rerefons tot just insinuat. El gerro és damunt d’una taula, el blau al dors i un altre blau enfosquit tot just per mantenir el contrast i perquè la resta de colors palesin una textura suau i intimista. Un textura un punt malencònica, però d’aquella malenconia que fa de bon deixar-s’hi anar. Com alguns poemes i algunes cançons. Flors com a lliris. La pintura de Maria Girona és una de les mostres més profundament i més sincerament líriques de les arts visuals contemporànies.

El quadre data de 1983 i forma part d’una història personal. Hi havia una noia que es delia per un quadre de Maria Girona i la seva parella, així que va poder, li va regalar el més poètic que va trobar triant-lo directament a l’estudi de l’artista. L’hi havia acompanyat una estimada amiga comuna de la mateixa generació que la pintora. Els darrers anys seixanta l’amiga havia passat una convalescència a Sitges, on Maria Girona la venia a visitar. Totes dues miraven la mar des d’un finestral del Passeig de la Ribera. Una tarda, amb una paperina i boletes de papers, aquarel·les i pastels Maria va construir un gran ram de flors a manera de collage per fer més alegre la paret de l’estança al caire del capvespre. El collage va habitar l’apartament de l’amiga fins que el va desfer pocs mesos abans de morir. El dia que va tancar l’apartament va donar el quadre a qui ja tenia penjat de feia temps les Flors com a lliris. Perquè et faci companyia. I n’hi va fer sobretot anys a venir en una llarga convalescència. Quan la parella de l’amiga va morir el seu retrat pintat per Maria Girona també va anar a prop de les Flors com a lliris. L’atzar i l’estimació ho havien fet possible.

L1120316 2

Maria Girona, Retrat d’Isabel M.

Aquesta és una història anònima que m’ha retornat la presència de Maria Girona aquest matí de diumenge, quan he llegit l’article que li ha dedicat el crític J. F. Yvars a manera de necrològica. La Maria ha marxat als noranta-dos anys, després de cinc anys de soledat per la mort del seu marit i company de tota la vida, el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada.

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Van viure plegats l’aventura de la creativitat des de ben joves, cadascú seguint el seu camí a la recerca d’un llenguatge propi; s’havien conegut els anys quaranta i el 1950 van marxar plegats a París amb una beca del Cercle Maillol. Posteriorment, a Barcelona, van fundar l’escola Eina juntament amb altres artistes i hi van impartir classes i activitats de pedagogia de l’art.

que-del-Rafols-Casamada-Maria-Girona_ARAIMA20150309_0032_19

Maria Girona a la Galeria Tatiana Kourochkina (2010)

Com a artista, Maria Girona va haver de lluitar contra molts prejudicis. Malgrat ser una gran artista que va treballar en plena llibertat, sense defallir i sense concessions, la personalitat de Ràfols-Casamada l’eclipsava als ulls dels que no sabien veure més que la muller del pintor. La condició femenina, que comporta intrínsecament el risc de la invisibilitat en determinats àmbits, tampoc no l’ajudava. Un altre motiu de lluita va ser la del seu posicionament estètic en favor de la figuració, durant unes dècades en què va prevaler una forta i determinant tendència a la infravaloració de tot el que fos figuratiu, a la llum d’un cànon dubtosament progressista. Però malgrat tot, ella, que era una dona dolça i discreta dotada d’una fortalesa interior a tota prova, va sobreviure als prejudicis de gènere i estètics i va anar guanyant visibilitat al temps que la seva obra assolia un espai propi en el context artístic, valoració i prestigi. Va prosseguir la seva vocació artística amb total llibertat i va superar l’estadi de ser la companya d’un dels artistes abstractes més significatius de l’època.

Maria Girona, pintora

Maria Girona, pintora

Maria Girona, que va pintar molts interiors, va entreveure com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges, fos des de Cadaqués, Nova York, Paris o el menjador de casa seva. Un àmbit intimista on alguna tarda va pintar unes Flors com a lliris que en aquest apuntament de primavera evoquen la seva presència.

 

Maria Girona, des del record d’un càlid menjador

Publicat el per
Respon

E_100210-141123

Avui, Dia Internacional de les Dones, em trobo amb la notícia de la mort de la pintora Maria Girona.

La Maria va haver de lluitar contra molts prejudicis, però principalment dos: la forta tendència a infravalorar tot el que fos figuració plàstica en favor d’un cànon dubtosament progressista, i la invisibilitat inherent a la condició femenina pròpia de tots els àmbits. Ella, que era una dona dolça i discreta, dotada d’una fortalesa interior que la va fer sobreviure a tots els prejudicis i a continuar la seva vocació artística sense concessions, va superar amb dignitat l’estadi de ser la muller d’un dels artistes més significats de l’època, com és Albert Ràfols-Casamada. Maria, que va pintar com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges des de la claredat interior. 

El 2005 vaig ser a casa seva per fer una entrevista a l’Albert. M’hi va acompanyar la poeta i pintora Susanna Rafart, que me l’havia encarregada per a la revista Caràcters. Em vaig fixar en les parets del menjador, que Albert havia pintat de feia anys. La Frèia Berg en va fer una fotografia, extraviada. En vaig escriure un poema que els vaig enviar. 

Ara tots dos reposen en el batec de la quietud i en les pulsacions dels nostres records.

Menjador

Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.

Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus

il.lumina la paret de rerefons del quadre

del menjador de casa vostra.

 

No puc parlar d’una natura morta

perquè tot batega i reviu en la quietud.

 Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona

18.II – 19.III.2005

 

BRUNO, O LA REPRESENTACIÓ METAFÍSICA DE SITGES

Publicat el per
Respon

 

Fot. J. M. Alegre

Fot. J. M. Alegre (2015)

Hi ha paisatges que han acabat per posseir els artistes. Per fer-se omnipresents en la globalitat de la seva obra fins engolir-la, transformar-la i atorgar-li un caient característic en el que el paisatge, fons i forma, s’hi estableix de manera indestriable i permanent. No únicament el paisatge per sí mateix, una determinada manera de veure i entendre el paisatge.

 Suceeix amb la badia de Portlligat en la pintura de Salvador Dalí, i s’esdevé, i no crec que sigui únicament per influència estètica, en la pintura de Bruno. El fet que es parli del Bruno surrealista reenvia, crec, més a la idea del llenguatge plàstic i de la tècnica que a la de l’exploració primigènia i primordial dels abismes del subconscient. És per això que entre Bruno i Dalí, o Dalí i Bruno, la distància es fa més propera per la suggestió del paisatge que per l’adscripció al calaix de les classificacions. Cosa que, a més, no deixa d’estar exempta del risc de l’anacronia.

La llum de Sitges, d’intensa reverberació a la superfície daurada de la platja o en la plana marítima, ha estat motiu de recerca i fixació per part dels artistes que des de mitjans del segle XIX. De Felip Massó a Agustí Albors, passant pel Realisme i el Naturalisme, el Modernisme i el Simbolisme, el Noucentisme, la Nova Objectivitat i els realismes del segle XX, la nomenclatura és extensa i amb molts aspectes a desvetllar i revelar.

Bruno, "Autoretrat". Fot. J. M. Alegre (2015).

Bruno, “Autoretrat”. Fot. J. M. Alegre (2015).

“La llum dels quadres la porto dins”, manifestava. El fet que fos un personatge fàcilment identificable pels seus usos i costums, com l’anar en bicicleta, participar en activitats cíviques i culturals, tenir opinió pròpia i convençuda sobre les coses, el configurava com un ésser característic. Endins, però, hi havia l’artista. El que mirava amb els ulls de la ment, com diria en Foix, la llum dels quadres. Prenent Bruno com un dels darrers realistes ficcionals sitgetans del segle XX observem la interacció de la llum en el paisatge i la transformació que en resulta quan l’artista, a més, apel·la al fantàstic, oníric i fantasmagòric. Aquests elements d’inspiració o d’invocació prenen formes i es manifesten en composicions en les que l’espectador contempla o evoca orígens i versemblances.

Fot. J. M. Alegre (2015)

El desdoblegament de les tonalitats cromàtiques de l’horitzó, la superfície llisa de la mar, la corba geogràfica que marca la badia sitgetana, un esquelet de barca amb ombra- que, finalment, incorpora a la seva signatura, la Punta Ferrosa i el Cap dels Grills i una clara invasió del pas del temps que tot ho condensa on les coses neixen i moren configuren l’univers de Bruno. Un univers que, a més, de vegades mostra de manera obertament explícita quan hi incorpora la gran icona del paisatge sitgetà que és la Punta però que, d’altres, ens proposa a manera d’enigma perquè és la superfície plana per on transcorren els elements vitals i onírics de la vida de l’artista sempre en transformació. Un univers que plasma en múltiples ocasions, siguin 0lis, cartells d’esdeveniments, soliloquis d’artista que esdevenen quadres, dibuixos de llum i ombres en blanc i negre de traç afinat.

La immersió i transformació del paisatge i de la llum, és una lectura d’estil de l’obra de Bruno. Ell ha sabut expressar magistralment i com ningú el gran espai metafísic dels límits de Sitges. Uns límits tan precisos i ben tallats com la línia de l’horitzó que divideix i assenyala l’àmbit dels dos blaus. La seva ha estat una expressió nítida, determinant, profundament enigmàtica. Retratant la implacable serenitat de la mar i del cel hi ha traslladat tots els interrogants de l’ésser contemporani davant de la contemplació de la bellesa més absoluta. El seu ha estat un finestral de gran amplària, i d’una profunditat que no ens volia ocultar.

Vista d'una de les sales de l'exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

Vista d’una de les sales de l’exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

L’exposició antològica que li ha dedicate la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, sàviament comissariada per Joan Pi, amb la col·laboració del dissenyadodr Xavier Pascual, ofereix l’oportunitat del retorn a l’artista i a la visió del paisatge de Sitges en clau d’un espai metafísic i a l’ombra de la seva llum interior.