La 12a Jornada sobre el mercat de l’art, col·leccionisme i museus que des de 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB s’ha tancant enguany amb el balanç de gairebé un centenar de persones inscrites i participants, el puntual lliurament del volum de ponències de la 11a. Jornada (2022) i set ponències que han descobert no pocs aspectes relacionats amb el títol genèric de la convocatòria. En són protagonistes Anglada-Camarasa, el moble en tant que objecte del col·leccionisme, la col·lecció Casacuberta, l’antiquari i agent del mercat Josep Costa i Ferrer, la industrial i col·leccionista Tecla Sala i els orígens de la cartofília a Catalunya. La col·lecció Lola Anglada: formació, dispersió i memòria hi ha estat la meva contribució d’enguany, motivada per un afany netament reivindicatiu de dos aspectes: el de Lola Anglada com a artista – i no només il·lustradora de llibres propis i d’altri –, i el desenvolupament i dispersió de la seva col·lecció d’art. Sitges, evidentment, forma part d’aquest entrellat.
Quan el 2017 el Correllengua va ser dedicat a la personalitat de Lola Anglada en la seva dimensió de ciutadana catalanista políticament compromesa, homenatjada des del doble vessant feminista i polític, no es va oblidar el seu vessant artístic. Des de Sitges es va reivindicar amb un programa d’activitats organitzades per l’Ateneu de Sitges amb diverses col·laboracions, una de les quals van ser els Museus amb una sessió en la que vaig tenir l’oportunitat d’explicar Lola Anglada: una visió sitgetana.
Feia poc més de dos anys que Lola Anglada, que té com pocs artistes una presència permanent al carrer gràcies a les rajoletes dels concursos de catifes per Corpus i de balcons florits, havia estat incorporada amb tots els honors a la col·lecció permanent del Museu de Maricel. A la sala dedicada al Noucentisme hi figuren tres magnífics olis – El ram, Descans, i Nena -, i una escultura en bronze representant una veremadora. La seva obra com a artista no és gaire, per no dir gens, visible als museus del país, i al MNAC no hi figura cap obra seva penjada. Però cal dir que des de que es pot contemplar a Maricel totes tres quadres han estat objecte de freqüents sol·licituds de préstec.
Del contingut de la ponència voldria destacar que la biografia artística de Lola Anglada té un abans i un després de 1939. Durant la seva joventut i de París estant es va professionalitzar plenament com a artista i il·lustradora amb publicacions i exposicions. Era una dels artistes més actius i notables del grup de Montparnasse, un interessant grup d’artistes catalans instal·lats al barri parisenc durant l’època d’entreguerres i que tenien un peu – i l’obra! – a cada banda de la frontera.
Els desastres de 1939 a Espanya i uns mesos més tard a Europa van acabar amb tot. Lola es va haver d’amagar els primers temps de la postguerra a Barcelona. Un dels censors de l’època la va qualificar de roja, separatista i perillosa (!!!). De mica en mica es va anar refent, però la seva vocació artística, intacta però afectada per les circumstàncies, i el seu entorn familiar no li van fer la vida fàcil. Es va sentir sempre proscrita i abandonada.
Amb els anys els problemes econòmics i familiars es van anar agreujant. Quan el 1974 el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, li va adquirir vuit finques i la col·lecció d’art – amb la condició que se’n fes un museu – es van alleugerir els problemes econòmics i va començar el de la dispersió, que és una llarga història.
Se’n van salvar les nines que havia donat a la Diputació el 1961 per tal que fossin instal·lades al Museu Romàntic de Sitges. Se’n va salvar també la seva biblioteca, que va donar a la Vila de Sitges – un acord de 1981 li ho agraeix-, i que es conserva a la Biblioteca Santiago Rusiñol. La resta del que quedava al seu casal de Tiana a la seva mort va anar a raure a la Diputació de Barcelona.
Aquesta és una part abreujada i encara amb interrogants del que ha de sortir publicat al volum de la 12a Jornada del mercat de l’art — d’aquí a dotze mesos. Però tinc fonamentades esperances en els projectes de futur, espero que proper, sobre les Nines i Lola Anglada als Museus de Sitges. Ara per ara, al temps.
Més enllà de Barcelona, París, Madrid, Màlaga o La Coruña existeix un conjunt de viles i ciutats unides per Picasso. Per la creativitat, la vinculació, les vivències, les estades, les amistats i tot el cúmul de circumstàncies que configuren una vida d’artista. Si l’artista és algú tan proteic i universal com Pablo Ruiz Picasso, els vincles que uneixen geografies i persones s’enforteixen mútuament i configuren un enorme valor afegit de capital cultural. Després, que les viles i ciutats tinguin consciència de la importància que això suposa i ho incorporin als adeènna dels seus valors, és altra cosa.
La posada en marxa del segon seminari “Doctorat Picasso” dedicat a Picasso i Catalunya que organitza el Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la UAB, la universitat Jules Verne d’Amiens, i la Fundació Banc Sabadell atorga una visibilitat definitiva a les ciutats i viles picassianes. Per al present curs 2023-2024 s’ha programat en format de seminari ambulant amb diverses parades: la primera a Sitges (5 octubre 2023), seguint per Barcelona, Vallvidrera, Horta de Sant Joan, Gósol… Cada parada consta d’una conferència per part d’una persona experta en Picasso o l’època artística vinculada al territori, una acció per part d’un artista i una ruta picassiana. El programa busca donar visibilitat a les relacions de Picasso amb Catalunya per tal de crear una xarxa física i digital dels llocs picassians al país, impulsant-ne els estudis i el coneixement, i connectant els indrets per fer possibles projectes de recerca en coneixement, creativitat, turisme cultural i emprenedoria.
Sitges és vila picassiana i no pas per mèrits propis sinó de l’artista que des de que hi va posar els peus va projectar la Vila molt més enllà del que els sitgetans haurien imaginat. Perquè Picasso forma part de la ‘constel·lació Rusiñol’, un concepte que abasta un radi d’influència artística que es perllonga en l’espai i en el temps. En el nostre cas, es de que dels joves artistes Picasso i Carles Casagemas van visitar la casa-taller del Cau Ferrat l’any 1900 fins que el 22 d’agost de 1933 Picasso va entrar al museu que feia poc més de tres mesos que havia estat obert com a museu públic. El museu públic que va esdevenir pioner en penjar obres de Picasso a les seves parets. Els dibuixos els havia adquirit Rusiñol als 4Gats al jove artista emergent que l’admirava i anava esbossant croquis i dibuixos amb el seu retrat. L’oli l’havia comprat al mateix local en una exposició que Utrillo havia programat per tal que Picasso hi pengés les tauromàquies que havia anat realitzant influïdes per les de Ramon Casas, però clarament diferenciades pel fort impacte del color en la composició.
Com que la mida no fa al cas, els Picasso del Cau Ferrat respecte del conjunt de la col·lecció són tan importants com els Grecos. Com també ha estat altament important l’exposició “Rusiñol vist per Picasso” que han organitzat els Museus de Sitges en col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona comissariada pel Cap de col·leccions Ignasi Domènech i que s’ha pogut contemplar al llarg de tot aquest estiu, complementada amb tallers i conferències.
La interacció de Picasso amb la constel·lació Rusiñol conté encara més elements i matisos alguns dels quals seran objecte de la primera parada del seminari ambulant, a Sitges. Vaig assumir la responsabilitat de la conferència, que versarà sobre El decurs picassià des de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol a les Elegies de Duino de R. M. Rilke . La lectura teatral Sr. Picasso c/ Montcada 15-17, Barcelona-3 serà a cura del seu autor, el poeta, escriptor, artista multidisciplinar, agitador cultural i traficant d’idees Vicenç Altaió. La ruta és la que des d’aquest estiu s’està oferint des dels Museus de Sitges.
Doctorat Picasso 2023-2024, dijous 5 d’octubre, 11-14 h., Saló d’Or del Palau de Maricel, entrada lliure i gratuïta: Picasso i Catalunya, Seminari ambulant, primera parada: Sitges: No s’ho perdin i facin els honors a l’artista, que s’ho mereix.
Hi ha una imatge del pintor Marc Chagall que representa la creació de l’ésser que fa dies que no m’abandona quan em disposo a escriure sobre l’exposició de Berta Paco Vidal, titulada Camins d’aigua. Forma part del seu ample cicle bíblic i figura un àngel que transporta el primer cos humà representant la creació de l’ésser. Impera el blau, i més enllà dels diferents estadis situacionals d’aquesta obra, el tema central ens interpel·la sobre com els éssers són transportats, o llevats, del món que coneixem. Sovint he pensat que el blau no era altra cosa que un amalgama d’aire i d’aigua, i que el quadre té, a parer meu, un significat ambivalent atès que en el seu angle superior s’hi amunteguen un seguit d’escenes relatives a les contingències que els éssers travessen en el decurs de la vida. En aquest cas, la vida intensa i breu de la Berta.
Marc Chagall, La creació de l’home (fragment)
El llegat de la seva pintura obre un panorama amplíssim vers tot el que constitueix el relat vital i creatiu d’una artista que va viure l’art des de dins, fins el punt d’implosionar en un conjunt de quadres que impacten com pocs, avui dia, aconsegueixen d’arribar fins a l’extrema sensibilitat de qui els contempla. És una de les idees i comentaris que escoltava per boca de tots els qui vam assistir a la inauguració d’una exposició que mereix ser visitada més d’una i de dues vegades perquè poques ocasions haurem tingut l’oportunitat de contemplar un cicle tan intens, versemblant i veritable com el del relat que Berta Paco realitza des de la mirada a l’interior.
De la mateixa manera que Chagall explica la vida segons les vivències de l’esperit – és una lectura, entre d’altres, que la seva obra invoca -, les obres de Berta Paco obeeixen a un traç d’expressió vital expressiva i contundent, dramàtica, radical, ferotge. La línia fosca que delimita les formes i els contorns és determinant. Per més que la gamma cromàtica s’endolceixi, la sobreïxi o capgiri, l’obscuritat del rerefons de cada obra es concentra i preval en la línia que marca la composició. L’abstracció en la qual es podria enquadrar – si calgués – l’expressionisme de Berta conté en ella mateixa les claus de les motivacions que l’han conduïda a plasmar-les sobre tela. La lectura, la contemplació o la interpretació ja és cosa nostra, partint del fet que cadascun dels quadres s’ofereix singularment més enllà de la determinació del conjunt.
Enfront d’aquesta mostra, que és el llegat de tota una vida viscuda i expressada en clau interior, he arribat a dubtar sobre la salvació per la via de l’art. Llavors és quan retorno al camí tan ambigu de l’àngel de Chagall: és un inici o un final, el de la creació de l’ésser? El blau em diu que són totes dues coses i, encara, em respon la pregunta: sí, l’art és salvació. Salvació de la memòria, de l’obra realitzada, per l’amor i el coratge que l’Albert i la Sílvia, pare i mare de la Berta, han mostrat i exercit fins a l’extrem per poder-nos donar a conèixer i anostrar una obra de més abast del que podíem haver imaginat i que a partir d’ara no resta en l’anonimat incorporant-se al nostre talent col·lectiu amb dignitat i qualitat.
Només vaig veure la Berta una vegada a la vida, que va ser a la Fira d’Art de 2012, quan l’Isidre Roset, el comissari de l’exposició actual, l’havia seleccionada per formar-ne part i en va destacar, ja llavors, la seva notable aportació. Ella estava dempeus darrere el seu petit taulell i en veure’n el nom me la vaig mirar; tenia els ulls de la seva mare i la semblança retirada al seu pare. La conversa va ser breu i li vaig adquirir un petit format – tan neguitejant com atractiu! – que des de llavors m’acompanya. L’art no és només la salvació en el record, sinó la presència permanent dels que estimem i que ens acompanyen.
Actualment ningú no discuteix sobre la importància de la visió de gènere pel que fa a la transmissió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i, en concret, de les arts i les lletres. Es tracta d’atorgar-les visibilitat, a favor d’una percepció equitativa, concreta i diferent, alternativa i complementària. Molt a dir i molt a revisar, encara, amb l’indispensable rigor per tal que els esforços no quedin en un simple estadi d’autocomplaença. No hi ha risc més alt que llançar expectatives amb resultats migrats o esquers de productes que finalment deceben per la manca fins i tot de discursos cohesionats.
Va ser amb aquest repte que vaig acceptar l’encàrrec d’una ponència que des de l’enunciat “Textil/Textual” analitzava una aproximació a la poesia moderna catalana escrita per dones; en concret, les nascudes durant el primer terç del segle vint i que van publicar sovint a destemps, afectades pel decalatge generacional que en part caracteritza les poetes respecte dels corrents estètics i dels cicles generacionals respectius. El context ha especialment interessant perquè ha estat el col·loqui “Textil/Textual”, organitzat a la Universitat de Granada per les professores Milena Rodríguez i Lourdes Sánchez Rodrigo sobre literatura de gènere en el que han participat experts d’Espanya, països llatinoamericans i els Estats Units. Per a la majoria va comportar, a més, la descoberta de la poesia catalana moderna.
La vaig titular “Sobre textures, cossos i costures”, perquè a partir d’un quefer tan vinculat a la condició femenina com el fet de cosir i teixir, des dels temps dels mites –el teixit de Penèlope i el fil d’Ariadna marquen tota mena de línies de decurs– s’esdevenen formes i diccions diverses que, expandint-ne tots els usos arriben actualment a un dels vessants més interessants de les poètiques actuals, com és la poètica del cos. Però de primer calia establir el moment fundacional de la recuperació de la tradició literària femenina a Catalunya que a mitjans dels anys vuitanta preconitzava, a la teoria i amb l’exemple, Maria Mercè Marçal. Gràcies a ella ha estat possible anar desenterrant i desenteranyinant el panorama. Per a Marçal urgia –i urgeix– deixar de ser inexistents i construir una tradició amb totes les limitacions i totes les genialitats on recolzar-nos, perquè tots els processos de descolonització són difícils. Calia cosir i teixir la genealogia pròpia, perquè la tradició existeix i el que cal és fer-la visible i articular-la. Des d’una perspectiva més actual s’hi entrecreuen altres debats: l’absència sistemàtica dels sèniors; les invasions mediàtiques; la prevalença de la prescripció versus la crítica; l’oralitat i l’espectacle; la inclusió i la inclusió (mai no se n’havia parlat tant i mai hi havia hagut tantes exclusions). I hi plana, sobretot, la triple minorització de les poetes catalanes: per ser catalanes, per ser poetes i per ser dones.
La nena obrera, de Joan Planella, MHCIsidre Nonell, Interior amb filadora (1892), MNACSantiago Rusiñol, La cosidora (1894)Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917)
El nomenclàtor de les poetes nascudes els anys trenta és corprenedora, perquè poques van accedir a una vida literària en condicions d’equitat. Palmira Jaquetti, Simona Gay, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda, Montserrat Abelló, Maria Àngels Anglada, Celia Viñas, Clementina Arderiu, Concepció G. Maluquer, Joana Raspall, Esther Martínez Pastor, Isabel Oliva, Maria Beneyto, Angels Cardona, Renada Laura Portet, Maria Àngels Anglada, Zoraida Burgos, Carme Guasch, Maria Oleart, Quima Jaume, Rosa Fabregat i Olga Xirinacs, entre altres.
La poeta Rosa Fabregat, Premi Nacional de Cultura 2022
D’entre elles vaig triar-ne cinc que mostren el seu vincle amb la temàtica tèxtil. Palmira Jaquetti, a la seva Cançó de cosir hi aplica les tonades de cançó popular en les que, folklorista experta, s’inspirava. El ressò dels mites d’Ariadna i Penèlope no es troben en la poesía de M. Angels Anglada, tan vinculada al món de Grècia. Però en canvi, mentre Mercè Rodoreda es guanyava la vida cosint a màquina a Bordeus va transposar en una Penèlope “esquerpa, sola, tota fel i espina” el neguit d’un possible abandonament. Rosa Leveroni, des d’un altre extrem, teixia somnis d’enyor i d’elegia en alguns dels seus poemes més corprenedors, com les Elegies dels dies obscurs. Rosa Fabregat, recent Premi Nacional de Cultura 2022, amb dos consistents volums d’obra completa, evoca el record de la mare quan li ensenyava a brodar les lletres en el moment de la seva agonia, “tristíssim brocat / que brodarem plegades”. En darrer terme, Montserrat Abelló mostra una poesia que evoluciona des del realisme social, amb una dona que ha de cosir i fregar, a la dona que desembasta els anys amb el teixit dels seus poemes.
I en acabar, em vaig guardar com un tresor dos versos de la portuguesa Sophia de Mello Breyner:
“Perquè pertanyo a l’estirp dels que transitem pel laberint
Sense perdre mai el fil de lli de la paraula”
Aprovat discretament pel Ple de l’Ajuntament del passat 27 d’abril i en fase provisional, pendent dels informes de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, de l’Oficina Territorial Ambiental de Barcelona i de la Demarcació de Costes de Catalunya, ja tenim actualitzat el catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment denominat PEPPAC, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges. Després d’haver passat per una difusa etapa d’al·legacions ha culminat en una aprovació provisional i no pas per unanimitat.
L’historial de la protecció del patrimoni sitgetà ha passat per etapes ara tumultuoses i adés opaques, al llarg les quals s’han escolat pèrdues, enderrocs, desídies, desinformació, especulació urbanística permanent, així com una àmplia i diversa gamma d’interessos. El perllongat trajecte de l’actual parteix d’un primer catàleg aprovat, no sense traumes, el 1991 i que contenia 461 elements i 22 conjunts. El document recentment aprovat consta d’un total de 1.123 elements, fruit de l’ampliació d’elements, conjunts i de la inclusió d’àmbits i conceptes que anteriorment no s’havien tingut en compte; l’evolució de les normatives i de les sensibilitats hi ha ajudat.
La darrera fase de la revisió del PEPPAC es va iniciar el 2015 i ha passat per etapes de modificació entre el 2017 el 2021, en que es va aprovar en forma inicial. El catàleg ha estat dirigit per l’arquitecte Josep Maria Pujol i Torres, amb l’equip format pel biòleg Jaume Marsé Ferrer, l’historiador Adrià Cabezas, l’arqueòleg de l’SPAL Javier Fierro; des de l’Ajuntament de Sitges hi han col·laborat els arquitectes Ramon Fusté, Óscar López i Juan Franciso Miras, l’advocat Emili Pinazo, i la historiadora de l’art Isabel Artigas Coll, segons els crèdits de la coberta del document. La Comissió Tècnica del Patrimoni Arquitectònic de Sitges (COTEPAS) que l’Ajuntament va constituir amb caràcter consultiu entre 2019 i 2020, arran del que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, ha desenvolupat la seva tasca de proposta de modificacions i noves catalogacions, el resultat de les quals es reflecteix en l’ampli nombre d’elements i conjunts a salvaguardar.
D’entrada ens hem de felicitar perquè ja tenim catàleg. És accessible des del següent enllaç. Ho indico perquè m’ha costat força poder-hi arribar i val la pena consultar-lo. Ho he fet cercant indrets i elements que mereixen protecció i que, afortunadament, estan inclosos. Amb tot, la dificultat de localització de l’enllaç en el magma d’informació i propaganda municipals del seu web no ajuda a la seva transparència, com tampoc hi ajuden les dificultats en reconstruir el procés d’elaboració del document. Ho he intentat reculant fins 1991, però ni la documentació accessible ni l’ordenació de la informació no hi ajuden i, en canvi, seria un gran què poder disposar d’un historial complet de la seva evolució, perquè seria la radiografia de la governança urbanística de Sitges al llarg dels decisius darrers trenta anys.
Un catàleg de patrimoni és una arma de doble fil. Per als que som proteccionistes tot ens sembla poc, però el repte de debò està en que es faci complir la normativa de protecció en tots els seus aspectes. Des de la realitat sitgetana n’hem vist de tots colors, com l’estat lamentable i degradat de la masia i de l’ermita de santa Bàrbara, tot apunta que el seu destí va cap al desastre com la masia i l’ermita de Miralpeix, o la masia de Can Pere Pau, i això desmenteix la credibilitat del sistema.
Per als propietaris, que n’hi ha de tota mena, el patrimoni és una espasa de Damocles perquè és un condicionant per a la seva lliure explotació. Un del xocs de realitat que vaig presenciar el 1980 va ser l’impacte negatiu que va causar l’article de l’enyorat Charles Miles sobre l’ermita de Santa Bàrbara en els seus propietaris, ja que pensaven que si se’n parlava com a bé a protegir afectaria negativament les possibilitats de venda d’aquella partida de terra. Per tant benvingut catàleg i, benvinguda exigència i compromís –se suposa– en la seva aplicació.
La masia de Santa Bàrbara, de propietat municipal, en el seu estat d’actual degradació
Ja tenim catàleg i benvingut, ni que només sigui per l’ampliació del nombre i tipologia dels béns patrimonials inclosos. Amb tot, un element tan important com és, i que a falta d’altres publicacions actualitzades constitueix una guia actualitzada del patrimoni de Sitges, hauria hagut de ser objecte d’una gestió més transparent i rigorosa.
Transparent, perquè la seva perllongada etapa d’elaboració – des de 2015 si no m’erro, per bé que en algunes datacions hi figura 2017-2022, fins la recent aprovació per part de l’Ajuntament de Sitges – ha estat difícil de seguir- la en tot el seu recorregut recorregut dins i fora del web oficial de Sitges – el mateix web oficial és molt perfectible pel que fa a transparència. I, sobretot, pel que fa a la transparència, perquè hauria pagat la pena dedicar-hi sessions públiques d’informació i de debat per explicar-lo a la ciutadania, insistint en els principis, objectius, finalitats, criteris – com la mateixa adjudicació a l’equip redactor o la inclusió dels edificis i diversos elements-, funcionament i etapes administratives d’informació pública i al·legacions.
Però això no s’ha fet, i s’ha perdut l’oportunitat d’un debat constructiu i actualitzat de la utilitat real del catàleg de patrimoni que l’enumeració dels seus objectius (vol. 0, p. 6-7) estableix. Perquè és un instrument de gestió d’obligat compliment i és la manifestació del criteri i del compromís de la gestió pública del sòl i del patrimoni, del paisatge i dels valors culturals del patrimoni material i immaterial. Ha estat una gran ocasió perduda de fer pedagogia i de manifestar el compromís de vetllar pel nostre patrimoni amb mesures concretes que esperem que siguin aplicades per part de l’Ajuntament, que és qui en té la responsabilitat. Cal tenir ben present que el catàleg té caràcter normatiu i comporta un pla de protecció.
El rigor amb què es presenten les dades i les fonts d’informació utilitzades mereix un punt i a part. Hi ha errades, hi ha imprecisions i es fa palesa l’absència d’unitat de redacció i l’actualització i revisió de continguts. Entrar en detalls ocuparia pàgines i corregir-los encara més. Però com a exemples, un catàleg que s’aprova el 2022 no pot començar descrivint la vila de Sitges amb una població de 28.478 habitants que tenia el 2016 (vol. 0, p. 5). En cinc anys, aquesta és una actualització imprescindible. Per seguir, el nomenclàtor d’alguns dels edificis continua essent els dels primers anys noranta com succeeix el Museu de Maricel encara referenciat com a “Maricel de Mar” i el Palau de Maricel, com a “Maricel de Terra”. La datació de les diferents parts del complex perpetuen antigues errades per manca de consulta de fonts d’informació actualitzades; la Casa Lola Anglada es va habilitar per a Maricel el 1916, i l’antic garatge de Maricel i actual seu de l’Arxiu Històric de Sitges va ser construït el 1919 (el plànol de la façana es conserva precisament a l’AHS, com tots els del recinte).
Al breu i pobre resum d’història urbanística de la vila resta omesa la urbanització de finals del segle XVIII feta per Josep B. Falç dels carrers sant Francesc, Sant Gaudenci, Sant Bonaventura i Sant Josep, amb la Casa Llopis (1793) com al seu més important llegat testimonial. Però és en la consulta de les fitxes dels elements del catàleg on es posa de manifest la manca de rigor tant en la redacció com la bibliografia i fonts documentals citades, antiquades i obsoletes – excepte les referències dels elements arqueològics i paleontològics. Es fa constar la consulta del Mapa de Patrimoni Cultural de Sitges elaborat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona; dels fons bibliogràfic, fotogràfic i documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) la mateixa corporació; l’Arxiu Històric municipal de Sitges; l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya (IPCIC) de la Generalitat de Catalunya; i de la bibliografia general d’àmbit local. Però el cert és que llevat d’algunes excepcions els documents consultats arriben a la primera dècada del segle XXI. Només que s’haguessin analitzat i consultat fonts com les publicacions del GES, inclòs el seu Butlletí;La Xermada i les publicacions dels Museus de Sitges des de 2006 fins l’actualitat el contingut de les fitxes hauria estat garantidament precís i fiable. Si s’afegeix la manca de rigor en les citacions bibliogràfiques i webgràfiques i dels expedients del COAC i l’AHS – un retalla-i-enganxa sense revisar- i del contingut dels peus de les imatges la utilitat administrativa i cultural del catàleg del patrimoni de Sitges fóra d’alta fiabilitat i utilitat en bé del nostre patrimoni.
La realitat ho desmenteix, i desmereix el rigor professional de l’equip redactor i dels que fins ara han procedit a la seva aprovació.
QUADERN DE TERRAMAR 