Arxiu de la categoria: Arts

EL PINTOR I L’AMERICANO

Publicat el per
1

EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

 

Joaquim de Miró, Dones a la Ribera,

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

IMG_0001

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.

PER LA REPÚBLICA!

Publicat el per
1

PER LA REPÚBLICA! 

Tal dia com avui, 14 d’abril de 2018, afegeixo la imatge de l’escultura de Pere Jou, Al·legoria de la República (1931), i l’enllaç a l’article que vaig penjar al meu blogweb Quadern de Terramar l’any passat.  

Per la República, encara, …

 

img_5958

 

 

 

 

 

ÚLTIMS REFUGIS

Publicat el per
Respon

ULTIMS REFUGIS

M’encanta sentir com canten les coses

M. Rilke

 Quan arriba el moment en què estàs enfadada amb l’univers per alguna o altra cosa que ha sobreeixit el vas de la paciència et preguntes què has de fer perquè, en realitat, n’estàs fins el cap d’amunt. Llavors cadascú l’enfila com bonament pot perquè hi ha tants recursos com imaginació  i ganes de tombar full i passar pantalla. I sempre acabem trobant un o altre refugi.  

Els meus solen ser la música, que amanseix les feres des de que el món és món, i els llibres de poesia buscant algun vers, algun poema que em serveixi de resposta i que em traslladi al cor de les paraules. La música pot ser tot Chet Baker, La simfonia dels salms d’Stravinsky, el piano d’Ernesto Lecuona, el Franco Battiato de la Prospettiva Nevski, la Sonata per a violí i piano de Cesar Frank, el Rèquiem de Mozart, la cançó del capvespre del Tannhäuser , la Suite I de Bach amb el violoncel de Pau Casals, La Bohème tota sencera,  el Raimon cantant les Veles e Vents d’Ausiàs March o la Maria del Mar Bonet posant veu i música als poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El repertori es pot allargar però m’adono que sempre vaig a raure als poetes i per alguna cosa deu ser.

Tinc sobre la taula els darrers poemaris de Narcís Comadira, de Quim Español, de Marcel Riera. Tres poetes que tenen en comú una escriptura aparentment senzilla, elaborada amb llenguatge treballat, bon ofici i una qualitat expressiva intensament suggerent. Una poesia on el jo líric es comunica amb qui el llegeix de forma gairebé osmòtica. Són tres poetes que, cadascú a la seva manera, acompleixen a parer meu el que Rilke assenyala en la coneguda Carta a un jove poeta: la mirada endins, l’escriptura fonamentada en la seva intrínseca necessitat, la interrogació lírica de la vida quotidiana, “endinsar-se en sí mateix i explorar les profunditats d’on emergeix la vida pròpia”. Assoleixen el que Rilke estableix com a ètica i poètica: “una obra d’art és bona si ha nascut de l’impuls d’una íntima necessitat”. L’esguard interior i la seva concreció formal, expressiva, en la creació poètica. La recompensa del poeta, segueix Rilke,  és l’extrema soledat perquè només “és” i es retroba dins de sí mateix i en la natura a la que està unit. Ell ho va portar fins a l’extrem i per això llegir-lo esdevé la contemplació de l’absolut per mitjà de la paraula. I per això, també, Rilke és un poeta de difícil traducció. 

És gràcies a una senzilla edició que rellegeixo la gran Anna Ahkmàtova en una antologia de butxaca. Repassant els versos no puc deixar de pensar en la primera visita que vaig fer a les dependències que ocupava a la denominada Casa de la Fontanka, a Sant Petersburg, un habitatge comunal on ella disposava de poc més d’una habitació.  “He llegit que les ànimes no moren”, és el títol del recull que mostra els seus registres més profundament dramàtics en la seva maduresa. La poesia d’Ahkmàtova commou perquè és un plany profund i d’una gran contenció sobre un passat relativament feliç i irrecuperable, els amics i familiars morts per la repressió estalinista – Bulgàkov, O. Mandelstam, N. Punin … – ,  l’empresonament del fill, tanta tragèdia personal i col·lectiva. Brindant “per la casa devastada” i “perquè Déu no ens ha salvat”, poeta de la seva ciutat estimada amb el Neva sempre present, el record de les persones desaparegudes s’entrelliga amb una adolorida nostàlgia expressada per una veu ajustada i potent en la seva entossudida resistència. Va viure una vida tan tràgica com clarivident, igual que la seva poesia:

I aquell cor tampoc no respondrà

a la veu meva, a l’alegria o aflicció desperta.

Tot va acabar… I el meu cant ressonarà

on res de tu ja no resta, en la nit deserta.

És així, com Ahkmàtova ens ve a dir que la poesia és també salvació. O, si es vol, un dels darrers refugis quan ja no queda gairebé res. Ara mateix, llegia Ahkmàtova escoltant el violoncel de Pau Casals…

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16.III.2018

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA

Publicat el per
Respon

images

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA 

 N’havia vist molts rams de flors i alguns quadres amb bestioles i parelles aparentment felices. Sempre m’agradaven, els rams de l’Olga Sacharoff, perquè per més que n’hi hagués eren tots diferents, harmònics, encarnaven la bellesa encalmada. Però el dia que en vaig veure un quadre totalment diferent, una mena de natura morta de racó de cambra en grisos, blancs i blaus me’n vaig ben enamorar. Però encara no em demanava perquè una artista que havia pintant en traços cubistes havia derivat en els rams de flors, retrats de criatures amb gats a la falda o en evocacions del paradís des d’un jardí selvàtic del Putxet barceloní.

 

Olga Sacharoff encara és un enigma, segons com. Se sap poc de la seva vida a Rússia, amagava la data del seu naixement i mai no va datar els quadres. Era filla d’un notable metge i de família benestant. Seguir la vocació artística li va ser relativament fàcil, ja que la trajectòria europea de Rússia estant estava assenyalada: estudis al país natal, estada a Alemanya – ella va habitar el Schwabing de Múnic, com tants d’altres, i qui sap si es va creuar entre el camí de Gabrielle Münter i Kandinsky – i recalada llarga a París, al Montparnasse d’abans de la Gran Guerra. Ja no va retornar a Rússia. El 1914 coneix l’anglès Otto Lloyd, que esdevé la seva parella de per vida, i fugint de la guerra s’instal·len a la Barcelona de 1916. Però Olga sap que si vol fer carrera artística ha de tornar a París, on viu immersa en el medi artístic, mentre que Lloyd resta a Barcelona, i retorna a Catalunya per passar els estius. Amb l’esclat de la guerra civil la parella s’instal·la a París, però la Segona guerra mundial els retorna a Barcelona, on s’instal·len definitivament entre els barris de Sant Gervasi i el Putxet. Tant a França – París – com a Catalunya – Barcelona – Sacharoff viu immersa en l’ecosistema artístic de cada moment i cada ciutat. La vida social i artística de Sacharoff a Barcelona queda plasmada en els retrats col·lectius de La colla, testimoni pictòric i retrat col·lectiu dels veïns i amics artistes del moment.

La recepció crítica d’Olga Sacharoff li és favorable des de la seva participació en la primera mostra col·lectiva al París de 1912. Un Autoretrat (c.1914) ens la mostra de mig cos i mig girada, taques fosques en lloc d’ulls i un fermall al coll amb la seva inicial. La seva producció dels primers temps fins el final dels anys d’entreguerres es caracteritza per un predomini dissimulat de les formes però suficient per percebre la manera amb què va digerir les lliçons del cubisme, i per un sentit simbòlic en retrats i escenes. El medi vegetal – jardins i boscos -, molt sovint emmarcant el tema representat a manera d’escenari substitueix el rerefons llis dels primers retrats i es fa ressò de les selves domesticades d’Henri Rousseau. Tot plegat li atorga un traç profundament original, diferenciat els diversos corrents estètics del moment i, no obstant això, mantenint-hi una determinada distància, tant en una determinada visió metafísica com simbolista, sovint no exempta d’una mirada dissimuladament irònica i sempre tendra.

01-un-casament

Olga Sacharoff, Un casament (1921), MNAC

L’establiment a la Barcelona de la postguerra marca una divisòria en l’obra de la pintora. El traç es suavitza, fins i tot es dil·lueix; el retrat esdevé més realista – els retrats van constituir una de les més importants fonts d’ingressos de la parella – ; les escenes formen part de la vida i els costums; el decorativisme amorosit de les flors és un dels reclams més destacats de la seva obra; la natura casolana, la del jardí selvàtic i els animals domèstics guanyen protagonisme fins a originar una lectura panteista de la seva obra.

03-la-colla

Olga Sacharoff, La colla, (c. 1947), MNAC

No puc evitar de pensar el paral·lelisme que existeix entre Olga Sacharoff i Angeles Santos arran del gir estètic de totes dues a la Barcelona de la postguerra. La visió de la ciutat que Sacharoff palesa el 1943 ó el 1947 és gairebé idèntica que la de Santos, l’una des del Putxet, l’altra des del Guinardó – la Baixada de la Glòria. Que es coneixien és segur, però no estic gens segura que compartissin cap altra cosa que una mateixa perspectiva de la ciutat. En una ocasió vaig preguntar a Angeles Santos si coneixia la Sacharoff; em va respondre amb un to de veu neutra i volgudament indiferent referint-se a “esa mujer”. Però és la visió de la malenconia la que les uneix en aquest etapa.

 

Olga Sacharoff va morir el primer de març de 1967, i amb motiu d’aquest cinquantenari el Museu d’Art de Girona ha organitzat una exposició de l’artista, comissariada per la historiadora de l’art Elina Norandi. És una mostra rotunda de la personalitat de Sacharoff i de la seva perllongada trajectòria que no deixa indiferent i que obre noves i diverses lectures des de la contemporaneïtat. Per a mi ha estat l’oportunitat d’enamorar-me’n de nou: de les flors, els gats, les noies sense ulls, la selva domesticada, la ironia, la tendresa, la malenconia d’una gran artista.

DWtPJ90XUAAgizt

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 2.III.2018

 

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

Publicat el per
Respon

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018