Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

PERSPECTIVA NEVSKY

Publicat el per
Respon

PERSPECTIVA NEVSKY

img_3693

Immediacions de Sant Petersburg (2016), Fot. Frèia Berg

Cada ciutat té la seva estació, la que la converteix en més autèntica. La de Sant Petersburg és, sense cap dubte, l’hivern. O, més ben dit, el pas de la tardor a l’hivern. Ho va escriure la poeta Anna Akhmàtova:

 “ – M’oblides aquest dies de novembre?

Als canals propers el Neva és una llenca encesa.

Una ajustada indumentària de tardor”.

El Neva, reflecteix tot l’or vell, el roig gastat de l’estiu als arbres. Alguns, en plena nuesa, entreteixeixen el decorat gris que s’estén sense límits pel cel de la ciutat. Hi he arribat al caient de la tarda i m’ha sobtat la gespa dels afores enfarinada per les primeres neus. Encara no acaben d’agafar.

img_3677

Pulkovo (2016), Fot. Frèia Berg

La primera vegada que hi vaig venir n’hi  havia més d’un pam, de neu, i en alguns llocs on la pala de les enretirades no havia arribat n’hi havia mig metre. No és gran cosa, em deien. A l’avinguda Nevski de tan en tant sentia el soroll dels terrossos que s’escolaven els canalons del desguàs, parets avall. L’Elena Zernova m’havia vingut a cercar i em feia pujar al cotxe: – tanca els ulls i no diguis res. Vam recorre uns quants centenars de metres, jo amb els ulls tancats, fins que el cotxe es va aturar. – Ara ja pots mirar, surt. Al meu davant s’estenia el Neva tan ample i majestuós com una mar glaçada i, al fons, brillava la claror del Palau d’Hivern. Els canals s’endinsaven pels carrers, talment camins blancs. Tot clar sota un cel gris. És el color de l’hivern a Sant Petersburg. De fred, ni en sentia. Vaig estar estona sense dir res perquè l’esguard tot ho abastava Diu que el que mai no s’oblida és la primera mirada, en perspectiva, a les ciutats perquè cadascuna esdevé la icona que la singularitza a la mirada, al pensament i al record.

També hi ha ciutats associades a l’imaginari musical. Sant Petersburg, que és ciutat literària i musical com poques, compta amb un repertori musical extens i significat. Més enllà de la música de ballet de Txaikowski – El llac dels cignes, La bella dorment… – em quedo amb dues composicions de segle vint. L’una, la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx, la simfonia de Leningrad – el nom de la ciutat que li van donar els sòviets. Xostakóvitx la va acabar el desembre de 1941, l’any que va començar el setge que va acabar tres anys més llarg de la història, el gener de 1944.

Considerada actualment com una obra musical en contra de tota mena de totalitarismes, el seu autor va comentar que la va escriure per a la ciutat que Stalin va destruir i que Hitler va rematar. Dels tres  milions d’habitants en van quedar set-cents mil, dels que tres-cents mil eren soldats.

L’altra cara de la moneda musical és la Prospettiva Nevski de l’italià Franco Battiato, una cançó generacional on l’autor hi aboca una lírica tendra i generacional basada en el conte homònim de Nikolai Gògol que forma part del recull Contes de Sant Petersburg. La visió de Battiato és la del passavolant que hi sent la presència d’Eisenstein, Nijinski o Stravinsky, tres grans noms del segle vint de Rússia, en la seva recerca de l’alba en la nit.

Torno al gris del migida i de la tarda, a zero graus.

img_3726

El Palau d’Hivern, seu del Museu de L’Hermitage (2016). Fot. Frèia Berg

M’esperen la vista del Palau d’Hivern, els quadres de L’Hermitage, la vista de l’aigua lenta de la Moinka i la Fontanka, els versos d’Akhmàtova i el passeig per l’avinguda Nevski on no trobaré Battiato però sí tota la intensitat del que la seva cançó condensa.

 

OFERTA SÀPIENS

Publicat el per
Respon

OFERTA SÀPIENS

img_3616

Taller d’ombres xineses a Can Falç, 1 (2016). Fot. Frèia Berg

Tanquem la 49a edició del Festival Internacional de Cinema posant els dits en forma de V i desitjant llarga i pròspera vida després d’haver hostatjat a Maricel l’exposició de Star Treck, a l’espera del gran mite del comte Dràcula l’any vinent. Els zombies ja han tornat tots a casa – ahir encara me’n vaig trobar uns quants al Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès, més vinculat al Festival del que em pensava.

img_3492

El Zombie Walk, al Museu de Cerdanyola del Vallès (2016). Fot. Frèia Berg. 

Mentre encarem la recta final de la preparació de l’exposició de Ramon Casas, la modernitat anhelada als Museus de Sitges ens hem preparat per a la celebració del Dia Sàpiens.

unknown

Sàpiens és una revista d’història ideada des d’un format que combina rigor i divulgació, una fórmula que li ha donat tot l’èxit i prestigi del que gaudeix perquè són dos conceptes complementaris que sumen. És una publicació orientada al gran públic que els especialistes valoren i que quan se la deixa en una sala d’espera al cap d’una estona ja ha  canviat de mans. Des de fa uns anys, Sàpiens celebra el seu dia en alguna població de Catalunya vinculada poc o molt a la història, amb un programa d’activitats adreçat per a tota mena de públics perquè s’hi convida subscriptors i tothom que hi vulgui prendre part. La Diputació de Barcelona hi dóna el suport per fer-la possible, i les institucions i entitats de l’indret tenen cura de l’organització i la logística de les activitats.

img_3625

Ombres xineses a Can Falç, 2 (2016). Fot. Frèia Berg

Des del passat mes de juliol, quan des dels Museus de Sitges  vam saber que el Dia Sàpiens es celebraria a Sitges el dissabte 22 d’octubre, d’acord amb la Regidoria de Cultura ens vam proposar organitzar una oferta de la que en formessin part l’art i el patrimoni. El resultat ha estat una programació, encartada aquesta cap de setmana en aquest setmanari i actualitzada permanentment al web dels Museus de Sitges , on els visitants de Sàpiens i tothom qui ho vulgui hi poden prendre part. El programa és  d’accés lliure i gratuït llevat el Vermut de l’Indià a La Guineu, a preu popular de 2 € com per la Festa Major. Aprofitant l’avinentesa que l’endemà, 23 d’octubre, és el Dia de l’Artista, s’hi han sumat els artistes i els col·lectius artístics en una generosa i atractiva col·laboració. L’Hospital de Sant Joan ofereix una degustació de Malvasia a través dels quatre productes estrella: malvasia seca, malvasia dolça, vi blanc i el cava Monembasia a les terrasses del Palau de Maricel.

img_3632

Instal·lació artística al pati de Miramar (2016). Fot. Frèia Berg

La combinatòria entre l’atractiu dels  museus i de la pràctica creativa de l’art contemporani configura el nucli principal de l’oferta, juntament amb la tanda de conferències que ja és un estàndard dels dies Sàpiens. Entre les onze del matí i les vuit del vespre els museus fan portes obertes amb visites de circuït lliure i guiades; els artistes han organitzat actuacions en directe i obren els seus tallers; per a la canalla hi ha tallers familiars d’ombres xineses a la planta baixa de Can Falç al matí i a la tarda, i al Saló Blau de Maricel s’hi desenvoluparan quatre conferències que situen Sitges en el panorama històric i cultural des de l’Edat Mitjana fins el Modernisme. A destacar la presentació de Les set vides de Pere Romeu, de Josep Bargalló, a les set de la tarda en un dels actes que configura la commemoració de l’Any Ramon Casas i un dels llibres estrella de l’any perquè desvetlla la vida i obra del geni i figura que va ser l’hostaler dels 4Gats.

bargallo-les-set-vides-de-pere-romeu

La celebració del Dia Sàpiens a Sitges ens permet plasmar en una programació per a tots els públics una visió del que som i d’un dels valors que oferim a vilatans i visitants com és el de l’activitat cultural centrada en el patrimoni i les arts, així com el de la gastronomia – que cadascú experimentarà en la mesura de les seva voluntat. Tothom a qui se li ha demanat col·laboració s’hi ha prestat i apuntat amb generositat i entusiasme. La col·laboració dels artistes ha estat cabdal per vincular patrimoni i art en viu i en temps real. Voldríem, en summa, que a l’hora dels balanços la nostra diada Sàpiens hagi contribuït a consolidar un dels grans valors de la nostra identitat com és l’oferta cultural sumant voluntats i projectant la imatge del que som durant les quatre estacions i cada dia de l’any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.X.2016

RENOIR A BARCELONA

Publicat el per
Respon

RENOIR A BARCELONA

renoir-bal-au-moulin-de-la-galette-1876-orsay

Pierre-Auguste Renoir, Ball au Moulin de la Galette (1876), Musée d’Orsay, Paris

Tinc alguns deutes amb Renoir. Un d’ells té a veure amb la noia del ventall que penja en una de les sales del museu de l’Hermitage, a Sant Petersburg. Un altre amb una noieta que té un gat a la falda i que aquests dies es pot veure a Barcelona. I un altre de més abast, perquè és el Ball al Moulin de la Galette, el quadre estrella que figura a l’exposició dedicada a Pierre Auguste Renoir, “Entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Col·leccions d’Orsay i de l’Orangerie”, recentment inaugurada a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre. D’aquests tres deutes avui trio el tercer, incardinat com està en la modernitat de la pintura europea i en els escenaris que van compartir els pintors d’arreu que van fer vida a Montmartre entre l’Exposició Universal de París de 1889 i la Gran Guerra.

L’exposició s’estructura en quatre eixos com són l’impressionisme, les dones, el Moulin de la Galette i les influències que Renoir va exercir en altres artistes. Quatre àmbits entrelligats que conflueixen en el quadre estrella on l’impressionisme, les dones, el Moulin i la influència exercida es congrien en aquesta icona universal d’un París esplendorós.El Moulin que pinta Renoir, el ball de tarda al parc, llum, brogit i cannotiers, amb famílies i canalla és el d’una ciutat festiva, endreçada, polida, sense arestes. El traç és valent i mestrívol, d’un ofici a prova del do, la vocació i l’esforç; la lluminositat repartida en tot el quadre realça les individualitats i la massa.

htl-moulin-de-la-galette-1889-iart-chicago

Toulouse-Lautrec, Moulin de la Galette (1889) Art Institute Chicago

El Moulin de la Galette va ser un local de fama assolida per generacions i tema pictòric dels coetanis i seguidors de Renoir. La sala de ball, el parc i les seves instal·lacions van esdevenir  escenaris freqüents de Toulouse-Lautrec, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Picasso, entre d’altres. Renoir n’havia pintat l’esplendor del ball a l’aire lliure; Toulouse-Lautrec, en canvi, el d’un interior abassegat de gent. Rusiñol va optar pels espais buits, gairebé deserts, del parc, de la cuina a l’aire lliure, de la barraca de tir; pocs espectadors i ambientació condensada.

894399_0_0_0

Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Ramon Casas va deixar la seva empremta en el que alguns consideren el millor dels seus quadres. El seu Ball al Moulin de la Galette és l’antítesi de Renoir, de Toulouse-Lautrec i de Picasso: ombrívol, distant, malencònic, més deutor de Degas i del japonisme que de l’impressionista Renoir. És la visió d’un local que s’adiu amb la descripció de la marginalitat del barri que descriu Rusiñol a Desde el Molino (1894) i que dista d’aquella visió esponerosa de l’esbarjo més parisenc que ‘montmartrois’ de Renoir. El 1897 el vell Moulin de la Galette a ser reconvertit en una sala de ball amb tocs d’elegància i lluentors que és el que va pintar Picasso el 1900.

picasso-m-de-la-g-1900-the-solomon-r-guggenheim-museum-ny

Picasso, Moulin de la Galette (1900) The Solomon Guggenheim Museum, NY

El Ball au Moulin de la Galette de Renoir va visitar Barcelona per primera i, fins ara, única vegada el 1917, amb motiu de l’Exposició d’Art Francès. Ara, la segona, a la Fundació Mapfre, l’acompanyen les visions de Montmartre i del Moulin de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i d’altres. Van  compartir barri, escenaris i ara comparteixen un espai expositiu que els situa entre les obres mestres del segle.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.IX.2016

 

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

Publicat el per
Respon

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

tonykeeler-by-barcelonogy

Tony Keeler (2015)

El migdia que vam celebrar el comiat de Tony Keeler era assolellat, més que càlid, i la calidesa humana de tot l’acte s’encomanava entre els assistents. Hi era tothom. Vull dir, tothom que per una raó o altra havia tractat la família Keeler des dels primers moments de la seva instal·lació a Sitges, juntament amb amics d’arreu, condeixebles dels fills, veïnats de tota mena. Hi havia també la pràctica totalitat dels artistes sitgetans en el que vaig voler interpretar, a més d’un darrer  i solidari homenatge, el testimoni del compromís artístic que els unia. Em va emocionar especialment una frase tan breu com intensa que Miguel Conde, amb aquells ullets humits de tendresa, em va mormolar gairebé a cau d’orella: “fem pinya”, textualment.

És aquest el Sitges ric en experiència humana, en arrelaments diversos i en amistats velles i noves on em reconec. Amb els que vaig compartir una Vila quan encara hi havia barques a la platja, cases modernistes al llarg de la Ribera i del Passeig Marítim i els promotors àvids i arquitectes espavilats encara no havien començat el negoci dels enderrocs i les permutes. Comparteixes els espais de la infantesa quan ets criatura sense consciència que marquen un territori i un temps; un temps que corre a velocitats directament proporcionals al nombre d’anys i experiència que acumules. D’aquell Sitges ens en queda el record i una mena d’imaginari sovint idealitzat però amb un fonament tan real com mostren les fotografies, que no enganyen. Ens en queda l’haver compartit un temps i un espai que Tony Keeler ens va mostrar fa a penes un any tal com era i tal com hi érem nosaltres.

Al llarg de la seva vida Keeler, fincat a Sitges, va ser un viatger sempre interessat a fixar el relat fotogràfic del món per mitjà de l’expressió humana. Vocació i professió són, per a ell, la mateixa cosa. Andalusia, Extremadura, Cadaqués, Cuba, Eivissa, Àfrica, els països asiàtics són escenaris on el més important és la matèria humana i la seva expressivitat. Podem pensar-hi en termes de fotografia documental o de fotoperiodisme.

dali-tony-keeler2

Salvador Dalí, per Tony Keeler – que el va copsar fent aquells ulls mig malencònics,  esporuguits i esfereïts que de vegades deixava entreveure…

Però, sempre, el més rellevant és que en el contrast entre llum i ombres del blanc i negre la visió de Keeler esdevé una poètica profundament humana revelada amb el domini del contrast i accentuant les gradacions i intensitats de la figura humana. Potser per això continuo aprenent a mirar amb els retrats de Keeler, els que va exposar a Miramar i que ens mostren tal com érem en el nostre petit microcosmos, i els que han marcat la seva trajectòria universal.

Et passen moltes coses pel cap, com una desfilada tumultuosa i silenciosa alhora, en una cerimònia de comiat. Les idees i les imatges s’aiguabarregen amb el present. Al meu davant hi havia els assistents, els intèrprets musicals, els oficiants. Però una mica més enllà, darrere els vidres, s’hi alça un mur que no es clou i uns xiprers que s’alcen i que fan de metàfora a l’agraïment – la solidesa –  i al record – l’enlairament. Agraïment perquè Tony Keeler, a més d’artista, va ser un veí i un ciutadà exemplar, tal com han testimoniat aquests dies diverses veus, a L’Eco de Sitges entre altres,  des del tracte de proximitat i de recompte de temps. Record, perquè Toni Keeler és una presència que no s’esborra: a l’espai públic de la Plaça dels Artistes; a les fotografies, documentals, llibres, i en la nostra memòria col·lectiva i personal. La mirada de Keeler és un solc profund al nostre paisatge interior.  

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 16.IX.2016.  La fotografia de la capçalera és d’Adriana de Sandoval, presa al Bar Estudiantil, de Barcelona (2015). La fotografia de Tony Keeler ha estat baixada de la xarxa i no hi consta l’autoria.

SANT BOI ’76. CARTA AL DOCTOR ROBERT

Publicat el per
Respon

SANT BOI’76. CARTA AL DOCTOR ROBERT

12011129_10153611380594837_1751756143440136603_n

Benvolgut doctor Robert,

Ja m’he pres per costum d’escriure-li una carta cada Onze de Setembre. L’escriptura és dicció i reflexió, retroalimentades. Un exercici setmanal com el que vinc fent en aquest Marge Llarg de L’Eco de Sitges em comporta tanta improvisació com planificació. No és que tingui esperit periodístic per allò del tema que sorgeix a darrera hora però, per contra, cada vegada que assajo de quadrar segons el calendari les dates i els temes sovint se’m desquadren perquè hi ha alguna altra cosa que me’n distreu. Però amb vostè no em passa, perquè és la meva cita anual de l’11-S, participo a l’ofrena floral i li escric.

El temps passa i no és en va, perquè el món canvia i el país, també. Enguany ja en fa quaranta que celebrem l’Onze de Setembre i des d’en fa cinc amb una fita concreta, que és la de l’estat propi. Pacíficament i democràticament, però sense renúncies. Ens ho posen difícil, hi ha traves i dificultats de tota mena, la separació de poders a l’Estat espanyol faria enrogir d’indignació  Montesquieu i tots els pares de l’estat de dret, i també nosaltres de vegades sembla que perdem de vista que el més important és fer pinya i que la unió fa la força en lloc de voler marcar el tipus, però malgrat tots els malgrats hi tornarem a ser.

Aquest any, li deia, en complim quaranta de la primera celebració després del franquisme. Aquell 1976 va ser una celebració d’arrencada, no autoritzada sinó, segons el llenguatge de l’època, tolerada. La va organitzar l’Assemblea de Catalunya. Amb moltes il·lusions, amb tota la voluntat, fins i tot diria amb tota la ingenuïtat. Teníem a tocar la recuperació de les institucions d’autogovern que havien estat prohibides i perseguides pel franquisme, calia retornar a l’estat democràtic i dins d’aquest estat reclamar que se’ns retornés el que ens havien arrabassat. Una devolution a la catalana.  

05-11-setembre-1976

Encara no era dia festiu perquè faltaven quatre anys per al restabliment del Parlament de Catalunya i la promulgació de la primera de les nostres lleis, la 1/1980 que declarava l’Onze de Setembre com la Diada Nacional de Catalunya. Hi va haver molta gent. Presencial, els que hi van ser físicament, i connectada per ràdio tots aquells que no hi vam poder arribar. Va ser una vesprada que va marcar època. Me n’ha quedat una imatge i dues frases. La imatge és de fotografia en blanc i negre – bé, blau fosc… – al pati de la Biblioteca, sintonitzant un transistor, modelant-ne el volum, i unes quants dels que hi érem esmolant les orelles per no perdre’ns paraula dels discursos. Me n’han quedat dues frases que han passat a l’imaginari de la retòrica nacional: “que la prudència no ens faci traïdors”, de Jordi Carbonell, i “Catalunya som tots”, de Miquel Roca Junyent. Ambdós amb vehemència, contundència i convicció.

sant_boi

 

Ajunto les dues frases del Sant Boi ’76 amb un fragment del discurs de vostè al Saló de Sessions del 1900 sobre la importància dels municipis en el context del país que volem lliure, socialment just i de progrés: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria”… Són tres principis que mantenen plena vigència i que els catalans d’avui no podem oblidar.

img_23653568_1

Enguany, quan li vingui a portar els clavells vermells, pensaré en tots els Onze de Setembre de llavors ençà, en la reivindicació de la Diada, i l’endemà, com els del dotze de setembre de 1714, tots plegats continuarem treballant per aquest país lliure, just i de progrés que volem assolir. Ens queda molta feina per fer, hem de treballar molt i molt bé i no perdre de vista que Catalunya som tots, que cal prudència i contundència –allò del seny i la rauxa – i que el país que volem es construeix amb coratge, convicció i esperança.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.IX.2016