LA CIUTAT DELS PESSEBRES 

Arc i façanes, vora la piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

Té fama de bruta, escrostonada, desgavellada, caòtica. Tot això és cert. L’han titllada de bellíssim cadàver barroc. També és veritat. Es diu que la frontera entre la realitat i el sobrenatural és difusa, cosa que també deu ser certa. Hi ha qui l’ha descrita entre l’espant i la meravella, i no me n’estranyo gens.  Com succeeix en les ciutats de personalitat única, forta i orgullosament ostentada, Nàpols ofereix la intensitat de tants registres i relats com ganes del viatger, del ciutadà o del transeunt tenen de viure-la.

Vora la Piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

M’hi esperaven Guido Reni i el Caravaggio, les parets rosades de Capodimonte, els mosaics d’Herculano del Museu Arqueològic, les rajoles de ceràmica del claustre del Convent de Santa Chiara, els llibreters de vell de la piazza Bellini, la claredat de la via Partenope, les llambordes gastades del castell del Uovo, els aparadors de les botigues petites i encofurnades, la silueta omnipresent del Vesubi i l’arc de triomf del rei Magnànim amb la quadribarrada. Però, amb tot, aquesta vegada volia veure els pessebres napolitans.

Via Toledo, tocant al Museu Arqueològic. Fot. Frèia Berg, 2016

Tota la vida que n’havia sentit a parlar. Havia vist figures de pessebre de procedència napolitana en museus, col·leccions i un munt d’esglésies. A Itàlia, per Nadal, totes les esglésies i molts establiments fan el seu pessebre i sovint hi llueixen figures napolitanes, que tenen fama de ser les més apreciades. Però la ciutat dels pessebres és tota una altra cosa.

Conjunt pessebrístic. Fot. Frèia Berg, des. 2016 

Mai no havia vist una gernació tan enorme i compactada que la que ocupa tots els racons de la via de San Gregorio Armeno i les seves immediacions. És el carrer que des de sempre – bé, des del segle XVIII – concentra els artesans pessebristes. Hi són tot l’any, com també n’hi ha tot l’any en diverses poblacions italianes del Sud -Salerno, per exemple – i on al llarg dels dotze mesos de l’any s’hi veuen fileres d’àngels, pastors, marededéus, naixements, fugides a Egipte, i el plenari de la població pessebrística de tota mena amb centenars de figures d’oficis juntament amb el bestiar pessebrístic – més que bou, la mula i els xais. Si el pessebre és la representació de escenogràfica de la quotidianeitat fixada en l’espai i el temps, el pessebre napolità abasta l’imaginari complet del seu entorn i de la seva cultura popular. S’estén d’una forma tan vocacionalment exhaustiva com el pessebre provençal, l’únic, en aquest sentit, que s’hi pot comparar perquè la producció artesanal no s’atura i la demanda, tampoc.

Prefabricat en una capsa de fusta. Fot. Frèia  Berg, des. 2016

A San Gregorio Armeno i els seus voltants les figures de pessebre constitueixen un epicentre, un cor de la ciutat que batega en totes i cadascuna de les petites peces de fang. És veritat que costa disfrutar-les enmig d’una multitud bigarrada i que les empemptes malden per donar pas i mobilitat a una gernació que sembla petrificada. Però cada figura té el seu punt d’art i de tendresa, cada filera el seu atractiu, cada mida el seu encant i que passaries hores badant de botiga en botiga i d’estand en estand sense voler anar en cap lloc concret: només ser allà enmig per disfrutar d’un espectacle popular que no té comparació possible.

Conjunt pessebrístic amb façana d’esglèsia neoclàssica. Fot. Frèia Berg, des. 2016

I després, quan ets a l’altra banda de la ciutat, tornes a badar a la porta d’un restaurant, d’un celler, d’una botiga d’electrodomèstics o de telefonia mòbil perquè totes i cadascuna mostren un pessebre gran o petit, estès o clos en un globus vidre que no saps si s’ha fet a mida del pessebre o si el pessebre hi ha estat encabit per mans tan sàvies com traçudes. L’univers napolità nadalenc es fragmenta en centenars de visions que van repetint amb diverses variants el mateix misteri i el mateix paisatge.

Pessebre del restaurant Attori Spettatori. Fot. Frèia Berg, 2016

Bruta, escrostonada, magnificent, barrocament cadavèrica, insòlita, convulsa i bellíssima, Nàpols esdevé, al desembre, la ciutat dels pessebres. Aquesta és la imatge que me n’emporto, contenta d’haver bescanviat per una vegada el passeig romà de Cap d’Any pel decurs desembral napolità a la recerca d’aquestes petites meravelles. Les he trobades a la ciutat dels pessebres, que queda incorporada, ja per sempre, a l’univers de les meves ciutats.

Via Toledo. Fot. Frèia Berg, des. 2016

Una habitació amb vistes al tramonto. Fot. Frèia Berg, des. 2016