A Portbou hi ha un mar que no s’atura.

Walter Benjamin, l’Àngel miop,

hi dibuixa amb exactitud el vèrtex de l’abisme,

i tot acaba en transparència. 

Jordi Carrió, L’estació de Portbou. Girona: Curbet Edicions, 2016 (Vincles; 39)

Aquest vespre s’ha presentat L’estació de Portbou, el llibre de poemes de Jordi Carrió, amb fotografies de Manuel Esclusa. S’ha presentat a la Fundació Tàpies, i Pau Carrió ha dirigit la cerimònia. Érem molts per mirar i escoltar.

Fila zero. El poeta em mira. (Fot. Frèia Berg, 2016)

Després, a casa, reprenc la lectura. Abandono les versions en pdf perquè tinc el llibre, publicat per Curbet Edicions, una petita obra mestra i tal com m’agraden els llibres de poesia. Textura i forma per fora, fondària i paraula per dins. Recupero un dels versos per encapçalar aquest post, el mar que no s’atura. Després, tota la resta. Lectura en silenci a penes esberlat per la remor de fons que no s’atura i parla endins. L’estació de Portbou com a síndrome d’Europa, la ferralla esdevinguda paisatge, la cruïlla de vies que no  porten enlloc, les petjades sense ombra, l’altra escala de l’aigua que davalla. I tot acaba en transparència.