Entrevista a Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, per Bàrbara Scuderi. L’Eco de Sitges, 21 desembre de 2018
“El patrimoni s’ha de moure i s’ha de viure per no morir”.
Respon
Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb
TERRAMAR : URBANISME I TURISME
Terramar, la urbanització que va ser la primera ciutat-jardí de Catalunya, compleix el seu centenari el 1919. Aquest és un primer article que vaig publicar a la revista La Xermada (núm. 51, tardor 2018- hivern 2019) a manera d’introducció. Aquest és un primer tast.
Aquí us deixo l’enllaç de l’article “Terramar: urbanisme i turisme” http://www.laxermada.com/?p=1077,
Una guia de Maricel a través del temps
Itinerari Maricel Integral. Un passeig pel Maricel de Charles Deering i Miquel Utrillo (1909-1921)
Aquest és el darrer llibre que he escrit: un petit format, una guia atípica del que va ser i del que ens queda de Maricel: un magnífic conjunt arquitectònic i artístic i un ampli complex dedicat al patrimoni i a la cultura. Té seixanta-dues pàgines de text totalment documentat, actualitzant la història i l’evolució de Maricel, il·lustrada amb noranta-set fotografies, totes elles amb la seva respectiva explicació i crèdits.
La guia ha estat ideada per acompanyar la visita guiada que, entre el novembre d’enguany i el 24 de febrer de 2019 – el mateix temps que l’exposició del Centenari de Maricel 1918-2018- es programa des dels Museus de Sitges per passejar pel tot Maricel, i es regala als participants a la visita guiada. S’edita en els tres idiomes de treball dels museus sitgetans: català, castellà i anglès.
Ha estat un interessant exercici, m’ha encantat enfrontar-me a un itinerari tan intens i tan complex. Alhora, ha estat també un treball d’avançada del Llibre de Maricel, una obra de gran complexitat elaborada en equip que es presentarà a la cloenda de l’exposició.
EL TREN DE HARRY POTTER. Una reflexió sobre el càncer.
Ho vaig escriure el desembre de 2008 i té plena validesa. I més avui, en què la consciència de la lluita contra el càncer perdura i es fa més visible.
Una de les escenes que més m’agrada de les pel.lícules de Harry Potter és aquella en què els aprenents de mag travessen una de les grans col.lumnes de totxana d’una estació de Londres. Agafen carrera, tanquen els ulls, arriben a tocar a la columna de totxos més compactats que sòlids i, quan t’esperes que s’esclafin el nas i es trenquin tots els ossets del crani els trobes a l’altra banda, riallers i feliços, en una estació aparentment similar però que no és gens igual a la que han deixat darrere el mur. És una estació on també hi ha trens, passatgers, maquinistes i pares que acomiaden la canalla que puja als vagons farcits de maletes, però aquests de l’altra banda van cap a Hogwarts. Les estacions i els trens de Harry Potter són la metàfora de dos mons paral.lels comunicats pel fet de tenir estadants comuns, però pertanyents a la condició afegida de mags. Des de qualsevol dels dos cantons veuen l’altre.
La metàfora em val per referir-me a l’existència de mons paral.lels. És la societat divida entre persones malaltes i les que no ho estan. En el meu, en el nostre cas, persones que hem passat per un càncer i l’hem pogut superar i les que no hi ha passat mai, i que, per més que hagin viscut l’experiència d’un ésser proper no són estadants dels mons paral.lels perquè no han pujat al tren de Harry Potter. Nosaltres, sí.
No és que el món dels malalts i la resta de la societat no es comuniquin, però una vegada que entrem a formar part de l’univers de la malaltia ens adonem que és tot un univers on l’avenç de la ciència i de la recerca són absolutament imprescindibles, i on també és imprescindible el factor humà en la relació entre el sector mèdic i els pacients. Sabem les nostres limitacions, els nostres factors de risc. Coneixem el valor de la lluita de cada dia per millorar la nostra salut. I sabem que el món “normal” sovint queda portes enfora.
Jo, del càncer, no en sabia gaire res. Sabia el que en sap tothom i tenia la idea que avui dia quan t’anuncien que tens un càncer no et dicten la sentència de mort com succeïa anys enrere. Però el temor latent sempre existeix. Era una temor vague i genèric, sovint impregnat d’indignació quan alguna persona estimada contreia la malaltia, o, en el pitjor dels casos, hi deixava la pell.
Un dissabte d’octubre vaig pujar al tren que porta de Barcelona a Figueres. Havia d’anar a fer una conferència amb motiu del cinquantè aniversari de l’Institut d’Estudis Empordanesos i parlar del paisatge per boca dels poetes. M’esperava un dia radiant. La nit anterior havia estat esplèndida, perquè m’havien atorgat el II Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere, a Santa Coloma de Gramenet, pel llibre Taller Cézanne. L’havia escrit a la Clínica Corachan mesos abans, amb motiu d’una estada llarga degut a l’operació, complicada, d’una eventració. Però aquell dia d’octubre tot m’havia de sortir bé perquè ja feia cinc setmanes que m’havia reincorporat a la feina amb ganes de menjar-me, si no el món, sí les dificultats d’una recuperació lenta i dolorosa. Cinc dies abans havíem enterrat la Dolors, morta d’un càncer de mama amb el que havia batallat durant quinze anys sense que ningú, llevat del seu marit, en sabés res. Pel tren em vaig posar música: el Rèquiem de Mozart, en honor a la Dolors, i en record d’ella vaig escriure a la llibreta negra algunes ratlles del que volia que fos un poema. El vaig iniciar amb el mateix to indignat que havia llegit en un portal de Mainz un rètol que acompanyava l’escultura d’una llinda: “On és, Déu, aquell món tan bonic?” Era una imprecació escrita els anys immediats a la fi de la guerra. La Dolors havia viscut amb alegria i enteresa i s’havia extingit amb l’extrema dignitat de la discreció.
Va ser aquella nit, en retornar a casa i en treure’m la roba que em vaig trobar el bony. Em va sobtar i vaig sentir una mena de basarda inquieta. Només era en un pit, a l’altre no hi tenia res; no era matèria fibrosa i no feia mal. I em van venir dos pensaments com un llampec. L’un, això és un càncer. Dos, em curaré. Em vaig sentir immensament cansada i em vaig posar a dormir. L’endemà el neguit em va despertar amb els darrers pensament d’abans d’adormir-me. Quan va arribar el meu marit li ho vaig dir de la manera més natural i asserenada que vaig ser capaç. No ens espantem. No ens posem al llit abans de la febre. Aquella tarda jo me n’anava a Madrid per dos dies i vam decidir mantenir la programació, però el primer que vaig fer el dilluns va ser demanar hora al ginecòleg. Quan al primer moment del reconeixement vaig veure com el metge canviava de cara se’m va enfonsar el món, i vaig baixar a fer-me la mamografia i a demanar hora per a la biòpsia mig plorant d’angoixa. I quan em van confirmar que tenia el carcinoma, llavors sí que vaig plorar molt. Acabava de travessar l’andana de l’estació d’en Harry Potter i ja era a l’altra via.
Dues operacions, una quimioteràpia amb complicacions i interrupcions per baixades de defenses, refredats que costaven de passar, infeccions bucals, desbridaments, queixals arrencats, és a dir, força danys col.laterals que em va deixar aplatanda i dos mesos de radioteràpia em van tenir ocupada durant cosa de nou mesos. Jo no volia altra cosa que fer salut. El primer pas important van ser les operacions, la de la quadrectomia i la dels ganglis. Extirpat el tumor i els ganglis de càncer ja no tenia, però s’havia de fer net. Passar el periode de la químio va ser dur. La pèrdua del cabell era el menys important de tot perquè, amb la perruca que em van fer em veia en cor d’anar a tot arreu amb l’aplom de sempre. El malestar del tractament i, sobretot, el cansament immens que m’anava provocant es van convertir en el gran condicionant de la meva vida, però va ser llavors quan vaig posar a la pràctica la frase amb que el professor Estapé m’acomiadava a cada visita, dient-me: “Disfruti de la vida” . Vaig convertir seva la frase en el lema que cada matí i cada vespre m’anava repetint.
Des de l’altra banda de l’estació, t’adones que ets al cantó dels malalts, que no pots seguir, que la vida continua, i que tu estàs aparcada, però no aturada del tot, perquè el tractament va fent via. Veus moltes situacions de persones que han passat per l’experiència i les entens del tot. T’adones, i procures practicar-ho, que el més important és viure al dia cada dia i cada moment. T’adones que canvia el teu sistema de valors perquè veus que hi ha gent que t’estima, persones que no coneixes que treballen per ajudar-te, científics que investiguen per avançar i vèncer, o controlar, la malaltia. Pronuncies la paraula càncer i no allò del “mal dolent”. En parles obertament amb la família, amb els amics, amb tothom perquè no te n’amagues. Hi lluites cada dia, amb el càncer, repetint-te que el guanyaràs. I tots aquells dies que et sents cansada i que vas prenent la forma del llit o del sofà on t’ajaces no són dies perduts, sinó dies de compàs d’espera per anar millorant. Vius a l’altra banda de la via, sabent que quan tornis a traspassar el pilar de maons color de totxo tornaràs a la vida normal sabent de l’existència d’aquest altre cantó on et trobes, que portaràs incorporat per sempre més amb la riquesa de l’experiència, el coneixement de la vida real, el record dels moments de més neguit, de més basarda, d’haver passat molts i molts dies sense veure cap mena d’horitzó.
Ara fa un any que vaig obtenir l’alta mèdica, i passo controls cada tres mesos amb bons resultats. Fa un any que em vaig reincorporar a la feina, amb horari reduït de moment. He incorporat les meves condicions actuals de vida – i limitacions, també- al dia a dia, i fa molt de temps que he deixat de ser una convalescent.
El que més m’agrada, vist amb la distància d’un any que, segons com, em fa l’efecte que és molt més llarg, és viure amb la plena consciència de la fragilitat, amb la sensació de victòria, amb el sentiment de solidaritat i de pertinença a un grup humà que hem superat no només aquesta gran epidèmia del món contemporani sinó també l’estigma, amb l’orgull de l’esforç acomplert a cada dia i cada moment per tirar endavant conservant el lema del professor Estapé, “Disfruti de la vida”. Sóc diferent, però sóc la mateixa persona. El viatge al tren d’en Harry Potter no em farà oblidar mai l’existència de tots dos cantons de l’estació, i travessar el mur ha estat la travessa del dolor i l’alegria de poder-ho explicar i compartir.
Sitges, 12 de desembre de 2008
SET ANYS MÉS QUATRE FAN DOS BALANÇOS
Cada any és una fita i hi ha dates que, com les del desembre, són propícies a fer balanços. El meu és doble: són set anys de tornar a treballar a Sitges, aquesta vegada al front dels museus, i quatre, ja, després de la reobertura del Cau Ferrat, can Rocamora i el Museu de Maricel rehabilitats i en ple funcionament.
El set és un nombre d’aquests màgics dels quals cadascú té els seus referents: Les set boles de cristalld’en Tintin, Els set contra Tebes del mite; els Set contra el Centaure de l’avantguarda sitgetana; els meus sempre enyorats set turons de Roma; Els set magníficsd’un dels westerns més clàssics, els set enanitus de la Blancaneus … Dels meus set anys de feina als museus no en faré un balanç exhaustiu perquè hi ha etapes en què els arbres no et deixen veure el bosc, per bé que tant les vivències com les estadístiques t’hi ajuden. Però no deixar confessar alguns sentiments que no són contradictoris, com el vertigen que sents quan et trobes amb una realitat tan potent com tot el que tens encomanat i els interrogants que aquesta mateixa responsabilitat et fa plantejar, i les enginyeries comptables i pressupostàries que t’entrebanquen i fins i tot t’impedeixen portar a terme els projectes programats contra tota lògica de l’eficiència. És la contradicció entre la il·lusió de treballar en àmbits que t’agraden i et motiven i, alhora, el compromís que contreus amb tu mateixa, amb el patrimoni que tens confiat i en les institucions i persones que t’han fet confiança i les dificultats cada vegada més imponderablement absurdes d’una manera de fer per part de les enginyeries pressupostàries del sector públic que semblen haver perdut el nord respecte de perquè serveixen. És el que comentava fa uns dies en aquesta mateixa columna sobre la prepotència del gerencialisme – que no té res a veure amb les persones que exerceixen tasques gerencials amb criteri, compromís i capacitat provada.
L’article on comentava el nefast i estèril predomini del gerencialisme tenia com a objectiu parlar dels meus dos mestres, que són com els dos fars que guien entre la foscor de la burocràcia. Retorno a Joaquim Folch i Torres perquè, més enllà de l’estudi que vaig publicar fa uns anys sobre la museïtzació del Modernisme amb motiu de la conversió del Cau Ferrat en museu públic l’any 1933, vaig constatar com va poder traçar i, en bona part aconseguir, el disseny del que hauria estat un sistema local de museus dels més avançats d’Europa i, per descomptat, del país. El fet d’apuntar a la utilització del Palau de Maricel com a ampliació del Museu del Cau Ferrat denota no només el coneixement de l’ofici sinó la lucidesa de plantejar dos principis: la que els museus són institucions vives que han de créixer per no morir, i la de la utilització del que avui en diem edificis patrimonials per finalitats culturals. Això que sembla tan simple no ha estat precisament una idea predominant ni en la història dels museus catalans d’aquest segle vint.
Folch i Torres va apuntar un sistema que en tres o quatre anys va configurar un creixement notable de col·leccions i llegats. El 1935 Josep Roig i Raventós donava a l’Ajuntament de Sitges la col·lecció de Marineria del seu germà Emerencià i el mateix any Manuel Llopis de Casades llegava a la Generalitat la casa pairal familiar que s’inaugurà el 1949 com a Museu Romàntic. El que Folch i Torres va anar articulant entre 1933 y 1936 s’ho van emportar la Guerra civil i el franquisme. Després tot ha estat bastant més complex i la història dels museus sitgetans ha estat una mena de cursa de dificultats que s’han anat superant per etapes.
Amb tot, a hores d’ara i malgrat algunes assignatures pendents – la de la climatització i reobertura del Museu Romàntic n’és una, víctima de l’enginyeria pressupostària, que espero que es pugui acomplir al llarg de 2019; can Falç, una altra, d’acompliment una mica més llarg – ens podem permetre ser optimistes. El projecte de rehabilitació del Palau de Maricel que està en marxa ha de permetre superar el que ara és una deficiència greu dels museus, com és no tenir un ampli espai per a les exposicions temporals. Quan s’haurà aconseguit, i esperem que sigui en els terminis previstos (2018-2020) haurem assolit una altra fita important.
La setmana passada l’enquesta publicada per aquest mateix setmanari considerava el patrimoni com valor en un sentit positiu, una opinió que és molt estimulant per a les persones que treballen en aquest àmbit. No vull deixar d’esmentar una altra dada important, aquesta referida als quatre anys de reobertura dels museus del Cau Ferrat, Can Rocamora i Maricel. Diem quatre anys perquè es van obrir al públic un 22 de desembre però, a efectes pràctics, i prenent tres anualitats senceres, entre 2015-2017 els museus van arribar a un total de 300.268 visitants i 1.150.189 d’ingressos per recursos propis (taquillatge, principalment, però també botiga i lloguer d’espais) que han permès, entre altres coses, seguir amb un curs constant d’activitats i efectuar adquisicions d’obres amb destinació a completar i ampliar les col·leccions artístiques dels museus.
Una de les darreres, avui per avui, la Vista de la Ribera i del monument al Greco(Sitges, 1908), de Joaquim de Miró.
Com tampoc no vull deixar d’esmentar dos fets recents que, pel que signifiquen, enriqueixen les nostres col·leccions permanents, com són el dipòsit que han fet uns particulars del magnífic quadre de El jardí del faune(Mallorca, 1902), de Santiago Rusiñol, i la donació d’una obra excepcional de Mas i Fondevila (Sitges, 1917) de La processó de Sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (Sitges, 1917), per part del senyor Felip Massot.
Sense una mínima confiança en les institucions i en les condicions físiques i de conservació dels museus no haurien estat possibles. La propera obertura de l’ampliació de la Fundació Stämpfli, que comportarà vuit-cents metres quadrats d’art contemporani sumant i completant de forma espectacular el potencial artístic de Sitges, és una gran realització que suma i engrandeix el potencial de l’oferta artística dels museus de Sitges adreçada a tot tipus de públics.
Set anys més quatre són dos balanços que marquen camí de futur perquè el que ja tenim no hem de fer més que consolidar-ho. Per als que creiem en les humanitats, en els valors i les capacitats de la cultura i del patrimoni, que som moltes i moltes menes de persones, són fites assolides que marquen vies per avançar.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14 de desembre de 2018
QUADERN DE TERRAMAR 