Costa expressar la intensitat d’alguns moments però la veritat és que avui, que és un dia tan especial, em sento feliç i en pau. Tanco una etapa i se n’obre una altra, i tot ha estat bo. Vaig començar treballant a Sitges, a l’Arxiu, i tanco la vida profesional al sector públic als Museus de Sitges. Qui m’ho havia de dir… I són els cercles, amb les seves onades expansives i els epicentres, on em retrobo: amb mi, amb la relació amb els altres, i en la meva avui acompanyada solitud.
Rellegeixo, i copio, el poema de Joan Vinyoli on visc enmig dels cercles fins a l’infinit
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou -,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
“En aquesta pantomima de titella enfundat en les mans del risc, he ballat perseguint els extrems: el de l’amor tibava contra el d’amant; el d’un paisatge m’inclinava vers un altre escenari; el drama em retornava al del sàtir, i el de la brutalitat m’il·luminava el de la tendresa. I el d’una dona m’abocava a una altra dona…”
Esperava amb moltes ganes l’exposició de fotografia de Joaquim Gomis (1902-1991). D’un home del seu temps nascut amb el segle del que es va acomiadar quan aquest tocava a la fi. Un home, per tant, que va viure i veure tots els canvis, guerres, convulsions, derrotes i esperances de la seva generació havent pres partit per la cultura de la modernitat i per l’entusiasme vers els seus amics artistes. El títol de la mostra és un missatge de complicitat relativista i un punt sorneguer enfront de les temptacions de la transcendència i de la fama, cosa que diu molt a favor del personatge: “No em desagrada però no ho ambiciono”. Que, de fet, volia dir que el deixessin fer tranquil la seva feina i seguir els exercicis d’objectivació de la realitat, des de la panoràmica fins els detalls, tan seductors, tan concentrats i nuclears, de la fragmentació.
Joaquim Gomis, Passeig Marítim, 1940
Gomis passa del relat a la repetició de la seqüència i de la imatge a l’abstracció pura, a l’extrema depuració de l’objecte en la seva essència, del subjecte en la seva realitat. Sempre original en el sentit que un artista té, i sent, una personal percepció del que en diem realitat – i què és, la realitat? Per al fotògraf és el grau de percepció i de tria del que veu i, un cop vist, del que mira. El llarg mur del Baluard de Santa Caterina que figura al cartell de l’exposició atreu perquè, per més que es tracti d’un paisatge conegut pel públic sitgetà – aquest primer cercle a qui va adreçada la mostra que dissabte passat es va inaugurar al Centre Cultural Miramar – , mostra un doble trajecte que s’adreça vers l’infinit i es clou en un punt de fuga on la presència de l’ésser humà ni tant sols fa nosa. Gomis ens mostra la nuesa d’un passatge/paisatge que podem identificar en tota la seva intensitat, depurat al màxim: la paret de l’església parroquial s’insinua a manera de límit prescidint de l’anècdota. Paisatge? el que es pot percebre a l’abast de la mirada i del pensament.
Joaquim Gomis, Terramar, 1940
Per això podem parlar, i pensar, en el doble alliberament de la mirada que el fotògraf ens proposa. La de la tria i la de la depuració. La de la visió àmplia i la de la mirada interior que és el pensament. L’obra de Gomis, conservada a l’Arxiu Nacional de Catalunya dipositada pels seus hereus – bravo per ells, pel respecte vers el patrimoni familiar i per la confiança en les institucions públiques – i gestionada per la Fundació Joan Miró de Barcelona, comptabilitza 70.000 imatges que abasten la major part del seu segle. Ciutats, família, amics, paisatges i els artistes i amics més estimats com Joan Miró, Josep Lluís Sert, Joan Prats i d’altres. Junts van fundar l’ADLAN, els Amics De L’Art Nou els anys trenta, els de la Catalunya republicana, i van continuar advocant per la modernitat en temps difícils.
La tria que ha efectuat en Frederic Montornès d’entre tants materials ha estat, al seu torn, la d’un altre artista. Defensor convicte de la necessitat de l’art i del seu poder de transformació, Montornés ha reblat la visió de Gomis mostrant-lo en la seva més autèntica essència, sense trair-la ni decantar-la vers dos dels perills que segur que l’han assetjat: el de l’anècdota i el de la complaença.
Joaquim Gomis, Cementiri de Sitges, 1940
Per raons familiars Joaquim Gomis va estiuejar molts anys a Sitges i la temptació de l’anècdota complaent local era fàcil. La mostra, per contra, ens situa en una visió neta, depurada, sense concessions a persones ni paisatges coneguts. La imatge seqüencial en blanc i negre iniciada al Baluard de Santa Caterina ens mostra el paisatge del tal com érem sense nostàlgies, en la solitud de la seva bellesa intrínseca. Les escenes de platja mostren cossos i circumstàncies. Altres paisatges voregen indrets on Joan Miró es trobava amb la primera matèria de la inspiració. És una mostra per mirar i pensar, una crida a la contemplació i la reflexió on nosaltres, espectadors, no podem deixar de sentir-nos-hi situats i interpel·lats.
Gomis va exposar la seva obra en diverses ocasions acollida per la Fundació Maeght, pel MOMA a Nova York, per l’IVAM a València o per la mateixa Fundació Joan Miró de Barcelona. Els milers d’imatges que se’n conserven tenen un recorregut infinit. Però la concreció que Frederic Montornés ha triat per mostrar en el que és la seva primera exposició a Sitges – i, sí, que siguin moltes més! – constitueix una intensa síntesi on res no hi falta per comprendre i per disfrutar d’aquest doble alliberament que Gomis practicava de forma magistral introduint l’espectador a una objectivació multidimensional. Perquè veure i mirar, ell ho sabia, pertanyen a dues vides diferents.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de febrer de 2019
Sempre n’he dit Sant Petersburg i era la ciutat somniada. Fins que un mes de març vaig anar a raure vora el riu glaçat, amb el Palau d’Hivern al fons, lluminós i màgic i imponent. Hi vaig arribar amb els ulls tancats fins que Elena Z. em va dir que ara ja pots mirar. Així com Mercè Rodoreda escriu que hi ha gent que amb un record en tenen per a tota la vida, la primera visió de Sant Petersburg, gris i glaçada, va ser la visió de la bellesa en estat pur.
Vista del Palau d’Hivern amb el Neva glaçat. Fot. Frèia Berg (2011)
Ho he recordat avui, diumenge vint-i-set de gener, quan he vist que es complien els setanta-cinc anys de l’aixecament del setge de la ciutat encerclada per l’exèrcit alemany. Del vuit d’octubre de 1941 al vint-i-set de gener de 1944 van transcórrer dos anys, quatre mesos i dinou dies de guerra, privacions, fred, malalties i d’una fam còsmica. Els alemanys? responia Anna Akhmàtova quan arribà evacuada a Taixkent – I els parlava de la gent que menjava desesperadament gossos i gats per poder sobreviure entre tota mena de privacions. Famílies senceres van morir de gana. L’enemic eren la fam i el fred. L’exèrcit enemic també, és clar, bombardejant la ciutat sense parar. De tres milions d’habitants en van morir la meitat. La mare d’Elena Zernova , com tants altres, havia subsistit amb una racció de cent vint-i-cinc grams de pa per tot el dia; no hi havia res més.
El setge de Leningrad va marcar un dels capítols més dolorosos de la II Guerra Mundial. Entre tanta misèria i clarobscurs que provoquen les guerres, es van produir capítols de creativitat i de lirisme inigualables. En destaco dos. L’un, la Setena simfoniade Xostàkovitx, titulada Leningrad, i dedicada a la ciutat que va suportar el setge. L’autor la va iniciar a la ciutat i la va acabar a Samara, on havia estat evacuat i on es va estrenar el 1942. Considerada per alguns una obra de mera propaganda soviètica, d’altres hi veuen una crítica al sistema i, per extensió, al totalitarisme. El fet és que durant la guerra va esdevenir un dels símbols antifeixistes i va ser llargament interpretada resultant una de les peces més característiques de la música russa del segle XX.
Karl Eliasberg dirigint la Sinfonía núm. 7, de Leningrat, de Xostàkovitx l’agost de 1942.
Anna Akhmàtova havia escrit que no hi ha al món un poder més temut i terrible que la paraula profètica del poeta. Evacuada de Leningrad el novembre de 1941 i traslladada a Taixkent, no va retornar a la capital del Nord fins el juny de 1944, passant per un exili que li va canviar la vida. Oracle i elegia, Akhmàtova va dedicar a la seva estimada ciutat un conjunt de poemes corprenedors, on no hi manquen les tonalitats pròpies de la poesia de guerra, una èpica empeltada de pietat.
La poeta Anna Akhmàtova els anys quaranta
Són poemes que avui configuren un memorial líric que li van valer la condecoració sobre la Defensa de Leningrad. Per bé que el llibre Poema sense heroi i els dispersos que apleguen les obres completes configuren una extensa suite, el Llibre Setè de la poeta el conté els més característics, aplegats amb el títol genèric de “El vent de la guerra”. Els dos dels que n’he fer la versió catalana són un exemple i un reconeixement a qui es va erigir en la veu de totes les víctimes que van patir setge, bombardeigs, privacions de tota mena.
(4)
Els ocells de la mort són al zenit
Qui salvarà Leningrad?
Està ben quieta, respira
i encara viu, mentre tot ho sent:
Com al fons de la mar Bàltica
els seus fills gemeguen mentre dormen,
com des de la fondària se sent el crit de: “Pa”!
que arriba fins el firmament…
Però aquesta terra ferma no té pietat.
I des de totes les finestres a l’aguait – la mort.
(5) CORATGE
Sabem què aguanta dret ara mateix
i què passa en aquest moment.
L’hora del coratge ens repica als rellotges
i el valor no ens abandonarà.
No ens fa cap por la tempesta de plom,
ni ens acovardem per manca de refugi.
I et defensarem, llengua russa,
poderosa i gran paraula russa!
Et lliurarem a la nostra canalla
pura, lliure i rescatada del captiveri
per sempre més!
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de febrero 2019
Era mitjans de 1938 i el del Comitè va entrar a casa de l’escultor. El va trobar al taller treballant amb una figura amb els braços alçats implorant: era fruit de la gran impressió que li havia causat el bombardeig de Barcelona aquell mes de març. La canalla de l’escultor rondava entre la curiositat i un cert temor: els del comitè eren els del comitè i no estaven de bromes. En canvi, quan trobaven el general Líster banyant-se a la mateixa platja on es banyaven ells els semblava més simpàtic. El del Comitè es va adreçar a l’escultor:
Volem una placa per a la plaça d’en Durruti. Que es vegi el seu retrat.
Molt bé, ja us la faré – l’escultor va respondre. Però no tinc marbre.
Per això no pateixi. Ja n’hi portarem.
Efectivament, al cap d’un parell d’hores va arribar amb tres o quatre peces de marbre procedents del combregador de la capella del Santíssim. L’església parroquial havia estat reconvertida en magatzem, i llevat de l’altar major i les imatges que se’n van fer estelles, la resta dels altars havien estat portats al soterrani de Maricel desmuntats, perquè eren obres d’art i patrimoni del poble. A més, en Jou, l’escultor, també va ajudar en Jaume Daví, el cap de la brigada municipal que es va dedicar a salvar les obres d’art que estaven en perill, a protegir alguns dels béns artístics de la Vila. Perquè en tota guerra i en tota revolució les coses no són del tot blanques o negres sinó que hi predomina una immensa gamma de clarobscurs.
En Jou va complir i la placa d’en Durruti va ser col·locada al Cap de la Vila, tocant al carrer de Sant Francesc. Em consta que l’Òleg, el xofer rus que treballava a l’hospital de sang de Terramar i la seva xicota, que hi feia d’infermera, eren allà aquell dia. El retrat d’en Durruti era de perfil i amb la gorra de pell a la russa, per identificar-lo més amb la revolució. L’escultor havia fet una bona feina i el del Comitè fins i tot el va felicitar.
La placa va durar poc temps. El diumenge vint-i-dos de gener de 1939 una divisió de les tropes dels facciosos manades pel general Yagüe va arribar a Sitges; venien de Vilanova i carretera amunt havien entrat pel carrer de Sant Francesc. L’arribada havia estat precedida dos dies abans d’un important bombardeig que havia afectat molts carrers i cases, així com la Casa del Polble, el Retiro, l’Hospital de Sant Joan i l’Asil de Sant Josep. La por de les bombes havia causat l’èxode de diverses famílies muntanyes endins, cap a les masies, amagats, buscant aixopluc. Mentrestant, l’Òleg, que havia vist una setmana abans l’evacuació dels nens refugiats a Can Vilella, la Casa-Escuela Pueblo de Cuba, es va trobar que la seva xicota havia desaparegut de sobte sense deixar-li cap pista. Se sentia perdut. Al gran saló de l’antic Hotel Terramar Palace reconvertit en hospital de sang, el contrast entre les grans aranyes de cristall i els llits dels malalts i moribunds era encara més punyent. En quedaven pocs, de ferits: els que ja no eren bons ni per ser traslladats. L’Òleg anava per les dependències com una ànima en pena. El rosegava la incertesa del seu propi destí. Parlava castellà i català però l’accent delatava la seva estrangeria. El seu físic era eslau, però si sospitaven la seva procedència segur que tindria problemes segons com bufés el vent dels guanyadors.
Sembla que és la única imatge del moment de la destrucción de la placa d’en Durruti, el 22 de gener de 1939.
Va abandonar l’hospital i es va instal·lar al garatge d’un xalet proper on hi havia un parell de cotxes i una moto de gran cilindrada, tot esgavellat; s’hi podria entretenir fent de mecànic fins… El migdia del diumenge vint-i-dos de gener anava rumiant passeig amunt fins el Cap de la Vila. Arribà al moment en què una dona amb un pal llarg a la mà tustava la placa d’en Durruti i un home amb un martell l’anava colpejant fins que la placa va caure feta miques. L’afany de l’home del martell el va impressionar perquè aquell sol gest congriava una absoluta voluntat d’aniquilació.
Se’n va entornar lentament passeig avall. El feien patir els ferits de l’Hospital més que el seu propi destí i durant un parell de dies hi va tornar. Fins que de la part dels guanyadors va arribar una infermera anglesa, freda i altiva, que es referia als malalts amb un menyspreu encara més feridor; li va fer tanta por que no hi va tornar més. Sol, al seu amagatall, pensava en tots els atzars que havia viscut, en la misèria de la guerra i el que s’endevinava per venir. Una cosa freda que va trobar a la butxaca el va fer pensar que aquell trosset de marbre tancava tres anys de la seva vida. Potser era millor portar-lo a casa de l’escultor, que almenys li quedés un petit testimoni de la placa d’en Durruti.
Postfaci: ha estat una manera d’explicar una història coneguda. L’única ficció és el del xofer rus. Ja se sap que la realitat sempre supera la ficció.
M’hi han ajudat les obres de David Jou i Andreu, Jordi Milà i Franco, Roland Sierra i Farreras i Ricard Conesa. Sense història no hi hauria memòria ni docuficció…
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25 de gener de 2019. Vuitanta anys més tard.
QUADERN DE TERRAMAR 