L’estat de la cultura el 2019

Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc  s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats  culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació.

Article sencer a L’estat de la cultura el 2019

Una de les recents reunions telemàtiques del CoNCA amb els sectors culturals (2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de novembre 2020

UN RETRAT DE VINYET JOU

Vinyet Jou entre els seus pares, Pere Jou i Antònia Andreu

La Vinyet Jou era tot un caràcter i ho ha estat fins el final, des de la manera com mostrava la seva estimació i el seu afecte fins aquella manera que tenia d’enllaçar les converses cada vegada que tornava com si ens haguéssim acomiadat el dia abans. Quan tenia sis anys el seu pare en va fer un retrat en bronze amb les dues trenetes enllaçades a dalt del cap. Les mateixes trenetes que portava en aquesta altra fotografia on, amb carona de trapella, feia pinya amb els seus tres germans. M’agrada recordar-la en aquest estat de l’edat de la innocència perquè és un estat de felicitat que tota la vida va voler conservar.

Article sencer a Un retrat de Vinyet Jou

Carles, Vinyet, David i Jordi Jou i Andreu (c. 1934). Fotografia de Pere Jou

Asseguts, David i Vinyet; drets al darrere, Jordi i Carles Jou i Andreu al taller del seu pare, l’escultor Pere Jou (c. 1940).

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13 novembre 2020

DOS CINEMES CENTENARIS

El fet que a Sitges tinguem el privilegi d’aquest model de transmissió cultural i patrimonial que són els dos cinemes centenaris és un dels valors a favor de la nostra societat local. Des de 1908 el Retiro i des de 1907 el Prado han ofert de forma pràcticament ininterrompuda una programació que des de l’inici va anar construint un públic que hi cercava lleure, diversió i el factor emocional de l’espectacle dins del medi associatiu i cultural popular. Ha estat un públic canviant amb els temps com ha canviat l’oferta del cinema i com han canviat les sensibilitats però que manté unes constants essencials com són l’afició, la curiositat i la fidelitat. Ha estat, també, un públic que s’ha mostrat a favor de nous formats, amb l’organització de cicles temàtics, cine-fòrums i cine-clubs.

Tant al Retiro com al Prado el cinema configura una part de l’ànima respectiva de cada entitat. També des dels inicis el cinema compartia i segueix compartit espai físicament  amb el teatre, els balls, les gales i els esdeveniments col·lectius de gran públic. Però el que és de destacar, i agrair, és que més enllà de rivalitats i maltempsades, de les dificultats que les entitats han hagut d’anar superant com en una cursa d’obstacles per adequar-se al pas del temps, normatives i circumstàncies, malgrat tot plegat, els socis i els públics han mantingut la fidelitat al moviment associatiu, participatiu i popular que persisteix en les nostres dues entitats centenàries i que, alhora, aquestes han donat cabuda a noves activitats i sensibilitats que han comportat creixement i renovació generacional. La concessió de la Creu de Sant Jordi que el Govern de Catalunya va atorgar al Prado i al Retiro el 2017 va significar el reconeixement a la seva llarga trajectòria i a l’exemplaritat de la seva constància.

Article sencer a DOS CINEMES CENTENARIS

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,

FOTO JORNET, O LA VIDA QUOTIDIANA

Aquest és, potser, l’aspecte que més m’ha impressionat d’aquest recull. Perquè la fotografia de Josep M. Jornet no és únicament un exercici de composició formal o una instantània oportuna sàviament enquadrada. El que hi trobo és un interès per la humanitat tal com és, sense ficcions ni coordenades estètiques d’embelliment o de complaença. Per a mi aquest és un dels punts forts, potser el millor, del seu mestratge.  Perquè no hi ha art més sublim, o més transformador, que el que posa la humanitat davant del mirall.

Article sencer a Foto Jornet, o la vida quotidiana

J. M. Jornet fotografiat per Joan Escolà. Arxiu Històric de Sitges

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.10.2020