“Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.
Charles Deering ©AMU, SITGES 
Miquel Utrillo ©AMU, Sitges
Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.
Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila.
Cobertes, Portada i Sumari de Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges
El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.
Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.
Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes.
de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.
en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica, i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.
QUADERN DE TERRAMAR 