Santa Tecla a casa

Fa un parell d’anys, en el transcurs del dinar que vam celebrar les expendonistes de Santa Tecla –enguany ja en fa una vintena que el celebrem–, la Tea Hill i la Vinyet Ferrer van tenir la bona pensada de recuperar i posar al dia una de les tradicions més íntimes i familiars de la cultura religiosa popular, que consisteix a fer circular per les cases una capelleta amb una imatge devocional. La idea era dotar Santa Tecla d’una capelleta de fusta, com les d’abans, amb la representació de la seva imatge. Una capelleta que es plega i desplega per facilitar el transport casa per casa i que, desplegada, es col·loca en un dels llocs més visibles de la llar i s’acompanya de flors, llum i dels objectes que cada família hi vol dedicar per acompanyar-la. Les capelletes circulen per subscripció i fan estada d’una setmana en cada casa. Es rep de qui l’ha tinguda la setmana interior i, al cap de vuit dies, qui l’ha rebuda l’ha de portar a la casa següent.

Fa un any que la capelleta de Santa Tecla ja té casa. És rebuda en 56 domicilis sitgetans, representats per 56 titulars. La majoria són dones, però també hi ha homes que s’han sumat a la tradició. I no cal haver estat pendonista de Santa Tecla per subscriure-s’hi. La idea de la Tea Hill i de la Vinyet Ferrer va córrer com la pólvora i en poc temps hi va haver una llista de 52 persones per rebre la capelleta de la Santa a casa, a la qual s’hi van sumar quatre institucions que tenen cura de la nostra gent que necessita especial atenció: l’Hospital de Sant Joan, la residència Les Magnòlies, la residència Sitges Park i la Fundació Ave Maria. De seguida es va omplir el calendari de l’any natural i hi ha llista d’espera. La capelleta de fusta procedeix dels Encants, va ser restaurada per Pep Pascual i l’artista Roby va modelar la imatge, una mica més xica que la que aquests dies té tot el protagonisme al carrer i a l’Església parroquial i que va ser obra de Josep Maria Camps i Arnau el 1948.

La capelleta de Santa Tecla es va posar en circulació començant el seu trajecte per l’Hospital de Sant Joan i ja ha fet la volta completa. Els amics de Santa Tecla mantenen un xat a WhatsApp on pengen la fotografia de la capelleta a casa, es transmeten les notícies que fan al cas i configuren una comunitat de nova creació devocionària popular. Com que cada casa és un món, fa goig veure les diferents instal·lacions, sempre aplaudides per la resta amb comentaris d’afecte i elogi, perquè dins de l’enorme i íntima senzillesa de cada altaret casolà s’hi entreveu una mirada que uneix passat i present, tradició i voluntat de perpetuar-la, i la forma amb què cadascú ho palesa. És el gest i la imatge d’una intimitat compartida.

La capelleta de santa Tecla que va passant de casa en casa per aquest Sitges tan complex i complicat del segle XXI em remet a una exposició que fa uns anys va organitzar el CCCB que es titulava Les cases de l’ànima, en la qual es mostraven maquetes arquitectòniques del món antic. M’agradava el concepte de la casa com a embolcall, refugi, aixopluc, de l’ésser humà que, en qualsevol edat de la humanitat i dels temps, ha construït un espai propi per habitar i que ha derivat cap a la fundació de poblats i ciutats. La casa de l’ànima té el seu nucli en un espai íntim que, al seu torn, dóna entrada als esperits i divinitats protectores. Assimilar la idea de les cases de l’ànima a les capelletes devocionals, com la de Santa Tecla, conserva alguna cosa d’aquest esperit atàvic individual i alhora comunitari que ha convertit en realitat la recuperació d’una tradició que unes dècades enrere era plenament vigent en moltes cases de Sitges.

Quan la capelleta va arribar a casa, aquesta primavera, la vam instal·lar al rebedor, sobre un cobertor de puntes de ganxet fet a mà, envoltada de clavells i buguenvíl·lies del jardí. Un dels gerros de buguenvíl·lies esclatants l’havia obtingut la meva mare quan portava les seves torretes a l’Exposició de Clavells i, recolzant-s’hi, una icona de Sant Jordi. Era el record dels meus pares acompanyant Santa Tecla. Van ser uns dies com si hagués tornat a alguna plàcida i clara edat de la infantesa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.09.2023

VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019