Arxiu d'etiquetes: Ramon Casas

Ramon Casas, un gran clàssic de la pintura moderna

Publicat el per
Respon

 

6152305424_4fdc890c47_b

 

Igual que succeeix amb tots els clàssics, i Ramon Casas és un dels grans clàssics de la pintura moderna, cada vegada que són objecte de centenaris i commemoracions són notícia d’actualitat, es posen al dia i acaren un altre segment d’eternitat amb noves lectures i diferents formes de contemplació i gaudi. És el que es proposa des de la Comissió nacional de Commemoracions, que des de 2012 determina les commemoracions que s’esdevindran oficialment a nivell nacional i que ha declarat el 2016 com Any Ramon Casas.

 Als cent cinquanta anys del seu naixement un quatre de gener, Casas ha esdevingut una autèntica icona de la pintura catalana i una de els figures més emblemàtiques del Modernisme. El seu traç inconfusible, l’ofici adquirit des dels anys de joventut que mai no l’abandonà i una determinada recerca de la modernitat el situen com a un dels grans mestres de la pintura del seu temps.

En la personalitat de Ramon Casas conflueixen el jove que decideix fer el viatge d’aprenentatge a París, on estudia amb Carolus-Duran, un dels mestres més remarcats de l’època; el que fa viatges d’artista a Granada i a Madrid; l’artista que juntament amb Santiago Rusiñol surt a la recerca de paisatges i emocions per diversos indrets de Catalunya (Poblet, la Catalunya Vella, la Cerdanya…); el bohemi de Montmartre que pinta la millor visió del Moulin de la Galette i l’ambient entre marginal, artístic i popular; el pintor que retrata les multituds de la Catalunya del seu temps en diverses i diferents circumstàncies; l’enamorat de Júlia Peraire, la Sargantain, que immortalitza en un retrat d’alt voltatge sensual; el retratista de les burgeses barcelonines i nordamericanes; l’autor de la més completa iconografia dels personatges públics de la primera dècada del segle vint; el pintor de les soledats de paisatges, jardins i claustres…

Casas, discretament polièdric, amant de la bona vida i del progrés material – viatges confortables, automòbil, la ironia amb què descriu Els adelantos del segle XX… – és l’artista que eleva el cartellisme a la categoria d’obra d’art, es tracti de l’anunci de l’ Enciclopèdia Espasa, de l’ Anís de  Mono, d’un sanatori per a sifilítics o dels Cigarrillos de París. Quan fa de mecenes – amb les revistes Quatre Gats, Pel & Ploma (per a la qual produeix alguns dels seus millors retrats al carbó) o Forma – obra amb generositat i eficàcia. Quan lliga amistats és – llevat d’alguna excepció forçada per les circumstàncies – de per vida i amb tot el sentiment.

 La seva vinculació amb Sitges està marcada per dues grans amistats amb les que comparteix la passió per l’art: Santiago Rusiñol i Charles Deering. Corresponen a dues visions i a dues etapes ben diferenciades de la seva vida.

 Al llarg d’aquest 2016 les mirades sobre Ramon Casas seran múltiples i  diverses, sumant en favor d’un artista que mereix una renovada posada en valor per al temps present i per al guany del futur.

           

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.I.2016) 

 

DE L’HORT AL BROLLADOR

Publicat el per
Respon

11828689_875559269187437_7056440165453722403_n

Una bona celebració comença amb una bona vígília id es de fa quatre anys la festa del Vinyet comença el dia abans amb la celebració del nom. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan ben trobat. Ha estat l’esquer per a la trobada de les Vinyets sitgetanes i les d’altres indrets – que n’hi ha, i cada vegada més -. Una trobada que d’orgull local per la raó del nom i del sentit de pertinença que genera. És, una vegada més, en l’àmbit de l’imaginari popular on s’esdevé la festa compartida i participada del retrobament d’un col·lectiu plural, intergeneracional i arrelat a una diversificada noció dels orígens.

La celebració d’enguany ha tingut lloc al recinte construït més antic de la Vila, com és la sala gòtica de l’antic hospital de Sant Joan i actual seu del Museu de Maricel, al costat del Mirador. El motiu, més enllà d’aplegar les Vinyets als museus reoberts, ha estat l’edició del recordatori en forma de punt de llibre reproduint una de les obres més entranyables del Cau Ferrat, com és L’hort del Vinyet, de Santiago Rusiñol.

Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel

Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel

L’estiu de 1892 Santiago Rusiñol va freqüentar el Vinyet i hi descobrí un escenari pictòric ideal per a expressar l’impacte de la llum entre la simfonia de blancs de les parets del santuari. Hi va pintar cinc obres, en algunes de les quals hi combina la presència humana, com en el Retrat del senyor Bofill al porxo del Vinyet (Museu de Montserrat) o el del seu cunyat, Alexandre Pons.

Santiago Rusiñol, L'hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Santiago Rusiñol, L’hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

L’hort del Vinyet és una obra solitària, impressionat per l’esclat de la llum i de les ombres projectades a les parets del Santuari; tant l’hort com l’absis de l’església hi apareixen fragmentats – una forma compositiva que a Rusiñol li agradava especialment – i enmig es dreça la pica baptismal gòtica. És una obra nítida, exquisida en el seu gairebé minimalisme;  la llum forma part de l’estructura compositiva del joc d’ombres i d’una gamma cromàtica de grocs i violacis en l’esclat de claror de ponent. Segons Raimon Casellas destaca per unes “verdosidades del laurel que derraman su fresca sombra sobre los dorados muros del ábside, bañado por el sol muriente de rubia claridad”. Molt probablement Rusiñol hi va fer cap al Vinyet amb Ramon Casas – tots dos havien tornat de feia poc a Sitges procedents de Sant Feliu de Guíxols -, ja que aquest també pintà almenys tres obres del Vinyet una de les quals correspon a una vista gairebé exacta de mateix indret, que va ser exposada aquella Festa Major en la I Exposició de Belles Arts – la Primera Festa Modernista, el mateix 1862.  L’hort del Vinyet, un dels primer quadres sitgetans de Rusiñol en el que participa del corrent luminista, forma part del Museu del Cau Ferrat perquè Rusiñol no se’n va voler desprendre mai.  

Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.

Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.

Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges

Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges

Fascinat per  l’antiga pica baptismal gòtica (s.XV) plantada enmig de l’hort, el 1893 Rusiñol va obtenir el permís per traslladar-la al Cau Ferrat, on la va instal·lar a manera de brollador. Al seu nou emplaçament va ser pintat per Rusiñol (Retrat de Maria Rusiñol al Cau Ferrat, 1894) i per Miquel Utrillo (Interior del Cau Ferrat, 1895), i reproduït en nombroses postals i fotografies fins avui mateix.  El brollador atorga a la sala que porta el seu nom un caràcter marcadament intimista, i la seva posició central fa que sembli que tota la resta de l’àmbit giri al seu voltant.  Durant anys es va mostrar recobert per una densa falzia que queia a manera de cascada nodrida per l’aigua en un murmuri incessant i de tant en tant hi nedaven peixets vermells.

Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz

Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz

Un dels moments de més feliç fixació del brollador és el poema que li dedicà Salvador Soler i Forment el 1928, dins del seu recull Rims de l’hora sitgetana, escrit amb un clar regust de l’època, i que no em puc estar de reproduir:

BROLLADOR DEL CAU FERRAT

Brollador del Cau Ferrat

verd de molsa i verd d’absenta

però de faç gens macilenta,

brollador del Cau Ferrat.

Esguardant-te havem menjat

sitgetana bullavesa

peix a la maonesa,

brollador del Cau Ferrat.

Vora teu han esclatat

més d’un clavell i una rosa

i una idea lluminosa,

brollador del Cau Ferrat.

Al teu volt has vist armat

des del fogós Modernisme

al primmirat Noucentisme,

brollador del Cau Ferrat.

I hom voldria que el dring mat

de les teves perles fines

l’exornés amb lluentines,

brollador del Cau Ferrat.

Però la teva honestedat

admet només la puresa

de l’Art i la gentilesa,

brollador del Cau Ferrat.

Que sempre et facin costat

el cor obert i la pensa

que amb el pur saber s’agença,

brollador del Cau Ferrat.

La rosa de foc o el Modernisme és revolta

Publicat el per
Respon
Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Perquè l’abril és mes de roses o per una feliç coincidència, a les envistes de Sant Jordi s’ha inaugurat una exposició que invoca els passatges més artísticament fecunds i socialment més conflictius de la Barcelona del Modernisme: La rosa di fuoco. Ha tingut lloc en una de les ciutats més belles i literàries d’Itàlia com és Ferrara – la de l’Ariosto, la de Torcuato Tasso, la de Giorgio Bassani. Una ciutat on la tradició artística dels pintors renaixentistes d’affreschi i dels moderns Boldini, Chirico o de Pisis se suma a un dels conjunts arquitectònics més respectats de la civilització europea. En justa correspondència la ciutat de Ferrara és Patrimoni de la Humanitat.

 La rosa di fuoco és l’exposició que la fundació Arte a Ferrara i la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de la ciutat han organitzat en el marc de la programació per al bienni 2015-2016, al costat de les exposicions Boldini-Pisis, De Chirico a Ferrara 1915-1918 – pura metafísica… -, i la commemorativa del 500 aniversari de l’Orlando furioso. Pot sobtar una nova mostra amb un tema tan sovintejat com el modernisme. Des de fa anys i cíclicament, el Modernisme és tòpic i excusa per a manifestacions més promocionals que culturals de la Barcelona contemporània des de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La identificació de Barcelona amb el Modernisme, Picasso i Gaudí ha gaudit d’una onada expansiva universal i, alhora, ha comportat un reduccionisme simplificador de la riquesa històrica i cultural de la ciutat que ha estat construït a gust dels turoperadors per al consum massiu de la ciutat. Però, amb tot, el substrat és potent i atractiu i això fa possible que s’esdevingin interpretacions com La rosa di fuoco.

 El repte d’entomar un tema fressat a bastament per mostrar-lo amb la coherència d’un discurs sòlid, coherent i arriscat ha estat magníficament acomplert per la visió de Tomàs Llorens, comissari de la mostra juntament amb Boye Llorens. En la presentació efectuada la vigília de l’obertura, Llorens va traçar un recorregut pels àmbits de la mostra entrellaçats amb la vida pública i privada d’una ciutat en plena eclosió de modernitat, fruit de la revolució industrial. Partint d’aquesta realitat i de la idea expressada per l’escriptor belga Émile Verhaeren sobre les viles tentaculars i els camps al·lucinats, Llorens organitza el discurs de l’exposició en diversos àmbits en un trajecte que s’inicia amb la visió de l’arquitecte Gaudí i finalitza amb la visió dels miserables i de la conflictivitat social, passant per la presentació de l’espai públic i l’espai privat, la passió wagneriana que vincula la música i la natura, la dona fatal i la Setmana Tràgica.

 Pintura, escultura, dibuix, fotografia, cartellisme i arts de l’objecte són els llenguatges artístics amb què es presenten les obres de Gaudí, Eusebi Arnau, Adolf Mas, Miquel Blay, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera, Ramon Casas, H. Anglada Camarasa, Lluís Graner, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Carles Mani i Picasso, entre altres. Les obres procedeixen de col·leccions públiques d’Europa (Tate Gallery, Musee d’Orsay, Musée National de l’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée National Picasso…) i Amèrica (Philadelphia Museum of Art). Els fons d’art extraordinaris dels museus catalans – MNAC, Museu Picasso de Barcelona, MNCARS, Museo Thyssen-Bornemisza, IVAM, el Museu de la Garrotxa o el Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) … -, sàviament i exquisidament triats, hi aporten un important contingent, així com per part de col·leccions privades. Del Museu del Cau Ferrat hi han viatjat dues de les seves obres més emblemàtiques: el Ball del Moulin de la Galette, de Ramon Casas, i La morfina, de Santiago Rusiñol.

 La rosa de foc no és un títol gratuït ni esteticista sinó que respon a la crua realitat de la conflictivitat social que va portar Barcelona a l’esclat d’una violència extrema el 1909, quan el Modernisme ja feia dies que havia entonat el cant del cigne. Però restaven les obres i els conflictes havien anat en creixement. L’exposició es clou en una sala on les obres de Picasso i Nonell – un Nonell dimensionat amb precisió reivindicadora – són l’exponent artístic de la Barcelona dels miserables; misèria en blau picassià i en roig ribetejat d’obscur en el traç de l’artista que va mostrar a Barcelona el rostre de la pobresa i la marginació. La lectura de conjunt palesa com el Modernisme és, sovint, revolta. Un revolta de roses de foc.

VISTA DE GÈNERE, PERSPECTIVA NECESSÀRIA

Publicat el per
Respon

Ramon Casas, Noia llegint (c. 1890). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Toca per les dates però toca, sobretot, perquè és un tema tòpic i recurrent. La invisibilitat de les dones, el sostre de vidre i la necessària i imprescindible paritat són tres de les qüestions que encara necessiten recordatori per palesar que no s’ha arribat, ni de bon tros, a la necessària igualtat de gèneres.

És cert que hi ha qüestions molt més candents que les que preocupen a una part de la societat universal, perquè n’hi ha llocs on els drets de les dones no formen part dels drets humans – suposant que en aquests llocs es reconeguin i s’adopti la Declaració Universal dels Drets Humans que, en tant que és declaració de mínims, hauria de ser d’universal i humana aplicació.

images

Unknown

De fet, sempre es parla de perspectives de gènere aplicades a l’art, a la cultura, a la política o al món dels negocis en la denominada societat occidental penso que, per comparació en el que succeeix en altres indrets d’aquest món convuls i de xoc de civilitzacions, potser es parla de frivolitats. Però no és així, perquè la trajectòria de respecte i de reconeixement dels drets de les dones ha estat llarga i diversa.

En cada estadi de la civilització ha calgut vèncer dificultats diferents condicionades per segles d’història. Amb tot, dol haver de recordar tant sovint en ple segle XXI que els drets de les dones són drets humans.

És des d’aquesta treballadores-incendisocietat occidental per denominació, privilegiada per comparació i lliure per convicció que quan arriba el vuit de març es commemora el Dia Internacional de les Dones i la seva llarga història de reivindicacions en favor de la millora de les condicions, sociolaborals, i de l’obtenció del dret de vot i de la igualtat de drets. Aquestes reivindicacions, elementals per a qualsevol societat que es consideri democràtica, han transcorregut per tota mena d’opressions, incomprensions i limitacions. I, una vegada guanyades, l’ús que en pugui fer cadascuna queda condicionat pels usos i costums dels diferents països o sectors socials. L’exercici individual dels drets aconseguits col·lectivament és un capítol subsegüent.

La perspectiva de gènere, concepte que sorgeix de la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones celebrada al Pekin de 1995, incorpora un nou punt de vista que és el de la percepció social de les dones i una forma d’autopercepció femenina basada en la doble realitat de les construccions socials. Aquella conferència, de vocació i convocatòria planetària, va aplegar dones d’arreu del món en delegacions oficials o alternatives i va implantar aquest concepte en favor del canvi de percepció social de les dones i el seu rol, presència i visibilitat. És una eina d’autoreconeixement que constata la doble realitat masculina i femenina de la història i de la quotidianitat. Ha esdevingut un instrument metodològic i estratègic en favor de l’objectius innegociable de la igualtat. La igualtat no és una fita sinó un dret. És per això que m’agrada referir-me a la perspectiva de gènere i que trobo que la seva aplicació, com a mètode i estratègia, és imprescindible.

images-1

 Com que una imatge val més que mil paraules i un poema és un conjunt d’imatges em remeto als versos de la poeta nordamericana Muriel Rukeyser (1913-1980) i al poema Mite, traduït per Montserrat Abelló per apel·lar a la perspectiva de gènere:

Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella. “Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res , de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Encara em fa l’efecte de sentir com Montserrat Abelló el llegia amb la seva veu de vellut noblement envellit, riallera, afable i un punt sorneguera. Em va impressionar des de la primera vegada que el vaig escoltar i és el millor exemple que podria trobar per explicar que la realitat sempre té dos punts de vista, i que el de les dones no només existeix sinó que n’hem de prendre consciència i l’hem de fer visible.

 

Vinyet Panyella

https://quaderndeterramar2018.wordpress.com