El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,
publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.
Una de les alegries de la setmana ha estat la rebuda d’un catàleg procedent del Japó. És el gran treball que aplega l’exposició Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda. El títol aplega el sentit que el seu comissari, el professor Akira Kinoshita, ha volgut atorgar una mostra sobre la plenitud de l’art català modern, en bona part centrat en la ciutat de Barcelona, la seva arquitectura, societat, institucions culturals, museus i col·leccions, sense deixara de mirar al territori del país. D’aquí la importància que el Museu del Cau Ferrat ha adquirit en aquesta important exposició.
Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda recorrerà les cinc ciutats més importants del Japó al llarg d’un any mostrant més de cent-setanta obres en formats diversos. Nagasaki ha estat el lloc de l’obertura; seguiran Himeji, Sapporo, Shizouka I Tokio. El catàleg, que és la peça que en quedarà, aplega textos de F. Fontbona, A. Kinoshita, F.Quílez, E. Vallès, M. A. Soldevila, R. Bru, K. Matsuda i propis – el fet que m’encomanessin la redacció de la Cronologia em va permetre analitzar la mostra des de dintre. Cal felicitar el professor Kinoshita per l’èxit d’haver portat a terme una comesa difícil i complicada que ha pilotat amb saviesa i diplomàcia. El patrocini del grup empresarial de comunicació The Kobe Shimbun i la professionalitat de l’equip Curators Inc, Art & Architecture han estat decisius.
El 2016 des dels Museus de Sitges vaig mantenir una primera reunió amb la delegació japonesa per parlar d’un projecte incipient i que a mitjans de 2018 es va esdevenir definitiu. Ha estat un autèntic privilegi compartir la feina amb el professor Kinoshita, un assidu del Cau Ferrat i dels Museus de Sitges. Vam treballar conjuntament i no només per a la tria de les peces del Cau Ferrat.
Quan veig que al catàleg hi figuren la Pastoral (1911), i els Tres nus al bosc (1913), de Joaquim Sunyer, les Dones de poble (1911) i La Catalunya industrial (1917) de Torres-Garcia o l’Almanac dels Noucentistes (1911) penso que les discussions sobre les idees estètiques i les seves concrecions a la Catalunya de primers del segle vint van ser doblement positives. El Modernisme i les Avantguardes a Catalunya són valors consolidats i exportables que fan part dels discursos oficials, acadèmics i promocionals, però la projecció del Noucentisme massa sovint queda obviada. Altrament, la visió que el professor Kinoshita ofereix de l’art català és completa, pertinent i altament qualitativa.
El Cau Ferrat hi figura amb tots els honors com a institució col·laboradora especial; tot un privilegi i reconeixement. Hi figura també per mitjà de les obres reproduïdes i les que han estat triades – una selecció que no va ser gens fàcil perquè es tractava de mostrar les que en el context podien explicar millor la personalitat del seu creador i la seva idea del culte a l’art. Finalment han viatjat la Morfinòmana (1894) d’en Rusiñol, que serà substituïda per la seva altra versió Despertar (1894) i el retrat que Miquel Utrillo va fer de Suzanne Valadon (1891) en record de la guerra que van mantenir durant set anys per tal que Utrillo li reconegués la criatura, amb un traç que sorgeix directament de la visió de Toulouse Lautrec. En la introducció que vaig escriure per al catàleg, “El Cau Ferrat. Un temple del Modernisme”, encaixo la col·laboració amb l’exposició amb els 125 anys que el Cau complirà el proper dia 4 de novembre juntament amb la influència que el japonisme obrà en l’obra i en la col·lecció d’art de Rusiñol. La nova guia del Cau Ferrat que he redactat i que està en procés de publicació sortirà primer en japonès i es presentarà i distribuirà en aquell país per contribuir a l’expansió de l’art català de Sitges estant i amb el nostre propi capital cultural.
Fotografies del catàleg de l'exposició i de les sales del Museu de Nagasaki
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.V.2019
Pel maig de 2017, dos anys i escaig més tard de la reobertura dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel, el Consell general del Consorci del Patrimoni de Sitges va aprovar els seus Objectius estratègics 2017-2021. Juntament amb la Missiódel CPS, aprovada el març de 2015 poc després de la reobertura, constitueixen el full de ruta dels museus, materialitzat en el programa anual de treball. Els objectius es desenvolupen en deu àmbits que sintetitzen l’abast i la realitat dels museus sitgetans: valor estratègic, cultural, patrimonial, artístic i econòmic; edificis; exposicions; col·leccions; accés; carta de serveis; públics; taxa turística i dimensionament i professionalització de la plantilla.
Cadascun dels epígrafs introdueix a una llarga i densa casuística perquè la vida dels museus abasta molt més del que es veu a simple vista. Sovint ho comparo a un iceberg: en general es pensa que el museu es el que el públic veu, però això no seria més que el terç superior; els dos terços ocults són el que de debò configura la tercera part visible. Un altre aspecte essencial per a la vida dels museus és que viuen a través de projectes a mig termini i no pas circumscrits als quatre anys de les legislatures locals o nacionals.
Per bé que encara no s’ha aconseguit que aquest principi de sentit comú sigui del tot assumit i posat en pràctica en aquest país, s’ha de reivindicar que és essencial per al normal desenvolupament dels museus i les institucions culturals. Així ho entenen els països civilitzats i les polítiques culturals progressistes que consideren la cultura com un bé i una finalitat, no un mitjà instrumental.
Amb aquest plantejament es van determinar i aprovar els Objectius estratègics 2017-2021del Consorci del Patrimoni de Sitges. El seu primer punt era el d’“Aconseguir la declaració de museus d’interès nacional del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel”. Era el primer punt, el prioritari, la carta de presentació. Per diverses raons. En primer lloc, estratègiques. Els museus sitgetans són, objectivament, institucions de reconegut valor estratègic per al desenvolupament cultural, educatiu, turístic, econòmic i patrimonial de la Vila. En segon lloc pel caràcter marcadament internacional dels museus Cau Ferrat i Maricel des dels seus inicis, tant pel que fa als edificis com, sobretot, a les col·leccions. En tercer lloc, perquè el reconeixement de l’interès nacional dels museus projecta i enforteix culturalment, socialment i econòmicament el seu caràcter històric i el valor nacional i internacional de les seves col·leccions.
La definició i els requeriments de l’article 25 de la vigent Llei de Museus (17/990) determina que “El govern pot declarar com a museus d’interès nacional els museus que, per la importància i el valor del conjunt de béns culturals que apleguen, per les característiques generals o específiques de llurs col.leccions o perquè l’interès de llur patrimoni museístic depassa el seu marc, tenen una significació especial per al patrimoni cultural de Catalunya.”És innegable que els museus sitgetans, avui en totals condicions de compliment de estàndards i normatives, responen del tot a dites disposicions, i que el seu contingut complementa i esdevé insubstituïble per al patrimoni nacional de Catalunya.
Per aquests motius ens ha omplert de satisfacció i, perquè no dir-ho també, d’orgull l’acord que ha pres el govern de Catalunya aquest passat dimarts, sobre la declaració del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel com a museus d’interès nacional. L’esperit de l’acord rebla les raons per les quals ens vam proposar el primer objectiu estratègic, que ja hem aconseguit:
“El Govern ha acordat declarar el Museu del Cau Ferrat i el Museu Maricel com a museus d’interès nacional. D’aquesta manera, l’Executiu ratifica aquesta catalogació dels museus després que la Junta de Museus de Catalunya va emetre, el 14 de març de 2018, un informe favorable a la proposta de declaració.
El Museu del Cau Ferrat conté les col·leccions d’art antic aplegades per l’artista Santiago Rusiñol (pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari), així com d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i va ser declarat secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2000.
El Museu Maricel conté la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales d’art i antiguitats (pintura, escultura i arts de l’objecte del romànic, gòtic, renaixement i barroc) i d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i la Col·lecció d’Art de la Vila, que acull obres de diferents èpoques d’art modern. Es tracta, doncs, de col·leccions artístiques úniques, de gran prestigi pel valor de conjunt, dins i fora de les nostres fronteres que, a més, s’ubiquen en edificis representatius del Modernisme i del Noucentisme.
El Cau Ferrat i el Museu de Maricel se sumen als set museus que tenen aquesta categoria: la Fundació Joan Miró, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu Episcopal de Vic, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu de Montserrat, el Museu Picasso i el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida; a més del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La condició d’Interès Nacional permet a aquests museus dotar-se d’un estatus i una categoria que obre portes en la seva projecció i en les seves iniciatives, a més d’esdevenir una excel·lent carta de presentació per als seus visitants”.
És un important estímul i un nou punt de partida per continuar treballant a favor dels nostres museus i del nostre patrimoni.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18 de gener de 2019.
En el món de la cultura estem passant per diverses crisis. Són crisis sabudes, viscudes, comentades però rarament salten del propi medi a l’opinió pública. El cas Lluís Pascual ha estat paradigmàtic perquè arran d’una queixa a les xarxes socials s’ha posat de manifest una problemàtica diversificada entre nomenaments discutibles, procediments opacs, (in)compatibilitats ètiques i econòmiques i una rastellera de fets que genèricament constitueixen el que avui dia es qualifica emfàticament de ‘males pràctiques’. Tot això dit amb les precaucions amb què cal prendre les presències, les identitats creades, les passions desfermades i les impunitats que voregen la indigència moral en aquestes grans fires de les vanitats i de les maledicències en què de vegades les xarxes social s’han convertit. Però no tot és negatiu perquè les xarxes socials, com la tecnologia o les tècniques de gestió, són instruments utilitzables i els usos que se’n fa són responsabilitat de cadascú.
Fa dies que penso fins a quin punt hem arribat que el gerencialisme – la prevalença dels principis mercantilistes i economicistes, o tècniques de gestió aplicada que se’n deriven, per sobre dels valors de la política o del coneixement – afecta la professionalització de la cultura en els seus diversos vessants. Pesa molt la càrrega tecnocràtica i corporativista que comporta. Es menysté el coneixement i es sobrevaloren els tecnicismes (de programació, planificació, comptabilitat, control pressupostari, amidament de l’eficiència…) com a finalitats en sí mateixes i no com a mitjans. El gerencialisme ha penetrat el moll de l’ós de la formació i l’educació generant un determinat perfil que sobrevalora l’utilitarisme i la tecnocràcia en detriment de tot altre valor, com pot ser el de la professionalitat basada en el coneixement i l’experiència. La intencionalitat que els anys noranta podia aportar un gerencialisme cultural enfocat a l’organització de la cultura amb criteris de racionalitat administrativa i política ha derivat, al cap de dues dècades, en un corrent tan periclitat com la burocràcia administrativa. Sovint es valora més el bon gestor que el bon professional en la seva especialitat.
M’aturo aquí per girar cap a la qüestió de fons que ha motivat aquesta reflexió perquè en moments de dubte sempre recorro als meus mestres. Els meus mestres són persones que m’han acompanyat amb el seu exemple i les seves aportacions, creacions, lliçons i coneixements al llarg de la meva vida professional. Alguns, molt pocs, els he tractat. Altres els he trobat als llibres, en les seves paraules i en el seu exemple. La meva trajectòria com a bibliotecària la guiada des de sempre Jordi Rubió i Balaguer, gran personatge de la cultura catalana, erudit i organitzador del sistema bibliotecari de Catalunya des de 1915 en què li va encomanar el President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Rubió va fonamentar conceptes i partir d’aquí va crear estructures. Sense coneixement dels llibres i del que signifiquen i aporten no hauria arribat a bastir una estructura tan sòlida i arrelada com la que avui dia encara podem disfrutar, malgrat que els bibliotecaris hagin esdevingut en la seva majoria gestors tecnòcrates, però aquest ja és un altre tema. Construir sales de lliure accés als llibres, sistemes de préstec, atorgar valor patrimonial a les col·leccions locals i fundar una biblioteca nacional només ho podia fer un gran professional que, a més, fos un gran gestor. La meva trajectòria dels darrers set anys com a directora dels Museus de Sitges ha estat marcada per la influència -ho confesso obertament, sí – i la meva admiració per l’exemple de Joaquim Folch i Torres, primer director del Cau Ferrat i creador del que havia de ser el sistema de museus de Sitges, a l’entorn de la gran estructura museística de Catalunya que, al mateix temps, configurava amb la fundació del Museu d’Art de Catalunya – l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC. Sense un coneixement profund de la història de l’art, per més bon gestor que hagués estat, no hauria encertat a organitzar el que avui dia li devem.
Curiosament cap dels dos va poder disfrutar de la feina que havien desenvolupat fins que els va ser humanament possible, el gener de 1939. L’esclat de la guerra civil els va comportar no poques incomoditats i dificultats entre la guerra, la revolució i el salvament del patrimoni, així com de les pròpies vides. El franquisme els va depurar, els va humiliar fins a l’extrem i els va impedir continuar la seva dedicació professional. Però, com Pompeu Fabra, mai no van abandonar la tasca ni l’esperança. Són dos dels meus mestres i sovint, quan la burocràcia i el gerencialisme aclaparador, absurd i improductiu m’exasperen – hi ha dies de tot…- penso els meus dos mestres, en el valor del coneixement i de l’experticitat que van exercir enfront dels buròcrates del seu temps i que és el que finalment resta. Tant en l’exemple de les persones com en la credibilitat, la legitimitat i la confiança de les institucions de bona governança.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de novembre de 2018
QUADERN DE TERRAMAR 