Entrevista a Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, per Bàrbara Scuderi. L’Eco de Sitges, 21 desembre de 2018
“El patrimoni s’ha de moure i s’ha de viure per no morir”.
Respon
Arxiu d'etiquetes: Museu de Maricel
L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET: MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA
L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET : MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA
“Ja les podeu fer ben altes
les fogueres d’aquest any:
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan”…
Joan Maragall
L’escultor Gustau Violet (Tuir, va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.
Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges
Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.
-
Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr
El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.
L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.
Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)
Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges
Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.
Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.
Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “Gustau Violet. Art, pensament i territori”
Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.
El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.
L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.
El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol; en idees i praxi estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.
Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr
Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.
Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,
CORPUS A MARICEL
CORPUS A MARICEL
La Festa del Corpus a Sitges és una de les fites més importants de l’any tant en el medi de la cultura popular com en el de la vida de la població. És veritat que les cases ja no tenen aquells portals de planta baixa on les dones triaven i tallaven la flor uns quants dies abans i tot feia olor de xiprer, clavell i de flor de Sant Joan. Però les catifes han seguit el seu camí i els carrers han continuat la seva tradició, en alguns casos recuperada de nou. A mi sempre m’havien impressionat els carrers llargs amb una catifa de dalt a baix; et posaves en un extrem i veies una perspectiva diferent, acolorida i simètrica que esborrava la fesomia de les vistes quotidianes. Després, encara, guardaves a la memòria formes i colors fins que la grisor de l’asfalt n’esborrava la mena però l’imaginari sempre perdurava.
El Corpus, a Sitges, se celebra arreu i cada vegada a més llocs. A més de les catifes i de l’Exposició de Clavells, que enguany celebra el centenari de la seva primera edició – un esdeveniment més del Noucentisme sitgetà – , s’hi afegeixen la Mostra de Bonsais i Suisekis, els Instagramers, els restaurants i les pastisseries, els comerços decorant els aparadors, el I Concurs d’Art organitzat per la Galeria Àgora, el Grup d’Estudis Sitgetans, les visites guiades dels AGIS, el Gran Concert de Corpus de la coral Sitges Canta! – per primera vegada i esperem que sigui un altre dels actes fundacionals de la tradició -, i els Espais guarnits, entre altres, on podem contemplar el Pati Blau i l’Ou com Balla al pati d’entrada del Palau de Maricel.
Als Museus de Sitges celebrem el Corpus amb aquesta tradició tan nostrada com és la de l’Ou com Balla, d’origen catedralici barceloní que des del segle XV s’ha estès tant a la ciutat com en diverses poblacions. És una diada en què el Pati es decora amb clavells, esperant els centenars de visitants que hi desfilen al llarg de tot el matí i migdia; a més, el Racó de la Calma esdevé “El Racó amb flors” perquè el taller infantil del dissabte al matí també s’organitza amb motiu de la Festa.
I, a dintre dels museus, ens hi esperen dos grans quadres tenen relació amb la Festa: la Nena de la clavellina de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat i La processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila al Museu de Maricel. L’un i l’altre són exponents del paisatge local: la tendresa de la noieta al seu pati florit de clavellines en una visió extremadament lírica, i el verisme ric, detallista i transversal que mostra el retrat d’una població sencera concentrada en un pas de processó.
Enguany als Museus de Sitges celebrarem Corpus d’una manera molt especial i fora de casa. Amb l’Ou com balla i el Racó de la Calma guarnit, però fora del recinte i del barri. La Comissió de Corpus ens ha encarregat la confecció de la catifa i l’altar del Cap de la Vila amb motiu del Centenari de Maricel… i hem acceptat aquesta responsabilitat, que ho és, amb il·lusió i compromís.
Amb il·lusió, perquè el fet que la Comissió hagi pensat en els Museus de Sitges és un reconeixement de la importància de la història i del present dels nostres museus en el context de la cultura popular de la Vila.
És un compromís doble, per part nostra, perquè el fet d’afegir-nos a la ja llarga llista d’entitats i institucions que han acomplert el guarniment del Cap de la Vila denota per part de la Comissió una confiança que no podem decebre, i perquè serà la nostra especial contribució al lluïment de la festa i a l’imaginari popular.
Aquest encàrrec ha estat un dels secrets més ben guardats durant uns pocs mesos. Un temps que ens ha permès posar fil a l’agulla, formar l’equip de voluntariat des de dins de la institució – gràcies a tots i a totes! – , elaborar el projecte – gràcies Montse Curtiada i Pep Pascual! – i portar a terme tota la feinada prèvia per tal que el dia 2 de juny a les deu del vespre estigui tot a punt per començar.
Del contingut i motiu del guarniment del Cap de la Vila no en direm res més; només que respon al tema pel qual se’ns ha fet l’encàrrec. Ara, a pocs dies vista, no em queda més que demanar a aquesta primavera rúfola i capriciosa que ens regali un dia de Corpus assolellat i nítid, un cel de blau lluminós creuat per les ales negres de les orenetes i que, a la tarda, quan els Gegants obrin pas pel Racó de la Calma les gralles i els timbals ressonin amb la solemnitat centenària del Toc de Processó que ens fa tremolar l’ànima.
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de juny 2018
Les fotografies, d’autors diversos, corresponen a la vigília i diada del Corpus d’enguany.
I, finalment va ploure a bots i barrals, però encara vam poder sentir tocar les gralles…
MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT. ( A propòsit de la Nit dels Museus 2018)
MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT
Un mes després del llançament de l’aplicació informàtica dels Museus de Sitges, una eina que acompleix el doble vessant de difusió de les col·leccions i de suport als visitants, s’ha celebrat la Nit dels Museus, amb motiu del Dia Internacional dels Museus del 18 de maig. La Nit és la del cap de setmana més proper a la data, i com que ja se sap que la nit sempre té alguna cosa màgica i diferent, el Consell d’Europa, en instaurar la Nit dels Museus ja fa catorze anys, va fer una aposta fins el moment inèdita per oferir la contemplació i la vivència dels museus des d’un prisma diferent.
Més enllà de la gratuïtat del dia 18 de maig i de les activitats que al voltant de la data s’organitzen – en el cas de Sitges des de conferències i concerts fina a un joc de pistes participatiu per a tota la família -, la Nit dels Museus hi posa un plus de lluminositat i de màgia que transforma el paisatge habitual. L’objectiu és apropar el gran públic als museus d’una manera diferent sense perdre de vista que es fa en funció de les col·leccions i de la necessitat de crear noves modalitats d’ accés.
La Nit dels Museus 2018 ha estat un èxit, i aquesta setmana qui es dedica a elaborar estadístiques de públics ha efectuat un recull de dades que d’aquí a uns dies coneixerem amb més precisió. Els museus que, com els nostres, han dedicat temps i esforç per organitzar activitats i rebre els visitants a la llum de la lluna, visitants que es deixen embolcallar per la llum blava que dona el toc de màgia al Mirador del Museu de Maricel, se senten reconeguts en el còmput total de les xifres. Dels dos-cents mil visitants que han passejat pels museus de la demarcació de Barcelona, gairebé vuit-cents ho van fer pel Cau Ferrat i el Museu de Maricel. I dels tants milers més que van festejar el Dia Internacional dels Museus, mil cent-cinquanta vuit ho van fer als museus sitgetans. Fins aquí, el balanç és, com és obvi, satisfactori, i de Sitges estant pensem que ens queda molt de camp per córrer i anar guanyant.
Amb tot, i per evitar caure en un triomfalisme simplista, aquestes mateixes xifres, l’oferta per atreure públics i la geografia de la comunicació i difusió són tres aspectes que, al seu torn, generen idees per al debat. Les xifres dels visitants posen de relleu que si en el transcurs d’una nit, o d’un cap de setmana llarg, la població omple els museus, per què les xifres de la resta de l’amy no satisfan a ningú? Més d’una veu ha recordat que els museus obren portes cada dia. La gratuïtat ho és tot? Depèn de com es miri, perquè el preu d’una entrada de cine o d’una cervesa en una terrassa no és gaire diferent de la mitjana del tiquet habitual d’un museu, entre 7 i 12 €, reduccions a part. I pensant en gratuïtats a més dels dies senyalats, al llarg del calendari els museus ofereixen altres dies sencers o franges horàries d’accés gratuït – a Sitges, un total de dinou dies repartits al llarg de l’any.
L’oferta de diferents activitats és diversa i, en algun punt, genera polèmica. Si es tracta de crear accés a les col·leccions i continguts dels museus de forma imaginativa i més atractiva, ¿té sentit organitzar-hi actuacions espectaculars sense relació amb el museu mateix? O, convertir l’espai del museu en un àmbit on tot importa menys el seu contingut? Val a dir que tot té un cost i, pel que sembla, hi ha museus que entre el Dia dels Museus, la Nit i les Jornades Europees del Patrimoni hi aboquen molt més recursos que al llarg de l’any: la qüestió és existir, fer-se present i ser capaços d’atreure públics i població més enllà de les possibilitats que el creixement vegetatiu del nombre de visitants pot aportar.
Geografies i comunicació és un tercer vessant que bascula entre dos pols que, en lloc de sumar, semblen irreconciliablement contrincants: ciutat o territori. Les ofertes i la difusió que aquest 2018 han fet els mitjans de comunicació convencionals i digitals d’àmbit nacional és netament urbana – barcelonina – o, com a molt, metropolitana. Després, cada ciutat o cada poble procura construir el propi espai comunicacional obviant sovint les vinculacions territorials. El resultat és la inexistència de mapes articulats i cooperatius per guanyar visibilitat i presència: la visibilitat dels museus és, a més d’una prioritat, una necessitat de primer ordre, i la comunicació digital és una eina que hi té tot el camp obert.
Més enllà del debat cal ser optimistes. Els punts de debat que plantejo no són nous i precisament per això crec que val la pena fer-me’n ressò. Sense debat no hi ha coneixement i sense coneixement no s’avança. Els museus catalans són rics i diversos i cadascun d’ells, en la seva mesura, en la seva realitat i en les seves mancances són un mitjà de descoberta que ens espera. A Sitges, també.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.V.2018.
Les fotografies són de VisitSitges i corresponen a les activitats dels Museus de Sitges d’enguany.
NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES
NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES
Conversàvem amb un company de feina sobre la pintura gòtica. Ell, amb una opinió força dràstica sobre les obres d’un determinat enclau geogràfic. Jo, matisava sempre a favor: que si l’aparició de paisatges incipients, que si la composició del retaules, que si l’aparició de les ciutats al rerefons. I és que sempre m’ha agradat anar més enllà del tema principal, tant als retaules com en les pintures al fresc. M’interessa més què s’hi representa més enllà de les anunciacions, les adoracions dels reis, l’exaltació del santoral, les pietats, les nativitats. Mirar com un riu va fluint en l’intent de dominar la perspectiva, o com els merlets permeten apuntar torres i teulats amb algun portal semiobert a les muralles. O l’afuament dels xiprers i l’espessor de les arbredes. El rerefons dels retaules són relats que els artistes van deixar fixats per a qui els sabés o volgués llegir amb aquella voluntat expressiva atemporal de les obres d’art.
La Nativitat amb àngel i llibres, que oficialment es titula La Mare de Déu amb el Nen acompanyats d’un àngel, i que és la imatge amb què els Museus de Sitges us desitgen molt bones Festes i un 2018 amb salut, llibertat, felicitat i progrés, n’és una de les més característiques. Forma part del Retaule de Sant Salvador (c. 1400), antigament situat a l’església parroquial d’Alzina de Ribelles, a Vilanova de L’Aguda (La Noguera, Lleida), atribuït al mestre Jaume Cabrera. El retaule, esplèndid, forma part de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i es troba al Museu de Maricel. Hi va entrar distribuït en les nou taules que el configuren i així es va mostrar fins 2010; durant les obres de rehabilitació del Museu va ser íntegrament restaurat i disposat com al retaule que havia estat pels restauradors del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i és així com avui llueix al frontal de la Sala Gòtica, al costat del Retaule de la Mare de Déu (s. XIV). Cabrera no és pas un desconegut per als experts, i el fet que hi hagi obra conservada a la Seu de Manresa, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu de Montserrat, Museu d’Art de Girona, església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, Museu Episcopal de Vic i Museu Nacional d’Art de Catalunya faciliten la seva identificació i estudi.
El rerefons de la taula no tracta de paisatges ni de rius ni de ciutats, sinó que respon al caràcter més aviat primitiu, d’acord amb l’evolució del gòtic del seu temps: és una pintura de tonalitats càlides, amb uns rerefons de caràcter arquitectònic ben treballats. Una visió, encara, des dels interiors, i un artista que no havia gosat situar la mirada enfora, per veure món. I, amb tot, l’escena és pintada amb una gran delicadesa: ni la Mare, ni el Nen ni l’Àngel estan descrits amb el hieratisme que potser hi correspondria, donades les característiques de l’artista, ni el fons arquitectònic respon als tòpics habituals; hi ha prestatgeries en forma de caixons d’on sobresurten quatre llibres, i l’àngel porta a la mà un ocellet –m’agrada pensar que és una oreneta… – per distreure el Nen, que avança la maneta per rebre la fragilitat alada de l’ocell. Tot és intimisme, com si l’escena obrís un compàs d’espera d’una quietud plàcida.
Amb la taula de la Nativitat amb àngel i llibres faig palès l’estat d’esperit amb què escric el Marge Llarg per a aquest Nadal, el vint-i-u de desembre al migdia. D’aquí a poques hores sabrem què ens espera en el futur més immediat: res no s’acaba i tot comença. Busco entre les nadales de J. V. Foix els versos que s’hi adiuen:
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
Salut, llibertat, igualtat, fraternitat, felicitat, progrés per al 2018 i els llargs anys a venir, amb els millors desigs.
Publicat "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22.XII.2017
QUADERN DE TERRAMAR 