Arxiu d'etiquetes: Maricel

Una guia de Maricel a través del temps

Publicat el per
Respon

Itinerari Maricel Integral. Un passeig pel Maricel de Charles Deering i Miquel Utrillo (1909-1921)

Aquest és el darrer llibre que he escrit: un petit format, una guia atípica del que va ser i del que ens queda de Maricel: un magnífic conjunt arquitectònic i artístic i un ampli complex dedicat al patrimoni i a la cultura. Té seixanta-dues pàgines de text totalment documentat, actualitzant la història i l’evolució de Maricel, il·lustrada amb noranta-set fotografies, totes elles amb la seva respectiva explicació i crèdits.

La guia ha estat ideada per acompanyar la visita guiada que, entre el novembre d’enguany i el 24 de febrer de 2019 – el mateix temps que l’exposició del Centenari de Maricel 1918-2018- es programa des dels Museus de Sitges per passejar pel tot Maricel, i es regala als participants a la visita guiada. S’edita en els tres idiomes de treball dels museus sitgetans: català, castellà i anglès.

Ha estat un interessant exercici, m’ha encantat enfrontar-me a un itinerari tan intens i tan complex. Alhora, ha estat també un treball d’avançada del Llibre de Maricel, una obra de gran complexitat elaborada en equip que es presentarà a la cloenda de l’exposició.


L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET: MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

Publicat el per
Respon

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET :  MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

 

“Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d’aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan”…

Joan Maragall

 

L’escultor Gustau Violet (Tuir,  va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.

5b4dca12ae9cc_

Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.

eix-sitges-reivindica-lescultura-i-el-pensament-de-gustau-violet-104227

Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr

 

DSC_6821 copy

El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.

L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.

37091812_1217688888372898_8542525119489114112_n

Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)

3529a_0

Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges

Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.

29363193368_8dac362044_b

Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.

Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “Gustau Violet. Art, pensament i territori”

Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició  conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.

dsc_0514_copia

El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.

 

IMG_6623

L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.

42329741095_a7a69e3bda_b29363190638_1823988a2f_z

 

El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol;  en idees i praxi  estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.

4basvio7

Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr

DgcYaHpWkAAAVSS

Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.

Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

Publicat el per
Respon

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018

 

RAMON CASAS, A SITGES

Publicat el per
Respon

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891

Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1

Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016