Arxiu d'etiquetes: Lola Anglada

REIVINDICACIÓ DE LOLA ANGLADA, ARTISTA I COL·LECCIONISTA

Publicat el per
Respon

La 12a Jornada sobre el mercat de l’art, col·leccionisme i museus que des de 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB s’ha tancant enguany amb el balanç de gairebé un centenar de persones inscrites i participants, el puntual lliurament del volum de ponències de la 11a. Jornada (2022) i set ponències que han descobert no pocs aspectes relacionats amb el títol genèric de la convocatòria. En són protagonistes Anglada-Camarasa, el moble en tant que objecte del col·leccionisme, la col·lecció Casacuberta, l’antiquari i agent del mercat Josep Costa i Ferrer, la industrial i col·leccionista Tecla Sala i els orígens de la cartofília a Catalunya. La col·lecció Lola Anglada: formació, dispersió i memòria hi ha estat la meva contribució d’enguany, motivada per un afany netament reivindicatiu de dos aspectes: el de Lola Anglada com a artista – i no només il·lustradora de llibres propis i d’altri –, i el desenvolupament i dispersió de la seva col·lecció d’art. Sitges, evidentment, forma part d’aquest entrellat.

Quan el 2017 el Correllengua va ser dedicat a la personalitat de Lola Anglada en la seva dimensió de ciutadana catalanista políticament compromesa, homenatjada des del doble vessant feminista i polític, no es va oblidar el seu vessant artístic. Des de Sitges es va reivindicar amb un programa d’activitats organitzades per l’Ateneu de Sitges amb diverses col·laboracions, una de les quals van ser els Museus amb una sessió en la que vaig tenir l’oportunitat d’explicar Lola Anglada: una visió sitgetana.

Feia poc més de dos anys que Lola Anglada, que té com pocs artistes una presència permanent al carrer gràcies a les rajoletes dels concursos de catifes per Corpus i de balcons florits, havia estat incorporada amb tots els honors a la col·lecció permanent del Museu de Maricel. A la sala dedicada al Noucentisme hi figuren tres magnífics olis – El ram, Descans, i Nena -, i una escultura en bronze representant una veremadora. La seva obra com a artista no és gaire, per no dir gens, visible als museus del país, i al MNAC no hi figura cap obra seva penjada. Però cal dir que des de que es pot contemplar a Maricel totes tres quadres han estat objecte de freqüents sol·licituds de préstec.

Del contingut de la ponència voldria destacar que la biografia artística de Lola Anglada té un abans i un després de 1939. Durant la seva joventut i de París estant es va professionalitzar plenament com a artista i il·lustradora amb publicacions i exposicions. Era una dels artistes més actius i notables del grup de Montparnasse, un interessant grup d’artistes catalans instal·lats al barri parisenc durant l’època d’entreguerres i que tenien un peu – i l’obra! – a cada banda de la frontera.

Els desastres de 1939 a Espanya i uns mesos més tard a Europa van acabar amb tot. Lola es va haver d’amagar els primers temps de la postguerra a Barcelona. Un dels censors de l’època la va qualificar de roja, separatista i perillosa (!!!). De mica en mica es va anar refent, però la seva vocació artística, intacta però afectada per les circumstàncies, i el seu entorn familiar no li van fer la vida fàcil. Es va sentir sempre proscrita i abandonada.

Amb els anys els problemes econòmics i familiars es van anar agreujant. Quan el 1974 el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, li va adquirir vuit finques i la col·lecció d’art – amb la condició que se’n fes un museu –  es van alleugerir els problemes econòmics i va començar el de la dispersió, que és una llarga història.

Se’n van salvar les nines que havia donat a la Diputació el 1961 per tal que fossin instal·lades al Museu Romàntic de Sitges. Se’n va salvar també la seva biblioteca, que va donar a la Vila de Sitges – un acord de 1981 li ho agraeix-, i que es conserva a la Biblioteca Santiago Rusiñol. La resta del que quedava al seu casal de Tiana a la seva mort va anar a raure a la Diputació de Barcelona.

Aquesta és una part abreujada i encara amb interrogants del que ha de sortir publicat al volum de la 12a Jornada del mercat de l’art — d’aquí a dotze mesos. Però tinc fonamentades esperances en els projectes de futur, espero que proper, sobre les Nines i Lola Anglada als Museus de Sitges. Ara per ara, al temps.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.10.2023

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

Imatge

Respon

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165

Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.”

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017

 

 

 

EL NOSTRE PETROLI

Publicat el per
Respon

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

D’entre tot el que va dir Artur Mas dissabte passat als jardins del Casino Prado em vaig quedar amb una frase, millor dit, amb un titular que és el que és el que encapçala aquest Marge Llarg: el nostre petroli. El president de la Generalitat va remarcar la importància que té la cultura per a un poble, una societat i un país. Per als sitgetans, també. Perquè el nostre petroli és la cultura en les seves diverses manifestacions: la creativitat individual i col·lectiva, les manifestacions populars, la vida associativa de la pluralitat d’habitants de la Vila… i el patrimoni.

Sovint he pensat que no tothom té assumit que el patrimoni també forma part del nostre petroli. El balanç de la història del patrimoni sitgetà al segle XX, des de 1933 en què es va obrir el Cau Ferrat com a museu públic, mostra bastantes ombres enfront de la lluminositat que irradien les obres d’art, la literatura, l’imaginari popular, el patrimoni arquitectònic i el paisatge – que a Sitges és un element patrimonial de primera magnitud. Des d’aquell famós ‘no volem més museus’ a inicis dels anys vuitanta que va comportar la pèrdua d’un museu Lola Anglada i la possible conversió de Miramar en un Palazzo Grassi amb projecte i ambició com a palau de les arts, fins als anys en què Can Falç ha estat tancat, barrat i podrint-se per dintre amb l’agravant del projecte, afortunadament desestimat, d’enderrocar sense cap consideració la part antiga de l’edifici per fer-hi un cub de vidre i col·locar-hi a dins la Biblioteca, l’enfonsada de la casa de l’hortolà i l’edificació del que havia estat una part de l’hort reconvertida en el bar a l’aire lliure del Flamboyant. O la caterpillar que va arrassar l’hort divuitesc i el jardí romàntic de Can Falç per convertir-lo en una freda i despersonalitzada plaça dura. Aquests despropòsits, i uns quants més, tenen nom i sigles.

L'actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

L’actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

La consecució de l’% del Ministerio de Fomento per part de l’anterior govern municipal – que un tema que ens pertoca perquè el paguem amb els nostres impostos i si el govern espanyol fes més inversió pública a Catalunya encara hi tindríem més possibilitats com a país – i la finalització de la rehabilitació dels museus amb la decidida intervenció dels actuals equips de govern de la Diputació de Barcelona, que ha sufragat la part principal de la despesa, i de l’Ajuntament de Sitges ha suposat un punt d’inflexió cabdal per al present i futur desenvolupament del nostre petroli. Queda molta feina per fer i el següent gran repte, que és Can Falç, tot just acaba de començar. Perquè, per més important que sigui el nostre petroli, si no s’hi creu i si no s’hi obra en conseqüència és com si no en tinguéssim. I en aquesta legislatura creure-hi i donar-hi suport ha estat cabdal.

DSCN9357

El destinatari del nostre petroli és, en primer i primordial lloc, la ciutadania de Sitges al complet i amb tot tipus de públics. Des de les escoles fins als jubilats, des de les entitats i associacions fins a les empreses, des de tota mena d’individualitats fins les famílies i col·lectius. Sense tenir en compte la població de Sitges, que en una gran part n’és propietària pública, la seva percepció, estimació i sentit de pertinença, res no tindria cap sentit. Per aquest motiu durant aquests darrers tres anys i amb els museus tancats hem procurat oferir una programació d’activitats per mantenir les col·leccions actives, i amb els museus ja oberts l’estem incrementant.

0

El segon destinatari és la població visitant: passejants dels dies de cada dia i de cap de setmana, grups organitzats per a sortides de cultura i lleure, turistes de tota mena de països, turoperadors, empreses i tot allò que el turisme mou, que és molt i molt més del que de vegades imaginem. D’altres països i d’altres ciutats tenen el turisme cultural com una prioritat des de fa temps i a Sitges, que hem estat pioners en tantes coses que després hem descuidat, no ens podem permetre de perdre-hi pistonada perquè el nostre petroli és de primera qualitat. Reivindicar per a Sitges un desenvolupament econòmic basat en el turisme de qualitat no fa incompatible el lleure amb la cultura, sinó que són dos poderosos aliats. Les xifres del mateix moment en què acabo aquest Marge Llarg no ho desmenteixen: trenta-vuit mil cinc-cents cinc visitants i quatre-cents vuitanta-dos grups als museus des de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, en temporada baixa. Només el mes d’abril hem comptat amb sis mil sis-cents trenta-tres visitant i cent dos grups.

Capella gòtica de l'antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

Capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

El nostre petroli no contamina, no embruta, no fa malbé ni el medi ambient ni el paisatge, sinó que l’educa, l’embelleix i el dignifica. Només requereix que s’hi cregui i que, des dels diversos àmbits del sector públic i del sector privat, s’hi compti com un poderós actiu i es treballi en favor de la seva visibilitat i la seva sostenibilitat. Sumant amb els diversos actius dels anys precedents, al llarg dels darrers quatre anys hem treballat per aconseguir-ho, hem fet un cim i obrim nova etapa.