Arxiu d'etiquetes: Joaquim Folch i Torres

Balanç personal de 2025

Publicat el per
Respon

Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.

He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.

El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).

He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.

Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura.  Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i   traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.

I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.

He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.

He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.

També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.

Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.

Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.

125 ANYS DE CAU FERRAT EN CINC ETAPES

Publicat el per
1

“El Cau Ferrat és el museu de tota una vida: per això viu”. Guia sumària del Cau Ferrat, 1933

El Cau Ferrat va complir 125 anys el dia 4 de novembre. La data no podia passar per alt sota cap concepte, i menys quan fa a penes un any ha estat declarat museu d’interès nacional. De mèrits, el Cau els té tots. És un singular edifici modernista sota l’aparença de casa de poble que, un cop a dintre, enlluerna i captiva des del primer moment. Conté una de les col·leccions més importants de forja antiga i de pintura antiga i moderna juntament amb destacades obres de l’art universal com són els dos quadres del Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i la Magdalena penitent o les col·leccions d’arqueologia púnica, escultura i de vidre antic. 

El nom del Cau Ferrat al sostre del Gran Saló. Fot. Frèia Berg 2016.

L’origen del Cau Ferrat rau en la personalitat de Rusiñol, que encarna el culte a l’art que va professar de per vida; cadascuna de les obres que conté és fruit de la relació directa amb la biografia artística. Compta amb una cronologia que forma part de la història cultural del país com les Festes Modernistes, l’estada de Manuel de Falla el 1915 per acabar la suite musical de les Noches en los jardines de España, i la museïtzació del Modernisme amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic (1933). La seva història es desenvolupa en cinc etapes que val la pena recordar breument. 

El Cau Ferrat, vers 1900. Fot. de J. de D. [Joaquim de Dalmau]

La primera etapa del Cau Ferrat, entre 1893 i  1902, correspon als anys quan el Cau Ferrat esdevé la casa-taller de l’artista després de l’adquisició de les dues casetes del barri de Sant Joan. A la primera, comprada el 1893, li va donar el nom del motiu de la seva família a Manlleu, Can Falua. De la segona, de 1894, va conservar el motiu de l’home que hi havia viscut, en Sense. Totes dues esdevenen el Cau Ferrat en la reforma definitiva de 1894. És la gran dècada del Modernisme a Sitges, de les Festes Modernistes i del lideratge de Rusiñol en el gran moment del simbolisme a Catalunya.

Santiago Rusiñol. “Maria Rusiñol al Cau Ferrat” (1894). Col·lecció particular.

La segona etapa transcorre entre 1902 i 1931. Les col·leccions d’art augmenten: el 1902 amb l’adquisició de la col·lecció de vidre d’Alexandre de Riquer, el 1912-1913 amb l’ingrés de la col·lecció arqueològica. Durant les perllongades estades de Rusiñol en altres indrets – Mallorca, Girona,  Aranjuez…, – el Cau Ferrat esdevé taller-museu que, en absència de l’artista, continua rebent visites amb la seva autorització. La celebració del 25è aniversari del Cau Ferrat el 1918 marca un important punt d’inflexió en la valoració artística del recinte: el Cau Ferrat ja és història. 

Peces arqueològiques procedents principalment del Puig des Molins, Eivissa

La mort de Rusiñol el 1931 obre la tercera etapa del Cau Ferrat en esdevenir museu públic. L’artista ha atorgat testament el 1929 llegant el Cau i tot el seu contingut a la Vila de Sitges “por el cariño que profeso hacia esa población”. L’artífex institucional, administratiu  i museogràfic de la conversió és el director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat, Joaquim Folch i Torres. En cinc anys el Cau Ferrat esdevé l’epicentre d’un important sistema de museus de Sitges que la guerra civil estronca i  dinamita

irremissiblement. 

La placa esculpida per Pere Jou amb motiu de la inauguració del Museu del Cau Ferrat (1933) fa referència a alguns dels moments més emblemàtics, com l’entrada dels quadres del Greco (1894) i la història dels picaportes de ferro forjat procedents de Consuegra (1891). Arxiu Taller Jou.

Durant el franquisme i la transició el Cau Ferrat manté el seu prestigi artístic però toca fons per causa d’una profunda desprofessionalització, greus mancances de conservació i un finançament pràcticament inexistent. Aquesta quarta etapa perdura més enllà de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges (1994) configurat per acord entre l’Ajuntament de Sitges en tant que propietari i la Diputació de Barcelona. que des de 1968 s’ha fet carrec del Cau Ferrat.

El Gran Saló, en l’actualitat. Fot. Guillem Huertas (Arxiu Fotogràfic Consorci del Patrimoni de Sitges)

El tancament del Cau Ferrat el 2010 degut a l’execució del projecte d’obres de rehabilitació integral sufragades pel Ministerio de Fomento, la Generalitat de Catalunya i  per la Diputació de Barcelona es clou amb la reobertura del Cau Ferrat el desembre de 2014, iniciant la seva cinquena etapa. La celebració del 125è aniversari enmig d’un gran prestigi potenciat tant pel seu gran valor cultural com pel reconeixement institucional no ha de fer perdre de vista els reptes de futur que el Cau Ferrat, com la resta de museus sitgetans, afronta en el moment present. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.XI.2019


EL CAU FERRAT, DE CASA-TALLER A MUSEO PÚBLICO. LA MUSEALIZACIÓN DEL MODERNISMO

Publicat el per
Respon

El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,

publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.

Les primeres fotografies del Cau Ferrat, el 1894, les va fer el fotògraf Pau Audouard (Album Rusiñol I, Arxiu Rusiñol, Consorci del Patrimoni de Sitges)

“El patrimoni s’ha de moure i s’ha de viure per no morir”.

Publicat el per
Respon

Entrevista a Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, per Bàrbara Scuderi. L’Eco de Sitges, 21 desembre de 2018

DOS DELS MEUS MESTRES

Publicat el per
Respon

En el món de la cultura estem passant per diverses crisis. Són crisis sabudes, viscudes, comentades però rarament salten del propi medi a l’opinió pública. El cas Lluís Pascual ha estat paradigmàtic perquè arran d’una queixa a les xarxes socials s’ha posat de manifest una problemàtica diversificada entre nomenaments discutibles, procediments opacs, (in)compatibilitats ètiques i econòmiques i una rastellera de fets que genèricament constitueixen el que avui dia es qualifica emfàticament de ‘males pràctiques’. Tot això dit amb les precaucions amb què cal prendre les presències, les identitats creades, les passions desfermades i les impunitats que voregen la indigència moral en aquestes grans fires de les vanitats i de les maledicències en què de vegades les xarxes social s’han convertit. Però no tot és negatiu perquè les xarxes socials, com la tecnologia o les tècniques de gestió, són instruments utilitzables i els usos que se’n fa són responsabilitat de cadascú. 

Fa dies que penso fins a quin punt hem arribat que el gerencialisme – la prevalença dels principis mercantilistes i economicistes, o tècniques de gestió aplicada que se’n deriven, per sobre dels valors de la política o del coneixement – afecta la professionalització de la cultura en els seus diversos vessants. Pesa molt  la càrrega tecnocràtica i corporativista que comporta. Es menysté el coneixement i es sobrevaloren els tecnicismes (de programació, planificació, comptabilitat, control pressupostari, amidament de l’eficiència…) com a finalitats en sí mateixes i no com a mitjans. El gerencialisme ha penetrat el moll de l’ós de la formació i l’educació generant un determinat perfil que sobrevalora l’utilitarisme i la tecnocràcia en detriment de tot altre valor, com pot ser el de la professionalitat basada en el coneixement i l’experiència. La intencionalitat que els anys noranta podia aportar un gerencialisme cultural enfocat a l’organització de la cultura amb criteris de racionalitat administrativa i política ha derivat, al cap de dues dècades, en un corrent tan periclitat com la burocràcia administrativa. Sovint es valora més el bon gestor que el bon professional en la seva especialitat. 

M’aturo aquí per girar cap a la qüestió de fons que ha motivat aquesta reflexió perquè en moments de dubte sempre recorro als meus mestres. Els meus mestres són persones que m’han acompanyat amb el seu exemple i les seves aportacions, creacions, lliçons i coneixements al llarg de la meva vida professional. Alguns, molt pocs, els he tractat. Altres els he trobat als llibres, en les seves paraules i en el seu exemple. La meva trajectòria com a bibliotecària la guiada des de sempre Jordi Rubió i Balaguer, gran personatge de la cultura catalana, erudit i organitzador del sistema bibliotecari de Catalunya des de 1915 en què li va encomanar el President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Rubió va fonamentar conceptes i partir d’aquí va crear estructures. Sense coneixement dels llibres i del que signifiquen i aporten no hauria arribat a bastir una estructura tan sòlida i arrelada com la que avui dia encara podem disfrutar, malgrat que els bibliotecaris hagin esdevingut en la seva majoria gestors tecnòcrates, però aquest ja és un altre tema. Construir sales de lliure accés als llibres, sistemes de préstec, atorgar valor patrimonial a les col·leccions locals i fundar una biblioteca nacional només ho podia fer un gran professional que, a més, fos un gran gestor. La meva trajectòria dels darrers set anys com a directora dels Museus de Sitges ha estat marcada per la influència -ho confesso obertament, sí – i la meva admiració per l’exemple de Joaquim Folch i Torres, primer director del Cau Ferrat i creador del que havia de ser el sistema de museus de Sitges, a l’entorn de la gran estructura museística de Catalunya que, al mateix temps, configurava amb la fundació del Museu d’Art de Catalunya – l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC. Sense un coneixement profund de la història de l’art, per més bon gestor que hagués estat, no hauria encertat a organitzar el que avui dia li devem. 

Curiosament cap dels dos va poder disfrutar de la feina que havien desenvolupat fins que els va ser humanament possible, el gener de 1939. L’esclat de la guerra civil els va comportar no poques incomoditats i dificultats entre la guerra, la revolució i el salvament del patrimoni, així com de les pròpies vides. El franquisme els va depurar, els va humiliar fins a l’extrem i els va impedir continuar la seva dedicació professional. Però, com Pompeu Fabra, mai no van abandonar la tasca ni l’esperança. Són dos dels  meus mestres i sovint, quan la burocràcia i el gerencialisme aclaparador, absurd i improductiu m’exasperen – hi ha dies de tot…-  penso els meus dos mestres, en el valor del coneixement i de l’experticitat que van exercir enfront dels buròcrates del seu temps i que és el que finalment resta. Tant en l’exemple de les persones com en la credibilitat, la legitimitat i la confiança de les institucions de bona governança. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de novembre de 2018