Arxiu d'etiquetes: Joan Miró

Surrealisme, encara…

Publicat el per
Respon
Dora Maar, Mà i caragol, 1934

Mentre pels carrers de París els termòmetres marcaven un implacable dos sota zero i als estanys de les Tulleries i dels jardins del Palau de Luxemburg les gavines caminaven sobre l’aigua glaçada, a dins del Centre Pompidou el caliu era tot un altre. L’exposició sobre el Surrealisme que havia obert portes  el passat setembre no ha cessat de rebre visitants i de provocar cues a la porta d’un públic sofert que aguantava estoicament els embats del fred per tal de poder accedir a uns escassíssims metres d’espai davant de cadascuna de les obres mestres que omplien les sales de la planta sisena. Surrealisme, encara? ens podríem preguntar cent anys més tard quan des dels diversos àmbits de les arts i de les lletres el surrealisme ha estat una constant en l’interès analític de l’art modern i contemporani.

Surrealisme, encara? Sí, i per les diverses raons que explica, justifica i explica, si cal,  el discurs de l’exposició. Perquè més enllà de l’aventura estètica que consistí a expressar els diversos graus i nivells de la profunditat del pensament sense cap límit en directa oposició al dictat de la raó, el surrealisme es va avançar a la contemporaneïtat propugnant i practicant una altra manera de viure i crear. Ho va experimentar i assolir eixamplant les geografies de l’univers abans de la mundialització, oposant-se al pensament colonial quan França propugnava l’engrandiment de l’imperi, valorant l’art dels primitius com el dels contemporanis, integrant al si del moviment les dones artistes,  o interrogant-se sobre la identitat del gènere.

Salvador Dalí, Els esforços inútils, 1926-1927
A. Giacometti, Taula, 1933

La clau de l’èxit del surrealisme, encara,  és que els artistes i creadors a més de ser revolucionaris es van avançar al seu temps sense dubtes… i sense permetre dissidències. Tot plegat es va construir des de diversos angles i llenguatges creatius, visuals i escrits, més enllà de les aparences d’histrionisme, d’absurditat i de provocació, que també n’hi havia. Cronològicament el surrealisme es va estendre més enllà del que hauria estat una efímera durada de no haver estat per la seva propagació durant quatre llargues dècades i arreu.

L’exposició que el Centre Pompidou va organitzar per celebrar el centenari del Manifest del surrealisme d’André Breton i que tanca portes aquest cap de setmana canonitza per enèsima vegada i amb mirada nova els principis que el relliguen al pensament contemporani a partir de la mostra del document original del Manifest du surrealisme que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France, articulant les obres més significatives al seu voltant disposades a manera de laberint conceptual: entrada dels mèdiums, trajectòria del somni, màquines de cosir i paraigües, quimeres (aquestes bèsties fantàstiques inquietants), Alícia (del país de meravelles), monstres polítics (o els feixismes d’entreguerres), el reialme de les mares, Melusina (un altre ésser tan fantàstic mig dona mig serp), boscos (“la natura devora el progrés i el sobrepassa”), la pedra filosofal, himnes nocturnals, les llàgrimes d’Eros, el cosmos.

Meret Oppenhim, Daphne i Apol·lo, 1943
Ithell Colquhoun, Tres anatomies,

No és una exposició fàcil de percebre des dels seus inicis, i no només degut a la seva distribució física. Però, en canvi, té l’atractiu de distribuir el públic de forma més o menys equitativa (tenint en compte l’aglomeració inevitable).

La correcció política s’instal·la als museus i exposicions…
Vista d’una de les sales de la mostra

En qualsevol cas, ho compensa l’atractiu de contemplar el conjunt de textos i d’imatges – pintura, escultura, fotografia, cinema – que encarnen la temàtica conceptual de l’exposició.

Max Ernst, L’àngel de la llar, 1937

Entre les nombroses obres de la mostra cal destacar els noms de les artistes Remedios Varo, Dora Maar, Georgia O’Keefe, Meret Oppenheim, Toyen, Leonora Carrington, Dorothea Tanning, Leonor Fini, Ithell Coqughoun tria des no com una quota minoritària sinó mostrades en tot el seu esplendor i complexitat. Com també destaquen les obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Max Ernst, Yves Tanguy o André Masson, juntament amb Luis Buñuel, André Breton, Louis Aragon, o Isidore  Ducasse comte de Lautréamont. Amb tot, i mirant-ho des del país estant, més enllà dels grans noms de Dalí, Miró i Buñuel, hauria valgut la pena explorar entre els surrealistes de la dècada dels anys vint i trenta perquè Angeles Santos, Artur Carbonell o Angel Planells, per dir tres noms d’importants artistes del moment, hi haurien fet un destacat paper.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.01.2025

Joan Pere Viladecans: art, compromís i llibertat

Publicat el per
Respon

“Pintar era la meva defensa davant de món”. Així de contundent va ser la definició de Joan Pere Viladecans enfront de la pregunta que li llançà Pilar Vélez sobre la seva etapa artística de joventut. Emmarcat per un gran mural de ceràmica de Joan Miró realitzat pel ceramista Joan Gardy Artigas, a la Sala de la cúpula del MNAC –pintura noucentista de Josep de Togores, Manuel Humbert i Francesc Galí– l’artista protagonitzava una conversa conduïda per la historiadora de l’art i acadèmica Pilar Vélez, la crítica d’art Montse Frisach i el conservador d’art contemporani del MNAC, Àlex Mitrani. El motiu era l’acte convocat amb l’explícit títol Del taller al museu, doble celebració de la donació de 35 obres “de no joventut” de Joan Pere Viladecans al MNAC, acte organitzat pel museu i pel CoNCA, que li havia atorgat el Premi Nacional de Cultura 2023. Doble celebració per la construcció patrimonial de l’artista i pel creixement de les col·leccions d’art nacionals. El president i director del MNAC, Joan Oliveras i Pepe Serra; la presidenta, membres del CoNCA; artistes, escriptors, professors, periodistes i públic admirador de l’artista l’acompanyaren durant l’hora llarga de l’acte.

El primer compromís, radical, de Viladecans és amb la pintura en tant que part integrant de la cultura, perquè tal i com recorda de forma recurrent, “sense cultura nom res”. El trajecte ve de lluny; és el del corredor de fons amb parsimònia moral, com descriví el 1980 Manuel Vázquez Montalban: “En tota l’obra de Viladecans es palesa l’òptica del supervivent d’una classe i d’una ètnia, perquè en ell coincideixen el punt de vista d’un proletariat vençut en la Guerra civil i del català sotmès a l’ocupació i usurpació del tots els seus senyals d’identitat”. El mateix Viladecans ho explica amb paraules relatives a la idea d’innovació: “L’atenció que les noves generacions dispensen determinats antecessors respon a les clares necessitats de pouar en una identitat interrompuda, de girar el quadre de l’inrevés. L’arrel es conserva, però, sense llum i, poc o molt, d’aigua sempre en xucla.”

És per aquest motiu que l’artista introdueix en el seu treball i amb caràcter permanent un punt de vista social i uns materials poètics personals malgrat que asseveri que “és una persona sense biografia”. Són les obres la seva biografia es manifesta: des de la constatació dels precedents i tradicions, explícitament invisibles, però plasmades fins la configuració d’una poètica pròpia; des de el trencament de l’harmonia dels colors,  que remeten a les fires i colors de les festes majors i les fires de barri; des de la síntesi endreçada de tot el que invoca des de la mirada interior on rau el pòsit que hi deixen la motivació i la raó de la creativitat.

En aquest aspecte m’han cridat sempre l’atenció dos tipus d’obres que han popularitzat el traç de Viladecans més enllà de les galeries d’art i de les exposicions. Em refereixo als cartells i a les portades dels llibres. Uns i altres responen, més enllà dels encàrrecs, amb el propi compromís amb la cultura i amb la llibertat de l’artista. Com per exemple, quan va fer el cartell anunciant Bruce Springsteen amb motiu del concert a favor de l’amnistia celebrat al camp del Barça i tants d’altres que l’han situat, textualment a peu de carrer i exposat a la mirada de tothom.

O les portades del llibres. Vull destacar-les de forma molt especial pel seu valor i atractiu visual en materialitzar les lectures dels poetes i pel seu compromís amb la poesia com a format creatiu i expressiu, que es va manifestar sobretot a la col·lecció dels Llibres del Mall. Les portades dels poemaris de Maria Mercè Marçal, Ramon Pinyol, Miquel Martí Pol, Marta Pessarrodona, Salvador Espriu; el cartell i la portada del Nocturn per a acordió, l’espectacle de Dagoll-Dagom sobre la poesia de Joan Salvat-Papasseit… L’exposició que es prepara properament sobre cartells i llibres al Museu d’Història de Catalunya constituirà una mostra suggerent i contundent del treball i el compromís cultural i cívic de Joan Pere Viladecans en un permanent exercici d’art i llibertat artística. Com les 35 obres que ja formen part del patrimoni nacional de Catalunya que hem celebrat.

L’obra del frontispici d’aquest post és Sinera, de Joan Pere Viladecans (2012)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.03.2024

Fotografies © Frèia Berg, 2024

EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GHERARD (Carneriana, 4)

Publicat el per
Respon

Juntament amb Eduard Toldrà, Pau Casals, Manuel Blancafort, Joan Lamotte de Grignon, entre altres, Gerhard va viure i treballar a la Catalunya dels anys d’entreguerres introduint canvis radicals en la composició i en l’ideari estètic musical, no sempre acceptats per tothom. Alhora, seu activisme en el medi musical el va portar a contribuir en la fundació de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya.

Home d’una vasta cultura humanística, la seva activitat passava també per feines de traducció, pedagogia, i col·laboracions de crítica musical en publicacions com la Revista de Catalunya o Mirador, entre altres. A l’Institut d’Estudis Catalans va col·laborar amb Higini Anglès organitzant la Secció de Música. En el medi artístic on freqüentava Josep Lluís Sert va contribuir a la creació del grup ADLAN amb J. V. Foix i Joan Miró,  amb la col·laboració literària i plàstica d’ambdós compondria el ballet Ariel encarregat pels Ballets Russos de Montecarlo, el 1934. En tant que pedagog, va mantenir una intensa relació de mestratge amb el compositor Joaquim Homs. En poques paraules la vida, obra i llegat de Robert Gerhard són les d’un creador exigent, disciplinat, valent i convençut de la necessitat de renovació constant dels cànons existents. 

Robert Gerhard i els integrants de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya

L’Any Robert Gerhard ens descobreix aquests i altres aspectes de Robert Gerhard. Quan el director i musicòleg Edmon Colomer, comissari de la commemoració, iniciava el seu discurs presentant la commemoració i asseverava que “la cultura no és oci, és essència” sintetitzava la gran aportació musical i cultural del personatge. 

Article sencer a EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GERHARD (Carneriana, 4)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4 de desembre 2020

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Publicat el per
1

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

  • Angeles Santos, Nena dormint (1929)

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

  • Francesc Vayreda, Banyistes, (cap a 1920)

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Publicat el per
Respon

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Un dels grans temes pendents endèmicament de la cultura catalana és el de la seva internacionalització. No em refereixo als grans noms que en són referents i que hi sobresurten – Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró, Salvador Dalí – sinó a tots els altres. Els que tenen els seus referents i correlats en la història cultural europea i universal i ells, en canvi, no hi figuren. O hi figuren poc. En el medi artístic, per exemple, un parell de ratlles a les enciclopèdies, mig paràgraf als manuals, un quadre als museus – i, sovint, a les reserves.

Visitant museus de països estrangers sovint m’he preguntat perquè al costat de naturalistes i simbolistes francesos o italians no hi tenim els nostres, o perquè juntament amb els orientalistes europeus no hi figuren Marià Fortuny – que de vegades, sí que hi és… – i els seus epígons. L’única divisòria acceptable és la de la qualitat, però en el cas dels escriptors, artistes o músics catalans la bretxa la senyala la seva presència que és com dir la seva existència.  

Les causes són diverses i els efectes múltiples. Entre les primeres, la manca d’un estat però també la manca de visió estratègica. Entre els segons, la minorització que comporta el desconeixement. Hi compta, també, la realitat de l’estructura cultural i els esforços sempre insuficients de promoció exterior. En l’estudi de les Humanitats han estat qüestions de mètode; el correlat de la història estètica i cultural exterior – europeu, universal – s’havien deixat de banda en favor d’una mirada interna i autàrquica fins l’eclosió del comparatisme. 

Internacionalització significa visibilitat, estudi interpretatiu, literatura de referència – catàlegs- i posada en context geogràfic i cultural. Les exposicions d’art i les polítiques de préstec han contribuït a decréixer aquesta mancança i per als museus són una primera possibilitat.

Als Museus de Sitges hem viscut tres experiències recents que han contribuït a situar tres dels nostres artistes a l’àmbit internacional. El Bulevard de París, de Ramon Pichot (1898-1900), del Museu del Cau Ferrat, forma part de la mostra Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí al Museu de l’Hermitage, del 28 d’octubre fins el 5 de febrer. Ramon Pichot s’hi presenta com un empordanès d’origen emigrat a París amb una obra tenyida d’un blau més emparentat Santiago Rusiñol que amb el cel dalinià.

894496

Ramon Pichot, Bulevard de París (1898-1901), Museu del Cau Ferrat, Sitges

L’exposició dedicada a Renoir, Entre dones, que ha organitzat la seu barcelonina de la Fundació Mapfre mostrava fins fa pocs dies dues visions del Moulin de la Galette procedents tots dues del Cau Ferrat.  El Parc del Moulin de la Galette (1891) de Santiago Rusiñol i el Ball al Moulin de la Galette, de Ramon Casas (1890-1891), palesen com els pintors catalans compartien escenaris pictòrics i temàtics amb els impressionistes francesos.

Ramon Casas, la modernitat anhelada, inaugurada recentment al Museu de Maricel, ha suposat un capgirament en el discurs convencional sobre Ramon Casas perquè el presenta en context i diàleg constant amb els artistes espanyols i estrangers des del correlat de la pintura internacional. Un primer pas que marca mètode i criteri sobre com hem de presentar els artistes catalans dins i fora del país.

img_3983

Émile Berchmans, Motociclettes Pieper (1900-1903); Ramon Casas, Una ciclista. Estudi per a un cartell (c.1899). Totes dues obres formen part de la col·lecció d’art modern del MNAC.