Arxiu d'etiquetes: Joan Duran i Ferrer

CIÈNCIA ÉS HUMANISME I TOT ÉS U

Publicat el per
Respon

Ciència i literatura no són dues coses, sinó dues cares de la mateixa cosa. Thomas H. Huxley (1860)

Entre els dèficits de coneixement que té la societat actual, on tot és cada vegada més superficial i immediat sense espai per al pensament i la reflexió, la ciència va quedant arraconada. La fragmentació del coneixement ens allunya d’una transversalitat que reconstrueixi el transvasament de ciència i humanitats. Amb tot, som afortunats perquè ara i aquí, existeixen científics humanistes i humanistes que creuen en la ciència, un binomi que mai no s’hauria hagut de trencar. Alfred Giner i Sorolla, Rosa Fabregat, Xavier Duran, Àngel Terron, David Jou o Joan Duran són científics humanistes dels Països Catalans que han dedicat esforços i energies a la ciència i l’humanisme des de la convicció que tot és u i necessari per al progrés de la humanitat. Dos llibres apareguts els darrers mesos en  constitueixen dos diferents exemples altament recomanables.

La ciència a través de la literatura

100 visions literàries de la ciència i la tecnologia, del químic i escriptor Xavier Duran (Ed. Cossetània) que depassa l’àmbit divulgatiu per endinsar-se en el coneixement. El propòsit del llibre és el de combatre el tòpic de l’aridesa de la ciència i la tecnologia en els seus més diversos vessants que ens fan descobrir aspectes que sovint passen desapercebuts en les obres literàries. Cada relat va acompanyat d’una breu notícia bibliogràfica per mitjà de la qual el lectors pot anar més enllà i descobrir el ric univers que uneix ciència i lletres des de fa quatre mil anys. És interessant constatar el coneixement que els escriptors mostren de la ciència del seu temps, de com s’enfronten amb els misteris de l’univers, la natura i els éssers i de com els interpreten i transmeten. Des de la descripció de la descomposició dels cossos que descriu Homer fins la consideració dels metges i la medicina en Molière; des de l’aposta per la ciència dels escriptors naturalistes com els germans Goncourt, Balzac o Pérez Galdós; des de la descripció de la societat industrial de Dickens o Narcís Oller; des de la cosmologia del Dant a la visió de l’univers en la lògica oculta de Pere Calders, o des de la lírica empeltada d’arquitectura, química o matemàtica de J. Margarit, Àngel Terron i David Jou fins la colonització i el simbolisme de la ciència de Joseph Conrad, la poliomelitis de Philip Roth o el tractament del càncer segons Alexander Solgenitsin, la diversitat de temàtiques en que la ciència i la tecnologia es mostra en les obres literàries esdesvenint una descoberta i un nou paràmetre de lectura.

Poètiques i aliatges de ‘Ciència radical’ d’alt voltatge

A l’altre extrem, una joia d’aliatges que condensa la creació poètica al voltant de programes de residències poètiques en centres de recerca de Catalunya derivats del projecte de ‘Ciència radical’. Articulat des del CCCB en col·laboració amb diversos instituts de recerca especialitats i impulsat pel Departament de Recerca i Universitats i els fons de plans complementaris, el programa Magmes que ha dirigit el poeta i científic Joan Duran ha comptat amb quatre poetes de primera línia contemporània com Anna Aguilar-Amat, Lluís Calvo, Mireia Cassanyes i Pol Vouillamoz.

El resultat és un volum de poesia, Magmes. Quatre poètiques de ‘Ciència radical’ (Ed. Godall) marcadament diferent de la poesia a l`ús i d’una radicalitat diversificada en cadascuna de les veus i diccions: tot el llibre és alt voltatge. “Converses sobre física amb el meu fill”, d’Anna Aguilar-Amat; “La doble escletxa”, de Lluís Calvo; “Al món de les illes vibrants”, de Mireia Cassanyes, i “Itela” de Pol Vouillamoz, mostren quatre visions líriques radicals i i personals que, sense desdir la poètica dels autors, s’enfronten amb la percepció i el coneixement del que han viscut frec a frec amb maneres d’afrontar el coneixement científic. El resultat, en conjunt i en cadascun dels capítols, és exultant, suggerent, captivador. Ho escriu Joan Duran al pròleg: “Així com el ferro pur, per exemple, és un metall molt dúctil però de baixa resistència, l’aliatge amb el carboni li confereix duresa.” Així la poesia en aliatge amb les ciències fotòniques, les altes energies, el sincrotó Alba i la bioenginyeria: la poesia s’enforteix i guanya.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.08.2025

“Turisme interior”, d’Anton Ferret Baig. Lectures d’estiu, 4

Publicat el per
Respon

Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix el que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! /  en Roma misma a Roma no ha hallas”…

Buscas en Roma a Roma ¡oh peregrino!
y en Roma misma a Roma no la hallas:
cadáver son las que ostentó murallas
y tumba de sí proprio el Aventino.
Yace donde reinaba el Palatino
y limadas del tiempo, las medallas
más se muestran destrozo a las batallas
de las edades que Blasón Latino.
Sólo el Tibre quedó, cuya corriente,
si ciudad la regó, ya sepultura
la llora con funesto son doliente.
¡Oh Roma en tu grandeza, en tu hermosura,
huyó lo que era firme y solamente
lo fugitivo permanece y dura!
Francisco de Quevedo, “A Roma sepultada en sus ruïnas”

Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix  tot allò que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! /  en Roma misma a Roma no ha hallas”... No he viatjat a Roma, però el poemari d’Anton Ferret Baig Turisme interior  he estat un excel·lent incentiu per un viatge poètic. 

Sota l’aparença de divuit postals on l’anvers mostra una imatge i al revers la tuneja, desmenteix, evoca o intensifica, el poeta traça un retrat de Roma en el moment en que el jo poètic constata que ja està de tornada de tot basant-se en un dels Principis de Peter com al punt de partida i el  transforma en motivació:  l’abeurament de la llet de lloba, la mare de la Ciutat, a la recerca la seva pròpia refundació. Una refundació que té com a principi la salvació de la bellesa, però ¿la de les ruïnes o d’alguna cosa més, com podria ser la de la seva pròpia percepció? És la salvació del jo poètic el que el llibre persegueix, i aconsegueix, després d’un exercici de relativització de la història i dels llocs més significatius, llocs de memòria en certa manera.

Per aquest motiu el  poeta ens trasllada del Colosseu als afusellaments de 1944 a les Fosses Ardeatines, d’una Plaça de Sant Pere buida al saqueig de la ciutat per les tropes de l’emperador Carles V. O del Campidoglio a la Via Appia  evocant l’antic (!) bar del Quo Vadis de sant Pere de Ribes a  la pel·lícula homònima (1951) en la que Peter Ustinov guanyava un Òscar per la seva interpretació de l’emperador Neró... Hi ha referents cinematogràfics al poemari, com aquest mateix o, segons el pròleg de Teresa Tort, a La gran bellezza, de Sorrentino... Una bellesa que, cercant-la, el fa passejar per “tots els ravals del dubte”, remarcats per Joan Duran a l’epíleg de l’obra. 

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és roma-1519485798609.jpg

Les postals fixades en un parell de viatges ràpids – un altre signe dels temps, perquè allò del “grand tour” van ser viatges que al segle vint-i-ú són impensables – determinen l’itinerari urbà del poeta no pas per l’evocació dels seus moments més brillants, sinó per haver estat sotmesos a la destrucció, a la depredació i a la banalització. Com a exemples, respectivament, l’evocació de l’aiguabarreig de les desfetes humanes i escultòriques després de la batalla del Castell de Sant’Angelo -; la deconstrucció del Colosseu en ple segle Vè quan “s’arrencaven els marbres, llavors, per fer-ne esglésies”; de la visió del Campo dei Fiori a través d’un imant per enganxar a la nevera. Un itinerari urbà construït també pels contrastos, com la calç que destrueix i que, no obstant això, va ser material determinant per a la construcció del Panteó que avui dia continua essent meravella de meravelles. 


Ens enganyaríem si creiéssim que Turisme interior és únicament un pòsit d’evocació en format poètic  i en pluralitat de versificacions. Més enllà d’aquesta aparença, que correspondria a una primera lectura, existeix la voluntat del poeta de mostrar com una construcció lírica va més enllà de sí mateixa i com contribueix a enfortir i, fins i tot, a perfilar la identitat i la configuració de jo poètic. En plena maduresa i en plena consolidació de l’obra poètica compta també la versemblança de la identitat lírica. Ferret, que és un totterreny poètic, ha capgirat l’antic sentit del poema de Quevedo per mostrar una Roma que, tot i desapareguda, resta en els seus fonaments, en la llet regeneradora de la lloba on l’autor abeurarà fins l’assoliment d’un poemari que no té res de nostàlgic sinó de determinant sobre com mirar una ciutat i  assumir-la ulls endins. I, com quan Vicent Andrés Estellés escriu que “ara ja és hora de tornar a casa”, i com quan Joan Vinyoli determina que “tot és en ordre a l’hora del crepuscle”,  tots dos persistint en la continuïtat de la seva obra, així també ho fa Anton Ferret i, a més, n’ensenya el motiu:

“Torno de Roma a la Roma dels fills,
perquè és l’hora de Peter, aquella hora
en que s’escau que em clavin el revés.
I, tanmateix, sabeu, ja no m’espanta,
perquè sóc vell, però m’ha alletat la lloba.”
La Lloba Capitolina al Campidoglio
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.08.2024

Les fotografies són de Frèia Berg en diverses estades a Roma

“Galop de sang”, de Joan Duran Ferrer (Lectures d’estiu, 1)

Publicat el per
Respon

“He intentat retratar l’essència del que és més primitiu en nosaltres”, declarava Joan Duran quan va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de poesia (2019) amb el poemari que va titular Nua cendra (2020).  El llibre va sorgir d’un retorn als orígens en sortida familiar de gran abast –n’érem molts– a Les Àligues; una trobada que va congriar un devessall d’imatges en les que el poeta hi parla des del silenci de la terra i que es van concretar en el que, crec, que és un dels millors poemaris de Joan Duran.

Eva Túrmix Ginebra (2016) havia obert la veda del relat de l’entorn propi, local, generacional, sense prejudicis ni limitacions de cap mena. El llibre va sorprendre per la seva cruesa i pel trencament del mirall de la complaença: fins a les més insignificants estelles és una obra que es clava en una desesperació que només es redimeix en la bellesa de la paraula. Més enllà de l’anècdota l’ambient que traspua és el d’una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies “… i impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. És una obra que, igual que les altres dues citades aquí, que sigui on sigui des d’on es llegeixin acompleixen la divisa de l’element local esdevingut universal.

La culminació –fins ara–  d’aquesta mirada de portes endins que transcendeix qualsevol temptació reduccionista per la pròpia grandesa que traspua és Galop de sang (2024), guanyadora del darrer Premi Octubre Andròmina de Narrativa, que engrandeix els límits, si en tenien, de les dues obres anteriors.

Presentació de Galop de sang al Centre d’Interpretació de la Malvasia, Sitges, l’antic corral de la Vila, d’on procedeixen els ancestres de Joan Duran i Ferrer. 14.04.2024.

Escrivia fa poc Pere Joan Martorell que s’acontentaria que les novel·les que guanyen ostentosos guardons de narrativa fossin, almenys, la meitat de bones que Galop de sang, i ho subscric  amb una convicció i un entusiasme que la munió de ressenyes i entrevistes publicades fins no ho desmenteixen sinó tot el contrari. En la presentació que va tenir lloc al CIM Jaume Pons-Alorda parlava d’analogies, o referències, amb Antònia Vicens, Jordi Cussà, Agustí Virallonga i Passolini. Jo hi afegiria Baltasar Porcel per la potència narrativa i Blai Bonet per la intensitat poètica del llenguatge, una intensitat i una bellesa elevades per Joan Duran fins a l’infinit.

El relat té totes les virtuts que el situen en la contemporaneïtat. És altament poètic i tremendament personal en una amalgama d’interiors i de paisatges geogràfics i artístics ben travada respecte la veu narrativa i la successió temporal, que és la d’un estiu. És una història nua i crua que va emergint en punxa en cadascun dels capítols, enquadrats en una estructura narrativa presidida pels grans mestres de la pintura que van davallar fins les més fosques entranyes dels éssers, com els personatges de la novel·la hi davallen, en companyia de les bèsties i bestioles que acompanyen la infantesa i el paisatge que havíem conegut, fins a la seva extinció. És l’extinció de tot un món forçada, forçosa, explicada en passatges versemblants i reconeixibles pels llocs amb nom propi com són els Sitges i els seus indrets abans que fossin pastura del ciment. Un paisatge on hi ha margallons empolsegats i atzavares amb cicatrius. On hi ha personatges reconeixibles, o mig camuflats, o arquetipus presents als carrers, les platges i els bars de Sitges dels anys setanta, amb la pijeria del fals interclassisme de la Transició i els anys olímpics. Un  Sitges estès des d’Aiguadolç i la platja de Sant Sebastià fins a Terramar liquida les restes dels horts i del ruralisme casolà substituint-lo sisplau fer força per blocs de ciment. Un poble es palesen els estralls calculats de la droga utilitzada com a estratègia – el gran tema al voltant del qual gira Eva Túrmix Ginebra. Però aquí la perspectiva és tota una altra i abasta la totalitat del paisatge cosmològic de la Vila i la seva, nostra gent, on els records de l’escriptor són aiguabarreig de memòria personal i familiar, inclòs el sociolecte (“tot és bo per rosegar, fins les ungles dels peus”, és una de les frases més autèntiques i memorables) i l’agredolç de records i de vivències en la trama de les històries creuades.

Galop de sang és un llibre excel·lent perquè és el retrat del Sitges del setantisme sense metàfores i amb una concreció que fa feredat, i que només queda transformada, com els quadre es transformen en el tractament de la llum, per l’alenada poètica.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 26.07.2024

EVA, TURMIX, GINEBRA: LES TRES AL MIG DE LA PISTA

Publicat el per
2

01d7c4895f72262a3c2be3387123a85de8f8132ac5-680x543

Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista

 Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com  un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.

Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.

Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major.  Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell,  en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”

Unknown-1

Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.

Unknown-2

Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.