“Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.
Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.
Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila.
Cobertes, Portada i Sumari de Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges
El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.
Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.
Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes.
Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.
Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs, que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.
Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.
Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas).
El Pérez Art Museum de Miami, amb l’escultura de Jaume Plensa al front marítim
Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.
EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental.Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate, el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella. A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”
La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate
Gran Saló de la Stone House. D’esquerra a dreta i al meu costat Becky Roper-Matkov, presidenta de la Deering Estate Foundation; Joan Carles Garcia Cañizares, president del Consorci del Patrimoni de Sitges, Bonnie E. Barnes, directora de la Deering EState Foundation, i Jennifer Tisthammer, directora de Deering Estage.
El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment.
Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:
Lluna i orquídies
Un cercle de palmeres
abracen l’aigua.
Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.
Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020
QUADERN DE TERRAMAR 