O un record entranyable. Veig la notícia de la mort de la poeta i escriptora rossellonesa Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, 1927- Elna, 2021) i recordo la darrera conversa que vam tenir, no fa pas gaire anys; em va trucar per preguntar-me alguna cosa dels seus llibres. Feia temps que no parlàvem però la veu era la mateixa, embolcallada del mateix afecte amb què ens vam tractar fa una vintena llarga d’anys, i entre frase i frase hi afegia un afectuós “manyaga”, que és una paraula que només l’escoltada a ella amb aquesta connotació…

La vaig ‘descobrir’ quan preparava la meva antologia de dones poetes en llengua catalana, Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), publicat gràcies al Seminari Paraul ade Dona que celebrava la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català de la Dona. Avui és un llibre desclassificat i exhaurit, però per sort forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya, de les biblioteques universitàries i de recerca i també d’altres biblioteques públiques. A Contemporànies li vaig publicar tres poemes dels tres reculls poètics que fins aquell moment havia publicat. Ella en va estar molt contenta perquè, lluny dels cenacles de Barcelona, no li era fàcil el contacte amb la societat literària dels catalans. Per part meva em sentia ben contenta d’haver-hi publicat dues grans poete rosselloneses que caldria incorporar plenament al nostre sistema literari a tots els efectes, com són Simona Gay i Renada-Laura Portet.

Des de llavors i per uns anys vam estar en contacte. El 2002, quan jo dirigia la Biblioteca de Catalunya, em va venir a trobar per demanar-me ni més ni menys que un pròleg per a la seva novel·la El mirall de Duoda, comptessa de Barcelona, Duquessa de Septimània (2003). Em considerava la persona adient, em deia, per diverses raons, una de les quals era la conservació a la Biblioteca nacional de Catalunya d’un manuscrit de Duoda, Manual per al meu fill Guillem… Em va fer goig comptar amb la seva confiança i l’hi vaig escriure un pròleg juntament amb un poema suggerit per la figura d’aquesta dona excepcional que era Duoda, dient-li que en disposés tal com volgués. Quan vaig rebre l’exemplar vaig veure com havia publicat íntegrament tot el que havia escrit per a ella i Duoda, i em vaig adonar que m’havia dedicat el llibre: “A Vinyet Panyella, Directora de la Biblioteca de Catalunya, amb afecte i agraïment”.

Amb afecte i agraïment la recordo ara que ja sé que no em tornarà a telefonar ni sentiré aquell “manyaga” que sonava d’una manera tan especial. De 1999 ençà Renada-Laura Portet va publicar altres llibres, va ser ressenyada i entrevistada i homenatjada, entre altres, per la Institució de les Lletres Catalanes i per l’Institut d’Estudis Catalans. I no em puc estar de reproduir el pròleg i el poema que vaig escriure per a Duoda i per a ella, dues dones excepcionals unides per l’escriptura i per un determinat sentit del compromís en èpoques tan diferents i, segons com, tan properes.

DUODA I ELS MIRALLS

“A l’Edat Mitjana anomenaven “Mirall” un llibre en què aquell a qui es dirigia ‘podia contemplar la salvació de la seva ànima”, escriu Renada Laura Portet a manera de clau de volta. En aquests primers anys de segle vint-i-u, canviants i convulsos com són, ens calen no pocs ajuts i maneres de saber per apropar-nos al que ha estat el decurs de segles que configuren la nostra civilització.

Escriure “nostra” és una manera de dir, perquè em vull referir, i no només a efectes de la present nota introductòria, als segles en què la civilització d’arrel llatina i occidental ens ha configurat. Civilització que neix de mica en mica en la llunyania tardorromana, en la fragmentació i l’esmicolament de l’imperi llatí i en l’eclosió de les nostres llengües romàniques, el català i el provençal  juntament amb el francès, l’italià o el castellà…

Pot ser molt el desconeixement i és molta la distància que ens separa dels dies en què les poblacions de l’imperi carolingi s’aglevan al voltant dels nexes d’unió de territoris i marques: els castells, els monestirs, les cruïlles, les planúries, els rius… S’esborraven i es dreçaven les fronteres de marques i comtats. El Migjorn es perfilava entre lluites i incerteses que feien assaborir encara més la felicitat de la pau, anhelada sempre per més breu i fràgil que fos. Faltaven molts decennis perquè l’univers dels trobadors relligués dos dels puntals del Migjorn, Occitània i Catalunya, en una realitat que va deixar petjades cabdals i que, en desaparèixer, persistí latent en l’estela del somni. Irrecuperable com tots, però no oblidat ni conjurat sota diverses formulacions segles a través.

Temps d’obscuritat, el que va viure de Duoda. Tanta,  que ni tant sols n’hem pogut salvar un recorregut biogràfic absent d’incògnites. Però aquella fosca va esdevenir  il.luminada per aquells que transmetien la saviesa dels antics i dels coetanis copiant i confegint lletres i textos. De tant en tant els embellien les caplletres amb jeroglífics teixits amb randes de tinta violeta i grans traces roges com la sang, el foc i les passions. Així els manuscrits que copiava Duoda. Així el manuscrit de Duoda que ha inspirat el llibre de Renada Laura Portet. Tal com hi ha períodes que, per reculats, ens arriben cada vegada més empetitits i reduïts en el retaule històric dels països i de les cultures, el segle de Duoda ens ha estat retornat amb tota la seva càrrega de conflicte i d’esperança en l’obra de Portet.

La personalitat de Duoda hi apareix al llarg de seixanta hipotètiques, suposades anyades, entre les quals hi ocupa la part central l’estel del seu mirall, com són les lletres que escriví per al seu fill Guillem. Sola i reclosa a Usès, llar i presó, fortalesa i casal, Duoda rememora. Durant temps ha estat lectora i copista. S’ha amarat de lletres, de desig de saber, de voluntat de transmetre. Entre la resignació, els temors i la gelosia es lliura a l’assalt dels records. I del conjur d’un passat rosegat per tots els dubtes, espasa de dos talls cap d’ells oscat, la voluntat de pervivència i de transmissió pren la forma del mirall que adreça al seu fill primogènit Guillem.

Duoda ha viscut com el Migjorn: en la guerra i en la pau, a la cort imperial, a les fortaleses, als convents. Ha travessat els camins de l’Aquitània, de la Septimània, de la Marca Hispànica. Ha conegut la civilització dels fills de Carlemany i dels seus descendents i hostes palatins i monacals. En el seu mirall hi pesa tant tot el que ha viscut i el que ha après com el desig de futur per al seu fill i per a tots aquells que configuraran la seva descendència, convençuda com està que la vida no s’atura. Creu que tal com ella ha obrat en favor de la transmissió del saber per la via de la còpia, també altres podran fer-la perviure el llegat del seu mirall per a la contemplació de l’ànima i per a la seva salvació.

Perquè en darrer terme, i més enllà de la figuració de l’imaginari de l’Alta Edat Mitjana, l’escriptura conté el germen de la salvació per a qui s’hi aboca amb el cor, amb el coneixement i amb la voluntat de transmetre i de comunicar. Heus aquí la fortalesa de Duoda des de la seva aparent feblesa, des del seu forçat aïllament, des de la soletat desolada. Corprèn la seva fortalesa oculta rere l’acceptació i la submissió als designis de l’emperador, del marit, d’aquells qui en la seva societat manen i disposen de les vides i dels destins dels altres, dels més febles, d’ella mateixa. Tocada per l’amor de la saviesa i de les lletres dels altres, el mirall de Duoda li revela que la salvació floreix de la seva pròpia lletra. I s’hi afanya, cercant el millor del seu record, del seu desig, del seu interior, d’aquesta mena d’ètica que configuren del sentiment i l’estimació. Heus aquí el mirall de llum i de claredat que constitueix el llegat de Duoda confegit en la nebulosa fosca del temps que veu com emergeix la seva lletra preclara.

L’entorn biogràfic, històric i literari de Duoda ha estat relatat per Renada Laura Portet des de l’aiguabarreig dels seus estudis i coneixements de l’Edat Mitjana i la seva sensibilitat biogràfica. Ha novel.lat on calia sense que els viaranys de la imaginació entelin ni per un moment el mirall de la dama. Essent així m’estalvio de documentar i de comentar com va ser que el text de Duoda que avui es conserva a la Biblioteca de Catalunya, configurant una de les parts centrals del manuscrit 569, es va perllongar i repartir al llarg dels mil sis-cents anys que han vingut després. Una vegada més constatem que allò que perdura és el que sembla tocat de la més trencadissa fragilitat. Tampoc no cal que entrem en la definició del gènere de llibre de Renada Laura Portet, perquè la multiplicitat de lectures que permet –biogràfica, històrica, gairebé filosòfica…, depassa l’estretor dels límits de la convenció. Això sí: llegim-lo, disfrutem-lo i assaborim-lo pensant en el principi dels miralls, que és el de reflectir i projectar el que es veu i, sovint, el que no veient-se, configura el traç de l’esguard.

Sovint m’ha agradat imaginar Duoda a les torres més altes del castell d’Usès, albirant des de les espitlleres els hiverns i des dels merlets les hores del bon temps la claror dels camps del Migjorn a l’alba i al crepuscle, primaveres i tardors, entre el verd i l’ambre. Quan vaig conèixer personalment Renada Laura Portet a Perpinyà el capvespre d’un dissabte de principis d’aquest any de guerra de 2002 em va parlar de Duoda i del manuscrit. Pocs dies després, amb el text al meu davant, pensava en la força que les paraules de Duoda transmetien i en les lletres que salven. Sense saber encara que poques setmanes després que Renada Laura Portet m’oferiria la gràcia d’escriure aquest pròleg li vaig escriure un text des d’una complicitat que “El mirall de Duoda” no ha fet més que acréixer, i que és la complicitat en la creença en els llibres com a mirall i com a salvació.

TROBADA AMB DUODA EN ELS COLORS DE L’AMBRE
(Biblioteca de Catalunya, Manuscrit 569)

I
¿Quin és el temps on em pertoca d’amidarme,
i, amb qui?  ¿Qui és qui em llegirà?
En l’alta soledat d’aquestes torres
els arbres són qui em parla dels colors de la llum
que tenyeix els carreus i el pas de les hores.
Una taula robusta i una claror canviant per companyia
són testimonis callats del que vull dir qui sap a qui:
destí desconegut del manuscrit, avui novell,
la lletra que transcorre més enllà del pensament
i dels meus dies.
¿On, la marca del temps? 
¿En la creixença de les heures, 
del cor suspès de l’Alfa?
Tardes, capvespres, entrada de la fosca,
el darrer ambre clareja a les torres d’Uzès.


II
No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura
el que m’ha dut fins a cercar les restes de la traça
del puny i de la lletra que et va tornar immortal 
entre l’aiguabarreig d’un temps obscur i incert.
He contemplat el manuscrit que et va salvar.
És guarnit amb capitals color de porpra
i el blau i el violeta entrellaçant
missatges enigmàtics entre la lletra clara.
Als marges he cercat i hi he trobat les heures
i el cor suspès en l’enigma del temps.
Ha estat de nit, mentre mirava
com el silenci penetra la ciutat
fent callar el bramul dels motors i el miol de les sirenes
quan m’he adonat que la llum d’ambre perdurava
enmig les branques desnerides. Tot i el fred,
apunten la creixença de les heures i del cor.

Ho vaig datar a “Terramar, Catalunya, 2.II.2002, mil cent seixanta anys més tard”