Discurs d’obertura de la 11a Setmana de la Malvasia de Sitges. Sitges, CIM, Hospital de Sant Joan, 6.11.2025

Molt bon vespre a tothom que heu vingut a celebrar la Malvasia de Sitges en aquesta 11a setmana que organitza el Centre d’Interpretació, i moltes gràcies, Patronat, per haver-me honorat amb l’ambaixada de la Malvasia que procuraré exercir de la manera més digna i profitosa fins tant bé com en sigui capaç.

Serà durant la Setmana, sí, però també de per vida, perquè el compromís amb aquesta noble i centenària institució de l’Hospital de Sant Joan i amb la seva finalitat humànitària que l’ha caracteritzat des dels dies de Bernat de Fonollar, i amb un patrimoni tan antic com la data fundacional, no té ni pot tenir data de caducitat.

Crec que no m’equivoco afirmant que tothom que hem tingut l’oportunitat de conèixer i viure de prop la vida de l’Hospital ens hi sentim vinculats per sempre i formem part d’una comunitat extensa i solidària que dona tot el sentit a la participació en actes com el d’avui, i a la col·laboració que podem prestar en qualsevol circumstància. L’Hospital de Sant Joan acompleix la seva finalitat humanitària i solidària des del primer moment de la seva existència, al segle XIV,  acollint, cuidant, curant i vetllant per les persones que ho necessiten, i que hi troben el que sovint és la seva darrera llar amb l’acolliment i l’aixopluc que la institució ha sabut crear i atorgar en cadascuna de les seves etapes. Avui dia l’Hospital de Sant Joan és un dels grans patrimonis de la Vila i del país per aquesta raó.

Patrimoni és mes que una paraula. És un concepte, que ens afecta com a comunitat i que té diversos àmbits de referència. Avui parlem de la Malvasia com a patrimoni, tal com des de fa uns anys afirmem de Sitges estant.

Ho va esdevenir des de 1935 en el sentit material gràcies a Manuel Llopis de Casades, que va llegar les vinyes de la propietat familiar per tal que es perpetués la collita i la comercialització de la Malvasia a benefici de l’Hospital. Per fer-ho més segur va instituir com a prova de continuïtat que cada any els seus administradors facin lliurament als marmessors testamentaris o als seus descendents les sis ampolles que acrediten el compliment del pacte successori. Un pacte que s’ha mantingut fins avui i que per molts anys. I encara més enguany, que la Malvasia acaba d’obtenir la Medalla d’Or de l’Exposició de Brusel·les!

El significat de patrimoni atribuït a la Malvasia de Sitges depassa l’aspecte material de la propietat. Aquests dies en què al Parlament de Catalunya es debat el Projecte de llei sobre Patrimoni Cultural Immaterial s’ha parlat a bastament dels diversos àmbits que el configuren, entre els quals l’enologia i la gastronomia hi són per dret propi. És per aquest motiu que podem afirmar una vegada més que la Malvasia de Sitges constitueix un dels nostres grans patrimonis immaterials.

L’eslògan que el 2016 va identificar la 5a Setmana de la Malvasia, “Malvasia és patrimoni” la posava en relació amb els àmbits que li són propis: història, terra, conreu, identitat, economia, paisatge , enologia, imaginari, celebració- sempre!, i patrimoni, és clar. Adoptin el que més els agradi.

Des d’un punt de vista històric, la Malvasia és patrimoni inherent a la història de Sitges i també a la de Catalunya. Consta que a can Falç el segle XV ja la conreaven i el celler que forma part del casal de la Ribera té els seus orígens a principis del segle XVII, però això no vol dir que la família no en posseïssin de més antics. Després hi tornarem. Al segle XVII Sitges ja era coneguda com a vila productora i comercialitzadora de malvasia.

En una de les tantes guerres que vam perdre contra els castellans, que va comportar l’ocupació de la Vila per part de les tropes, la malvasia ja n’era protagonista per un dels episodis de la Guerra dels Segadors que figura tant a les cròniques històriques com en els romanços populars.

“El 7 de marzo (1639, …) llegaron 600 soldados a pie y a caballo y llegados allí se hicieron dueños de todas las casas, y tomaron las llaves de las puertas(…) y no contentos de beberse la malvasía, regaban con ella las calles…”

reporta l’historiador i poeta Víctor Balaguer.

El Romanç dels Segadors, en versió original ho concreta encara més:

"Lo vi que no era bo
engegaven les aixetes
lo tiraven pels carrers
sols per assolar la terra."

Ha canviat la lletra, però lo del bon cop de falç encara té continuïtat.

En ple segle vint J. V. Foix, que també n’havia sentit a parlar, en una de les proses poètiques dedicades a Sitges exclama:

“… que no deixin més les bótes arrambades a la cantonada del carrer de les Ànimes!”
(L’Estrella d’en Perris, 1963)…

Deixo per la taula rodona del dissabte dia 15 les obres literàries del període romàntic.

En aquesta edició, que és dedicada a les arts en relació amb la Malvasia no puc deixar d’esmentar algunes de les obres més remarcables, partint de la base que tota vinya representada de Sitges estant és Malvasia.

La presència de la Malvasia a les arts és una constant en la pintura de l’Escola Luminista, que es caracteritza pel tractament de la llum i una visió que s’origina en el realisme però que s’aboca completament en l’estètica verista de l’època.

El pintor Arcadi Mas i Fondevila, en fa un tractament en tot tipus de paisatges i escenaris al llarg de la seva llarga vida artística.

Joaquim de Miró, l’ateu oficial de Sitges, terratinent  colliter i comerciant i magnífic pintor que no va pintar mai res que no fos Sitges, és l’autor de l’obra que enguany en compleix 130 i que, a parer meu, és l’obra més emblemàtica i verista de la Malvasia perquè en la recol·lecció s’hi apleguen l’esplendor de les vinyes, el treball de les dones, i la caracterització de Sitges amb el campanar al lluny.

Des del Noucentisme artístic cal remarcar l’obra escultòrica i sobre paper  de Pere Jou.

La representació enguany de la Setmana de la Malvasia, que ha triat les arts com a tema inspirador de les activitats que s’hi portaran a terme, és l’escultura Al·legoria de Sitges, una pedra imponent i rica en simbologia que forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i que es troba, com el quadre de Miró, al Museu de Maricel.

Un dels temes triats per Jou fent de gravador és la representació, iniciada a l’ Amic de les Arts (1926) de la Mare de Déu del Vinyet, que la interpreta en solitari. Però uns anys més tard, en explicar la imatge per a una edició dels goigs, no dubta en incloure la vinya i el vi, tant per la figura del moro com per la decoració compositiva de l’edició dels goigs.

Parlant de la Mare de Déu del Vinyet valgui per recordar la llegenda de la troballa en terres de Can Milà dels Ferrers que, en temps del farmacèutic, bibliòfil i colliter Josep Robert i Mestre, fa poc recordat des del CIM, abastava una gran extensió de vinya que avui és una muralla de ciment armat coneguda amb el nom de La Plana. El celler de Can Robert, el darrer de tots, operatiu fins els anys seixanta,  estava situat al carrer de Sant Pere, fet que comportava que al mes de setembre el transport del raïm recorregués el centre de la Vila passant pel Cap de la Vila i el carrer Parellades que, avui, és un decurs impensable.

      Anem cap als Cellers, la llar i l’ànima, el laboratori i la fàbrica de meravelles de la Malvasia de Sitges.

El celler de l’Hospital és l’únic celler de Sitges que resta actiu i l’únic testimoni del que va ser durant segles una de les principals fonts econòmiques de Sitges. Té els seus orígens remots al celler que durant segles  va ser el més actiu i productiu: el celler de Can Falç.

El que avui és una pura ruïna va ser un dels motors econòmics més importants de Sitges, si no el més important, degut a l’acumulació de terres per al conreu de malvasia i vi dels termes de Sitges, Olivella i Jafre i més enllà. Els guanys obtinguts de la comercialització els Falç els dedicaven sistemàticament a l’adquisició i conreu de més terres.

Des del segle XV els Falç van ser comerciants i les rendes i guanys procedents dels conreus es reinvertien en creixement agrari patrimonial fins al segle XIX. El casal de la Ribera, el més antic de Sitges i avui dia el més arruïnat, va veure néixer alguns dels personatges més notables de la nostra història més enllà de la de la Malvasia, com l’ardit i emprenedor capità Joan Falç, dit de Mar -que són la branca de la família que es va quedar a la Ribera-, o el seu descendent, l’il·lustrat, afrancesat i urbanista Josep Bonaventura Falç. Els Dalmau, successors dels Falç continuaren el conreu i la comercializació però sense reinvertir en l’adquisició de nous conreus sinó que, pel contrari, de mica en mica van veure com els minvava el patrimoni familiar. No obstant això els seus productes, etiquetats sempre amb l’escut nobiliari de la família de Dalmau, van continuar obtenint èxit comercial i guardons per la qualitat del producte. Lluís de Dalmau, a més, seguint l’exemple dels seus cosins historiadors, els Llopis, va dedicar una monografia a la Historia y cultivo de la Malvasía en la Villa de Sitges (1886).

La meva primera reivindicació és que aquest celler, documentat a principis del segle XVII, sigui recuperat, restaurat, rehabilitat i dignificat  juntament amb el casal, d’acord amb el seu caràcter històric i patrimonial per tal que es pugui posar en marxa el que el 2017 vaig presentar des dels Museus de Sitges en una de les compareixences que periòdicament efectuava, com la Ruta dels Tres Cellers, que relligaven Can Falç, Can Llopis i l’Hospital de Sant Joan. Aquest és l’objectiu de la present conferència d’obertura de la Setmana de la Malvasia.

Quan a finals del segle XVIII un dels més interessants membres de la família, don Josep Bonaventura Falç, va emprendre la primera urbanització planificada de Sitges fora muralla a les terres i hortes de la seva propietat d’entre els actuals carrers Parellades, Sant Francesc, Sant Josep i la carretera de Vilanova obrint al seu interior els carrers de sant Gaudenci i Sant Bonaventura, va decidir edificar-hi un casal més còmode i d’acord amb les característiques de l’època.

El 1793 l’edifici estava acabat. L’escala principal, sumptuària; el jardí de primer neoclàssic i després romàntic amb la balconada que el presideix; la planta noble decorada amb les grisalles de Pau Rigalt, i un ampli celler avui malhauradament repartit en dos edificis, mostraven l’esplendor econòmic del seu constructor i la modernitat conceptual i decorativa de l’època. Però en el moment de fer el pas des de can Falç de Mar al nou casal Josep Bonaventura Falç es va fer enrere i va vendre la casa i les terres al seu cosí, el notari i terratinent Manuel Llopis i Falç, capdavanter de la nissaga Llopis. El nou casal va prendre el nom de la nova família propietària.

Els Llopis no es van quedar enrere dels Falç. Aquests eren liberals per tradició familiar i comercial en oberta oposició al règim feudal de la Pia Almoina de la que Sitges no es va poder alliberar fins a les Corts de Cadis el 1812. Eren, això sí, conservadors en tant que terratinents. Els de Can Llopis van reblar el caràcter liberal de la família aixoplugar el primer liberalisme manifest de Sitges en oberta oposició a l’Antic Règim. Els seus descendents no es van limitar a l’administració i explotació de les terres i al comerç de la Malvasia sinó que van esdevenir una brillant nissaga d’homes de lleis – notaris, advocats i diplomàtics – i historiadors vocacionals.

El fill de Manuel Llopis i Falç, també notari i elaborador de Malvasia, Bernardí Llopis i Pujol (1814-1891) és el protipus de personatge romàntic. Va viure durant gairebé tot el segle XIX i va ser qui va donar a la casa tota la volada i prestigi de que va gaudir, fins el punt que fins ben entrat el segle vint a Can Llopis se’l coneixia com Can Bernardí. Va escriure una primera història de Sitges, Relación histórica de la Villa de Sitges (1844) que restà inèdita fins que va ser publicada pel Grup d’Estudis Sitgetans el 1982.

Joan Llopis i Bofill, fill de Bernardí Llopis i Pujol, va ser l’autor de la primera història de Sitges, l’ Assaig històric sobre la Vila de Sitges (1891) i de la Descripció del santuari y consideracions críticas sodre [sic] la imatge de la Verge del Vinyet (1892).     

 

El diplomàtic i darrer membre de la nissaga, Manuel Llopis de Casades (1885-1935) va ser el causant que avui dia l’Hospital de Sant Joan tingui el tercer celler de Malvasia de Sitges. Un germà seu, Josep M. Llopis de Casades (1886-1915), va ser un remarcable pintor, mort prematurament. La meva segona reivindicació és a favor de la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació, juntament amb el casal, del Celler de Can Llopis.

Reivindico, doncs, que aquests dos cellers històrics, tinguin vida pròpia dins dels respectius casals museïtzats, oberts i accessibles, en coordinació amb el CIM.

És una reivindicació a favor del patrimoni, sí, però també a favor de l’economia a escala local, de les rendes de l’Hospital de Sant Joan Baptista, de la gastronomia i de l’enologia; de la comunitat local, que hem de ser els primers a disfrutar-ho i apreciar-ho; del turisme, si de debò creiem que el turisme cultural i enològic tenen valor per a l’empresariat i compten per a alguna cosa a Sitges.

És una reivindicació no exempta de crítica vers la propietat titular d’aquests dos grans, importants i significatius edificis, can Falç i can Llopis, que és la Diputació de Barcelona. Des de fa més d’una dècada tots dos es troben immersos en un implacable i imparable procés de degradació enmig d’un opac silenci. També és una crítica vers l’Ajuntament de Sitges per la seva indiferència i per la desídia en no exercir la competència de vetllar pel patrimoni local i no exigir de la propietat el compliment dels deures de conservació per a dos edificis que són dos béns culturals d’interès local.

Però més enllà de la crítica, és una reivindicació des de l’esperança en el futur, perquè em crec en l’obligació de ser optimista. D’aquí a deu anys, que segons com no són res comparats amb els set-cents de l’Hospital de Sant Joan, se’n compliran cent del llegat de Manuel Llopis i Casades. Deu anys són un termini generós i més que raonable per veure acomplerta la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació dels cellers de Can Falç i de Can Llopis juntament amb els seus casals. Un termini raonable per poder disfrutar de la ruta dels cellers cellers sitgetans que juntament amb el de l’Hospital de Sant Joan són, tots tres cellers, la seu material d’aquest gran patrimoni que és la Malvasia de Sitges. Avui, i aquests dies que vindran, brindaré amb aquesta intenció.

Llarga vida a l’Hospital de Sant Joan i a la Malvasia de Sitges!