Sempre que recordo les Corrandes de l’exili de Joan Oliver / Pere Quart, vallesà de Sabadell, vaig a parar al segon cognom de Muriel Casals Couturier. El seu pare, jove soldat lleial a la República i a Catalunya, es va exiliar, com també ho van fer els seus amics poetes i escriptors de la Colla de Sabadell – Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols. Casat amb una mestra francesa, la Muriel va néixer a Avinyó, al cor de la Provença. Quan tenia poc més d’un any la família va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Sabadell, ciutat natal del pare. La colla d’escriptors es va dispersar per les geografies de l’exili de la guerra civil: França, Mèxic, l’Argentina, Xile Suïssa… Però el ressò de les corrandes de Pere Quart, va quedar per sempre. D’entre totes les estrofes em quedo, avui, amb la darrera, resum de tota una manera de sentir que ha marcat dècades i generacions i que, la seva força evocadora és tanta que encara emociona:
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Per a Muriel Casals la pàtria no era sinònim d’estretor ni d’encaixonament, per petita que pogués semblar. Era tot un univers amb que va embolcallar, de mica en mica, la seva vida. I com que la somniava i la volia completa, acomplert el cicle educatiu i professional s’hi va llençar de ple. Amb convicció, entusiasme i generositat. De la dedicació a la docència, la universitat i la vida acadèmica va passar a la societat civil proveïda d’un compromís ferm i convicte amb les persones, els valors i el país. D’això encara no fa una dècada. La resta de la seva trajectòria és, avui, coneguda de tothom.
Tampoc jo no escriuré res de nou ni millor del que molts altres han expressat aquests dies. Però no volia deixar passar aquest Marge Llarg per parlar, amb sentiment, estimació i encara amb molta pena, d’una persona que he estimat i respectat des del compromís comú amb la llengua, la cultura i el país, des d’Òmnium Cultural. Aquesta és una parcel·la de societat civil on vaig tenir el privilegi de conèixer-la més personalment, tractar-la i col·laborar-hi fins que la meva actual dedicació professional em va obligar a triar. L’hivern del 2010 es produïa una renovació substancial dins de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural; feia temps que jo col·laborava amb l’entitat des del Jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i des de la Junta Consultiva, i la Muriel Casals em va proposar formar part de la seva candidatura. Em vaig considerar una privilegiada i em vaig proposar treballar-hi tant com pogués, des de l’àmbit cultural, en favor de la llengua, la cultura i el país.
Col·laborar amb Muriel Casals, al costat dels companys de la Junta Nacional, de la que formava part també una important representació territorial, va ser una experiència inoblidable i un aprenentatge constant de voluntats constructives. El lideratge i l’autoritat moral de Muriel Casals van ser decisius en els moments difícils i complexes de l’organització de la primera gran manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim” – el 10-J. Muriel, ferma i discreta, va ser una dels més importants artífexs de la construcció i consolidació d’aquells fonaments. Des de llavors ho ha estat en moltes altres ocasions d’igual o més dificultat, fins a dates ben recents.
La claredat de la mirada; la fermesa en el gest, la paraula i les conviccions; l’elegància natural i la dolcesa; l’energia i la força que acompanyaren sempre el seu compromís; l’afabilitat en el tracte; el profund sentit de la democràcia i del respecte; el sentit de l’humor i el somriure; la voluntat de sumar esforços i conciliar volers; l’exemplaritat de la seva trajectòria: aquest és el llegat de Muriel Casals per a la Catalunya d’avui i del demà. És, també, el pòsit del record, que és el que em queda, i que escric perquè no vull que aquesta columna en passi de llarg. Encara que no tingui ben bé forma de corranda.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19.V.2016
QUADERN DE TERRAMAR 