Arxiu de la categoria: Valors

POLITÍTIQUES CULTURALS PER A TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA

Publicat el per
Respon

POLÍTIQUES CULTURALS EN TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA.

240-Bazille-musee-Fabre-Montpellier_focus_events

De tant en tant no puc evitar declarar-me admiradora de de la política cultural de França. Genèricament i concretament. Genèricament perquè, per més que les crisis hagin malmès l’estat del benestar i la seva sovint grandiloqüència, el pòsit del que queda és sòlid i està ben travat. Concretament, per raó de diversos aspectes dels que més voldríem aquí. D’una banda per la formació que reben els agents de la cosa pública – funcionariat i equivalents – per mitjà de la prestigiosa escola nacional d’administració, l’ ENA que tants alts càrrecs i polítics ha donat, entre els que són més importants els que no es veuen – però hi són i fan la feina – que no pas els que sovint posen davant dels mitjans. Sempre m’ha fet sana enveja la solidesa de pedra picada que mostren les estructures d’Estat del país veí. No comparteixo el seu esperit jacobí ni la sovintejada reticència d’alguns sectors enfront de les cícliques descentralitzacions anunciades, però en conjunt la solidesa i la professionalitat són envejables. Qui diu l’ ENA diu altres institucions acadèmiques i educatives de sectors administratius i professionals del sector públic.

Un àmbit de la política cultural francesa de resultats exemplars és l’aposta que els darrers anys ha fet en favor dels museus. No em refereixo al Louvre, ni a Orsay, ni a cap de les grans estructures de cita parisenca ineludible, sinó a l’exemple de diversos museus ben allunyats del radi de la capital, com són els del sud de França, d’Occitània a Provença. Les crisis dels darrers quinze anys han  comportat una decidida aposta en favor dels museus i del patrimoni en la seva dimensió de conservació i d’accés a la cultura. Remodelació i posada al dia d’edificis, digitalització de col·leccions, increment de les propostes educatives, reubicació de col·leccions, dipòsits dels grans museus parisencs als museus del territori, aliances entre el sector públic i privat en favor de museus monogràfics d’artistes i una decidida i regular política de producció i circulació d’exposicions permeten que un ampli sector meridional de la Mediterrània Nord gaudeixi actualment d’una oferta que fa poc més d’una dècada era impensable.

Dos dels museus més emblemàtics, com són el Museu Granet d’Aix-en-Provence o el Museu Fabre de Montpeller han estat objecte de sengles ampliacions i posades al dia d’instal·lacions i col·leccions que han comportat una nova reivindicació d’artistes i de fons propis. L’actual exposició dedicada al protoimpressionista montpellerí Frédéric Bazille al Museu Fabre de Montpeller, modèlica, consisteix entre altres coses a fer veure al públic una part de la col·lecció permanent des de nous paràmetres. La que el Museu Granet dedica al pintor marsellès Charles Camoin presentada en el contex de la llum del Sud és un altre exemple de diàleg entre els valors “locals” – en aquest cas, el paisatge local i el  gran Cézanne –en un context d’influències i escenaris comuns.

camoin, Lola sur le balcon, 1920, Col part

Charles Camoin, Lola sur le balcon (1920). Col. Part.

Hi ha més exemples, com  el Museu Soulages a Rodez  d’art contemporani, situat en un magnífic edifici obra de l’estudi d’arquitectes catalans RCR, d’Olot. El museu que fa que la població de Rodez hagi esdevingut un lloc de peregrinació a l’encalç de l’art contemporani, on actualment s’hi mostra l’exposició Picasso au Musée Soulages.  O la instal·lació de la Col·lecció Jean Planque, d’art modern i contemporani, dipòsit gestionat pel Museu Granet i instal·lat a la capella dels Penitents Blancs restaurada expressament per a aquest propòsit. I, encara a Aix, la recent rehabilitació i obertura del gran edifici del Centre Cultural Caumont, vinculat a la fundació i xarxa d’edificis patrimonials i singulars francesa Culturespaces, dedicat a centre d’activitats culturals. A Marsella, una ambiciosa operació urbanística en un sector de l’antiga zona portuària vora al Fort Saint-Jean, coincident amb la capitalitat europea de la cultura, ha comportat l’edificació del complexe del Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, MUCEM, un ambiciós projecte posat en marxa el 2013.

Aquestes novetats i d’altres, configuren els territoris occitans i provençals com un interessant pol on l’aposta per la cultura – amb totes les contradiccions que calgui – ha culminat en un atractiu panorama de visites per a tot tipus de públics. La retroalimentació cultural per a la població local i regional i, com a derivat, l’atractiu del turisme cultural en ple desenvolupament i jugat amb ambició constitueixen, a hores d’ara, una realitat reeixida i molt interessant. A copiar en tot allò que sigui copiable.

Per a això, d’entrada, una condició és necessària: creure en la cultura com a valor de transformació, d’educació i de desenvolupament econòmic. Són tres principis totalment complementaris i gens excloents que els responsables del sector públic han de saber administrar . Viatjar cura manies, eixampla horitzons i desvetlla realitats per qui les vol veure. I sempre és un estímul. Sobretot, quan veiem que són realitats a les quals també podem aspirar.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de juliol de 2016

REPENSAR I DEBATRE SITGES

Publicat el per
Respon

REPENSAR I DEBATRE SITGES. 

IMG_1977

Platja de Sitges (2015). Fot. Frèia Berg

Assisteixo al debat organitzat per aquest setmanari amb el títol Repensar Sitges. Oportunitats i reptes davant el model de desenvolupament. De la Transició ençà, per cenyir el tema al període de la democràcia, cíclicament han sorgit veus que han plantejat el futur de Sitges des de les cruïlles que les circumstàncies econòmiques han propiciat. És un debat tan necessari com oportú que cal agrair i, al mateix temps, continuar.

El desenvolupament de Sitges en els darrers quaranta anys ha basculat entre el turisme i la construcció, amb tots els matisos: turisme de congressos, de famílies, residencial, de lleure, de vacances…; construcció de segones residències, rehabilitacions discutibles, reconversions de sòl no urbanitzable a sòl urbanitzable, plans generals, catàlegs de patrimoni arquitectònic… De debat n’hi ha hagut relativament poc. Han prevalgut els pactes sectorials sobre terrenys concrets, permutes opaques, excés volumètric a tot arreu on s’ha pogut, serveis tècnics municipals que han promogut un urbanisme baixllobregatí de baixa qualitat material i estructural, vianalització del centre de la Vila més que discutible i un llarg etcètera de despropòsits. Aquest és el llegat que tenim i que ha implicat i implica tots els sectors, públics i privats, cadascun en la mesura de la seva missió i de les seves responsabilitats. Ara toca mirar el futur. He pres moltes notes amb lletra de gat – vull dir, amb una llibreta a la falda i un bolígraf indòmit i les reconverteixo en notes.

  1. Apocalypse now. El fet que el sector nord de La Plana i la Madriguera siguin el darrer tram que queda per edificar m’ha semblat que provocava una remor apocalíptica. El desenvolupament de Sitges ofereix més possibilitats si hi posem imaginació, ganes i compromís.
  2. Pla general. Un bon amic arquitecte dels que no s’han dedicat a especular ni a destrossar cases ni barris sencers s’exclamava que, encara, per a molts, un pla general es redueix a les parcel·lacions de terra urbanitzable i la volumetria edificable.
  3. La ciutat compactada. Montserrat Tura, metgessa, ciutadana política i exconsellera va advocar a favor de la ciutat compactada en base, sobretot, al vessant social. Completament d’acord.
  4. Vianalització i aïllament. Les vianalitzacions dels nuclis urbans privats d’una circulació regulada provoquen l’aïllament de les persones amb la mobilitat afectada, especialment les persones grans. I si a sobre proliferen abusivament les terrasses de bars i restaurants la circulació queda afectada a tots nivells.
  5. Equipaments culturals i educatius. La llista és llarga i cada cas és un cas. Jo només vull recordar que hi havia terreny i projecte ja aprovat per a la biblioteca i l’arxiu durant el període 2008-2011 i, a la vista dels fets, els diners van anar a parar a altres conceptes. I així ho tenim.
  6. Passeig Marítim. Recordo el dia que va caure Villa Natàlia, enderrocada per la piqueta que va iniciar la cursa de demolicions dels xalets noucentistes des de l’Avinguda Sofia al Monument a Benaprès. Aquell dia es va obrir la veda per a tot el que va venir després. A la Ribera ja havien caigut els edificis modernistes deixant pas a blocs de pisos d’aspecte impersonals en el millor dels casos.
  7. Catàleg del patrimoni arquitectònic. Encara en curs, esperem veure’l acabat algun dia. De moment ja han caigut unes quantes cases, abans que fossin catalogades. El truc de sempre.
  8. Lloguers de locals. Algun dia caldrà fer un estudi dels costos dels lloguers dels locals al centre de la Vila i dels establiments que s’hi instal·len de nou. Probablement això, juntament amb la vocació rendista, explicarà la mena d’establiments que van proliferant.
  9. Turisme de qualitat. Imprescindible en totes les modalitats. El compromís de tot el sector també és imprescindible. Mentre no existeixi, seguirem veient, i suportant, no només turisme low cost sinó low sector empresarial.
  10. Responsabilitat social ??? Inherent a persones, corporacions, empreses, entitats i institucions. En cap moment vaig sentir ni un sol esment a la responsabilitat social, imprescindible per a la bona convivència i la bona governança. Juntament amb l’ètica és un valor i una actitud imprescindible i exigible a tots els sectors implicats en el desenvolupament.

MUSEUS D’EUROPA

Publicat el per
Respon

MUSEUS D’EUROPA

emya_nominee_2016 

La nominació dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel per a la candidatura del Museu Europeu de l’Any ha comportat no poques satisfaccions. En primer lloc, el de la nominació mateixa. No és fàcil destacar en el vast panorama museístic continental. No és fàcil, tampoc, des de l’organització, donar cabuda a la totalitat de països d’Europa, que és molt més que la Unió Europea. EMYA (European Museums Year Award) es va fundar el 1977 sota els auspicis del Consell d’Europa, institució que abasta l’Europa real, dels països bàltics i  Finlàndia a  l’Azerbaidjan, de Lisboa a Vladivostok amb la voluntat, sobradament acomplerta, de considerar tota mena de museus, grans i petits, públics i privats,  en pla d’igualtat. La trobada anual dels museus nominats per al guardó del Museu Europeu de l’Any, conjuntament amb la celebració de fòrums professionals sobre temes d’actualitat i orientacions de futur, mostra fins a quin punt el concepte de museu és realista,  ampli i generós.

12928430_10208176886332074_2369489689903985244_n

Explicant el projecte del Cau Ferrat i Maricel, amb el Gran Saló del Cau a tota pantalla

Enguany hem estat quaranta-nou museus triats procedents de  vint-i-quatre països – el Consell d’Europa el formen quaranta-set.  Les candidatures es presenten directament i sense intermediaris; la seva presa en consideració la realitza un comitè de professionals que és renovat periòdicament. Per primera vegada s’ha donat cabuda a la totalitat de les candidatures degut a la importància del conjunt presentat i a l’acompliment dels indicadors que determinen l’excel·lència: museus rehabilitats,  integració tecnològica,  renovació del discurs dels museus;  interdisciplinarietat;  implicació i capacitat educativa i social, principalment. L’àmplia varietat temàtica han constituït no només un repte de valoracions sinó la mostra de la realitat dels museus europeus. És una realitat que acompleix la definició de l’ICOM – el Consell Internacional de Museus – en tant que considera el museu com una institució al servei de la societat que conserva, exposa i comunica els béns relatius a l’ésser humà i la natura per a la creació de coneixement, l’educació i la cultura.

12933015_10208176834050767_2575331370894747610_n

I aquí, la galeria d’escultures a la Sala del Noucentisme i Realismes segle XX, planta baixa del Museu de Maricel

En el context de l’EMYA 2016 els museus d’art hem estat en clara minoria. L’amplitud temàtica – del vi al futbol (els dos museus de Portugal eren de dos equips de futbol: el Porto i el Benfica),dels microbis a la civilització celta, de monuments memorials commemoratius a l’aigua, del correu postal als gossos o als contes de fades… Denominadors comuns han estat la innovació aplicada a la creació de coneixement i l’educació i la implicació del museu i el seu entorn. S’ha parlat poc, o gens, de grans edificis-contenidors i d’arquitectes estrella i molt de projectes vinculats al patrimoni o a la ciència amb l’educació i la creació de coneixement com a objectiu. Els museus etnogràfics, en les molt diverses variants i situacions, estan a l’alça, perquè la necessitat de conservar, explicar i interpretar és característica i voluntat permanent dels pobles i nacions siguin quines siguin les circumstàncies.

Les rehabilitacions han tingut especial importància als museus dels països balcànics, a les ciutats de  Mostar (la del pont)  i Vukovar (protagonista del film Les flors de Harrison), arrasades per la guerra fa dues dècades. La memòria es fa present a la Galeria 11/07/1995 de Sarajevo, monogràfic sobre la matança de Srebrenica i al Museu dels Jueus de Varsòvia, que ha estat el guardonat com el Museu Europeu de l’Any.

12985562_10208184641405946_7156139316446930136_n

Nominats, i riallers

Els Museus d’Europa són la diversitat de l’humanisme en clau de relació social i educativa amb la comunitat i amb el país. EMYA parteix d’un sistema de valors que, més enllà de la implicació econòmica de la cultura i dels seus derivats, aposta clarament pels intangibles inqüestionables i imprescindibles per al desenvolupament de les persones, l’educació, el coneixement, la cultura i el patrimoni. Compartir aquest sistema de valors i haver-ne estat coprotagonistes en l’edició de 2016 ha suposat, per als Museus de Sitges, una oportunitat única i extraordinària, l’entrada a formar part d’una comunitat professional i vocacional que treballa per a la societat, el patrimoni i l’excel·lència, i “last, but not least”, el posicionament dels Museus de Sitges al mapa d’Europa que, en aquest cas, és molt més que un mapa de geografia.

ON SÓN LES DONES…? QUATRE IDEES PER AL VUIT DE MARÇ

Publicat el per
Respon

ess_557

  1. Visibilitat, paritat, quotes. Costen de veure, segons a on. Aquesta és una de les contradiccions de la nostra societat occidental perquè hem guanyat visibilitat social col·lectiva i en diversos àmbits som majoria però en d’altres, som escasses i en proporció minvant. Un dels tòpics és el del medi de la tecnologia. La proximitat del 8 de març amb la celebració a Barcelona del World Mobile Congress ha ocasionat més d’un reportatge. Les dones, més enllà de les hostesses, hi eren en franca desproporció. També estan en franca desproporció als llocs d’alt comandament i representació en medis econòmics, empresarials, institucionals, acadèmics i, segons com, mediàtics – a les tertúlies periodístiques o a les meses de debat d’experts dels mitjans de comunicació … L’exercici de fer el recompte de dones em comporta un cert grau d’irritabilitat perquè, de dones, n’hi ha. Tant o millor preparades que els homes; posem-hi tant. O, a la inversa, si hi ha tants homes mitjanament preparats, per què s’exigeix implícitament que les dones superin la mitjana masculina? El llistó té doble format d’amidament, el sostre de vidre cada cop és més fi però continua essent un topall, i la paritat costa molt d’implementar i massa sovint s’imposa a la baixa. Exemples triats a l’atzar i que esdevenen tòpics del món acadèmic i cultural: l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya, dels trenta membres, només quatre són dones, i no serà perquè no hi hagi dones juristes. On es perd el fil roig? L’Institut d’Estudis Catalans no té cap dona a l’equip de govern, de les seves cinc seccions només una és presidida per una dona i dels cent vint-i-quatre membres numeraris les dones són minoria absoluta, i no és que no hi hagi dones dedicades a la recerca. El Patronat del MNAC, constituït, en bona part, per representació institucional, entre vint-i- cinc membres, cinc dones. La visibilitat es guanya amb presència, i per augmentar la presència femenina cal eliminar els sostres de vidre. La paritat i les quotes s’han manifestat fins les eines més eficaces, més enllà de les bones intencions. Paritat i quotes com a estratègia i necessitat.

 dt.common.streams.StreamServer.cls

  1. Els drets de les dones són drets humans. Quan parlo de visibilitat, paritat, quotes i exercici dels drets tinc ben clar que aquest és un discurs que només escolta i assumeix una part del món. És la part que té reconeguts, si més no en teoria, els drets humans com a principi. Hi ha tota una altra part de món – i no em refereixo a geografies, sinó a societats – per al qual els drets de les dones – a la llibertat, l’educació, la sanitat, la infantesa i l’adolescència, el dret de vot, el treball amb un sou digne, la visibilitat social i institucional… – no són drets humans: no en tenen. Les limitacions a que estan sotmeses són una realitat amarga i punyent. Ha costat molt arribar a l’estadi actual i és bo recordar tots els esforços que ens han conduït a una situació que, segons des d’on es miri, fins i tot sembla privilegiada quan només és, simplement, la de l’assoliment i la pràctica de la igualtat. Per això vull recordar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el seu abast és universal encara que hi ha països i actituds que no els admeten i gent que quan se’n parla miren a l’altra banda.

 1507-1

  1. Dones interessants. Pels volts del vuit de març proliferen llibres sobre les dones. Tinc especial preferència per les biografies. Enguany m’he llençat a la lectura de “La pasión de ser mujer” d’Eugènia Tusquets i Susanna Frouchtmann, on trobo des de Maria Callas a Emilia Pardo Bazán, i de Mercè Rodoreda a Raquel Meller… Espero amb candeletes “Las sinsombrero”, de Tània Balló, on entre altres hi surt la meva estimada Angeles Santos, i el llibre que en Julià Guillamon ha publicat sobre la Rosa M. Arquimbau, una dona dels anys trenta que s’ho emportava tot… i que ens donarà sorpreses.

 

  1. Les dones de Ramon Casas. Enguany se’n parlarà molt. Però avui demano un moment d’atenció per al conjunt de rajoles sobre “Els adelantos del segle XX”, al Museu de Maricel, on surten dones en bicicleta, cosint a màquina, fent de telefonistes i de telegrafistes. El 1901 semblaven professions de futur… No tot eren burgeses ni xules amb mocador al cap i manton de Manila. Potser també ens donarà sorpreses, Ramon Casas, si el sabem rellegir amb ulls de segle XXI.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4.III.2016

Quim Veà. Una retrospectiva.

Publicat el per
Respon

entrevista-1

Sempre va tenir l’aparença d’home impassible, pipa a la mà o a la boca, mirada tranquil·la i un parlar pausat, que no vol dir pas monocord. Ara el veig a les fotografies, alguna de més de vint anys, i m’adono que en Quim Veà sempre donava la impressió de ser l’home tranquil de les pel·lícules. Una persona amb mirada pròpia que anava molt més enllà de les aparences, ulls endins i esguard enfora. La seva afició a la fotografia, que va practicar des dels anys vuitanta, té alguna cosa a veure amb aquesta mirada pròpia revestida de creativitat.

 En Quim Veà ha estat un important home de ciència, primatòleg, que ha desenvolupat una fructífera carrera de recerca i docència entre les universitats de Barcelona i de Veracruz. Arribà a Mèxic després d’haver realitzat diverses campanyes a la selva africana i el 2001 inicià les recerques a la selva de Los Tuxtlas a Veracruz. Sobre les seves aportacions se n’ha parlat aquests dies en diversos àmbits i la seva personalitat acadèmica i científica ha quedat fixada en ressenyes i publicacions. La feina d’un científic no s’esborra sinó que continua creant coneixement, i la d’en Quim, continuador de la tasca del Dr. Jordi Sabater Pi, el primatòleg que ens va portar en Floquet de Neu al zoològic de Barcelona, donarà nous fruits a partir dels seus deixebles, de les tesis que ha dirigit, de les orientacions i coneixements que ha transmès als seus alumnes. En Quim no ens va portar cap Floquet de Neu però la seva conversa sobre els primats i altres éssers objecte del seu treball era tot un món atractiu i ple de sorpreses per tal com ho sabia explicar a entesos i a profans. I ell, sempre tan senzillament, com si ens parlés dels veïns de la cantonada.

2016-02-23_1635-700x502

  S’havia llicenciat en Psicologia a la UB i s’hi va doctorar, orientant des de ben aviat la seva recerca vers la conducta humana i animal. Però deixant de banda el medi professional, en Quim es dedicava a altres vessants. La fotografia n’era un, per al qual va adoptar el nom de Ricard Baró. En Ricard Baró va realitzar diverses exposicions, algunes d’elles a Miramar, convençut de la capacitat humana de retratar fins i tot la bellesa del desastre. I, abans de fer més vida a Mèxic que a Catalunya, a Sitges havia pres part en diverses activitats,  solidàries  com la de bomber voluntari, o culturals, des del Grup d’Estudis Sitgetans, del que va ser vocal de la Junta els anys noranta. Una de les conferències que hi va impartir va ser una mirada divulgativa entre psicològica i sociològica dels hàbits quotidians d’alguna de les franges d’edat dels habitants de Sitges. Tenia una mirada aguda (sempre la mirada…) precisa i afilada amb la que tant llegia comportaments com els logos dels partits polítics dels anys de la transició i dels primers anys de la democràcia.

La retrospectiva que passo d’en Quim Veà està construïda per impulsos. El del sentiment per la mort d’un amic. El del record d’una nit de Sant Joan bastint una foguera, atiant-la a la manera d’un faroner que vigila que el ròssec d’espurnes no es confonguin amb els estels. El d’una Rua de la Disbauxa en que tots dos vam decidir sortir disfressats del més pur estil de fardo sitgetà només per ganes de fer la rua. El d’una foto del grup dels amics que els anys vuitanta compartíem i celebràvem revetlles, calçotades i no pocs aniversaris. O l’estona que, assegut davant de qualsevol piano, teclejava, entre altres coses, la cançó de la pel·lícula de El cop / El golpe, en traducció de l’època – parlant dels estafadors deliciosos que eren Robert Redford i Paul Newman. Preval, però, el record a través de la imatge de l’home de la pipa i de la camisa blanca, tranquil i reflexiu, un aventurer de fons i de consciència. Tot es congria al davant de les imatges que se superposen, de primer una mica amuntegades, quan reps la notícia que no esperaves i que et retorna una part de la teva vida de la que  la mort no pot esborrar la força del record i de l’estimació.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26 de febrer 2016