Ramon Casas, Retrat d’Enric Morera. MNAC, Barcelona

“Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’art i per la pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya la nostra pàtria petita. Petita ara però que en idea la concebim tan gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus, ja somiem, però somiem coses grans, belles, què millor que això!”

Ho escrivia un entusiasta Enric Morera als seus trenta anys al seu gran amic – li deia germà- Isaac Albéniz. Era en un moment àlgid del Modernisme, un juny càlid de 1895, quan el jove compositor anava desgranant els seus projectes i somnis a un interlocutor que el podria comprendre com pocs. Albéniz podia amidar el grau d’entusiasme de Morera, el seu compromís i el seu geni enfront de la gran tasca de modernitzar la música del país fos per la influència rebuda i assimilada de la més avançada música del Nord o per la recopilació i harmonització que portava a terme de la música popular catalana.

En aquells moments les composicions musicals d’Enric Morera eren ja d’una ambició suprema. Ell, que havia començat a saber de solfa i d’instruments en una llunyana Argentina on la seva família s’hi havia traslladat quan ell encara anava amb bolquers, havia iniciat l’aventura de la composició, la pedagogia i la interpretació amb vocació, voluntat i ofici. Les memòries que va publicar el 1936 amb el títol de Moments viscuts mostren uns passatges inoblidables, gairebé exòtics, en els que el protagonista explica les seves aventures a l’Argentina; una imatge d’en Morera que s’adiu poc, o gens, amb el retrat que li va fer Rusiñol dirigint la coral de la Catalunya Nova (1897). Però era el mateix, efectivament: el jove que desafiava els seus professors i l’home que s’havia proposat posar al dia l’obra regeneracionista de Josep Anselm Clavé fundant una coral d’obrers que no sabien de solfa però que mostraven sensibilitat i interès per dedicar el temps de lleure a la música popular catalana.

Santiago Rusiñol, Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Quan vers 1892 entre el grup dels modernistes de L’Avenç va trobar Rusiñol s’inicià una amistat i una complicitat que van confluir en obres que han esdevingut el paradigma de l’art total i de la compenetració entre la literatura i la música: Oracions, L’alegria que passa, Els caminants de la terra o La nit de l’amor. Morera prendre part en la Segona Festa Modernista dirigint una obra de César Frank i la part musical de La Intrusa, de Maeterlinck i va protagonitzar la Quarta estrenant l’òpera La Fada. Quatre anys més tard fundava el Teatre Líric Català amb la voluntat de construir una alternativa de país i de qualitat en front de la sarsuela madrilenya.

Música per a la “Cançó de Zaira”, “L’alegria que passa”, amb text de Santiago Rusiñol (1898).

Modernitat, patriotisme, regeneracionisme, creativitat, rigor, sensibilitat i entusiasme són algunes de les qualitats del mestre Morera. La popularitat que va assolir en el seu temps va contribuir a propagar cants i melodies que al cap d’un segle han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu del país. La santa espina (amb tota la càrrega simbòlica i resistencial que prové de l’època de la primera dictadura); L’Empordà, Sota de l’om o La sardana de les monges són melodies vigoroses, penetrants i inoblidables. Morera va escriure centenars d’obres de tots els gèneres musicals i va posar música als més remarcables escriptors del seu temps, des d’Àngel Guimerà a Trinitat Catasús i des d’Emili Guanyabens a Josep M. de Sagarra. Als nostres dies ha prevalgut la música popular en detriment de la música escènica i instrumental, i és per això que Enric Morera mereix un nou dimensionament que el mostri en tota la seva plenitud.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

La música del mestre Morera és també un patrimoni dels sitgetans: per les obres que va compartir amb Rusiñol, pels concerts que va organitzar al Cau Ferrat, per les vetllades al Prado i al Retiro – és soci honorari de totes dues societats -, per les nits de caramelles protagonitzades per La nit de l’amor, pels anys que va viure al Mas d’en Puig i a la Sínia Morera i les obres que porten data sitgetana, per aquesta sardana tan profundament entranyable de La Festa Major. L’exposició que han organitzat l’Ajuntament de Sitges, el Departament de Cultura, la Biblioteca de Catalunya i el Consorci del Patrimoni de Sitges, comissariada per Francesc Parra i Pol Cruells ens posa a l’abast la grandesa i la creativitat d’un dels temperaments artístics més grans del seu temps.